Archive for Setembre, 2016

17 Setembre 2016

EL PLANTEJAMENT FONAMENTAL DEL PITAGORISME

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Anuncis
17 Setembre 2016

LA FÍSICA MILÈSIA

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

17 Setembre 2016

LA NECESSITAT D’ENTENDRE I EL PAS DEL MITE AL LOGOS

ELS DISCURSOS MÍTICS

Els humans elaboren discursos (descripcions explicatives) sobre la realitat amb la pretensió d’afermar-se en l’existència. Per a fer-ho, s’adrecen a la realitat que els envolta i, en un primer moment, ho fan preguntant-li directament, perquè les seues preguntes són com un crit angoixat a un món que experimenten amenaçador. Se senten interpel·lats pel món, observats per ell, i s’hi giren preguntant-li: qui hi ha?

gods-war

Primitivament, els homes no cerquen saber ni com són les coses ni per què són, sinó qui hi ha darrere del que succeeix. Aquest és l’origen dels primers discursos explicatius, que avui dia hem convingut anomenar discursos mítics.

baixa

Els mites contenen una primera explicació dels fenòmens naturals (però també dels fenòmens socials, i és que l’ésser humà viu sols indirectament en un entorn natural; en primera instància, l’entorn humà és social), és a dir, una resposta a les inquietuds sobre l’origen i la finalitat de la vida i el món, sobre el funcionament de la vida i sobre la pròpia naturalesa humana. Allò característic d’aquestes explicacions mítiques és la postulació de l’existència d’éssers fantàstics darrere de tot allò que ens circumda i com a causa d’allò que succeeix (d’éssers, per tant, de caràcter sobrenatural, transcen-dent). Són aquests éssers (els déus) allò que trobem com a resposta a la nostra pregunta per qui. Els esdeveniments naturals remeten als déus i aquests són entesos a la manera humana: la seua naturalesa té forma humana (estan dotats de desitjos, impulsos, tendències i reaccions típicament humanes, tot això, és clar, en grau superlatiu, com correspon a éssers divins). Els déus seran, per tant, antropomòrfics (del grec ànthropos, home, i morphé, forma).

Tal com hauria dit ja Xenòfanes de Colofó (segons testimoni de Climent d’Alexandria):

Però els mortals es pensen que han nascut els déus

i que llur veu i llur planta tenen. I llur vestimenta.

I encara:

Ara, que bous i cavalls i lleons, si de mans disposessin,

o si pintessin amb elles obres perfessin, com homes,

doncs els cavalls, de cavalls, i els bous, de bous a semblança

dibuixarien l’aspecte dels déus i en farien els cossos

ells igualment amb la forma que a cadascú fou donada.

FERRE GRÀCIA, Joan (editor i traductor):

De Tales a Demòcrit. El pensament presocràtic,

Edicions de la l·l, Girona, 2011

En el discurs mític, els déus ofereixen una primera explicació del món que, certament, ens resulta satisfactòria, i això perquè el mite es presenta com una explicació fidedigna de la realitat elaborada atenent als principis de consistència (és a dir, es tracta d’explicacions en les quals s’evita incórrer en contradiccions) i coherència (perquè, en ells, unes idees deriven d’unes altres, de manera aparentment lògica), una explicació que, més, sembla proporcionar-nos instruments per a actuar sobre la realitat que ens permetrien garantir la nostra supervivència i benestar, i és que, en la mesura que els déus són antropomòrfics, són semblants a nosaltres i, per tant, podem entrar-hi en comunicació, i negociar amb ells els fenòmens presents i futurs. En efecte, en conèixer els relats de les vides dels déus, i coneixedors també les característiques específiques de cadascun d’ells, disposem del coneixement del perquè dels esdeveniments ells que fan possibles, al temps que podem saber com, partint del que ha succeït en el present, probablement seran les coses en un futur.

Així, els relats mítics sobre l’origen de l’univers ens donen raó de l’existència d’aquest, ens expliquen com ha estat el seu procés de formació i, al mateix temps, ens informen de les forces i els principis que el regeixen. Al seu torn, els relats sobre les vides dels déus afegeixen informació complementària a aquestes qüestions i ens prevenen de com poden anar les coses en el futur en funció del que passi en el present. Així mateix, uns i altres donen raó també al sentit de la societat i apunten quines han de ser les normes que han de regir-la, i els principis que han de menar la nostra vida en el seu si. Però és que, a més, les mitologies ens donen la possibilitat d’incidir sobre aquest futur i determinar la nostra sort, i això perquè els déus, per ser antropomòrfics, poden ser abordables en termes humans, és a dir, ens podem adreçar a ells, parlar-hi, negociar-hi. Accepten ofrenes, sacrificis, oracions, peticions, i, a canvi, ens ofereixen la possibilitat d’influir en allò que succeirà i que ells controlen.

EL PAS DEL MITE AL LOGOS

A la vista de l’acabat de dir, queda clar que el discurs mític resulta convincent i satisfactori. La qüestió serà, llavors, com és que arriba un moment que aquesta mena de discurs és abandonat, com és que, en un moment històric concret, i en un indret igualment determinat, l’explicació mítica deixa de ser vàlida i passa a ser substituïda per un nou tipus d’explicació. Per respondre a aquesta qüestió ens caldrà fixar-nos en les característiques culturals, socioeconòmiques i geogràfiques d’aquell indret concret en el qual es produeix l’abandonament del relat mític i la seua substitució per una nova forma de discurs (pel discurs que anomenarem racional. lògic).

river-valley

Aquell indret va ser la Grècia dels segles VI i V abans de Crist; aquesta evolució no es va produir, almenys no en la mateixa mesura, en cap altre indret del món (ni en l’àmbit mesopotàmic, ni a Egipte, ni a mesoamèrica, ni en el subcontinent indi, ni tampoc a la vora del Huang He —el riu Groc—, punts en els quals es localitzen els principals focus inicials de civilització i en els quals els discursos d’índole mítico-religiosa tindran una llarga pervivència). Quins són, per tant, els factors que fan possible aquesta revolució racional en el món grec antic? ¿Per quina raó és precisament aquí que els discursos mítics (en el cas de Grècia recollits en els poemes d’Hesíode, la Teogonia1 i Els treballs i els dies, en els poemes homèrics, la Ilíada i l’Odissea, i recollits també per la tradició religiosa popular, inicialment de transmissió oral i, bastant més tard —a partir del segle III aC— ordenada en col·leccions mitogràfiques) acaben caient en el descrèdit i s’imposa una nova forma d’explicació de la realitat? La resposta a aquesta qüestió la tenim en un reguitzell de causes socioculturals:

95fb2aad0f7aa6ce6e2d7e76f905c3ca

a. La fragmentació dels grecs en grups ètnics diversos (i, segurament, assentats en el territori de la península hel·lènica i la Grècia continental en èpoques diferents). Així, fa-rem malament de parlar dels grecs com un tot homogeni. Per contra, en el si dels hel·lens cal distingir entre grecs micènico-jonis (o aqueus) doris, eolis, macedonis, arcadis grups diversos, cadascun d’ells amb una manera peculiar de parlar el grec i amb referències i relats mítics particulars, una fragmentació, aquesta, que comportarà, també, una certa fragmentació en les explicacions religioses de la realitat.

b. L’absència entre els grecs d’un poder centralitzat i unificador. En efecte, l’accidentada i tortuosa orografia hel·lènica, que facilitava la dispersió dels grecs en comunitats separades i relativament poc nombroses, dificultava, per això mateix, la constitució d’una organització estatal extensa. La conseqüència havia de ser la creació de microestats (poleis) que contribuiren a la diferenciació dels relats mítics entre les diverses col·lectivitats gregues.

pindus-mountains-in-greece

c. La inexistència, en les comunitats gregues, d’un casta sacerdotal poderosa. El territori grec no és sols orogràficament complicat, també és escassament productiu des del punt de vista agropecuari. Aquesta escassa productivitat fa inviable l’existència d’excedents alimentaris a partir dels quals mantenir una població sacerdotal o militar no directament productiva, ben al contrari del que s’esdevenia a Egipte o Mesopotàmia. La conseqüència directa d’això serà la pràctica inexistència a Grècia (i a diferència del que succeïa, per exemple, en les terres fèrtils del Nil i del Tigris i l’Èufrates) d’un col·lectiu poderós destinat a la conservació i difusió dels relats religiosos i, per tant, al manteniment de la seua ortodòxia i del seu prestigi.

