Archive for gener, 2016

30 gener 2016

KARL MARX: DESCRIPCIÓ DEL PROCÉS D’ACUMULACIÓ CAPITALISTA

manifiesto-comunista-catala-color-026
Ja que “la propietat privada del treballador sobre els mitjans de la seua activitat productiva és el corol·lari de la petita indústria agrària o manufacturera [és a dir: petita indústria i propietat familiar tendeixen a anar sempre junts]”, Marx observa que “aquest règim industrial de petits productors independents que treballen per a ells mateixos pressuposa la parcel·lació del sòl i la dispersió de la resta dels mitjans de producció”, però, arribat a determinat moment del seu desenvolupament, aquest règim genera la seua pròpia negació constituïda per l’apropiació capitalista, la qual “transforma els mitjans de producció individuals i dispersos en mitjans de producció socialment concentrats”, expropiant i proletaritzant els petits productors artesans i els petits agricultors. A continuació comença “l’expropiació d’una majoria de capitalistes per part d’una minoria”; aquesta nova expropiació “es realitza pel mecanisme de les lleis immanents de la producció capitalista que duen a la concentració dels capitals” [diner crida diner: qui té més recursos té més opcions per enriquir-se]. En correlació amb aquesta concentració, s’incrementen l’aplicació de la ciència a la tècnica i la transformació dels estris en mitjans tècnics sols apropiats per a la feina col·lectiva. Creixen aleshores la misèria i l’opressió, però també la resistència de la classe obrera, “que es disciplina progressivament, i és reunida i organitzada pel mateix mecanisme de producció capitalista.” Correspondrà precisament a aquest classe dur a terme el procés dialèctica amb la negació de la negació, és a dir amb l’expropiació dels expropiadors; així comença la “metamorfosi de la propietat capitalista en propietat social”, que restableix, en una forma nova, la propietat individual del treballador, “basada en els fites de la societat capitalista, en la cooperació i en la propietat comuna de tots els mitjans de producció, incloent-hi el sòl”.
Text d’Émile Brehier (les cites són de K. Marx)

ESQUEMA-RESUM:

Punt de partida: explotacions agràries i tallers artesans familiars de dimensions equivalents.

Primer estadi de concentració: diferenciació en la grandària de les diverses explotacions i dels diversos tallers manufacturers (per causes diverses: concentracions, innovacions productives que incrementen la competitivitat, existència de mesures de protecció de determinats productors, canvis en el clima, diferent demanda dels productes oferits…)

Segon estadi de concentració: absorció de les explotacions agràries i dels tallers manufacturers més petits (menys productives i rendibles) per part dels més productius i rendibles.

Tercer estadi de concentració: desenvolupament de tècniques i instal·lacions productives racionalitzades que es basen en el treball assalariat i resulten més rendibles que les indústries petites. En conseqüència: reducció d’aquestes darreres a un nombre mínim. Els antics propietaris es converteixen en assalariats del propietaris de les indústries resultants (èxode de la ciutat al camp, pèrdua de la independència dels individus, desintegració de la unitat familiar per vinculació d’aquesta a un sistema productiu en el qual cada individu és una peça isolada d’un engranatge de grans dimensions, etc.). Enriquiment progressiu dels propietaris del mitjans de producció, els qual, aprofitant la pèrdua d’independència econòmica dels treballadors els exigeixen el màxim possible canvi del mínim possible (utilització d’amenaces com l’atur, la deslocalització de l’empresa o el tancament de caixes, estimulació de la competència entre els treballadors a canvi de recompenses que sempre seran per a molt pocs però que exigiran l’autoexplotació de molts individus, etc.)

Quart estadi: presa de consciència del caràcter central de la força de treball en el nou sistema productiu i, per tant, del caràcter essencial de la classe treballadora (sense treball no hi ha producció).

Cinquè estadi: expropiació d’aquells que, en el transcurs del procés de concentració dels recursos, havien expropiat i reduït a la condició d’assalariats els qui, en un principi, eren propietaris.

Estadi final: propietat col·lectiva dels mitjans de producció (els treballadors tornen a ser propietaris), amb la consegüent optimització de la producció motivada pel fet que aquesta i el producte final ja no són alienes al treballador sinó que li pertanyen per complet.

DESCRIPCIÓ DEL PROCÉS D’ACUMULACIÓ CAPITALISTA

Documento de Microsoft Word nou-page-001

Anuncis
30 gener 2016

KARL MARX: PLUSTREBALL I PLUSVÀLUA

das_kapital

És sota aquestes circumstàncies específiques del capitalisme que — tal com ja havíem avançat— el treball passa de ser un fenomen social a convertir-se en una mercaderia més (coneguda com a força de treball o mà d’obra)[1] i, com a tal mercaderia, a ser entès una cosa. D’aquesta manera es reifiquen, no només les estructures socials (incloses les religioses i les polítiques),[2] sinó les mateixes persones. A partir d’aquí es fa possible l’explotació dels individus, les capacitats dels quals i llur temps passen a poder ser comprats i venuts, determinant el seu valor les lleis impersonals d’un mercat creat pels homes però que ara és percebut per aquests com un estructura aliena, amb regles naturals i objectives. En aquest mercat, el valor de la mercaderia mà d’obra és el seu valor de canvi, sotmès a les lleis de l’oferta i de la demanda. El valor d’ús de la mà d’obra, que s’expressa a través d’allò que pot produir en el temps que dedica al treball, és, per tant, substituït pel seu una altra mena de valor, que pot arribar a ser molt inferior si la demanda de feina és alta i l’oferta escassa (mai, però, serà superior, perquè, de ser-ho, la contractació del treballador seria absurda). El treballador, llavors, és remunerat per sota del valor real de la seua feina, valor que quedarà recollit, incorporat en el producte realitzat, propietat de qui l’ha contractat, i que aquest podrà convertir en beneficis quan el posi en el mercat.[3] Marx dóna el nom, a aquest benefici del propietari, sorgit del treball efectiu no remunerat al treballador (plustreball), de plusvalor (o plusvàlua).

El procés d’obtenció de la plusvàlua i la naturalesa d’aquesta serien, explicats de manera més detallada, els següents:

Marx recorda que, a l’hora de determinar per quant és intercanviable un bé determinat (una mercaderia) −és a dir, allò que aquest autor anomena valor de canvi−, caldrà trobar alguna cosa que sigui comuna als productes a bescanviar (ja sigui dues mercaderies o una mercaderia i una quantitat de diners), per tal de determinar, així, quina equivalència podrà establir-se entre ambdós. Doncs bé, a l’hora de determinar que tenen en comú totes les mercaderies intercanviables haurem de recordar —com ja havien avançat A. Smith i D. Ricardo— que el valor dels productes intercanviats dependrà fonamentalment de l’esforç invertit en la producció i obtenció de cadascun d’ells. Coherentment amb això, Marx considerarà que aquest esforç és l’única cosa que realment genera valor, és a dir, l’únic que fa que una cosa sigui valuosa (qualsevol altre factor que pogués adduir-se no generaria realment valor sinó que seria, més aviat, un element distorsionador en la determinació d’aquest) i, en base a aquesta consideració, conclourà que allò que tenen en comú totes les mercaderies intercanviables és que han exigit un esforç (un esforç que potser ha requerit una formació prèvia, i que pot ser el d’una persona o de més d’una, treballant simultàniament o successivament), depenent aleshores el valor de canvi de cadascuna d’elles de la quantitat de treball que incorpora (objectivable en termes de temps total emprat). En definitiva, en tot intercanvi, el criteri de referència per a determinar la seua justícia no pot ser altra cosa que l’esforç humà que hi ha al darrere de la mercaderia.

