Archive for Novembre, 2016

24 Novembre 2016

LA CRIDA. HISTÒRIA D’UNA RESPOSTA

Anuncis
24 Novembre 2016

EL GENERAL MORAGUES. L’HEROI OBLIDAT

24 Novembre 2016

MANUEL DE PEDROLO. TANCANT L’OBLIT

14 Novembre 2016

ELS SOFISMES

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

6 Novembre 2016

EL PROCÉS HISTÒRIC D’ACUMULACIÓ CAPITALISTA

document-page-0011

 

6 Novembre 2016

KARL MARX: FETITXISME DE LES MERCADERIES I REIFICACIÓ DE LES ESTRUCTURES SOCIALS CAPITALISTES

(La font principal d’aquest article és el capítol corresponent a Karl Marx publicat en el manual de Teoria sociològica clàssica, de George Ritzer, de la Universitat de Maryland.)

karl-marx-by-kenmeyerjr57614

Marx entén les estructures socials com a conjunts de relacions, nombroses i contínues que, en darrer terme, depe-nen de l’acció lliure dels seus individus entre els quals es mantenen.[1] Ara bé, en la societat capitalista aquestes estructures tendeixen a adquirir rea-litat objectiva, en el sentit que acaben convertint-se en sistemes de relacions no controlats pels seus actors i, per tant, externs a ells i amb força coercitiva sobre seu. La causa d’això es trobaria en el fet que, a partir de la reificació de la mercaderia,[2] aquest fenomen (també anomenat de cosificació) s’escampa al mercat mateix i a la resta de les estructures socials que s’hi troben directament o indirectament vinculades. Quan això passa, aquestes estructures, creades per l’home, passen a ser vistes per aquest com a naturals, universals i absolutes, i per tant, fora del seu control i inalterables.[3] Com en Weber, també en Marx l’economia és el factor que dóna forma la societat, en el primer escampant una racionalitat formal pròpiament inevitable, en el segon fent presoners els individus de la falsa consciència que l’ordre capitalista és una fatalitat natural, quan, en realitat, admet ser superat.

baixa-1

[1] Aquesta perspectiva dinàmica —deutora del la perspectiva dialèctica que caracteritza el pensament de Marx— s’oposa a la idea mantinguda per molts deixebles de Durkheim que les estructures socials, en tant que fets socials, són, efectivament i en si mateixes, realitats separades i independents dels subjectes.
[2] El fet que els treballadors no tinguin la propietat d’allò que produeixen, i ni tan sols siguin conscients (per causa de la divisió del treball) que els productes intercanviats en el lliure mercat són fruit del seu treball, juntament amb el fet que, en el mercat, aquests productes es valoren bàsicament per la seua equivalència en diners (és a dir, per una referència quantitativa, i en cap cas qualitativa i significativa), comporta que la mercaderia (l’objecte intercanviat) aparegui a ulls dels individus com una realitat independent, autosubsistent per si mateixa, i que es perdi la perspectiva que el valor de les coses en darrer terme emana de l’esforç (expressat en termes de temps) esmerçat en la seua producció. Marx anomena a aquesta perspectiva il·lusòria (al fenomen de veure en la mercaderia una realitat independent dels individus) fetitxisme de les mercaderies: els productes deixen de ser vistos com el resultat d’una activitat humana i passen a ser concebuts com a coses existents per si mateixes (reificació), dotades d’un valor procedent de les seues propietats naturals i/o de de les condicions i del funcionament impersonal del mercat desregulat, característic d’una economia liberalcapitalista. Per dir-ho amb les paraules de Marx mateix: «Una relació social definida entre homes [el treball productiu i l’intercanvi]… assumeix, davant dels seus ulls, la fantàstica forma d’una relació entre coses.»
[3] L’home s’autoconvenç de la fatalitat de l’estructuració social, i, un cop autoconvençut, aquesta estructuració esdevé, efectivament, una força coercitiva i fora de control. (Per dir-ho en termes weberians: una gàbia de ferro, amb barrots fets d’una racionalitat formal que, en realitat, és una falsa racionalitat i un parany basat en el miratge que el mercat, i el sistema econòmic en el seu conjunt, són institucions inevitables en el marc de les quals ens hem de moure, i fer-ho segons les seues regles i principis. Tota racionalitat teòrica i substantiva que els qüestioni serà vista com un deliri fora de lloc.)
6 Novembre 2016