Aquestes tres característiques, pròpies del món, grec van tenir com a conseqüència directa el soscavament de la coherència i consistència del discurs mític (pel sorgiment de relats divergents i alternatius a propòsit d’uns mateixos mites i, per tant, a propòsit d’uns mateixos esdeveniments naturals o socials), amb la qual cosa el valor d’aquest començà a ser qüestionat.2 Hi ha, però, encara, un quart aspecte a destacar i que constitueix un factor per si sol decisiu per a explicar l’abandonament del discurs mític:

4323c99e149f41968876c858b70b8f2a

d. L’existència d’escasses diferències socials entre les membres de les diverses comunitats gregues. Com una conseqüència més d’allò ja destacat els punts anteriors (és a dir, la fragmentació dels grecs en petites comunitats microestatals i l’absència de recursos excedents que fessin possible el mante-niment de grups socials no directament productius, com els funcionaris, els militars i els sacerdots), trobem que l’hegemonia política en les comunitats gregues tendia a ser ostentada per una àmplia classe mitjana integrada per individus de molt similar nivell socioeconòmic. Efectivament, en l’Hèl·lade en general, però també en la polis grega en particular, no trobem un monarca poderós capaç de reservar-se per a ell el poder polític recolzant-se en la força militar, en la tasca cohesionadora d’una casta sacerdotal matenidora de consensos i en una administració omnipresent i eficaç. L’escassetat de terres aprofitables i la baixa productivitat d’aquestes, que com ja hem dit, no permetia l’existència d’excedents i, per tant, l’acumulació de recursos (tot dificultant l’aparició de diferències socials), contribuïa a garantir una relativa igualtat entre la majoria dels ciutadans.

En una situació així, les decisions que afecten al col·lectiu sols poden ser preses des de la negociació (ja que no existeix un poder fort), és a dir, des de la discussió raonada, o dit d’una altra manera: en absència d’un poder fort, no es pot recórrer ni a la coacció, ni al prestigi de l’autoritat i dels discursos tradicionals que la legitimarien, sinó a la persuasió racional. Cal justificar allò que es pretén (fixeu-vos que justificar significaria ‘fer just’, és a dir, presentar allò que es vol com a convenient), i fer-ho en base a raons, i aquest és, precisament, el punt dèbil dels discurs mítics tradicionals: són plausibles i convincents, però no aporten raons últimes i, per tant, no justifiquen. Acostumats al debat i a la discussió en l’àgora i l’ekklesía, on els ciutadans es miraven d’igual a igual, els grecs s’havien acostumat a no donar res per bo sense haver-ho justificat, a no creure en res perquè si. Van deixar de considerar acceptables aquelles explicacions que no aportaven raons (i més encara quan aquestes explicacions començaven a mostrar, per la seua abundància i diversitat, incoherències i inconsistències).

El grec es va fer incrèdul, s’adonà del caràcter dogmàtic3 de l’explicació mítica i l’abandonà a la recerca d’una explicació consistent i coherent, però també plenament justificada, és a dir, s’abandonà a la filosofia (al desig de saber la veritat), i començà a elaborar allò que hem anomenat discurs racional (i que les grecs anomenaven logos).4 I ho va fer, com hem vist, perquè les circumstàncies socioculturals, econòmiques i geogràfiques del món grec dels segles VI i V aC van empényer-lo en aquest sentit.

Les mentalitats, els pensaments, no sorgeixen de l’aire, sinó que arrelen en les condicions històriques i materials dels homes que els elaboren. Les condicions materials van fer possible que fos a la Grècia d’aleshores que nasqués el discurs crític que donaria lloc al que avui coneixem com a filosofia i ciència, o dit amb les paraules que va fer famoses el filòleg Wilhelm Nestle, van fer possible el pas del mite al logos.

1En aquest text, Hesíode ens exposa un mite de creació de l’univers, segons el qual, i en les seues mateixes paraules: “Abans que res existí el Caos [la matèria indefinida primordial]. Després, Gea [la Terra], la del pit ample, seu segura de tots els immortals que habiten els cims nevats de l’Olimp. […] Gea va donar vida primer a l’estelat Urà [el cel] amb les seues mateixes proporcions, perquè la contingués pertot arreu i així poder ser seu sempre segura per als déus feliços. També va donar a llum a les grans Muntanyes, deliciosa residència de les Nimfes que habiten les boscoses muntanyes. Ella també va parir l’estèril pèlag d’ones agitades, el Pontos, sense mitjançar grat comerç. Després, ajaguda amb Urà, va donar a llum l’Oceà de corrents profunds, […]. Després d’ells ―el més jove— va nàixer Cronos [el temps], de ment retorçada, el més terrible dels seus fills, i es va omplir d’un odi intens cap al seu pare […]” Com veiem, Hesíode ens descriu l’origen i formació de l’univers com el desplegament d’una nissaga familiar de divinitats primordials (Caos, Gea, Urà, Pontos…) equivalent a una història natural del món, desplegament que prosseguirà amb la irrupció d’una segona generació de déus, encapçalats pel crònida Zeus, amb la qual s’inaugurarà, llavors, una història de l’home i de la societat humana que entroncarà amb la ja descrita història de la naturalesa.

2Apuntem també que la pobresa relativa del mon hel·lènic va empènyer els grecs, grans navegants, a cercar recursos més enllà de les seues fronteres, la qual cosa els va dur a entrar en contacte amb altres cultures i, per tant, a conèixer noves tradicions religioses amb discursos explicatius distints als seus, la coneixença dels quals va contribuir, sens dubte, a incrementar llur escepticisme.

3“Dogmàtic” significa basat en una creença que, ni és evident, ni està argumentada (ja descansi aquesta argumentació en base a principis merament racionals, o bé recorri també a l’observació empírica).

4Seríem ingenus, però, si no reconeguéssim que, tot sovint, els discursos argumentats no tenen veritablement la pretensió de ser veraços, sinó interessadament convincents. Quan això succeeix parlem de discurs ideològic, i reservem l’expressió “discurs racional” per a aquelles explicacions que no tenen cap altre interès que la veritat (encara que siguin desencertades i no arribin a abastar-la). Així, anomenarem ideològic tot aquell discurs que, en comptes de cercar la veritat mira de justificar una opinió o un interès subjectius. En el discurs ideològic, lluny d’actuar-se amb honestedat intel·lectual, s’ofereixen raons interessades. (Val a dir, però, que és possible que, en realitat, tot discurs sigui sempre ideològic, i que aquelles argumentacions que creiem que són estrictament racionals no siguin en el fons altra cosa que argumentacions inconscientment ideològiques.)
17 Setembre 2016

PARTICIPACIÓ I DEMOCRÀCIA DIRECTA I INDIRECTA

images

La qüestió de la participació ciutadana en la vida política constitueix el problema del sufragi (terme que significa ‘manifestació de la pròpia voluntat en una consulta’). Les democràcies modernes van partir de formes de sufragi no universal (parlaríem de sufragi universal en el cas que tots els ciutadans, majors d’edat, sense limitacions per causa del sexe, la raça, la religió, o qualsevol altre motiu, tinguessin drets de participació política, és a dir, dret de vot i dret a ser elegits per a ocupar un càrrec públic) i, per tant, van començar recorrent al sufragi restringit, que és aquell en el qual el dret a vot resta reservat a un col·lectiu concret, els membres del qual compleixen determinades condicions, quedant-ne fora tot aquell que no les compleix. Els motius que poden adduir-se per limitar el dret de vot en cas de sufragi restringit poden ser racionals, religiosos, referits al sexe, etc. Parlarem de sufragi capacitatiu quan el dret de vot queda reservat a les persones amb un determinat nivell d’instrucció, mentre que, si el dret de vot es restringeix per raons econòmiques (i, per exemple, es reconeix únicament als qui posseeixen un determinat nivell de renda i, per tant, superen determinat nivell en el pagament d’impostos), parlarem de sufragi censatari.