Ara bé, en el sistema capitalista ens trobem que existeix la figura del propietari dels mitjans de producció (terres, maquinària, matèries primeres, drets d’explotació, etc.), que  adquireix, per tal de fer possible aquesta producció, una força de treball que retribueix en forma de salari. Aquesta força de treball constitueix, per tant, una mercaderia més (ja que es tracta d’una cosa que es posa a la venda i és susceptible de ser comprada) i, consegüentment, tindrà un valor de canvi determinat, valor que, tenint en compte que la força de treball és, al cap i a la fi, un bé que necessita per a existir d’un seguit d’altres béns (aliments, temps d’esbarjo, vestit i habitatge), equivaldrà a la quantitat d’esforç (expressat en termes de temps total emprat) que resultaran necessaris per a la producció d’aquests béns i serveis que garanteixen la supervivència del treballador i el manteniment de la seua capacitat de treball. S’estableix, per tant, l’equació:

Força de treball = esforç (sempre en termes de quantitat de temps) requerit per produir allò necessari per a garantir la supervivència del treballador i el manteniment de la seua capacitat de treball.

Doncs bé, la segona part d’aquesta equació correspon tot just allò que, efectivament, rep el treballador per la seua feina, per contra, però, allò que ell ofereix excedeix en realitat l’esforç requerit per a la producció d’allò necessari per garantir la seua supervivència i el manteniment de la seua capacitat de treball, i és que si comptéssim el total del temps de treball dedicat a la producció i distribució del que consumeix (ja sigui en forma de béns fungibles i consumibles, de béns immobles o de serveis), veuríem que el conjunt de tot aquest temps (que ell pot retribuir perquè és el que el seu salaria abasta) seria inferior al conjunt de temps que realment esmerça en la seua feina, de manera que el que realment succeeix és que el treballador ofereix més treball del que el que li és retribuït. Podem dir, per tant, que el treballador ofereix, sense retribució, un plustreball que s’incorpora al valor dels béns produïts. Serà el propietat dels mitjans de producció, en tant que propietari de les mercaderies, el qui percebrà la retribució corresponent a aquest plustreball, aconseguint d’aquesta manera una benefici que, com veiem, surt d’aquella part del treball de l’assalariat que no li és retribuït a aquest, o dit d’una altra manera: el benefici del propietari procedeix (perquè cap cosa no apareix del no-res) d’aquell valor generat pel treballador (i que incorpora la mercaderia) que no li és abonat a ell, sinó que resta incorporat a la mercaderia i en mans del propietari, que és qui, en fer-lo efectiu, aconsegueix nou capital amb el qual podrà incrementar la quantitat de recursos productius que posarà al seu servei.

Resumint: en un sistema econòmic capitalista, és a dir, en aquell model econòmic en el qual no solament hi ha productors sinó que també existeix la figura de l’inversor (d’aquell que, directament o indirectament té la propietat del mitjans de producció), el cost de producció d’una mercaderia (és a dir, l’import que paga la propietat per obtenir-la i disposar d’ella) no equival en realitat a la feina invertida a produir-la, sinó solament a una part d’aquesta, quedant la resta d’aquest preu natural en mans del propietari que obté, d’aquesta manera, el seu benefici, benefici que, per tant, surt de l’apropiació del treball d’altres. Aquest valor fruit del treball de l’assalariat que resta en mans del propietari és anomenat per Marx plusvàlua (valor que va més enllà d’allò efectivament retribuït a qui el genera).

En definitiva: l’objectiu del sistema productiu capitalista no és l’obtenció de productes destinats a satisfer les necessitats humanes, sinó l’obtenció de beneficis a partir dels objectes i serveis produïts. Més clarament: el sistema econòmic capitalista parteix de la inversió del capital per acabar en la recuperació del capital invertit més nous beneficis, també en forma de capital. Es tracta, per tant, d’un sistema econòmic acumulatiu que, no sols no té per objectiu la satisfacció de les necessitats humanes, sinó que, a més, i això és el pitjor, en el transcurs del seu desenvolupament, usa els mateixos individus i les seues capacitats com a simples instruments per a l’obtenció de capital. En el capitalisme els diners s’usen per obtenir més diners, i no com a simple mitjà d’intercanvi (aquí els diners són mitjà d’intercanvi i finalitat de l’intercanvi, alhora).[4] Per contra, allò que sí queda reduït al caràcter de mera mercaderia són els individus. Aquest comportament pervers es perd de vista quan comencen a concebre’s els conjunts de relacions humanes que es donen en el si de la societat capitalista com a estructures socials naturals i inevitables (com a coses que formen part del món i que l’individu no pot evitar). Aleshores, la propietat privada deixa d’estar al servei individus i són els homes els qui passen a estar al servei de la propietat (al cap i a la fi, és en base a la propietat i les diferències en ella existents que es formen les classes socials, classes que, com la resta d’estructures socials es cosifiquen, atrapant els individus que les integren en el seu interior i constrenyint-los a actuar de manera predeterminada).

978842972379

[1] En el marc del sistema productiu capitalista, els treballadors passen a ser vistos com a mers recursos humans.
[2] De fet, Marx considera  aquella estructura general anomenada “estat”, un producte final d’aquest procés de reificació, i així, dirà: «I en virtut d’aquesta profunda contradicció entre l’individu […] i la comunitat [fruit de la cosificació de els estructures socials relacionals], aquesta darrera adopta una forma independent, l’Estat, divorciada dels interessos reals de l’individu i de la societat.»
[3] Certament, potser un cop posat en el mercat, el valor de canvi del pot acabar sent inferior a allò que el propietari dels mitjans de producció ha pagat per obtenir-lo, llavors s’enfrontarà a pèrdues i, potser, a la ruïna. Ara bé, sempre que això no passi i n’obtingui beneficis, aquest seran fruit, no del seu treball, sinó del d’aquells la força de treball dels quals ha comprat.
[4] Certament, el capitalista utilitza els seus beneficis per pagar a coses com ara el lloguers d’unes instal·lacions, o un préstec juntament amb els seus interessos, entre moltes altres coses possibles. A més, una part dels guanys, la invertirà en el seu consum privat, la resta, però, la dedicarà a la renovació o a l’expansió del seu negoci, amb la voluntat, en el pitjor dels casos, de mantenir els guanys, i en el millor, i més ajustat a la lògica de la competència, d’incrementar-los, i així ho farà sistemàticament, un cop i un altre. És a dir, el capitalista inverteix, en una part més o menys gran, el seu guany en la generació de nous guanys, igualment sorgits del plustreball: la plusvàlua s’inverteix en la generació de més plusvàlua, per tant. Una plusvàlua que es tendirà a maximitzar perquè, com dirà Marx en El capital: «La tendència constant del capital és fer tot allò possible perquè el cost del treball tendeixi a… zero». El principi rector fonamental del sistema capitalista és allò que Marx anomenarà “la llei general de l’acumulació”.
23 gener 2016

EL MITE DEL BILINGÜISME

baixa

Potser a més d’un li sobtarà això que direm ara, però cap societat no és bilingüe. Dit altrament: no existeixen les societats bilingües.