KARL MARX. NATURALESA HUMANA I ALIENACIÓ

(La font principal d’aquest article és el capítol corresponent a Karl Marx publicat en el manual de Teoria sociològica clàssica, de George Ritzer, de la Universitat de Maryland.)

maxresdefault

Una part bàsica del pensament de Marx, especialment important en els seus primers escrits, fa referència a la naturalesa de l’ésser humà, a les seues potencialitats, i a la frustració d’aquestes per causa de la coacció social.

Hegel constatarà que l’autoconsciència és allò que caracteritza l’home, però un cop feta aquesta consideració essencial, passa a definir l’home per aquesta facultat en comptes de fer dependre l’autoconsciència de l’home, és a dir, de l’individu real i concret, sotmès a les condicions del món natural i social. D’aquesta manera, Hegel acaba establint la prioritat de les idees per damunt de les condicions materials. La perspectiva de Marx, però, serà la contrària: l’home és un ésser real, objectiu que viu en un món no menys real i sotmès a les condicions d’aquest.[1] Els continguts de consciència i la mateixa autopercepció de l’ésser humà dependran de la seua situació en el món, que condicionarà també les seues necessitats i capacitats. En la relació entre l’home i la societat, no és, per tant, el primer, que determina la segona, sinó aquesta, la societat, la que, condicionant-lo, determina l’home, la seua (auto)consciència, les seues capacitats i necessitats definitòries i llur expressió.[2] Tanmateix, i malgrat això, per a Marx l’home no està inevitablement sotmès a les constriccions de l’entorn, perquè la relació home-societat revesteix en realitat un caràcter dialèctic que evita tot determinisme. Certament, la societat determina l’individu real, però aquest, a través de la seua capacitat autònoma d’actuar i pensar (que neix de la facultat mateixa de l’autoconsciència, que permet la possibilitat de re-flexionar) pot enfrontar-se a l’entorn social, influir-hi i transformar-lo (al cap i a la fi, les relacions socials, en la mesura que són productes de l’acció de les persones, constitueixen una expansió de les consciències, i admeten ser modificades per aquestes). Aquests canvis, tot seguit, repercutiran en l’individu i, al seu torn, el transformaran. En qualsevol cas, la prioritat no és per a la consciència humana, sinó per a les condicions materials de l’home real. La consciència humana és, per tant, una consciència arrelada en el món concret, real, material. Perquè les idees canviïn el món, cal incidir en les condicions materials. Canviant aquestes canviaran les mentalitats i un home nou esdevindrà possible.

Coherentment amb l’acabat de dir, en parlar Marx de l’ésser humà (de l’«ésser genèric», en la seua terminologia particular), té ben en compte les seues necessitats i capacitats concretes, moltes de les quals les compartirà amb d’altres éssers vius (si bé, en aquest cas, en l’home, s’expressaran d’una manera distintiva).[3] I d’entre totes les capacitat humanes, en trobarà una d’específica i definitòria de l’home: la seua intel·ligència creativa, la capacitat de dissenyar en la imaginació per, tot seguit, traslladar allò pensat a la realitat. L’home és capaç de controlar la seua activitat, de pensar-la (reflexionant sobre els seus continguts de consciència, dels quals pot ser autoconscient) i de planificar-la.[4] L’home és capaç de crear, sobre la naturalesa, en base a la seua imaginació. D’acord amb això, el treball creatiu constituirà la manera pròpia (específica) de l’home de ser en el món, allò que, en definitiva, el definirà. A això darrer cal afegir que aquest treball creatiu generalment no és solitari, sinó que, tard o d’hora, involucra altres persones. Per tant, i resumint, podem dir que l’ésser humà s’ha d’entendre com un ésser concret, altament social (de fet, el seu caràcter d’autoconscient fa que es descobreixi com un jo entre una multitud de tu amb els quals se sent abocat a relacionar-se), que es vincula amb l’entorn transformant-lo mitjançant el treball creatiu (i social).