Els primers règims democràtics de l’edat moderna va recórrer al sufragi restringir censatari i limitat als homes majors d’edat.

El primer lloc on va instaurar-se un sistema de sufragi universal va ser a la naixent Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (sorgida de la revolució de 1917), va seguir-la per aquest camí el Regne Unit, on l’any 1918 va reconèixer-se el dret de vot a tots els homes més grans de vint-i-un anys i a totes les dones més grans de trenta (no fou fins deu anys més tard que va equiparar-se l’edat a partir de la qual podien exercir el seu dret de vot homes i dones).  A l’Estat Espanyol s’instaurà un règim de sufragi censatari l’any 1837, que va ser substituït pel de sufragi universal amb motiu de la revolució de 1868, retornant-se, però, al sistema censatari en restaurar-se la monarquia borbònica pocs anys més tard (1875). Aquest sistema es mantingué fins el 1890, moment en el qual s’acceptà definitivament el sufragi universal masculí (si bé, a causa de la corrupció política i electoral generalitzada, aquest canvi no modificà substancialment les coses). Les dones no van veure reconegut el seu dret a vot fins l’any 1932, amb motiu de la instauració de la Segona República (si bé, una mica abans que aquest reconeixement arribés, ja van poder exercir-lo de manera simbòlica amb motiu del referèndum d’aprovació del l’Estatut d’Autonomia de Catalunya —Estatut de Núria, de 1931—, quan van habilitar-se meses electorals perquè les dones expressessin la seua voluntat). Els anys del règim polític que seguí a la Guerra Civil es retornà al sufragi restringit (reservat en aquest cas als homes que poguessin considerar-se caps de família), tot i que, de fet, les comptades vegades que es va cridar la població amb dret de vot a les urnes va ser amb motiu de plebiscits i eleccions que no tenien cap més finalitat que legitimar el règim autoritari en el poder. L’any 1977, amb motiu de l’aprovació de la Llei de reforma política, s’instaurà un sistema de sufragi universal per a homes i dones més grans de divuit anys.

baixa-2

Des d’una altra perspectiva, el sufragi pot classificar-se en directe i indirecte. Així, parlarem de sufragi directe en els casos en els quals l’elecció que realitza el votant és de primer grau, és a dir, quan l’elector tria directament els seus representants o decideix directament sobre l’aprovació o no d’una norma (o sobre l’adopció d’una decisió concreta). La presa decisions per part dels ciutadans reunits en l’assemblea de l’Atenes democràtica oferiria un bon exemple d’aquesta mena de sufragi. D’altra banda, parlaríem de sufragi indirecte quan l’elecció fos de segon grau, és a dir, quan les decisions fossin preses mitjançant representants dels electors, en nom d’aquests, i en el si d’una cambra que reunís tots els delegats elegits (o quan, a partir d’una assemblea de compromissaris triats pel conjunt dels ciutadans amb la finalitat que decideixin les persones que han d’ocupar determinats càrrecs públics, es realitza aquesta elecció).[1] En qualsevol cas, sempre que les decisions que afecten a la col·lectivitat (ja sigui  l’elecció dels càrrecs governants, l’aprovació de lleis o la presa de decisions d’índole política) siguin adoptades per representants dels ciutadans, i no directament per aquests, parlarem de sufragi indirecte i, llavors, de democràcia indirecta o representativa. De fet, a causa de les dimensions de la majoria dels estats, i del creixement de les poblacions, les democràcies actuals solen ser d’aquest tipus (i no de tipus directe, com ho fou l’atenesa), i així, en els nostres dies, el sistema de democràcia directa es limitaria (si deixem de banda la periòdica elecció de representants polítics) als anomenats referèndums, és a dir, a aquelles votacions en les quals el cos electoral es manifesta directament (amb caràcter vinculant o bé merament consultiu) sobre la possibilitat d’adoptar, derogar o modificar alguna decisió, llei o norma (habitualment de caràcter constitucional) a proposta pel poder legislatiu, l’executiu, el cap d’estat o una autoritat de caràcter local.[2]

Anotem que, en democràcia, existirien altres maneres, complementàries, de participar en la vida política, més enllà de l’exercici del dret a vot i o de l’ostentació d’algun càrrec públic. Essencialment, aquestes altres formes de participació serien les següents:

  1. L’expressió de la pròpia opinió en mitjans de comunicació, fòrums oberts de participació, enquestes, manifestacions, vagues i concentracions, etc.
  2. La participació en les associacions de veïns o en els comitès i les comissions ciutadanes (creats, sobretot, a iniciativa de les administracions locals).
  3. La participació en associacions de caràcter cívics i polític com ara els partits polítics, les organitzacions no governamentals, els sindicats, organitzacions empresarials, etc
[1] Per tant, exemples de sufragi indirecte serien tant l’elecció dels membres d’un govern a partir de la votació dels integrants d’un parlament format pels diputats sorgits d’unes eleccions, com l’elecció del president d’una república a partir dels vots d’un col·legi de delegats que prèviament han estat elegits pel vot popular (procediment que se segueix, per exemple, per a l’elecció del president dels EUA).
[2] Abans de la Primera Guerra Mundial, els referèndums, com a eina per prendre decisions polítiques no limitades exclusivament a l’exercici del dret a l’autodeterminació, només eren coneguts a Suïssa i als Estats Units i, per a casos molt concrets, també a Austràlia i Dinamarca. Després d’aquell conflicte, s’introduí la figura del referèndum en la constitució luxemburgesa i en l’alemanya de Weimar, la qual serví d’exemple perquè, en endavant, aquesta figura fos adoptada per altres constitucions.
17 Setembre 2016

AUTORITAT, PODER I LEGITIMITAT

autoritatf

Entenem per poder en el si d’una comunitat humana la capacitat de donar ordres i fer que els membres de la comunitat les obeeixin, encara que les ordres donades siguin contràries a la voluntat d’una part o de la totalitat dels seus membres. Precisament, pel fet que les disposicions emanades del poder poden ser contràries a la voluntat d’aquells per als quals són dictades, el poder disposa de mitjans de coacció, és a dir, de mecanismes per a obligar tothom a fer complir allò que des de les instàncies de poder s’estableixi. Ara bé, el poder no pot sostenir-se únicament en l’existència de mitjans de coacció i en el recurs a ells; a tot poder li cal també legitimitat, és a dir, li cal recolzar-se en raons que el facin acceptable per part dels membres de la comunitat o, dit d’una altra manera: és necessari que tot poder descansi en la idea que es tracta d’un poder just. Quan sigui, així direm que ens trobem davant d’un poder legítim.

Un poder legítim pot ser anomenat també autoritat. Així, en la idea de “autoritat” es dóna una combinació de poder (o domini, en definitiva: capacitat de coacció) i legitimitat.

LEGITIMITAT I LEGALITAT

Sovint confonem els conceptes de legalitat i legitimitat, que, de fet, molts cops es presenten, per falta de cura o de mala fe, com a sinònims, quan en realitat signifiquen coses ben diferents. La legitimitat, com a ja hem dit, fa referència a un poder just, mentre que, legalitat fa referència al respecte al conjunt de les lleis emanades des del poder. Ara bé, pot ser que el poder del qual emanin les lleis sigui legítim o no, i en aquest darrer cas,[1] un comportament legal, és a dir, que compleixi el principi de legalitat, no serà un comportament legítim (just), mentre que, per contra, comportar-se de manera il·legal estarà legitimat. Quan això darrer succeeix es parla de desobediència civil, un concepte de llarga tradició en filosofia política.[2]

baixa

[1] Que es donaria, per exemple, quan la llei ha estat pensada per fer prevaler els privilegis d’un grup social o econòmic, o d’un sexe a costa de l’altre, o dels membres d’una nacionalitat per damunt dels d’una altra.
(Tinguem en compte que parlem de “privilegi” quan ens referim als drets que té una persona o grup sense que, legítimament, aquests drets, li pertanyin, és a dir, sense que la possessió d’aquests drets estiguin justificada. Quan una persona o un grup de persones tenen un privilegi, la resta de la societat viu una situació d‘opressió i discriminació.)
[2] Es poden posar molts d’exemples de situacions en les quals la legalitat no equival a legitimitat (això es produeix, per exemple, quan les lleis limiten l’accés de les dones a l’ensenyament o a determinats llocs de treball, discriminen o dificulten injustificadament l’ús d’una llengua, impedeixen l’exercici del dret a l’autodeterminació d’una col·lectivitat, no reconeixen el dret a la llibertat religiosa o entrebanquen la llibertat d’expressió), i si bé això ocorre sobretot en estats amb sistemes polítics totalitaris, també es dóna, en algunes ocasions, en estats fonamentalment democràtics (i és que existirien democràcies de molt diversa qualitat).
17 Setembre 2016

QUÈ ÉS LA SOCIOLOGIA?