Si heu llegit la resposta a la qüestió anterior, potser no us haurà sorprès tant aquesta afirmació, i pensareu: “És clar, el que vol dir és que les societats no són bilingües, sinó que s’hi tornen”; o: “És clar, en una societat bilingüe, no tothom n’és, així que, en propi-tat no és pot parlar de societats bilingües, sinó, en tot cas, de sectors socials bilingües”. Aquestes dues consideracions tenen sentit, però no. No és per consideracions com aquestes que dèiem que no hi ha societat bilingües. Ho dèiem perquè les societats (sense les quals no hi ha ús possible de la llengua, ni té sentit de parlar de drets lingüístics) no saben llengües i, per tant, no són ni bilingües ni monolingües. Els qui saben llengües (i, per tant, en poden saber-ne una o més d’una), són els individus. Ells seran, en tot cas, els bilingües. Resumint: el bilingüisme no és un concepte social (i, per tant, sociològic), sinó individual (i, per tant, psicològic).

És més: el bilingüisme només es pot donar a escala individual, no únicament, perquè el coneixement de llengües és una propietat individual, sinó perquè l’equilibri lingüístic, la simetria entre coneixement, ús i valoració de dos codis lingüístics que associem a la noció de “bilingüisme”, només es pot donar en un parlant en concret (tot i que, habitualment, aquesta simetria perfecta sigui tan freqüent com la bisexualitat perfecta, és a dir: molt poc freqüent). Per contra, en societats en què tots els individus ―o si més no, la majoria― saben dues llengües (i això al marge de si s’hi parlen encara més llengües, les quals, llavors, de fet, ja no seran conegudes més que per grups més o menys extensos, però sempre minoritaris), una simetria, una paritat o equilibri d’aquest tipus és impossible. I ho és, senzillament, perquè implica una despesa d’energia innecessària per fer efectiva la comunicació, l’expressió, l’emissió d’ordres o la persuasió.

Per què fer indicacions, orals o escrites, alhora en dues llengües, si amb una n’hi ha prou? Per què cal duplicar els coneixements lingüístics exigibles a les persones que atenen el públic, si amb la meitat n’hi ha prou? Per què carregar els currículums acadèmics amb matèries lingüístiques que no han de fer més efectiva la comunicació en cap cas? O com diu l’anunci: quin sentit tenen les promocions que t’ofereixen dos parells d’ulleres al preu d’un, quan, de fet, només n’has de menester un de sol?

Quan un seguit d’individus que saben, tots o la majoria, les mateixes dues llengües, conviuen, s’estableix una diferenciació valorativa entre tots dos codis lingüístics disponibles, de manera que l’un passa a emprar-se per a determinades situacions comunicatives, mentre que, l’altre, es reserva per a unes altres situacions.

Aquesta diferenciació, feta en base a considerar cadascuna de les llengües en contacte com a apta per a unes funcions específiques, acaba establint una jerarquia lingüística segons la qual una de les llengües, que pot ser vista com a perfectament escaient per als usos privats, familiars i personals, passa a ser considerada, tanmateix, com a inadequada per als usos públics, els formals i impersonals i els més solemnes, els quals quedaran reservats a l’altra llengua. Sols així, destinant, una llengua a certs usos, i l’altra a uns altres, té sentit mantenir totes dues (per això, a l’anunci a què ens referíem més amunt, et proposaven, en comptes de regalar-te un segon parell d’ulleres graduades, regalar-te unes ulleres de sol). Aquesta situació (que els sociolingüistes no anomenen de bilingüisme sinó de diglòssia) mai no és però, estable, sinó merament provisional.

Efectivament, un cop establerta un jerarquia d’usos entre llengües, allò que queda establert en la mentalitat dels parlants és que hi ha una llengua més valuosa i una altra més d’anar per casa. Al cap i a la fi, quan a una llengua se li reserven els usos públics i formals és perquè el grup social més poderós (políticament, econòmicament, militarment, acadèmicament, demogràficament, culturalment…) l’ha triada per usar-la en els contextos en què aquest poder es manifesta, i la llengua triada pel grup social de referència (aquell que representa el nivell social al qual tothom aspira) passa a ser la llengua, al coneixement i bon ús de la qual tothom aspira, la llengua important, la imprescindible, la inqüestionada. Llavors, l’altra llengua, passa a ser la menys important, la prescindible, la qüestionada, en una paraula, la que no cal, la que, cas de dubte, es llança, aquella que, quan es coincideix amb un interlocutor que fa ús de l’altra, s’abandona (tot dient que es fa per respecte: no forçarem ningú a ficar-se unes espardenyes, si ja ve calçat amb sabates de les bones!).

La diglòssia implica l’existència d’una llengua A (millor) i una llengua B (no tan bona, i potencialment conflictiva). I, per això, és només qüestió de temps que aquesta llengua B desaparegui. No ho farà de cop, potser mai no ho arribarà a fer del tot (sempre es pot reservar el català per escriure els versets dels cartellets de les falles, o el basc per posar el nom als fills), fins i tot és possible que, abans de desaparèixer se li passi a donar un ús emblemàtic, per simbòlic (el gallec sempre pot servir per posar el nom de les institucions de la Xunta). Amb el temps, però (i potser amb l’ajut d’immigracions), la llengua A envairà els usos en principi reservats per a la llengua B (al cap i a la fi els pares sempre volen el millor per als fills, i sempre serà millor per a ells que, ja d’entrada, coneguin i parlin la llengua important i imprescindible, una llengua que, a més, sovint, no és només de coneixement socialment imprescindible, sinó legalment prescrit). Per això és que diem que no hi ha societats bilingües: perquè tota societat aparentment bilingüe és pròpiament diglòssica i en trànsit a esdevenir monolingüe (encara que en el seu si puguin continuar existint persones bilingües durant molt de temps, sobretot de portes de casa endins).

En una societat en què conviu més de dues llengua, una d’elles acaba sent la llengua comuna, mentre que les altres esdevenen les llengües de grups concrets. Quan les llengües en contacte són només dues, o bàsicament dues, una d’elles esdevé la llengua comuna i l’altra la llengua d’un grup cada cop més reduït (fins a l’extinció). Parlar de societats bilingües, per tant, no té en realitat cap mena de sentit: no és el bilingüisme social no sigui millor que el monolingüisme social, és que, simplement, és inviable, a mitjà o llarg termini.

Apuntem una darrera cosa que, en el nostre cas convé destacar: els únics casos de contacte de dues llengües en els quals, aquella llengua que no esdevé la de referència col•lectiva i d’ús més generalitzat no tendeix a desaparèixer, sinó que es conserva i és usada habitualment per grups extensos de la població en situacions comunicatives variades, són aquells en els quals la llengua B es correspon amb una llengua àmpliament coneguda, reconeguda i usada fora d’aquella societat en què el contacte lingüístic es produeix, i això perquè la potència i el prestigi d’aquesta llengua fa que els seus parlants inicials en mantinguin el conreu, malgrat que, com diem, hagi esdevingut, en un context social concret, llengua B. Posant-hi noms: si el català no esdevé llengua A a Catalunya, té els dies comptats (i per al català, tenir els dies comptats en el seu domini lingüístic implica la seua completa desaparició), en canvi, el castellà continuarà sent, en qualsevol hipòtesi de futur, una llengua present i àmpliament coneguda i conreada a Catalunya (i, no cal dir-ho: fora d’ella, molt especialment en el seu domini lingüístic, que ningú no qüestiona).