Si fem una anàlisi ara aquesta relació de l’home amb l’entorn, veiem que podem descompondre-la en tres parts:

  • Percepció: fa referència al contacte immediat que els individus estableixen amb el seu entorn, contacte que es verifica a través del sentits.
  • Orientació: les percepcions no són rebudes per part del subjecte de manera juxtaposada i desordenada, sinó que són organitzades per part del perceptor en funció de les seues capacitats i necessitats i segons esquemes teòrics previs (a través d’unes ulleres ideològiques, graduades per l’entorn social). L’individu mira el món a través de la ideologia social, que emmotlla les seues necessitats i genera en ell expectatives determinades.
  • Apropiació: un cop el món percebut i organitzat, l’individu se n’apropia, i el transforma a través del seu treball, tot emprant les seues capacitats creatives (en més gran o en menor mesura, segons les constriccions socials), i sempre amb la finalitat de satisfer les seues necessitats.

Marx distingirà, en el transcurs de la història humana, tres grans estadis en l’evolució de la relació de percepció-orientació-apropiació de l’home amb l’entorn i, paral·lelament, en l’evolució de les capacitats i necessitats humanes:

La societat primitiva (des dels orígens fins a la irrupció del model capitalista de producció, a l’edat moderna): en les societats precapitalistes les persones empraven recursos naturals per a produir bàsicament articles que satisfessin les seues necessitats més bàsiques (menjar, vestit, allotjament, eines fonamentals, mitjans de transport…) Com que aquests articles fonamentals no eren gaires (i, a més, tampoc no calia que la seua manufactura tingués molta qualitat), les capacitats humanes no van desenvolupar-se —almenys no en la majoria dels individus— de manera significativa. A més, com que la urgència de sobreviure s’imposava sobre qualsevol altra consideració, la varietat de les necessitats humanes es va mantenir molt limitada. En conseqüència, la consciència humana mai no va desenvolupar-se més enllà de certs límits estrets. L’home volia poques coses i la seua capacitat d’imaginar i produir es va mantenir molt limitada.

La societat capitalista (l’actual, des de la irrupció del model productiu basat en dues grans classes cada cop més nítidament diferenciades —la propietària i la treballadora—, si bé mai no netament separades): en aquest model de societat el proletariat (aquells qui vénen la seua força de treball i en creen de nova amb la seua prole)[5] es posen a disposició dels propietaris dels mitjans de producció (de les patents, els drets d’explotació i producció, les eines, les plantes i els espais de producció…), els anomenats burgesos,[6] com a mà d’obra.

En aquest estadi, la capacitat creativa de l’home (expressada sobretot mitjançant l’acte d’apropiació, pel qual es fa seu l’entorn, transformant-lo), poc desenvolupada fins aleshores, en comptes d’ampliar-se, resta virtual-ment eliminada per efecte del progressiu allunyament que els individus experimenten respecte de l’entorn natural i de l’objecte del seu treball, i per causa del seu cada cop més rígid enquadrament en el marc de la producció, organitzada a gran escala, de mercaderies, l’objectiu de les quals no era tant satisfer necessitats humanes sinó incrementar el benefici de la propietat. Les necessitats humanes passen a estar dictades, en gran me-sura, per la producció (i no a l’inrevés) i les capacitats, limitades a habilitats especialitzades, determina-des pel model productiu.

exploit

La majoria de la gent experimenta com a necessitat bàsica —i pràcticament única— la possessió diners suficients per adquirir les mercaderies disponibles, que produeix, però no posseeix. En el capitalisme, l’home no cerca ser, sinó tenir: no importa desenvolupar les potencialitats humanes, només trobar-se en disposició de comprar allò que es necessita i allò que es creu necessitar.