DEFINICIÓ POSITIVA DE LA SOCIOLOGIA

images

La sociologia cerca descobrir i explicar quins són els mecanismes i els múltiples factors que governen els comportaments dels homes en societat. La recerca sociològica té un doble objecte:

  1. La societat en el seu conjunt (la seua estructura, estratificació i funciónament).
  2. L’ésser humà en tant que animal social, és a dir, en tant que és membre d’una societat, que es troba integrat en les seues estructures i que constitueix un factor a tenir en compte en el funcionament d’aquestes, al mateix temps que és un subjecte influït i emmotllat elles (i és que cal tenir en compte que, per una banda, les característiques de les societats humanes depenen de les peculiarietats de la naturalesa humana i, per un altre costat i alhora, la manera de ser, de veure i el món i de comportar-se dels subjectes és, en gran mesura, determinat per les societats en què es troben integrats).[1]

Aquest doble objecte de la sociologia ha portat els diversos investigadors i escoles sociològiques a prioritzar un dels dos següents enfocaments:

  • Microsociologia: enfocament centrat en unitats socials elementals com ara la família, el clan tribal, la comunitat local reduïda, els grups organitzats de petita dimensió (centres escolars, hospitalaris, penitenciaris, empreses…)  L’enfocament micro, en sociologia, estudia el comportament quotidià dels individus en situació d’interacció en el si de grups petits, i mira de descriure quins són els rols de conducta observables, quina és la percepció de la realitat per part dels individus concrets, quines són les seues  creences subjectives i quins són el valors (la validesa objectiva dels quals, però, no serà determinada per la sociologia, sinó per la filosofia)…[2]

images-2

  • Macrosociologia: enfocament centrat en els grans estrats socials, les grans col·lectivitats i les comunitats nacionals (o fins i tot les entitats social de caràcter interregional o supranacional). Fruit de l’enfocament macrosociològic sorgeixen les grans teories sociològiques, els estudis de sociologia de les nacions,[3] la sociologia de la història (és a dir, les teories del canvi i l’evolució socials) i la sociologia del coneixement, entre altres disciplines específiques. Aquest enfocament macrosociològic[4] cerca entendre i descriure el sorgiment, la naturalesa i el funcionament de les institucions socials i polítiques, de les grans estructures com la burocràcia administrativa, l’organització econòmica de les col·lectivitats, el sorgiment de les ideologies, dels sistemes polítics i legals o el naixement de construccions teòriques com la ciència característica d’un moment històric determinat, les religions o els valors predominants d’un context social concret. També és un interès característic de l’enfocament macro en sociologia el coneixement de la naturalesa de la dominació política, del conflicte social i dels factors que condueixen al canvi en les societats.

images (3).jpg

Val a dir, però, que aquest dos enfocaments, lluny d’oposar-se, es complementen, de manera que els esforços per integrar la perspectiva micro-sociològica i la macrosociològica en teories sociològiques unides i coherents constitueixen una de les tasques essencials de la sociologia.

D’altra banda, cal destacar que la sociologia, tal i com ja vam veure, va nàixer  com una ciència social amb una vocació especial per l’aplicació pràctica, una aplicació que, en l’actualitat, va més enllà de l’elaboració de tècniques d’intervenció encaminades a solucionar conflictes socials i disfuncions de l’estructura de les comunitats humanes i abasta camps tant diversos com la comunicació de masses, l’acció política,[5] el màrqueting (inclòs el màrqueting polític), la previsió en matèria de migracions, la planificació econòmica, sanitària…

DEFINICIÓ NEGATIVA DE LA SOCIOLOGIA: EL CONTRAST DE LA SOCIOLOGIA AMB ALTRES CIÈNCIES SOCIALS PROPERES

  • La psicologia, com la sociologia, estudia els comportaments humans, però mentre la primera ho fa en relació amb les experiències particulars i els fets de consciència individuals, i amb als impulsos inconscients, la segona ho fa centrant la seua atenció en els productes sorgits de la interacció social i àmpliament compartits pels individus d’una col·lectivitat (valors estètics, creences polítiques i religioses, institucions com la família o la propietat, etc.)

sujetosocial

  • Des de la sociologia es pot explicar el canvi i l’evolució històrics, però no podem confondre sociologia i història, perquè mentre la primera s’ocupa de les lleis subjacents als canvis i les transformacions, la segona, la història, se centra en la reconstrucció ordenada els fets concrets inserits en el seu desenvolupament temporal. Podríem dir que la sociologia (en la mesura que permet una explicació causal dels fets històrics) és un instrument que usa l’historiador per construir el seu discurs històric (al seu torn, però, la història proveeix la sociologia de dades que li calen per construir les seues teories).
  • L’economia i la sociologia són dues ciències complementàries. Quan la previsió estrictament econòmica es mostra insuficient per establir l’evolució futura de la dinàmica econòmica d’una col·lectivitat, es fa necessari recórrer a la sociologia per tal d’incorporar a les teories econòmiques factors com ara les creences i els valors o els rols de conducta coneguts. La teoria econòmica és indestriable de la sociologia i de la psicologia, però és impossible confondre aquestes disciplines: es troben estretament vinculades en una relació simbiòtica, però cada una manté clares diferències metodològiques, d’objecte i de llenguatge.
  • A diferència de la geografia humana i de la demografia, la sociologia treballa sobretot amb conceptes de caràcter qualitatiu, mentre que la aquelles se centren en consideracions de caràcter principalment quantitatiu (taxes de natalitat, fecunditat, nupcialitat, creixement natural i vegetatiu, volum dels moviments migratoris…) En relació amb la geografia humana i la demografia, la sociologia constitueix un suport explicatiu dels fenòmens que aquestes registren, de manera anàloga a com fa en relació amb la història.[6] Al seu torn, la demografia i la geografia humana proporcionen a la sociologia gran part de les magnituds mesurables i de les dades quantitatives que l’ideal positivista havia imaginat que la caracteritzarien.
  • L’objecte d’estudi específic de la ciència política és el poder polític i social i les institucions i organitzacions sobre les quals es fonamenta. És justament per tenir un objecte d’estudi tan concret i delimitat que la politologia pot distingir-se de la sociologia, i a l’inrevés. Tanmateix, també en aquest cas la sociologia proporciona un suport teòric indispensable perquè és aquesta disciplina la que proveeix la ciència política de la descripció de les organitzacions i institucions socials en el si de les quals i en base a les quals es desenvolupen les relacions de poder.

BRANQUES DE LA SOCIOLOGIA

La recerca sociològica s’ocupa de la gran varietat d’aspectes i de problemes. En base a aquesta diversitat podem identificar una seguit de branques teòriques dintre d’aquesta disciplina, entre els quals, i sense ànim de ser exhaustius, podem destacar les següents:

  • Sociologia del coneixement: orientada a descriure la manera com una societat condiciona la cosmovisió dels individus que la integren, el tipus de coneixement científic que hi desenvoluparan i la tecnologia que produiran.