 

images (1)

Sota un lema aparentment inclusiu s’amaga una concepció supremacista. Per què multiplica el castellà? No és perquè ofereix més que no pas el català? I si és així: per a què català?

I ELS CATALANS NO SOM BILINGÜES PER NATURALESA

Els catalans som com tothom i, per tant, no som, per naturalesa bilingües. Sí que som, però, com tothom, éssers dotats d’una habilitat lingüística que es desenvoluparà en una, o en dues, o en tres o en més llengües concretes durant el transcurs de les nostres vides. Allò que determinarà, finalment, que siguem monolingües, bilingües o políglots serà el nostre entorn, les condicions que ens imposa i les possibilitats que ens ofereix.

Generalment s’accepta que tots els individus tenim una llengua inicial o, almenys, una llengua inicial preferent. Aquesta seria la primera llengua que parlaríem o aquella llengua que, alhora que mantenim contacte amb d’altre, que també comencen a ser conegudes per nosaltres, és la primera que dominem i fem servir com a llengua primera i de referència. D’acord amb això, no podríem dir, amb propietat, que els catalans, fóssim, sense més ni més, bilingües (de fet, ningú no seria, inicialment, bilingüe), sinó que ens hi fem. Dit d’una altra manera: que la omnipresència de dues llengües (català i castellà) en el nostre entorn més immediat fa que, malgrat la llengua de relació familiar sigui una, ben aviat, a través del contacte sovintejat amb l’altra, aquesta sigui absorbida i incorporada al nostre bagatge lingüístic, de manera que, ben aviat, esdevenim bilingües d’una manera que podem qualificar d’involuntària.

De fet, seria això el que realment es vol dir quan s’afirma que “els catalans som bilingües”, si bé, quan es diu tal cosa, es dóna a entendre que el nostre bilingüisme seria una mena d’herència biològica: els catalans serien bilingües, com els escocesos serien pèl-rojos. Una cosa que, d’entrada estaria molt bé si fos perquè no és veritat. Allò cert és ni tots els escocesos són pèl-rojos, ni tots els catalans són bilingües, en el sentit que acabem de dir.

A Catalunya, una gran part de la població és monolingüe. I tots els monolingües comparteixen una mateixa característica: tenen com a llengua inicial el castellà. A Catalunya, tots aquells que tenen com a llengua inicial el català esdevenen, ben aviat, bilingües en castellà (en casos molt concrets, fins i tot plurilingües: seran competents en català, castellà i en alguna altra llengua). Anàloga-ment, tots els qui tenen com a llengua inicial alguna diferent del català i del castellà (com ara el 2% dels catalans que declaren, en la darrera Enquesta d’Usos Lingüístics, de 2013, tenir com a llengua inicial l’àrab), ben aviat esdevindran bilingües almenys en castellà (i potser només en castellà). Per contra, no tots els qui tenen com a llengua inicial el castellà esdevindran bilingües (en català o en alguna altra llengua). Una part significativa d’aquest col•lectiu continuarà sent, al llarg de tota la seua vida, estrictament monolingüe, fins i tot, una part d’aquests, ni tan sols desenvolupa-ran competències passives en cap altra llengua (tampoc en català), és a dir, que no arribaran a entendre mai cap més llengua que la castellana. Així són les coses. I a la vista d’això és evident que ja podrem abandonar definitivament la idea que “els catalans som bilingües” (i que els escocesos són pèl-rojos).

No tots els catalans arriben a ser bilingües (en català i en castellà, que és del bilingüisme que parlem quan parlem de bilingüisme en aquest país) perquè, en realitat, el català i el castellà no tenen la mateixa presència a Catalunya. El castellà és omnipresent (d’entrada es troba a totes les llars de Catalunya, on arriba a través de la televisió, la ràdio, els videojocs, Internet, les xarxes socials, els DVD…) mentre que el català, senzillament, no ho és. Certament, la llengua del país té una presència important (si bé tot just estrenada o recuperada), però innegablement inferior a la del castellà i, a més, sempre en discussió. (Algú tem pel futur de RTVE? I per contra: té garantit el futur TV3? Quines cadenes de televisió públiques han desaparegut amb l’excusa de la darrera crisi econòmica? En quina llengua emetien? Doncs això.) Del cinema no cal ni parlar-ne, ni de la llengua del comerç o de la indústria. I podríem continuar per altres àmbits i sectors. Enlloc la situació no és diferent. I per això és que no tots els catalans són bilingües en el sentit que havíem aclarit.

Hi ha una inexactitud, en l’acabat de dir, però. Sí hi ha un àmbit públic on el català sí que té un estatus prioritari, on és la llengua preferent i pel qual ningú no pot passar-hi passant de la llengua del país (cosa que pot fer tanta gent en la resta d’àmbits, i de fet fa, fins al punt que és possible néixer, viure i morir a Catalunya sense arribar a ni tant sols a entendre el català). Ens referim a l’escola. L’escola catalana, en llengua i continguts és l’únic àmbit públic en el qual, la presència del català és alta, i per això és l’únic àmbit que ens permet avançar cap allò que sovint es presenta com un ideal: que tots els catalans siguem bilingües.

Per cert, és realment una objectiu desitjable arribar a ser bilingüe (o almenys bilingüe)? Sembla que tots coincidiríem a respondre afirmativament a aquesta pregunta, tant aquells que són profans en matèries lingüístiques i pedagògiques, com els experts en aquestes disciplines: tots coincidiríem a dir que el domini de més d’un codi lingüístic és una cosa desitjable en la mesura que incrementa les potencialitats individuals i ens obre a noves realitats, i ho seria també en la mesura que incrementaria les nostres capacitats cognitives, promovent la flexibilitat cerebral i facilitant l’aprenentatge d’encara més llengües. La desiderabilitat del bilingüisme semblaria quedar fora de dubte, per tant. Per tant, en tot cas, la qüestió seria: cal que l’altra de les llengües (més enllà de la llengua original del país) en què és desitjable que esdevinguem bilingües sigui, obligatòriament, el castellà, o podria ser qualsevol altra llengua? Aquí el dubte restaria obert, si bé no es veu com podria articular-s’hi cap resposta afirmativa si no és a partir de consideracions estrictament de força (com ara: “és la llengua de l’Estat”) o xovinistes (que es resumirien en la idea que “el castellà té qualitats especials que el fan especialment desitjable”).

images

20 gener 2016

SOBRE EL VALOR ESPECIAL DE L’ARGUMENT TELEOLÒGIC

descarga

És sabut que Immanuel Kant considerava l’argument teleològic sobre l’existència de Déu (la cinquena via per conèixer l’existència de Déu en la classificació tomista de proves demostratives d’aquella existència) el més convincent de tots els qui mai s’havien formulat sobre aquesta qüestió. No tothom, però coneix per què Kant pensava això. Mirarem d’explicar-ho.

Certament, l’argument cosmològic (exposat, en versions diferents, en la primera, segona i tercera vies tomistes) ens duu a concloure en l’existència necessària d’un primer principi. Aquest principi, però, cap entendre’l― com Hume es va encarregar de mostrar-nos― com a immanent a la realitat, i identificar-lo, llavors, amb allò més essencial de la matèria, apuntant d’aquesta manera cap a la possibilitat d’un univers autosubsistent, i rebutjant, pròpiament, l’existència de Déu, que, per definició, ha de ser transcendent a la seua obra.

