Archive for Juny, 2012

26 Juny 2012

PER A QUÈ SERVEIX LA FILOSOFIA?(!)

Aquesta és una pregunta que tots els professors de filosofia han sentit algun cop i que, més concretament, aquells que treballem en l’ensenyament secundari sentim any rere any (i, de fet, més d’un cop a l’any).

En realitat, però, no es tracta d’una pregunta: és una acusació. La qüestió pot traduir-se de la següent forma: “la filosofia no serveix per a res (i, per tant, res no val).”

Davant d’aquesta acusació, els professors de filosofia solen respondre negant la major: “la filosofia sí serveix i, per tant té molt valor”… i, aleshores comencen a improvisar justificacions de la premissa major; raons que corroborin que la filosofia serveix. Però les explicacions es compliquen i s’allarguen i, al final, no convencen ni qui les formula.

Uns i altres: tant aquells que acusen la filosofia de ser inútil, com aquells que s’escarrassen a assegurar que és útil, erren el tret, i és que preguntar per la utilitat de la filosofia ve a ser una cosa així com preguntar per la utilitat de l’ésser humà, mentre que mirar de defensar-ne la utilitat acaba sent un exercici tan grotesc com pensar que la humanitat ha de justificar el seu dret a existir. A qui se li ocorreria parlar d’aquesta manera? A qui se li ocorreria fer una pregunta com aquesta i qui seria prou ximple de respondre-la?

Si no li veiem utilitat a la filosofia és perquè

la filosofia no serveix per a res.

La filosofia no serveix per a res perquè no es troba al servei de res:

La filosofia té valor per ella mateixa.

La filosofia no és cap ciència (ni cap conjunt de disciplines científiques) de la qual puguin derivar-se tècniques aplicables a la producció d’algun objecte o al desenvolupament de serveis per a la millora de les condicions materials de vida o per a la satisfacció d’expectatives, desitjos o interessos particulars o col·lectius. La filosofia no té valor en funció d’alguna cosa per a l’obtenció de la qual la filosofia seria un instrument. La filosofia no serveix per a res perquè no és cap servidora, cap serventa.

La filosofia és la concreció de l’afany per entendre que caracteritza l’ésser humà conscient.

De la mateixa manera que ningú no necessita justificar la seua existència ja que l’ésser humà, senzillament, és, mentre que les ciències i les tècniques que se’n deriven li fan servei, la filosofia té valor en si mateixa. Al cap i a la fi, filosofar és una activitat específica i inevitable per a l’ésser humà. Va amb ell i n’és indestriable.

La filosofia no és un instrument per a l’home: és l’activitat espontània d’una consciència desperta.

 ******

“Filosofar” és només un terme genèric per referir-se a la voluntat humana d’entendre. D’aquesta voluntat sorgeixen les ciències particulars (que possibilitaran, al seu torn, les tècniques utilitàries). Restarà a final, però, un espai per a allò que no pot ser objecte d’estudi per a les ciències concretes per tenir una naturalesa relliscosa, insubjectable. Aquest residu és el que queda com a objecte específic de la Filosofia en tant que disciplina especialitzada.

L’home pot arribar a conèixer, del tot, la matèria i les lleis que en regeixen l’esdevenir, però és impotent per adquirir un domini perfecte de les grans qüestions que afecten la seua existència:

Què puc saber? Quins són els límits del coneixement? Quin és el valor de la raó?

¿Com podria respondre’m a aquestes qüestions si sols des de la raó i el saber humans podem inquirir sobre ells: si raó i saber són jutge i part, alhora?

Per què existeixo i per què existeix alguna cosa en comptes de no haver -hi res?

¿Com podria respendre’m de manera segura una qüestió com aquesta si afecta el nostre ésser i l’univers en el seu conjunt i sols podem pensar des de nosaltres mateixos i des del si de la realitat, en la qual som i a la qual pertanyem? Com podem ser un objecte per a nosaltres mateixos i com pot ser l’univers un objecte per a una de les seues parts?

Davant d’aquesta impossibilitat de dir una darrera paraula… hauríem de guardar silenci? Davant de la constatació que aquestes qüestions, i altres que els complementen, no sols no admeten una darrera paraula sinó que sempre afegeixen un nou mot a la darrera afirmació que aventurem a propòsit d’elles… hauríem d’abstenir-nos? Un altre cop una pregunta sense sentit, perquè: com hauríem de suspendre el judici quan qui pregunta és la nostra mateixa naturalesa? Com silenciar la consciència?: com no filosofar quan s’és humà? La filosofia no accepta la nostra dimissió.

D’altra banda, si bé és cert que mai no es conclou la reflexió filosòfica, no és menys veritat que la filosofia dóna algunes respostes segures, i és que, si bé la filosofia no ens diu què és veritat, sí que podem saber què no ho és. ¿No seria, al cap i a la fi, això mateix el que, en definitiva, ens proporciona la ciència quan dóna per provisionalment certes aquelles hipòtesis que no s’ha demostrat que siguin falses (mentre abadona definitivament les falsades)?

En el laberint de l’existència, la filosofia no té una horitzó abastable, però sí camins transitables i dreceres definitivament tancades.

¿Sincerament, algú creu que no paga la pena de conèixer què han dit els filòsofs sobre la vida, la mort, l’amor, la naturalesa humana, l’existència, el coneixement, Deu, la bondat i la justícia, la maldat, la llibertat, l’espai i el temps…? I si encara hi ha algú que respongui que no, que res de tot això té valor… en quina mena de saber s’ubica en emetre aquest judici? En la biologia, en la història, en la física, en la història, en la sociologia…? No seria aquesta una resposta sobre el valor del coneixement i, per tant, una resposta filosòfica?

 

Anuncis