En el capitalisme, les constriccions socials poden limitar l’ésser humà, és a dir: les seues potencialitats. Llavors, però, els diners apareixen a ulls de l’individu constret com una promesa de realització personal (orientada, però, no tant a les necessitats naturals humanes, sinó a les necessitats artificialment creades per l’entorn socioeconòmic) i, alhora, de superació dels límits individuals.

Els diners tot ho poden comprar (o més aviat: poden comprar tot el que el mercat ofereix), fins i tot la vida mateixa de l’individu i la seua llibertat (perquè l’individu se sent enterrat en vida mentre experimenta les constriccions so-cials). Serà gràcies als diners que l’individu podrà ser tot el que és (desenvolupar totes les seues potencialitats, capacitats). És més: els diners es mostren capaços de conferir a les persones capacitats aptituds que realment no posseeixen. En aquest sentit, diu Marx:

«Allò que mitjançant els diners és per a mi, allò que puc pagar, és a dir, allò que els diners poden comprar, allò sóc jo, el posseïdor dels diners. La meua força és tan gran com ho sigui la força del diners. Les qualitats dels diners són les meues […]  qualitats i forces essencials. Allò que sóc i allò que puc no estan determinats de cap manera per la meua individualitat. Sóc lleig, però puc comprar la més bella de les dones. Per tant, no sóc lleig, ja que l’efecte de la lletgesa, la seua força foragitadora, és anihilada pels diners. Segons la meua individualitat estic tolit, però els diners em proporcionen vint-i-quatre peus, per tant no estic tolit; sóc un home dolent, sense honor, sense consciència i sense enginy, però s’honoren els diners, per tant sí que els posseeixo. Els diners són el bé suprem, per tant és bo el seu posseïdor; els diners m’estalvien, a més, la molèstia de ser deshonest; llavors se’m suposa que sóc honest; sóc estúpid, però els diners són el veritable esperit de totes les coses, com podria mancar d’enginy el seu posseïdor? Ell pot, d’altra banda, comprar gent enginyosa, i no és qui té poder sobre les persones intel·ligents més talentós que el talentós? És que no posseeixo jo, que mitjançant els diners puc tot allò que el cor humà anhela, tots els poders humans? Potser no transformen els meus diners totes les meues mancances en el seu contrari?»

p02hb5mt

La societat comunista: una societat sense classes sorgida de l’expropiació de la classe burgesa i l’eliminació de la propietat privada. La vida primitiva permetia només una mínima expressió del potencial humà, mentre que la societat capitalista, tot i haver alliberat els individus de gran part de les limitacions anteriors, els constreny de tal manera que impedeix l’expressió d’aquest potencial i, a més, recondueix les necessitats humanes cap a un mercat de productes que acaba dictant a l’individu què necessita en comptes de ser ell qui decideixi què li cal. De totes maneres, la societat capitalista haurà suposat una fita important perquè haurà permès el desenvolupament de formes organitzatives i d’una tecnologia que són necessàries perquè la humanitat faci el salt cap a la societat comunista: un model de societat en què cada individu pugui produir segons les seus capacitats i consumir segons les seues necessitats.