L’argument teleològic diu, però alguna cosa més. La conclusió d’aquest argument no assenyala únicament l’existència d’un principi absolut (que tant podrà ser entès en termes teistes com, de manera més prudent i forçant menys allò que l’argument permet, deistes o panteistes),[1] sinó a un principi ordenador i/o director intel·ligent i potser fins tot, dotat de consciència. La conclusió de l’argument teleològic no és per tant un principi merament abstracte, sinó un principi demiürgic, que també admetrà ser descrit en termes teistes (que llavors no apareixen tan forçats com apareixen quan l’argument emprat és el cosmològic), com deistes o panteistes (i és que, al cap i la fi el Déu d’uns i altres, en tant que transcendent és principi sobrenatural i, per tant, de dotador de sentit, ordre, mesura i direcció), però en cap cas deixarà la porta oberta a concebre un principi absolut plenament immanent i, en conseqüència, refusarà la hipòtesi de l’univers autosubsistent. És això el que converteix en un l’argument sobre l’existència de Déu que sembla dur-nos més enllà (i diem sembla, perquè, tanmanteix, només té valor en la mesura que acceptem que aplicar el qualificatiu d’intel·ligents als fenòmens naturals no és únicament una metàfora antropomòrfica, sinó una descripció literal del que s’esdevé, cosa que, certament, no estem autoritzats a fer).

Val a dir que l’argument cartesià sobre l’existència de Déu, entès aquest com a causar del meu ésser (és a dir d’un ésser pensant), exposat de manera detallada en les Meditacions metafísiques i de manera abreujada al Discurs del mètode, constitueix una modalitat de l’argument cosmològic que el sofistica i que, fins i tot, a primer cop d’ull, el converteix en una prova amb no menys força demostrativa que l’argument teleològic (pel fet que apunta, com aquest darrer, a un acausa darrera, també pensant). La debilitat d’aquest argument es trobaria, però, en el fet que la causa darrera del pensament no té perquè posseir aquest en acte, perquè ben bé el pot posseir merament en potència (si bé aquí caldria contraargumentar, aleshores, que posseir en potència no és una forma tan perfecta, per menys plena, de posseir una capacitat). El cert, però és que, en darrer terme, l’argument dóna per suposada la noció de Déu com a ens perfectissimus i, per tant, l’argument ontològic (que es limita a ser una simple tautologia).

Anotem, per últim, que arguments com l’henològic (quarta via tomista), el deontològic o l’epistemològic, en la mesura que parteixen de postulats sobre la naturalesa del llenguatge i de la raó, són, com l’ontològic o els arguments racionalistes, (el cartesià a partir de les nocions d’infinit i perfecció, o els de Leibniz i Spinoza) de caràcter a priori i, per tant, amaguen tautologies.

God-Architect


ARGUMENT COSMOLÒGIC SOBRE L’EXISTÈNCIA DE DÉU

Esquemàticament, aquest argument transcorre de la següent manera:

  1. Si observem la realitat, veiem que aquesta es troba constituïda per éssers (per entitats o ens) que no tenen la causa de la seua existència en si mateixos, sinó en algun altre ésser que els ha portat a existir. Això mateix ho podem explicar, també, dient que la realitat està integrada per éssers contingents, és a dir, que existeixen de fet però que podrien no haver existit, de manera que, si efectivament són, és perquè s’han donat les circumstàncies i les raons perquè existeixin (la seu existència, però, no era necessària).
  2. Ara bé, aquells altres éssers que són la causa eficient dels que ara existeixen, al seu torn tampoc no tenen en si mateixos la raó de la seua pròpia existència. Ells també són contingents i deuen la seua existència efectiva a uns altres éssers que els van precedir i que van dur-los a existir. Per tant, no veiem en la realitat cap ésser que sigui necessari (considerarem necessari aquell ésser que tindrà en si mateix la raó de la seua existència, perquè sols un ésser realment necessari existeix per naturalesa i no pot no existir).
  3. Ara bé, si bé podem establir una cadena d’éssers en la qual uns (anteriors) siguin causa eficient d’uns altres (posteriors), no podem pensar que aquesta cadena pugui allargar-se indefinidament, és a dir, no és possible una cadena de causes infinita, perquè una cadena infinita no té començament efectiu (no té un punt de partida absolut) i, allò que no té començament (punt de partida) no ha començat a existir i, per tant, no té existència, mentre que la realitat constatem que sí existeix (sense causa eficient no hi ha efecte i sense causa inicial no hi ha cadena posterior).
  4. Per tant, cal afirmar l’existència d’un causa primera de tot allò que existeix, d’un punt de partida que sigui la causa de la cadena d’existències posterior però, que pel que fa a ell, no tingui cap causa que el precedeixi i tingui en ell mateix la raó de la seua existència (causa sui). Una causa eficient primera de la realitat que existeix per naturalesa i que, per tant, és un ens necessari que dóna l’existència a tot allò que és contingent. Una realitat així correspondria a allò que anomenem Déu (principi absolut).

ARGUMENT TELEOLÒGIC SOBRE L’EXISTÈNCIA DE DÉU

Esquemàticament, aquest argument transcorre de la següent manera:

  1. L’observació de la realitat revela que les diferents entitats naturals (siguin éssers vius o ens inerts) es desenvolupen de manera que, lluny de trobar-se sotmeses al cec atzar, sempre fan allò que més els escau, és a dir, allò que més les beneficia i les porta a assolir la màxima perfecció possible, i ho fan sense que, però, existeixi en elles un principi rector que les dirigeixi (val a dir que excloem de les nostres apreciacions les accions conscients humanes). Dit d’una altra manera: totes les coses semblen actuar d’un manera intel·ligent que les duu a operar perseguint finalitats aparentment preestablertes (metes prefixades, que en grec rebrien el nom de télos, d’on vindria el terme “teleològic”).
  2. Ara bé, cada objectiu concret perseguit per un acció verificada per un ésser o un esdeveniment, aparentment intel·ligent, se subordina, al seu torn, a un altre objectiu superior que se’ns presenta com la justificació del primer i, així, progressivament, establint-se, per tant, una cadena de finalitats cadascuna de les quals actua com a motivació de les anteriors (així, per exemple, en els humans, la síntesi de molècules d’hemoglobina es produiria perquè cal transportar oxigen per la sang, transport que, al seu torn, es produeix perquè cal oxigenar els teixits, oxigenació que és necessària per al metabolisme cel·lular, el qual és necessari per a la regeneració cel·lular, que resulta, al seu torn, imprescindible per al manteniment de la vida, la qual té com a finalitat el desenvolupament d’una existència humana plena i feliç…).
  3. Però aquesta cadena de motivacions no podrà allargar-se fins a l’infinit, ja que postular una cadena infinita de motivacions implicaria no arribar mai a una de darrera que donés raó de totes les precedents, les quals, per aquest motiu, mai no haurien començat a existir. Per això caldrà concloure una finalitat última, motor de tota l’activitat observable en la natura, una motivació final que influeixi en totes les coses i mobilitzi totes i cada una de les seues operacions, fent-les tendir a totes, de manera perfectament ordenada i integrada, cap a l’assoliment de la màxima perfecció possible per a cada ésser i per a la naturalesa en general. Una causa final així, que no podrà contenir menys perfecció que la que produeix, respondria a allò que anomenem Déu.
[1] Al cap i a la fi, el panteisme no és altra cosa que una forma de deisme (aparentment més raonable pel fet que fa aparèixer Déu com a quasi-immanent, donant a entendre un compromís entre la possibilitat d’entredre el principi darrer com a Déu, o com a allò essencial d’un univers autosustentat).
17 gener 2016

