Archive for Març, 2016

27 Març 2016

LLENGUA, SÍMBOL I SOCIETAT

IMG-20160310-WA0003

«Encara que els humans actuen com si controlessin la llengua, és la llengua la que els controla ells» . Amb aquestes paraules, Martin Heidegger resumia les conseqüències pràctiques d’un dels postulats essencials d’Ésser i temps: l’ésser humà és llança’t a l’existència en un medi lingüístic (que es desenvolupa en forma de tradició cultural).

La paraula té capacitat creadora: dir fa ser, i allò que existeix és perquè pot ser anomenat. El món se’ns apareix estructurat lingüísticament. Al principi fou el Verb.

I si el llenguatge humà és una habilitat universal que transcorre sobre una gramàtica profunda i un inventari de categories gramaticals, no menys universals i necessaris, les llengües naturals particulars hi re-creen a sobre (sobre allò que fa possible i estructura el llenguatge), perquè cada gramàtica és, en paraules de R. Langacker[1], que subscriurien plenament E. Sapir i B.L. Whorf:[2] «Un fenomen simbòlic, que consisteix en patrons que imposen esquemes particulars d’estructuració conceptual». La gramàtica  i el lèxic d’una llengua manifesten i determinen una observació diferent i privativa de la realitat. Cada llengua articula una comunitat i la dota d’una manera de ser en el món.

Aquesta és la tesi de fons de la segona conferència del cicle de temàtica sociolingüística, Llengua, Societat i Poder, pronunciada a Tortosa, el passat dia 10 de març, i que va servir com a punt de partida perquè la seua ponent, la professora Rosa Calafat i Vila (Universitat de les Illes Balears) exposés fins a quin punt la visió del món que articula la catalanofonia es troba interferida i fragmentada.

INTERFERÈNCIA I INTERPOSICIÓ

Cada paraula és un acte social de naturalesa simbòlica en què els parlants es troben i construeixen una versió de la realitat que esdevé la normal de la comunitat lingüística. Cada mot expressa només una part del concepte complet que es té en ment, i així, cada llengua, amb els seus mots, subratlla certes parts del tot com a essencials (la forquilla catalana, com la forchetta italiana i la forchette francesa, veuen en aquest estri allò que li dóna utilitat, mentre que el  tenedor castellà ens el presenta a partir d’allò que permet agafar-lo i el vincula al posseïdor). També les frases (i no sols les expressions idiomàtiques) es construeixen sobre una visió del món de totes les possibles, i la conserven com a marca de comunitat (així, per exemple, allí on un catalanoparlant veu un cafè, un hispanoparlant hi veu un cafè solo).

En el nostre cas, però, el món vehiculat a través de la llengua catalana es desdibuixa progressivament per causa de l’aclaparadora pressió exercida per l’omnipresent castellà.

Realment continuem demanat un cafè, o ja especifiquem que el volem sense llet ni cap altre afegit? Quan ens pregunten si el cafè que hem demanat, el volem sol, continua passant-nos pel cap que potser ens estan oferint companyia? l el mot dona… continuaria significant encara tot el que ha significat sempre en català (‘muller’, sí, però també, pel fet que els mots dona i muller no són indistints i perfectament intercanviables, ‘persona del sexe femení’ no reduïble a mera extensió de l’home, susceptible d’entendre’s, també, en certs contextos, com a mestressa, o senyora), o tendiria, per contra, a perdre una part del sentit per assimilar-se plenament al contingut semàntic del terme castellà mujer (‘esposa’ i ‘persona del sexe femení’, indistintament, a diferència del que massa amb els terme hombre, no apte per referir-se a la condició de marit)? Seria possible en castellà una expressió com madona? I s’entén, encara, aquesta expressió en català?

No significa el mateix veure que veure-hi, ni aquesta darrera expressió el mateix que veure-s’hi, ni tampoc no és el mateix “una casa per viure” que “una casa per viure-hi”. Entenem encara les diferències de significat? ¿Les subtileses semàntiques que afegeixen els mots gramaticals (com els pronoms) continuen eixamplant el nostre món, o aquest ja està tan emmotllat al món de la llengua dominant —tan colonitzat per aquest— que ja només veiem el que es veu en castellà? I en un ordre de coses diferent, però no gaire allunyat del problema a què fem referència: hem reparat en el fet que els catalans ens hem acostumat a llegir espontàniament, en castellà, els noms de les marques comercials? Quants dels nostres avis haurien sabut pronunciar sense ennuegar-se una expressió com Coca-Cola? Quants de nosaltres la sabríem pronunciar, en català, sense sorprendre’ns, a nosaltres mateixos, del resultat?

I és que el castellà no sols s’interposa entre nosaltres i el món que és el nostre, sinó entre nosaltres i la resta del món. I també entre nosaltres com a comunitat comunicativa completa, com a catalanofonia.