La societat comunista serà la conseqüència lògica de l’expropiació, per part de la gran majoria (el proletariat) d’una minoria propietària que, un cop haurà aconseguir que la majoria no tingui res a perdre i d’haver-la, a més, organitzada en el si d’un sistema productiu hiperracionalitzat, veurà, com a conseqüència imprevista de les seues accions,[7] i atès el seu caràcter improductiu i superflu, com la massa treballadora en prescindeix, s’incauta dels mitjans de producció que posseeix i reorienta la producció de manera que deixi d’estar dedicada a acumular els recursos en poques mans i passi a tenir com a objectiu únic la satisfacció de les necessitats espontànies de la majoria. La societat comunista suposarà, per primer cop en la història, el ple alliberament dels individus i la possibilitat que l’ésser humà desenvolupi del tot les seues «capacitats genèriques».

Sota el capitalisme, el treball es troba separat de la creativitat. En la societat comunista treball i creativitat es retrobaran, i en fer-ho, l’ésser humà es reconciliarà amb la seua naturalesa d’homo faber. El treball serà una finalitat en si mateixa i no únicament un mitjà per aconseguir diners, a través del quals comprar la vida que les exigències de la producció en la societat capitalista han devaluat fins anorrear-la.

black-and-white

L’ALIENACIÓ

Marx anomena “alienació” la distorsió de la naturalesa humana i de les relacions de l’individu amb el seu entorn, que aquell experimenta per causa de les condicions socials a què es veu sotmès. Aquesta alienació es fa especialment greu en la societat d’economia capitalista, en la qual el treballador experimenta la dominació de la classe burgesa propietària (els membres de la qual, al seu torn, també es veuen afectats en la seua naturalesa i relacions pel sistema que sostenen pensant, paradoxalment, en el seu benefici particular).

Com acabem de dir, en la societat capitalista, els burgesos, que són els propietaris dels mitjans necessaris per a la producció i dels productes elaborats, empren els treballadors, que només disposen de la seua força de treball. Aquesta relació allunya el productor del control sobre el seu treball, de les relacions, de la possibilitat que aquell desenvolupi relacions cooperatives amb altres individus, de l’entorn natural que, directament o indirectament, transforma, i del fruit de la seua feina. A més a més, en vendre la seua força de treball al burgès, el treballador renuncia a la seua creativitat, és a dir, a decidir per ell mateix què vol fer i per a què. Per tot això, Marx afirma que les relacions de producció en el si de la societat capitalista impliquen una quàdruple alienació en el treballador:

Alienació de l’activitat productiva: els treballadors no treballen per a ells mateixos, sinó per als propietari dels mitjans de producció, que els ocupa amb la finalitat d’obtenir un benefici del seu esforç. L’objectiu de la seua feina no el decideix el treballador, que s’involucra en l’activitat productiva més per necessitat que per lliure voluntat. A més a més, el que en rep a canvi és el mínim que pot oferir el propietari (que cerca comprar aquesta mercaderia que és la força de treball, al millor preu possible, com fa amb qualsevol altra mercaderia). En conseqüència, el treballador, ni és amo de la seua feina, ni n’obté realment cap benefici. És un instrument en mans d’un altre que sí que treballa per a ell mateix (el propietari).

El treball, que és l’activitat mitjançant la qual l’home realitza les seues capacitats i adquireix la seua plenitud, en comptes de ser un procés satisfactori, esdevé una activitat avorrida i idiotitzant feta amb un únic objectiu: guanyar allò necessari per sobreviure. Les capacitats de l’individu es menystenen i atrofien, i el subjecte queda reduït a una mera eina del procés de producció. En el si del sistema econòmic capitalista no interessa l’ésser humà integral, sinó que, de cada home, n’importa només una petita part: el subjecte queda reduït a un simple fragment de si mateix.

Consideracions com aquestes van dur Marx a pensar que, en una societat que hagués superat la forma capitalista, els individus integrarien en la seua feina tant les funcions intel·lectuals com les manuals, i no desenvoluparien tasques hiperespecialitzades. Això no suposa, però, que Marx pensés que tothom havia de poder fer-ho tot, però sí que tothom havia de poder desenvolupar, lliurement, els talents i capacitats que posseís.

reforma-laboral

 Alienació respecte al producte obtingut amb el treball: els productes fruit de la feina del treballador no li pertanyen, i no pot emprar-los per satisfer les seues necessitats.