PETITA INTRODUCCIÓ A LA GRAFOLOGIA

Presentació de diapositives:

PETITA INTRODUCCIÓ A LA GRAFOLOGIA

(A partir del text d’Elena Giner i de Teresa Girona: La grafologia, publicat per la Universitat Oberta de Catalunya, Barcelona, 2007)

Document-page-001(3)

EXEMPLES

Ambient gràfic negatiu

Ambient gràfic negatiu charles-manson

Moviment en l’escriptura

Confusió de línies

Confusió de línies

Escriptura no organitzada

Escriptura no organitzada I

Direccionalitat en l’escriptura

Direcció en l'escriptura I

Direcció en l'escriptura II Direcció en l'escriptura III

Direcció en l'escriptura IV

Moviments de l’escriptura

Espaiat entre lletres

ESPAIAT ENTRE LLETRES

Inclinació de la línia
 Moviments de l'escriptura I  Moviments de l'escriptura II
Inclinació de les lletres

Inclinació de la lletra II inclinació de la lletra

Inclinació de llletra III

Velocitat en l’escriptura

VELOCITAT EN L'ESCRIPTURA

Exemples de “ganxos”

Ganxos I

Ganxos II Ganxos III

Exemples de “cops de sabre”

Cop de sabre I

Mostrari de signatures:

Petita introducció a la grafologia. Signatures

Etiquetes:
17 gener 2016

PSICOTERÀPIA PSICOANALÍTICA. CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS DE LES DIFERENTS ESCOLES

PSICOANÀLISI CLÀSSICA

AA

La teràpia psicoanalítica constitueix una pràctica perllongada d’exploració de l’inconscient del pacient. L’objectiu final de tota psicoanàlisi es ajudar qui s’hi sotmet a fer conscients records censurats i a expressar sentiments reprimits. Quan això s’aconsegueix, el pacient pot avaluar, realitzar o integrar les seues vivències traumàtiques i els seus desitjos problemàtics i, d’aquesta manera, fer desaparèixer els símptomes neuròtics que el conflicte generava mentre es mantenia a nivell inconscient.

Els aspectes, tècniques i condicions més destacades de la teràpia psicoanalítica serien els següents:

Atmosfera relaxada: El pacient ha de sentir-se lliure d’expressar el que vulgui. La situació terapèutica és, de fet, una situació social única, en la qual ningú no ha de sentir-se espantat, coaccionat o jutjat. De fet, en la teràpia freudiana, el terapeuta pràcticament desapareix, mentre el pacient psicoanalitzat jeu a un divan còmode, en un espai amb llums tènues i parets insonoritzades.

Associacions lliures: constitueixen el procediment analític principal de la psicoanàlisi i consisteixen en un exercici equiparable a estirar d’un fil per trobar que s’hi troba a l’altra banda. El client pot parlar de qualsevol cosa, per molt que no sembli que vingui a tomb. La teoria diu que amb una bona relaxació, els conflictes inconscients, de manera anàloga a com passa en el cas dels somnis, sorgiran a l’exterior.

Valoració de les resistències: durant el procés d’anàlisi per associacions lliures, és molt habitual que el pacient presenti resistències, és a dir, incapacitat o dificultat o refús per parlar de determinats records, pensaments o desitjos (freqüentment relacionats amb la pròpia vida sexual o amb sentiments hostils o de rancúnia cap al pares). Quan el client intenta canviar de tema, o es queda en blanc, s’adorm, arriba tard o falta a una sessió, el terapeuta entén que el pacient client, a través de les associacions lliures que han sorgit al llarg de la teràpia, està a punt d’arribar a continguts inconscients que viu com amenaçadors. Val a dir que, en el moment en què, finalment, s’identifica el material que el pacient es resisteix a expressar, aquest sol afirmar que es tracta de coses tan insignificants i absurdes, que no cal se’n parli.

Anàlisi dels somnis: mentre dormim, la censura de la consciència baixa la guàrdia, de manera que presentem menys resistència al nostre inconscient i ens permetem algunes revelacions que, de manera simbòlica, arribaran a la nostra consciència, i això perquè els somnis, en la teoria freudiana no serien altra cosa que la realització emmascarada dels desitjos i dels impulsos reprimits (Freud arriba a dir que en els somnis es produeix una veritable resurrecció de la infància, dels impulsos que s’hi van produir, dels seus desitjos ocults, de les seues vivències i de les seues formes expressives). Molts tipus de teràpia usen els sons en les seues pràctiques, però la interpretació freudiana és peculiar en tant que tendeix tendència a trobar-hi significats sexuals.

En els somnis, els subjecte pren el contingut manifest dels esdeveniments viscuts el dia o dies precedents (i emmagatzemats en el preconscient), però la manera en què s’associen els diversos elements que hi apareixen no és mai casual o accidental, sinó que posant-se la servei de forces reprimides, passen a ser ordenats per elles. Ara bé, tot i que la censura conscient quan es dorm és més baixa, no desapareix del tot, ja que, si les imatges amb càrrega emotiva apareguessin sense disfressa, la seua força pertorbadora seria tan gran que interromprien el son. i per això l’inconscient es mostra en els somnis de manera codificada, subreptícia, disfressada. Desentranyar el que oculten els somnis suposa accedir al seu contingut latent.

El psicoanalista pot ajudar-se en la interpretació que, juntament amb el pacient fa dels somnis d’aquest, de certes claus hermenèutiques que l’experiència clínica ha aportat, si bé no poden usar-se al marge del context cultural de pacient (que inclou un cert simbolisme) ni de al seua biografia. Entre aquestes claus interpretatives trobaríem les següents:

  • Una casa: representa el cos humà.
  • Reis/reines: representen els pares.
  • L’aigua: representa el naixement i la vida.
  • Objectes allargats: són símbols fàl·lics
  • Capses, portes, recipients: simbolitzen els òrgans sexuals femenins.

Podem dividir els somnis en tres categories:

  1. Somnis amb un sentit fàcilment comprensible: són característics dels nens, però no es donen només en la infantesa. Es tracta de somnis narratius clars que suposen una realització franca de desitjos.
  1. Somnis que, malgrat mostrar coherència interna i un sentit aparentment comprensible, ens causen estranyesa. Ens trobem en aquest cas quan els pensaments latents (inconscients) que s’obren camí en el somni no mantenen cap relació entre ells. Quan això succeeix, el contingut manifest del somni els recull barrejats, de manera que caldrà una feina d’anàlisi per identificar-los i comprendre’ls. Quan ens trobem amb un cas així, una bona manera de procedir és simplificant el somni mitjançant l’aïllament de les idees intermèdies, que, tot seguit, caldrà descartar.
  1. Somnis que no tenen sentit aparent i resulten incomprensibles. En aquests somnis, allò que apareix com el nucli principal del seu contingut manifest, en realitat constitueix una part auxiliar i secundària, mentre que allò realment més important (el nucli del contingut latent) només és al·ludit de manera molt subreptícia i imprecisa en la narració onírica (aquest fenomen es coneix amb el nom de “desplaçament del somni”). Val a dir, també, que, habitualment, els pensaments inconscients presents en el somni es mostren en ell sota l’aparença de continguts que indiquen llur contraris.