10888481-social-media-icons-set-in-arrow-shape-composition-stock-vector-network

  • Sociologia de la religió: analitza el sorgiment de les formes històriques concretes de la religiositat, les institucions que les articulen i el seu impacte en els individus.
  • Sociologia de l’educació: centrada en l’impacte de les polítiques educatives i dels sistemes educatius en la població.
  • Sociologia dels mitjans de comunicació: preocupada per l’impacte dels mitjans de comunicació de masses en l’evolució de les formes socials i en la cosmovisió dels individus.
  • Sociologia de l’art: centrada en l’anàlisi de la dimensió estètica de les societats humanes, en l’origen i significació de les seues manifestacions, en el sorgiment dels valors estètics d’una societat i en l’origen dels corrents artístics.
  • Sociologia del treball: preocupada per l’anàlisi dels efectes que ocasionen fenòmens com ara el desenvolupament industrial, la deslocalització d’empreses, la globalització del mercat de treball, la desruralització i la construcció de espais urbans al voltants de centres productius, o la segmentació del treball i el consegüent allunyament del treballador respecte al producte del seu treball.
  • Sociologia jurídica: estudia la relació entre, d’una banda, les condicions en el marc de les quals es legisla i hi sorgeixen les institucions jurídiques i legislatives, i les sentències emeses i les normes legals concretes produïdes, de l’altra. S’ocupa, també, de l’impacte que les normes legals tindran en la societat.
  • Sociologia de l’empresa i de les organitzacions: examina l’estructura i jerarquització de les organitzacions complexes, el comportament del seus integrants, els hàbits de treball i el lideratge.
  • Sociologia de la desviació: s’ocupa de la investigació del fenomen de la desviació social, és a dir: de la no acceptació de els normes socials hegemòniques i del sentit d’aquest incompliment.

la-sociologia-y-las-otras-ciencias-sociales-275x199

  • Sociologia del canvi social: se centra a esbrinar les causes de les transformacions socials globalment significatives i els mecanisme a través del quals es produeixen.
  • Sociologia del gènere: es preocupa de les conseqüències del tracte discriminatori per raons de sexe i dels factors que condueixen a l’aparició d’aquest tracte discriminatori.
  • Sociologia de la immigració: estudia els motius dels moviments migratoris i l’impacte de les migracions (tant en les societats emissores com en les receptores).
  • Sociologia del consum: estudia les motivacions de la població a l’hora de consumir els béns al seu abast i l’impacte d’aquest béns en els comportaments.
  • Sociologia de la família: analitza les diferents formes existents d’organització de la institució familiar i la influència de l’entorn en el seu origen i les transformacions que experimenten.
  • Sociologia de la vida urbana: estudia el sistema de relacions que s’estableix en el si de les grans ciutats (paral·lelament a aquesta branca de la sociologia existeix una sociologia de la vida rural, centrada en les formes de vida en l’entorn rural i en l’impacte i significació de fenòmens com l’èxode a les ciutats o l’arribada de població “neorural”).

images-1

  • Sociologia del medi ambient: s’ocupa de la relació entre els grups de població i l’entorn natural; de com aquest es veu afectada per aquells i com les condicions naturals determinen les agrupacions humanes.
[1] En aquest sentit, Émile Durkheim, un dels primers sociòlegs i un dels clàssics de la sociologia, va escriure en 1895: «[…] quan un fenomen social s’explica directament [exclusivament] per un fenomen psicològic podem estar segurs que l’explicació no és viable.» (Les regles del mètode sociològic).
[2] Val a dir que la sociologia, en el seu enfocament micro, comparteix interessos i objectes d’estudi amb la psicologia social, disciplina amb què manté un estret parentiu i de la qual es distingeix sobretot per no fer abstracció de l’entorn social general a l’hora d’estudiar els individus o els grups socials objecte d’interès i per no perdre mai la perspectiva de conjunt dels grups investigats, a més de pel mètode d’investigació emprat (etnometodologia, fenomenologia…)
[3] Durant part del segle XIX i del segle 20, la sociologia de les nacions va conviure  amb una psicologia dels tipus nacionals que va desenvolupar-se sobretot a Alemanya.
[4] L’enfocament macro en sociologia sovint es nodreix de les descripcions etnològiques (descripcions de les cultures humanes) i de les dades proporcionades pels estudis econòmics i de geografia humana, i manté un estret parentiu amb l’antropologia social i cultural (derivada, al seu torn, de l’etnologia i nascuda, per tant, com aquesta, com una conseqüència, en l’àmbit acadèmic, de l’expansió colonial europea i de l’interès que aquesta expansió va despertar per les cultures allunyades de les de la meitat occidental del nostre continent). La sociologia i l’antropologia social i cultural són dues disciplines molt difícils de distingir en l’actualitat.
[5] De fet, podríem considerar la moderna ciència política (politologia) com una disciplina derivada, alhora, de la sociologia i de la filosofia política.
[6] Cal dir que, en la mesura que la geografia humana s’allunya de la demografia i se centra a la descripció de les societats humanes, es confon amb l’antropologia social i la sociologia.
13 Setembre 2016

EL NAIXEMENT DE LA SOCIOLOGIA

lyon

El darrer terç del segle XVIII va iniciar-se l’ensorrament de l’ordre social i polític que havia presidit les societats de l’Europa central i occidental, i el de la societat nord-americana (que, al cap i la fi, representava una extensió de la societat britànica). La revolució americana de 1776 (precedida per la revolució anglesa —la Gloriosa Revolu-ció— de 1688) i la revolució francesa de 1789 van suposar el pas d’un ordre estamental i rígidament jeràrquic (actualment conegut amb el nom d’Ancien Régime) a un de nou fonamentat en els principis de la llibertat individual, la igualtat i la llibertat de consciència. Aquesta ruptura social i política no es consolidà sense grans trasbalsos i patiments (execucions i assassinats polítics, purgues, un període de repressió política a França que va merèixer el nom del “Terror”, repressió religiosa, guerres civils, guerres internacionals, contrarevolució i nous alçaments revolucionaris), i no fou fins ja ben entrat el segle XIX que començà a estabilitzar-se donant lloc al modern estat democràtic i de dret (que tanmateix havia encara d’experimentar una llarga evolució, no exempta de problemes), que, progressivament, s’exportaria arreu d’Europa i del món (començant pels indrets colonitzats per les potències europees).Per acabar de complicar les coses, les transformacions jurídi-ques i polítiques sorgides d’aquesta època revolucionària, juntament amb els avenços tècnics que s’havien produït les darreres dè-cades, van facilitar, especialment a indrets com Anglaterra i Gal·les, França o Alemanya, el començament de la transformació de la producció que coneixem amb el nom de “revolució industrial”, que modificaria l’estructura social de les societats europees de manera molt ràpida i sovint també caòtica.  Doncs bé, va ser justament aquest llarg i complex procés revolucionari que abastaria les darreres dècades del segle XVIII i les primeres del XIX, el factor decisiu que va dur al naixement de la sociologia.

n172p07b

Efectivament, davant dels trasbalsos revolucionaris, del desordre i de la incertesa dominants durant aquest llarg període, van sorgir pensadors preocupats per teoritzar sobre la societat, la seua estructura i les seues disfuncions, els motius del canvi social. Es tractava de filòsofs empesos pel desig de teoritzar sobre la manera d’instaurar un ordre social alhora just i estable. Si bé no renunciaven a molts dels canvis sobrevinguts amb les revolucions, que consideraven positius,[1] estaven més aviat animats per la voluntat de restaurar certes formes socials pròpies de l’Antic Règim (eren, per tant, en gran mesura, teòrics contrarevolucionaris que sentien certa nostàlgia de temps passats) i, sobretot, teòrics que rebutjaven del tot una transformació social de caràcter revolucionari i defensaven canvis puntuals i graduals que reformessin la societat de manera ordenada.

ciudad-industrialg

El model en què s’emmirallaven aquests teòrics era el de les ciències naturals, que des de Newton s’havien mostrat capaces de construir un saber sòlid i acumulatiu que havia contribuït al desenvolupament tècnic i que havien generat una sensació de progrés. Aquests autors pensaven que si eren capaços de traslladar el mètode de les ciències naturals a l’estudi de la societat i dels seus problemes, aconseguirien un coneixement descriptiu complet i precís d’aquella (anàleg al coneixement de l’univers natural que, als ulls de l’època, havia assolit la física newtoniana i la resta de les ciències naturals), coneixement que, al seu torn, els ajudaria a desenvolupar una tecnologia segura per abordar les dificultats i disfuncions socials que afectaven les col·lectivitats i afligien els individus. No és d’estranyar gens, en conseqüència, que un dels primers noms emprats per referir-se a aquest nou saber de la societat que ara s’assajava fos el de física social, que tanmateix ben aviat seria substituït pel de sociologia, encunyat per primer cop pel filòsof francès Auguste Comte, l’any 1839.