Mentre llengües com l’anglès o el castellà constitueixen marques definides, reconegudes amb facilitat (tant pels seus parlants com pels parlants d’altres llengües), el català ni tan sol no és una marca única, i la catalanofonia resta com un conjunt de comunitats d’interpretació locals escassament vertebrat.

Un espectador del Principat no es reconeix en la llengua dels mitjans de comunicació valencians (ara fosos en negre) o balears, i difícilment ho faran els valencians i el balears en els del Principat. Tots, però, es reconeixen en els mitjans espanyols, omnipresents fins esdevenir neutrals, com la seua llengua. Des de la màxima homogeneïtat, representada per l’espanyol, a la màxima heterogeneïtat, reservada per al català. Una catalanofonia fragmentada i debilitada on es canvien pàgines senceres d’un mateix llibre de text per un sol mot (de vegades un nom propi), que per estar marcat de mallorquinitat, o de valencianitat, o per tenir un pes altament simbòlic relacionat amb el Principat, fa saltar les alarmes d’una part del públic potencial fins a fer aconsellable la seua substitució (difícilment trobareu un Jordi en un llibre de text valencià, on les noies tampoc no solen dir-se Montserrat).

Aquesta fragmentació dificulta que mots vius en una variant geogràfica, però inhabituals en d’altres, pugui traslladar-s’hi i difondre-s’hi. Per contra, els mots castellans (i també els anglesos) són sempre ben rebuts, i utilitzats per defecte per esmentar, d’entrada, les noves realitats. Que difícil resulta que termes ben vius en una part del domini lingüístic, com, per exemple, pallús, puguin ser adoptats en altres parts del domini, on no hi haurà, però, cap problema a usar, amb normalitat, una expressió com ara cutre. Però pallús pot sonar massa “català” (o massa “barceloní”, com dirien a les Terres de l’Ebre i altres punts del domini) i, per tant, marcat i inacceptable. A més, us heu fixat que les eles velars sonen bé —en aquesta cas, a oïdes dels nostres veïns— en anglès, però que les catalanes són matèria d’acudit («¿el saben aquellllll?»). Parlar castellà amb accent anglès és plenament acceptable, fer-ho amb accent francès no impedeix que et puguin contractar per sortir per una televisió espanyola, fer-ho amb accent català, però, molesta fins a l’esclat d’ira.

Les llengües articulen una comunitat, la nostra resta en bona mesura desarticulada, no reconeguda, inacceptable.

http://www.vilaweb.tv/rosa-calafat-no-hem-trencat-encara-una-dinamica-de-colonitzacio

[1] Ronald Langacker a Viquipèdia:                                                                                                                   https://ca.wikipedia.org/wiki/Ronald_Langacker

[2] La hipòtesi Sapir-Whorf a l‘Enciclopèdia Catalana:                                                                        http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0248096.xml

Anuncis
25 Març 2016

“No hi puc fer més. És un cop de gènit que em ve de quan era molt jovenet i que, a vuitanta anys tocats, ja no me’l treuré de sobre. Els catalans per als quals la llibertat de Catalunya no és la passió dominant són uns senyors que m’acaben la paciència, em tallen la digestió, em toquen allò que no sona i em fan perdre el món de vista.”

Eugeni Xammar

14-XAMMAR-1

“L’única cosa seriosa que pot ser un català és ser un català com cal.”

Eugeni Xammar

Etiquetes:
25 Març 2016

INTUÏCIONISME MORAL

ThomasReid

Enfront de l’emotivisme moral defensat per David Hume, el també filòsof escocès Thomas Reid (nascut el 1796) intentaria recuperar la concepció intuïcionista de la moral que trobàvem en John Locke que, tot i negar radicalment l’existència de principis morals concrets innats, defensava l’existència, en tots els humans de tendències morals abstractes de caràcter intuïtiu en base a les quals es fa possible de dilucidar una moral racional que, per tenir el seu fonament en l’espontaneïtat del subjecte humà, cap anomenar natural.

Reid, per la seua banda, afirmarà l’existència d’un sentit moral innat, que hem d’entendre com un sisè sentit, un sentit comú a tots els homes (un common sense) que actua com una brúixola moral que ens assenyala què està bé i què està malament. Aquesta tesi, anomenada intuïcionisme moral, com  l’intuïcionisme lockeà es diferenciarà de l’emotivisme en el fet que “sisè sentit moral” ens permet saber què està bé i què no ho està, és a  dir, ens permet (re)conèixer-ho de manera anàloga a com és constata un fet empíric. Per tant, aquest sentit moral ens proveeix de coneixement i no és, en conseqüència, no es pot confondre amb una emoció, amb un sentiment (moral). Els intuïcionistes defensaran, en definitiva , que no sentim què està bé, sinó que ho intuïm, ho “veiem”, i un cop en possessió d’aquest saber, actuem en conseqüència.

L’intuïcionisme moral connectaria, per tant, a través de la filosofia moral de Locke, amb l’innatisme moral platònic i l’intel·lectualisme moral socràtic, amb els quals mantindria un parentiu estret.