Els somnis típics

Existeixen determinats somnis molt freqüents en el general de la població que admeten una interpretació estàndard. Entre aquesta mena de somnis podem destacar els següents:

  1. Suspendre un examen: al·ludiria a la vivència d’un fracàs o a la por a experimentar-lo.
  2. Somiar que caminem nuus: en aquest somni experimentem vergonya per sentir despullats enmig de la gent, tot i que aquesta es mostra indiferent. Significaria que existeixen en nosaltres desitjos reprimits que voldríem alliberar (com fèiem quan érem petits i caminàvem despullats per casa, sense avergonyir-nos-en).
  3. Somiar en la mort d’un ésser estimat: manifesta el desig inconscient que aquesta mort realment es produeixi.
  4. Pujar o baixar escales: manifesta el desig de mantenir relacions sexuals.
  5. Somiar que volem: el vol representa l’orgasme. Quan el somni finalitza amb la nostra caiguda, hem d’interpretar-ho com que percebem el desig que experi-mentem com a excessiu.
  6. Somiar amb lladres o amb robatoris: manifesta la por a perdre idees o d’altres recursos que ens faran falta.

Anàlisi dels actes fallits

Freud anomenat “actes fallits” als següents fenòmens: 

  • Lapsus calami (equivocacions escrites): ens trobem en aquest cas quan escrivim una paraula en comptes d’una altra, que era la que feia al cas.
  • Lapsus linguae (equivocacions orals). Ens trobem en aquest cas quan:
    • diem una paraula en comptes d’una altra, que era la que feia al cas,
    • Sentim una cosa diferent de la que s’ha dit, o
    • llegim una cosa diferent de la que hi ha escrita.
  • Oblits momentanis. Aquesta mena d’oblits podran ser:
    • llacunes mentals com ara oblit de noms, de fets, d’adreces, de dates….
    • pèrdua d’objectes
    • oblit de propòsits

Freud, que estava segur que “no existeixen els accidents”, pensava que aquestes fallades constituïen pistes per a arribar a conflictes inconscients. Així, es mostrava segur que qualsevol cosa que digués el pacient sempre significava tenia un significat; equivocar-se de número en trucar per telèfon, desviar-se de ruta, un acudit, etc.

Cal assenyalar que alguns seguidors de Freud han desenvolupat un interès especial pels anomenats tests projectius, com ara el famós test de taques Rorschach. Aquesta mena de tests presentarien un estímul vague que, es creu, el pacient completaria amb les seues idees inconscients.

FFF

Transferència i catarsi

Parlem de transferència quan un pacient projecta sentiments sobre el terapeuta que, en realitat, tenen a veure amb altres persones importants. Així, durant el tractament psicoanalític, el pacient generalment experimenta una reacció emocional cap al terapeuta. Potser el psicoanalista sigui identificat pel pacient amb una persona que ha estat en el centre d’un conflicte emocional que s’hagi produït en la seua vida passada. DE fet, en la majoria des casos, el terapeuta és identificat amb un dels pares o amb una persona de la qual va estar-se enamorat. Parlaríem de transferència positiva quan els sentiments expressats cap al psicoanalista són d’amor o admiració, mentre que parlaríem de transferència negativa en el cas que aquests sentiments siguin d’hostilitat, rancúnia o enveja (en realitat, tot sovint l’actitud del pacient és ambivalent, és a dir, una barreja de sentiments positius i negatius).

Freud entenia que la transferència era necessària en la teràpia per exterioritzar aquelles emocions reprimides que havien estat causant problemes al pacient i l’havien dut a la consulta. El terapeuta ha d’ajudar el pacient a interpretar els sentiments transferits que es manifesten, comprenent i fent-li comprendre que la font original d’aquests es troba en experiències viscudes en el passat.

Cal tenir en compte que, malgrat els esforços del psicoanalista per mantenir un actitud neutral i emocionalment distant davant del pacient, és possible que reaccioni de manera personal davant dels problemes d’aquest i de les emocions que expressa. Quan això succeeix parlem de contratransferència. En aquest cas, el terapeuta experimentarà sentiments de simpatia o antipatia cap al seu pacient a causa de la similitud que pugui trobar-li amb persones rellevants en la seua vida. En aquest cas, el terapeuta pot analitzar les seues reaccions i identificar en base a elles algun aspecte o problemàtica personals seus. En qualsevol cas, obviar la dinàmica de la contratransferència dificulta el procés de psicoanàlisi.

La catarsi (o abreacció) seria l’explosió sobtada i dramàtica que ocorre quan el trauma ressorgeix. S’aconsegueix la solució de la neurosi quan la catarsi s’ha experimentat. Com ja hem avançat, Freud assegurava que l’objectiu de la teràpia era simplement “fer conscient l’inconscient”.


Anotem, per últim, que els psicoanalistes neofreudians, si bé mantenen en l’essencial els procediments i les condicions acabades d’explicar, presenten en certes diferències respecte de l’enfocament més clàssic de la psicoteràpia freudiana. Les principals d’aquestes característiques diferencials serien les següents:

a) Donen més importància al context social actual del pacient que no el que li atorgava Freud (molt més centrat en el passat).

b) Tendeixen a valorar molt més la influència de les experiències tingudes després de la infància, en comptes de centrar-se de manera pràcticament exclusiva en aquestes.

c) Atorguen una major importància a l’autoconcepte que de si té el pacient i, per tant, al jo, en comptes de valorar per sobre de tot els conflictes entre l’inconscient i el superjò.

d) Fan menys incidència en la sexualitat.

PSICOLOGIA INDIVIDUAL (ALFRED ADLER)

kakhuqwyh

En la teràpia adleriana, el pacient s’asseu davant per davant del terapeuta, de manera que ambdós es troben cara a cara.

El primer pas de la teràpia consisteix en una entrevista en la qual el terapeuta preguntarà al pacient sobre els seus records infantils més primerencs, tot interessant-se per aspectes com ara:

  • El record de la infantesa com una etapa de seguretat amb moltes atencions per part dels pares, la qual cosa podria revelar una infantesa consentida.
  • El record d’haver competit de manera agressiva amb un germà més gran, un record, aquest, que podria suggerir un tipus de personalitat dominant.
  • Els records suggereixen negligència per part dels pares, cosa podria ser indici d’un greu sentiment d’inferioritat i d’un estil de vida neuròtic evitatiu.

En aquesta entrevista també es preguntaria per qualsevol problema infantil que hagués pogut tenir lloc, com ara:

  • Mals hàbits relacionats amb el menjar o amb els esfínters, que podrien apuntar a la manera en què el pacient ha controlat als seus pares.
  • El record de la por a la foscor o a quedar-se sol, que podrien suggerir una infantesa aviciada.
  • La memòria d’haver dut a terme agressió important, o un furt, que podrien ser signes d’un complex de superioritat.
  • El record de somiar despert o la tendència a no fer res i deixar-se portar per la mandra, que serien formes d’evitar la pròpia inferioritat.

El terapeuta ha d’evitar en tot moment semblar autoritari enfront del pacient. De fet, Adler va advertir als terapeutes, de manera explícita, que calia que evitessin que el pacient els identifiqués amb una figura autoritària, ja que això duria el pacient jugar un paper que és molt probable que ja hagués jugat moltes vegades anteriorment, i és que el pacient pot situar el metge com un salvador de qui dependre, a qui atacar des d’una actitud passivo-agressiva o contra qui rebel·lar-se, tot mirant d’empetitir-lo per tal d’autoafirmar-se.