auguste-comte1

La revolució social, les transformacions socials produïdes pel desenvolupament de la revolució industrial i del model capitalista de producció (íntimament vinculades amb la primera i entre els quals destacava el procés de desarrelament de la població rural i el seu trasllat massiu als centres urbans), juntament amb la reacció desencadenada contra totes dues, foren, per tant, els factors decisius que van fer sorgir la necessitat de fer de la societat un objecte d’estudi que havia de rebre un tractament teòric anàleg al que la natura rebia per part de les ciències naturals i, per tant, decisius per al sorgiment d’una ciència social. Fins aleshores, la societat havia estat abordada pels filòsofs amb finalitat prescriptives, és a dir, amb la voluntat d’escatir quin seria el seu sentit i quines serien les seus finalitats per, tot seguit, prescriure en què havia de canviar —i com— per assolir l’un i les altres de manera completa. Fins aleshores havia preocupat com havia de ser la societat, a partir d’ara, importaria, sobretot, com era, perquè sols des d’un coneixement descriptiu (anàleg, com diem, al que aparentment s’havia obtingut de la natura) s’estaria en condicions de trobar solucions efectives als problemes de les col·lectivitats humanes, solucions fruit d’una tecnologia d’intervenció social que evités de totes totes contribuir, al seu torn, a provocar nous problemes, cosa que justament era el que acabava passant quan les preteses solucions no eren aportades per científics socials que feien de la societat un objecte d’estudi neutral, sinó per teòrics de la filosofia política gens interessats en el què i el com i, per contra, exclusivament o principalment amoïnats pel per què (és a dir, per jutjar i prescriure), que aspiraven a transformar les comunitats humanes per raons dogmàtiques i no científiques i que, a més, sovint divergien en el diagnòstic i prescrivien solucions contraposades que sovint conduïen al conflicte.

Val a dir, però, que aquest desig dels primers sociòlegs aviat va mostrar ser molt ingenu, i és que les ciències —tant les naturals com les socials—, en tant que producte humà, no poden aïllar-se dels interessos i les voluntats humanes, de manera que, per molt que tinguin un interès eminentment descriptiu, estan lluny de ser veritablement neutrals. En el cas concret de la sociologia ja hem vist que els seus primers teòrics tenien un perfil clarament contrarevolucionari i es caracteritzaven pel seu conservadurisme. La sociologia naix, per tant, com una ciència social interessada a evitar la revolució i facilitar el canvi social mitjançant reformes graduals i controlades orientades, en darrer terme a assolir una societat essencialment estable, que pugui conservar-se amb l’ajut d’intervencions reparadores.

Per entendre millor per què la reacció il·lustrada a la revolució va conduir al naixement d’una teoria que feia de la societat una objecte d’estudi des d’una perspectiva científica, deixant de banda, per tant, el tradicional enfocament de la filosofia política (tanmateix continuat per una altra reacció conservadora que es va donar alhora que naixia la sociologia i que va ser protagonitzada per autors com De Bonald o De Maistre, que advocaven per retornar, sense gaires més matisos, a la societat de l’antic règim, els valors, l’ordre i les institucions de la qual se justificarien per ser obra de Déu i, per tant, bons per naturalesa), cal tenir en compte les següents consideracions:

  • Mentre que la majoria dels pensadors de la Il·lustració tendien a centrar-se en l’individu, la reacció conservadora tingué un més gran interès per la societat en el seu conjunt i per l’assoliment d’objectius globals de gran abast. Per als primers teòrics de la sociologia, la societat era alguna cosa més que no un mer agregat d’individus: era una entitat en si mateixa, arrelada en el passat i amb lleis que n’explicaven el funcionament. (Els primers sociòlegs coincidien amb els antics teòrics de la filosofia política a considerar la comunitat com una entitat prèvia al subjecte i a la qual aquest darrer es deu, mentre que, per contra, els moderns teòrics del contracte social partien de la consideració que la societat era una creació dels subjectes supeditada als seus interessos i només útil en la mesura que contribuïa a la salvaguarda dels seus drets naturals.)
  • Per als primers sociòlegs era la societat la que donava forma l’individu, a través del procés de socialització. Dit altrament: no són tant els individus que integren la societat els qui la conformen, com és la societat qui conforma l’individu que es desenvolupa en ella.
  • Partien de la consideració que l’element més bàsic de la societat no era pròpiament l’individu, sinó que aquesta es componia, en realitat, de relacions, estructures i institucions, en el si de les quals s’enquadraven i actuaven els individus.
  • La societat s’entenia per part d’aquest autors com un conjunt interdependent d’estructures i institucions, la manipulació o transformació d’una de les quals conduïa a una l’alteració de la resta sovint imprevista i imprevisible. Aquesta consideració va convertir els primers teòrics de la sociologia en autors summament conservadors que desconfiaven dels canvis i es mostraven molt curosos amb les reformes a introduir. La societat era vista com un organisme en què unes parts satisfeien les necessitats d’unes altres, i a l’inrevés, de manera que quan algunes de les institucions s’alteraven o es destruïen, la resta deixava de funcionar o de funcionar correctament, cosa que generava patiment en els individus i desembocava en desordre social.

Resumint: la sociologia naix com una disciplina que, en tant que científica, semblava capaç d’evitar tota reflexió valorativa (és a dir subjectiva i, per tant, allunyada de l’objectivitat, que és l’ideal de tota ciència) sobre el seu objecte d’estudi i que permetia formular solucions a les disfuncionalitats socials (amb l’objectiu de restituir l’ordre social alterat i, per tant, de perpetuar una estructura social determinada, esdevenint, d’aquesta manera, una disciplina conservadora i —sovint de manera involuntària o almenys no conscient— al servei dels grups políticament i econòmicament dominats). El lema dels sociòlegs com Auguste Comte va ser el d’“ordre i progrés”, és a dir: millorar sense canviar res d’allò substancial. (O per dir-ho amb les paraules de George Ritzer, i tenint en compte que a partir del segon terç del segle XIX va ser el socialisme l’hereu dels moviments revolucionaris de les dècades anteriors: «[…] en molts casos la teoria sociològica va desenvolupar-se de fet com una reacció contra la teoria socialista en general, i contra la marxiana en particular.»)[2]

enhanced-24544-1407770220-4

LA CONCEPCIÓ COMTIANA DE LA SOCIOLOGIA

Entendrem encara millor la pretensió de la sociologia en el moment del seu naixement si ens aturem un moment en una idea fonamental del pensament d’Auguste Comte:[3]

Comte proposa una classificació de les diverses ciències segons el seu grau de positivitat, és a dir, segons el seu grau de formalització (reducció a teories compostes per lleis expressades en termes estrictament matemàtics) i, per tant, d’apropament al model de la física. Com més nova i menys formalitzada estigui una ciència menys seguretat oferirà i més complexitat mostrarà en els seus continguts i en els seus mètodes d’investigació, mentre que, com més antiga i formalitzada sigui, més certesa aportarà i menys complexitat de tractament suposarà.

Comte, que considera que una ciència, com més antiga sigui, és a dir, com més temps fa que es cultivi, més haurà avançat el seu procés de positivització, estableix la següent gradació:

+

grau de positivitat

_

matemàtiques

_

nivell de complexitat

+

astronomia

física

química

biologia

sociologia

Com veiem, la ciència més formalitzada de totes (aquella que, per tant, més ha avançat pel camí de la seua positivització) és la matemàtica, seguida de l’astronomia i de la física (aquestes tres són, de fet, les ciències més antigues). Tot seguit trobaríem la química i la biologia, ciències més modernes que encara no han assolit la seu total formalització. Finalment trobaríem la sociologia, és a dir la ciència dels fenòmens socials, basada en l’observació dels esdeveniments registrats en les societats humanes, esdeveniments que admetrien tractament estadístic i serien formulables en forma de lleis anàlogues a les de la física. Aquesta darrera ciència seria la més nova de totes i, per tant, aquella que es trobaria en un estadi de desenvolupament més inicial i presentaria un menor grau de formalització.