De fet, els treballadors no sols no tenen cap control sobre les manufactures ni els serveis que fan possibles, sinó que, en molts de casos, ni tan sols no tenen una percepció clara d’allò que produeixen. És habitual la realització de tasques molt especialitzades que els impedeixen tenir una visió de conjunt del procés productiu i del paper que hi juguen. (És més: en les cadenes de muntatge, els treballadors hi tenen assignades tasques tan concretes i de tan escassa importància, que generalment pensen que el producte final no és realment fruit del seu treball, sinó de la mateixa cadena de muntatge.)

Alienació respecte als companys de feina: com hem vist, Marx parteix de la premissa que a les persones els cal, i desitgen, treballar en col·laboració amb d’altres persones per extreure de la natura allò que els cal per a sobreviure. El sistema productiu capitalista, però, destrueix aquesta cooperació natural, fins i tot quan agrupa les treballadors en una cadena de muntatge, i és que, encara que els treballadors de la cadena es coneguin i mantinguin entre ells relacions de simpatia i fins i tot d’amistat, la naturalesa de l’organització del treball i les característiques de la tecnologia que s’hi empra, genera en ells una profunda sensació de solitud. Allò pitjor, però, no és això: en la societat capitalista, els treballadors, com els propietaris burgesos, es veuen obligats a competir obertament entre ells, fins al punt que és fàcil que es generin enfrontaments i conflictes a la feina. Així, amb la finalitat d’obtenir-ne la màxima productivitat —i, de fet, també amb l’objectiu d’evitar el desenvolupament de relacions cooperatives que facilitin l’autoorganització dels treballadors— el propietari del capital i dels mitjans de producció, enfronta els treballadors entre si amb la finalitat de saber quin de tots produeix més i treballa més ràpidament. A aquestes treballadors els espera alguna mena de recompensa (sovint extrasalarial), mentre que a la resta pot esperar-los l’acomiadament. En qualsevol cas, aquesta situació genera, inevitablement, rivalitat i, fins i tot hostilitat, entre els companys de feina (de fet, als propietaris ja els convé aquest enfrontament, perquè gràcies a ell eviten ser, ells, els destinataris de l’hostilitat del treballador).

En definitiva, en la societat capitalista, la divisió del treball força la separació artificial de l’individu respecte dels seus companys i, de fet, del conjunt de la comunitat, perquè els subjectes acaben preocupant-se només del seu benestar particular, ignorant, i fins i tot lluitant, contra l’interès general de la comunitat.

employee-of-the-month-for-pinterest-aqaelf-clipart

Alienació respecte d’ell mateix: en la societat capitalista, els individus acaben deixant de banda les seues potencialitats, no assoleixen la seua plenitud com a éssers humans i, llavors, queden progressivament reduïts al paper de peces d’engranatge o de bèsties de càrrega. La consciència dels individus s’emboira i acaba col·lapsant-se a mesura que la seua creativitat s’esvaeix, la llibertat desapareix de llur horitzó vital i es trenquen les relacions amb l’entorn social i amb la natura. 

El sistema econòmic capitalista força els individus a treballar tant com puguin suportar, sense deixar-los temps per a pensar ni oportunitats per desenvolupar les seues potencialitats. Promou la realització de feines monòtones que han de dur a terme sense reflexionar. A conseqüència d’aquesta total alienació respecte a les capacitats i necessitats específicament humanes, l’individu es veu abocat a concentrar-se en les seues necessitats i capacitats més bàsiques. Especialment els membres de la classe proletària se sentiran a gust només satisfent les seues necessitats animals: menjar, beure, copular, vestir-se, posseir un habitatge… mentre que, en relació amb les potencialitats que els defineixen com a humans, se sentiran estranys, indiferents. Les persones esdevenen aleshores individus buits, orientats, com s’ha dit més amunt, cap a la possessió d’objectes. Fins i tot les estones lliures caldrà omplir-les amb productes d’oci, activitats programades, manufactures de la indústria de l’entreteniment. La propietat privada i el consum acaba d’idiotitzar l’individu i el converteix en un subjecte d’horitzons estrets i a curt termini que només valora el que posseeix (que s’estima més tenir un llibre que llegir-lo, tenir un àlbum de fotografies que conèixer allò fotografiat, posseir la una parcel·la de terra que conservar l’entorn i el paisatge…)