De fet. aquesta seria, en essència, l’explicació que Adler va donar del fenomen resistència. Així, quan el pacient oblidés les cites, arribés tard, demanés un tracte especial o es tornés tossut i poc cooperador, no ens trobaríem, com havia pensar Freud, davant d’una repressió, sinó més aviat davant d’una manca de valor del pacient per enfrontar-se al seu estil de vida neurótic i superar-lo.

Igual que per a Freud, la interpretació dels somnis va ser un important recurs terapèutic per a Adler, tot i que, en el seu cas, els abordava d’una forma més directa. Per a Adler, els somnis eren una expressió de l’estil de vida de l’individu i eren coherents amb la vida conscient del subjecte. Habitualment, els somnis representaran les nostres metes personals i els problemes als quals ens enfrontem per aconseguir-les.

Cas que els somnis no es recordin, Adler proposa que el pacient deixi volar la fantasia a la mateixa consulta, que hi elabori ficcions. Al cap i a la fi, les nostres fantasies també reflectirien el nostre estil de vida.

Adler també para esment a la manera en què ens expressem, a la nostra postura (la forma com estrenyem les mans, el moviment, el llenguatge corporal). Adler, per exemple, va observar que les persones que van tenir una infància aviciada tendeixen a recolzar-se sobre alguna cosa en la consulta. Fins i tot, la nostra posició en dormir pot revelar alguna cosa: una persona que dorm en posició fetal i amb el cap tapat pel llençol és clarament diferent d’aquella que ocupa tot el llit i no es tapa.

Si bé sense donar-los la centralitat que els atorga Freud, Adler té en compte també els problemes i les qüestions sexuals, la vida amorosa del pacient i divorcis. Altres qüestions considerades importants per Adler serien:

  • Els problemes propis de la dona, com ara la maternitat, l’inici de la menstruació (menarquia) o la retirada d’aquesta (menopausa).
  • La vida laboral i educativa (incloent en aquesta l’experiència escolar, els exàmens, les decisions sobre els estudis o la feina).
  • Els perills als quals ens hàgim enfrontat al llarg de la vida.
  • La pèrdua d’éssers estimats.

En qualsevol caKKKJs, l’objectiu de la teràpia és que el pacient arribi a entendre la naturalesa del seu estil de vida i les arrels del seu autocentrament (causa final de tota neurosi). Aquesta comprensió (insight) no pot forçar-se: si és el terapeuta el qui assenyala al pacient quin és el proble

ma, aquest tornarà la vista enrere cercant noves justificacions de les seves fantasies i racionalitzacions dels seus actes. Per tant, hem de portar al pacient a un cert estat afectiu en què li agradi escoltar i que el dugui a voler comprendre, perquè solament a partir d’aquesta comprensió es pot generar una transformació. Com en el cas de la psicoanàlisi freudiana, és el mateix pacient el qui serà finalment responsable del seu guariment.

El terapeuta ha de despertar l’interès social en el pacient. Per a aconseguir-ho caldrà que estableixi amb ell una genuïna relació humana. D’aquesta manera, el terapeuta el proveeix d’una forma bàsica d’interès social que després pot ser traslladat a uns altres.

Cal tenir en compte que Adler, en comptes de prioritzar el principi de causalitat a l’hora d’explicar les conductes presents, anteposa la perspectiva teleològica, establint que la conducta es troba determinades sobretot pels ideal vitals del subjecte (les seus “ficcions”).

Indiquem, per últim, que Adler estava obert a aquella part menys racional i científica del diagnòstic, i així, va suggerir que no ignoréssim aspectes com l’empatia o la intuïció.

PSICOLOGIA ANALÍTICA O PROFUNDA (C. G. JUNG)

índex

El model psicoterapèutic junguià, conegut també com a mètode sintetico-hermenèutic, es planteja com a finalitat facilitar el desenvolupament del procés d’individuació o autorrealització psíquica (és a dir: la formació del si-mateix o self, diferent, recordem-ho del jo fàctic i condicionat, que se circumscriuria a la consciència). Aquest procés d’individuació exigirà, perquè es faci possible, la progressiva identificació dels complexos subjacents al transtorn mental tractat.

Els procediments psicoanalítics més importants aplicats per Jung, i que
caracteritzaran la seua escola, són els següents:

  1. L’experiment d’associació de paraules, consistent en un test psicològic caracteritzat per la presentació d’una llista de termes que funcionen com a estímuls acuradament seleccionats als quals el pacient ha respondre, de manera espontània i immediata, amb altres mots.

ZXX

Certament, d’altres investigadors precedents ja havien treballat en aquesta mena d’experiment, començant pel mateix Freud. La novetat introduïda per Jung va consistir, però, a passar de centrar-se en el contingut concret de les respostes emeses, a centrar-se en l’observació de les respostes fisiològiques que les acompanyarien, així com en la tardança a donar la pregunta. Aquest material apuntaria a aspectes i qüestions que presentarien una clara càrrega emocional en la moment vital actual de la persona analitzada i proporcionaria al terapeuta informació sobre l’inconscient del pacient i els processos que ell tindrien lloc.

L’anàlisi i la interpretació dels somnis, de les visions i de la imaginació, que esdevé possible mitjançant la utilització de tests projectius (alguns dels quals, que recorrerien a la utilització de material procedent del simbolisme cultural i històric general, serien específicament junguians) i l’anàlisi de sèries de somnis (atès que l’anàlisi d’un somni aïllat pot induir-nos a error).

  1. Estimulació de la producció espontània de l’inconscient, ja sigui en forma de paraula, signe, pintura, ball, etc.
  1. El recurs a la imaginació activa, que permetria comunicar-se amb l’inconscient concretant en una descripció, les imatges que emergirien a la consciència a partir d’un estat d’introspecció voluntària.
  1. El sandplay o “joc de sorra” (creat per l’analista Daura M. Kalff), en el qual, mitjançant l’ús de figures i d’objectes diversos, el pacient construiria una composició gràfica o explicaria un relat.

AD

Diguem per últim que, en la psicoanàlisi junguiana, ell pacient s’asseu davant per davant del psicoterapeuta, se cerca d’aquesta manera aconseguir la màxima simetria entre el pacient i l’analista, simetria que serà necessària per fer possible l’exercici distès de la imaginació activa i la producció espontània de l’inconscient i que, d’aconseguir-se efectivament, ens permetrà eludir la sempre conflictiva dependència transferencial. De fet, Jung considera la relació transferencial que es produiria en la psicoanàlisi clàssica, una situació «degradant per al pacient i perillosa per al terapeuta». Jung considera, per tant, que la relació que cal establir entre pacient i psicoterapeuta ha de ser de mútua col·laboració.

13 gener 2016

LA DISTINCIÓ ENTRE DÉU I LA CRIATURA

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

10 gener 2016

PASCAL (R. ROSSELLINI, 1972)

8 gener 2016

LA CRÍTICA DE LA RAÓ PRÀCTICA, D’IMMANUEL KANT, EN ESQUEMES CONCEPTUALS (DE CARÀCTER CERTAMENT ARTESANAL)

Scan0001Scan0003Scan0004Scan0005