D’acord amb això, la sociologia seria, per tant, la més complexa i més insegura de les ciències, però val a dir que serà, també i sens dubte, la més important de totes i aquella que mereix més atenció perquè, a mesura que es desenvolupi, permetrà el tractament científic dels problemes socials i, d’aquesta manera, obrirà la porta a una organització perfecta de la societat i a la resolució definitiva de qualsevol problema comunitari que pugui existir, en l’actualitat o en el futur. Una ciència sociològica positiva, superarà les interminables disputes que genera actualment la filosofia social i política i ens proveirà d’un coneixement plenament objectiu i, alhora, pràctic, que conduirà a la completa regeneració de la societat, posant fi a la inestabilitat social i política.

LA TEORIA CRÍTICA DE LA SOCIETAT

Poc després de la Primera Guerra Mundial, sorgirà un grup de pensadors preocupats pel canvi social (partiran de la consideració que la realitat sociohistòrica present és injusta i opressora, o per dir-ho en els seus termes: “irracional”) i desconcertats per l’absència de transformacions revolucionàries en aquelles societats que, segons la teoria marxiana, haurien d’estar madures per realitzar-les (ateses llurs característiques estructurals i el grau de desenvolupament que en elles el sistema productiu capitalista havia assolit).

baixa-2

Aquests pensadors decideixen repensar la teoria sociològica clàssica (i molt especialment aquella que es deriva de les consideracions sociològiques presents en l’obra de Marx), i això amb la voluntat d’afinar la descripció teoria de la realitat social, dels conflictes interns de la societat i dels mecanismes del canvi social, i bastir aleshores, sobre aquest coneixement, un programa revolucionari viable. Es tractarà, per tant, d’un conjunt de teòrics que formularan una esmena a la totalitat a les intencions amb que, inicialment havia nascut la sociologia i que, a més (i aquesta serà seua principal originalitat) qüestionarà els pressupòsits epistemològics (bàsicament el la neutralitat de la ciència) sobre els quals la sociologia s’havia erigit.

Dels treballs d’aquest grup, que podem qualificar de neomarxista (i que inclou autors com Max Horkheimer o Theodor W. Adorno, i que més endavant comptarà amb noms com Herbert Marcuse, Erich Fromm o Jürgen Habermas), sorgirà l’anomenada teoria crítica de la societat. Els teòrics de la teoria crítica s’agruparan en l’anomenat Institut de Recerca Social, associat de la Universitat de Frankfurt (raó per la qual constituiran el que es coneixerà com l‘Escola de Frankfurt).[4]

images

LA CRÍTICA A LA TEORIA TRADICIONAL

La teoria crítica s’oposa radicalment a la idea d’una teoria pura, allunyada de l’acció social i política (de la praxi). Els membres de l’Escola de Frankfurt insisteixen a subratllar que és impossible la neutralitat en la ciència i molt especialment en les ciències socials, raó per la qual caldrà admetre que les teories i els conceptes sobre els quals aquestes es basteixen depenen de les ideologies i els interessos dominants en el moment històric en què aquells teories i conceptes es construeixen i defineixen, ideologies i interessos que es troben presents de manera més o menys inconscient en l’investigador i el determinen. No hi ha cap ciència sense un interès —conscient o inconscient—que la impulsi, ni cap teoria que no reflecteixi les expectatives de qui l’enuncia. D’acord amb això, hi haurà teories sociològiques conservadores i teories sociològiques que aspirin a la transformació social. En qualsevol cas la neutralitat és impossible i cal exigir a l’investigador que sigui honest en la seua tria, és a dir, que expliciti quina és la seua cosmovisió i que s’autoexigeixi que la seua tasca teòrica estigui presidida per un honest sentit —crític— de la justícia. Pretendre que pot haver-hi una sociologia neutral és un engany (o un autoengany).

D’acord amb això, Horkheimer , Adorno i Marcuse van definir la “teoria crítica” com allò oposat a la “teoria tradicional”, dintre de la qual s’englobava, genèricament, tota la sociologia anterior —exceptuant la teoria marxista i les teories anomenades “del conflicte”—, sociologia que, en general, havia heretat els pressupòsits essencials del projecte comtià, i a la qual acusaven de ser:

  • Conservadora i acrítica i de desentendre’s d’una praxi (d’intervencions veritablement transformadores) orientada per la idea de justícia.
  • Apriorística i, per tant, d’operar per derivació (deducció) a partir de principis generals i últims, en comptes de descansar sobre l’experiència empírica.
  • Pressuposar una immediata i aproblemàtica identitat i adequació entre els concepte i els fets.

La teoria clàssica, per tant, seria ingènua i estaria al servei d’un determinat ordre social, al qual aspirava a perpetuar en l’essencial.

El positivisme comtià (que estableix que en món existeixen fets concrets, tots ells perfectament cognoscibles i mesurables amb precisió, de manera que admeten expressió matemàtica i, per tant, pretesament asèptica) partiria d’una impossible separació absoluta entre el subjecte que coneix i l’objecte conegut. D’acord amb això, des d’aquesta perspectiva teòrica es perd l’aportació del subjecte que fa ciència, s’absolutitzen els fets i es consolida a la pràctica, com ja hem dit més amunt, mitjançant la teoria derivada de la investigació feta sobre aquests pressupòsits, un ordre establert (establishment). D’aquesta manera, les ciències perden el seu caràcter transformador i la seua funció crítica.

[1] Tinguem en compte que entre els filòsofs de l’època —els il·lustrats del Siècle des Lumières— existia un consens generalitzat sobre el caràcter irracional dels valors i de les institucions socials tradicionals, que veien com a oposades a la naturalesa humana i inhibidores del desenvolupament humà.
[2] RITZER; George: Teoría sociológica clásica, McGraw-Hill, 2001
[3] Comte se sentia profundament afectat pel desordre social postrevolucionari i era molt crític amb els pensadors francesos de la Il·lustració que havien inspirat i donat suport a la Revolució, alhora, però, pensava que els avenços científics i tècnics feien inevitable el canvi socials, de manera que era impensable retornar al l’Antic Règim i s’imposava la necessitat de donar forma a una nova societat moderna, que superés la inestabilitat revolucionària. Comte confiava en l’evolució natural de la societat, al marge dels transtorns revolucionaris i ajudada per reformes científiques que evitessin desviacions i fessin més ràpid el progrés. Per fer possible aquest programa social calia una ciència de la societat que s’ocupés tant de l’estàtica social (descripció de els estructures socials existents) com de la dinàmica social (el mecanisme del canvi en las societat i de la societat).
La sociologia comtiana es caracteritzava pels següents aspectes:
  • Es tracta d’una sociologia no centrada en l’individu, sinó que empra com a unitat bàsica d’anàlisi entitats com la família.
  • Emfasitza el caràcter sistèmic de la societat.
  • Considera que la sociologia ha d’evitar el conflicte social, que, en conseqüència, veu com a evitable, i que jutja com a intrínsecament perjudicial.
  • És una sociologia que cerca fonamentar-se en l’observació empírica, l’anàlisi històrica comparada i l’experimentació, i que aspira a trobar les propietats i les relacions “naturals” de la societat, i les lleis científiques del canvi social.
Anotem per últim que Comte és un pensador profundament elitista, convençut que les reformes socials només són implementables per l’acció d’una minoria il·lustrada que, servint-se dels coneixements que la nova ciència sociològica li proporciona, operi sobre el conjunt social amb la voluntat d’assolir objectius objectivament desitjables.
[4] Amb l’arribada al poder del Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany en 1933, els seus membres es veuran obligats a fugir d’Alemanya. Després de recórrer diverses ciutats europees, l’Institut per ala Recerca Social s’instal·larà finalment a Nova York, on romandrà fins 1950. Allà s’hi traslladen Adorno i Horkheimer, les figures més destacades d’aquesta etapa (el segon d’ells va ser el seu director). Més endavant, l’escola retornarà a Frankfurt.