La més greu de les conseqüències imprevistes de les accions humanes en el si d’un món capitalista és que, finalment, haurem construït una societat que ens permet sentir-nos lliures i a gust només quan deixem de banda la nostra veritable naturalesa i actuem com a animals.

[1] Marx va ser molt crític amb el caràcter abstracte i desarrelat de la realitat concreta del pensament hegelià (del qual, però, manllevaria molts d’elements).
[2] Marx i Engels: «La consciència, és per tant, des dels seus orígens, un producte social, i continuarà sent-ho mentre l’home existeixi.»
[3] Així, per exemple, la sexualitat, si bé és una necessitat (i una capacitat) comuna als éssers humans i la majoria de la resta dels animals, en els primers es manifesta segons formes específiques.
[4] Com dirà Marx: «L’animal no es distingeix de la seua activitat vital […] L’home fa de la seua activitat vital l’objecte de la seua voluntat i de la seua consciència.»
[5] El terme “proletariat” ve del llatí “proletarii”, que feia referència al grup social més baix entre els ciutadans lliures de Roma; pagesos, comerciants i artesans procedents de l’interior de la península itàlica, la riquesa més gran dels quals era, en realitat, la seua descendència (la proles).
[6] Dits així per constituir una classe social diferent de l’aristocràcia tradicional, una classe sorgida del comerç i la producció manufacturera a més gran escala que es van donar a les grans ciutats europees (i més tard nord-americanes), els burgs, després de la dissolució dels gremis medievals i coincidint amb els grans descobriments geogràfics.
[7] La idea de “conseqüències imprevistes” és un correlat del caràcter dialèctic de la dinàmica social que serveix per il·lustrar què implica dir que la societat tingui una estructura dialèctica, i és que, aquesta, facilita que es generi una espiral de causes i efectes que comporta que, al mateix temps que es puguin assolir els objectius immediats perseguits amb accions conscients, tot sovint es generin conseqüències que no s’hagin anticipat ni previst, i que poden ser contràries a les intencions que han motivat l’acció. Així, per exemple, un increment en l’explotació pot conduir a incrementar la militància en les organitzacions obreres i, aleshores, a una conflictivitat social no esperada que pugui obligar la propietat, ha fer marxa enrere, més enllà del punt de partida, tot i que, això darrer, podria estimular, llavors, que la propietat cerqués formes alternatives d’imposar la seua voluntat com, per exemple, importar mà d’obra d’altres indrets per generar un efecte de dumping, amb conseqüències immediates previsibles, però amb conseqüències indirectes difícils d’imaginar amb seguretat.
Marx pensava que moltes de les accions empreses per la classe burgesa van adreçades a garantir els seus interessos i la consolidació i aprofundiment del sistema capitalista en conjunt, però, en realitat, contribueixen, de manera imprevista, al col·lapse final del sistema. De totes maneres, cal dir que, encara que aquestes altres conseqüències no desitjades fossin previsibles, difícilment s’actuaria d’una manera diferent, perquè les constriccions socials del sistema són tan fortes i afecten de manera tan general els individus, que resulta gairebé impossible actuar d’una manera diferent a com es fa sense resultar-ne damnat de manera immediata (com, per exemple, millorar objectivament les condicions dels treballadors sense perdre competitivitat i, per tant, capacitat de penetració en el mercat?)