 

13 Setembre 2016

CURS D’INTRODUCCIÓ A LA SOCIOLOGIA

sociology-course_107090_large

UNITAT 1. ORIGEN DE LA SOCIOLOGIA:

TEMA 1.1. EL CONTEXT DE NAIXEMENT DE LA SOCIOLOGIA

TEMA 1.2. LA SOCIOLOGIA D’AUGUSTE COMTE

powerpoint

LA TEORIA SOCIOLÒGICA D’AUGUSTE COMTE 

 

QÜESTIONARI SOBRE LA TEORIA SOCIOLÒGICA D’AUGUSTE COMTE

UNITAT 2. DEFINICIÓ I CARACTERITZACIÓ DE LA SOCIOLOGIA

DEFINICIÓ I CARACTERITZACIÓ DE LA SOCIOLOGIA

powerpoint

DEFINICIÓ I CARACTERITZACIÓ DE LA SOCIOLOGIA

 

Experiment d’Asch sobre conformitat social:

QÜESTIONARI BLOC 1. PRESENTACIÓ DE LA SOCIOLOGIA

UNITAT 3. EL MÈTODE SOCIOLÒGIC:

TEMA 3.1. EL MÈTODE LES CIÈNCIES SOCIALS

TEMA 3.2. LA RECERCA EN SOCIOLOGIA

UNITAT 4. EL PROCÉS DE SOCIALITZACIÓ

UNITAT 4. EL PROCÉS DE SOCIALITZACIÓ

ANNEXOS:

baixa-1IDESCAT
LLARS, FAMÍLIES I MATRIMONIS, 2015 

INFORME DE LA COMUNICACIÓ DE CATALUNYA 2013-2014

UNITAT 5. TEORIA SOCIOLÒGICA CLÀSSICA:

TEMA 5.1. LA TEORIA SOCIOLÒGICA D’ÉMILE DURKHEIM

logo-petit-2

Gran Enciclopèdia Catalana
TOTEMISME

QÜESTIONARI SOBRE LA TEORIA SOCIOLÒGICA D’ÉMILIE DURKHEIM

COMENTARI DE TEXT. ÉMILE DUKHEIM

TEMA 5.2. LA TEORIA SOCIOLÒGICA DE MAX WEBER

TEMA 5.3. ELS PIONERS DE LA SOCIOLOGIA I L’ECONOMIA A LA GRAN BRETANYA

TEMA 5.4. LA FILOSOFIA SOCIAL DE KARL MARX

powerpoint EL PROCÉS HISTÒRIC D’ACUMULACIÓ CAPITALISTA

 

TEMA 5.5. LA TEORIA DE SISTEMES DE TALCOTT PARSONS

TEMA 5.6. ETNOMETODOLOGIA I SOCIOLOGIA FENOMENOLÒGICA

UNITAT 7. SOCIOLOGIA DE L’EDUCACIÓ

SOCIOLOGIA DE L’EDUCACIÓ

Entre les Murs (film de Laurant Cantet, 2008)

UNITAT 8. SOCIOLOGIA DEL CONEIXEMENT:

TEMA 8.1. LA CONSTRUCCIÓ SOCIAL DE LA REALITAT

TEMA 8.2. TEORIA DE LA IDEOLOGIA DOMINANT

UNITAT 9. ELS ASPECTES EMIC I ETIC DE LA CULTURA

ELS ASPECTES EMIC I ETIC DE LA CULTURA

UNITAT 10. DEMOGRAFIA:

TEMA 10.1. CONCEPTES BÀSICS EN DEMOGRAFIA

TEMA 10.2. EVOLUCIÓ DEMOGRÀFICA

ANNEX: DEMOGRAFIA DELS PAÏSOS CATALANS: GRUPS D’EDAT I GRUPS DE POBLACIÓ SEGONS LLUR ORIGEN

UNITAT 11. LA NACIÓ

LA NACIÓ

UNITAT 12. LA INTEGRACIÓ DE LES PERSPECTIVES MICROSOCIOLÒGICA I MACROSOCIOLÒGICA

LA INTEGRACIÓ DE ELS PERSPECTIVES MICROSOCIOLÒGICA I MACROSOCIOLÒGICA

UNITAT 13. LIPPMAN: L’OPINIÓ PÚBLICA:

L’OPINIÓ PÚBLICA

ANNEXOS:

NOVES TECNOLOGIES, XARXES SOCIALS I MANIPULACIÓ

UNITAT 14. LA CONFLICTIVITAT SOCIAL:

TEMA 14.1. ELS CONFLICTES SOCIALS

TEMA 14.2. MECANISME DE RESOLUCIÓ DELS CONFLICTES SOCIALS

TEMA 14.3. LA PRESA DE DECISIONS POLÍTIQUES

UNITAT 15. SISTEMES ELECTORALS I COMPORTAMENT ELECTORAL:

TEMA 15.1. TIPUS DE SISTEMES ELECTORALS

TEMA 15.2. UN MÓN EN DUES DIMENSIONS I VOTANTS IRRACIONALS

UNITAT 16. LA FILOSOFIA DELS DINERS

LA FILOSOFIA DELS DINERS

UNITAT 17. SOCIOLOGIA D’INTERNET

LA SOCIOLOGIA D’INTERNET

UNITAT 18. LA SOCIOLINGÜÍSTICA COM A MÈTODE DE RECERCA EN SOCIOLOGIA

LA SOCIOLINGÜÍSTICA COM A MÈTODE DE RECERCA EN SOCIOLOGIA

ANNEX: ELS USOS LINGÜÍSTICS ALS PAÏSOS CATALANS

UNITAT 19. LA SOCIOBIOLOGIA

LA SOCIOBIOLOGIA

 

13 Setembre 2016

FILOSOFIA. PRIMER DE BATXILLERAT

SHS_Phi_day_Affiche_2012_low_res23-731x1024

EL FENOMEN DE L’AUTOCONSCIÈNCIA

LA NECESSITAT D’ENTENDRE

PRIMER COMENTARI DE TEXT

SEGON COMENTARI DE TEXT 

CIÈNCIA I FILOSOFIA

powerpointFilosofia i ciència

RACIONALITAT FINALISTA I RACIONALITAT INSTRUMENTAL

QÜESTIONARI SOBRE ELS TEMES DE PRESENTACIÓ DE LA FILOSOFIA

METAFÍSICA ARISTOTÈLICA

EL POSITIVISME

EL PROBLEMA DEL CONEIXEMENT

QÜESTIONARI. EL PROBLEMA DEL CONEIXEMENT

L’EMPIRISME I LES SEUES LIMITACIONS

QÜESTIONARI. L’EMPIRISME I LES SEUES LIMITACIONS

EL RACIONALISME I ELS SEUS POSTULATS

QÜESTIONARI. EL RACIONALISME I ELS SEUS POSTULATS

IDEALISME TRANSCENDENTAL

TIPUS DE PROPOSICIONS

TIPUS D’INFERÈNCIES

ELPROBLEMA DE LA FONAMENTACIÓ DARRERA

TEORIA ÈTICA CLÀSSICA

ÈTICA HEL·LENÍSTICA

L’ÈTICA KANTIANA

TEORIA POLÍTICA DE PLATÓ I ARISTÒTIL

TEORIA POLÍTICA MODERNA: EL CONTRACTE SOCIAL

HOBBES I ROUSSEAU. DUES VISIONS DE L’HOME I DEL PACTE SOCIAL

EL COMENTARI DE TEXTOS FILOSÒFICS

 

 

13 Setembre 2016

CULTURA I VALORS ÈTICS. QUART D’ESO

AUTORITAT, PODER I LEGITIMITAT

LES FORMES DE LA LEGITIMITAT

ACTIVITAT SOBRE DESOBEDIÈNCIA CIVIL

L’ESTAT DEMOCRÀTIC I DE DRET

ELS ESTATS AUTORITARIS I TOTALITARIS

PARTICIPACIÓ I DEMOCRÀCIA DIRECTA I INDIRECTA

QÜESTIONARI SOBRE PARTICIPACIÓ I DEMOCRÀCIA DIRECTA I INDIRECTA

ELS SISTEMES ELECTORALS

ELS SISTEMES ELECTORALS. CONSIDERACIONS COMPLEMENTÀRIES

EL RESPECTE A LES MINORIES

ACTIVITAT SOBRE EL RESPECTE A LES MINORIES

L’ESTAT SOCIAL I DE DRET

QÜESTIONARI SOBRE L’ESTAT SOCIAL I DE DRET

ÈTICA DEL DISCURS

LA TEORIA DE LA JUSTÍCIA DE JOHN RAWLS

LA TEORIA DE LA JUSTÍCIA DE JOHN RAWLS powerpoint