HOBBES I ROUSSEAU: LA LEGITIMACIÓ DEL PODER ESTATAL PER SOBRE SOBRE L’INDIVIDU I LES MINORIES

En els manuals d’història del pensament resulta habitual, i fins i tot tòpic, contraposar les concepcions hobbessiana i rousseaunia de la naturalesa humana. Thomas Hobbes hauria definit l’ésser humà com una criatura egoista per natura-lesa, mentre que Rousseau el concebria d’una manera radicalment oposada: com una criatura bonhomiosa, amable, ingènua i ben predisposada per a la convivència. Per a l’anglès, les societats humanes naixerien com un mal menor per a evitar la vida curta i miserable a què el seu egoisme natural abocaria la humanitat. La societat organitzada (l’estat) naixeria de la necessitat de seguretat, que es pagaria amb la moneda de la llibertat. Per al ginebrí, en canvi, la societat seria un context de llibertat que descansaria en darrer terme en la natural sociabilitat i bona predisposició humanes. Les coses no serien tan senzilles, però.

La societat que descriu Rousseau en el seu assaig sobre el contracte social és una aspiració, un télos cap al qual avançar per transformar i reformar les societats històriques realment existents. Sí, és veritat, Rousseau veu en l’home una criatura dotada de consciència moral i apta per a la convivència, però això és simplificar massa. La bona predisposició natural dels homes fàcilment es corromp quan s’agrupen i les diferències individuals desemboquen en desigualtats socials. Llavors l’egoisme s’ensenyoreix dels comportaments, mostrant que, malgrat les aparences, la seua llavor ja existia en l’interior de l’home. Les primeres societats naixerien per interessos egoistes i, en elles, les enveges i l’ambició s’engrandirien fins a fer de la vida social una cosa inacceptable. És aleshores quan cal un contracte social, una acord revolucionari per una nova convivència i una nova societat. Les diferències entre les visions de l’origen de les comunitats humanes estatals de Hobbes i Rousseau no eren, per tant, tan diferents.

I no ho eren perquè, en darrer terme, tampoc no ho eren les respectives concepcions de la naturalesa humana. Per a Hobbes, en celebèrrima expressió, “l’home és un llop per a l’home”; per a Rousseau no, però fàcilment pot esdevenir-ho… i difícilment (només amb temps i molt treballs) pot arribar a deixar de ser-ho. Quina diferència realment essencial hi ha? En tots dos casos a l’home li cal subjecció, la subjecció de l’estat.

Potser a l’hora de contraposar Hobbes i Rousseau, més que no dir que l’un té una visió negativa de l’home davant de la visió positiva de l’altre, hauríem de dir que el primer té una pessimista de la història humana, mentre que el segon es mostra més aviat optimista davant seu. Per a l’un l’home és inevitablement egoista, per a l’altre l’home és reformable. Difícilment, però, i sempre amb l’auxili d’un estat dotat del monopoli de a la coacció.

En el cas de Hobbes el pacte social es dóna entre súbdits que reconeixen un sobirà absolut, en el de Rousseau el pacte és un acte de comprimís en què un conjunt d’individus es constitueixen en una unitat indivisible i sobirana, sent el govern només un ens sorgit a posteriori al pacte i al qual se li reserven únicament funcions executives delegades.

A primer cop d’ull els resultats són ben diversos: en un cas es dóna pas a un estat autoritari en què els individus esdevenen súbdits que cedeixen llibertat a canvi de seguretat, en l’altre tendim a una societat d’individus lliures i iguals. I certament, es tracta de dues perspectives ben diferents… sobre el paper, perquè, en el segon dels casos, quan passem de la proposta ideal a la realització material, és a dir, quan mirem de traslladar les propostes rousseaunianes a la realitat efectiva i ens hi inspirem per fer, o refer, la constitució política d’un estat històric concret, les conseqüències per als seus ciutadans poden no allunyar-se tant de les que ja des d’un inici es preveuen per a un estat absolutista i autoritari.

El problema és que Rousseau, per tal de fer possible l’existència d’una única voluntat i d’un únic interès generals, sembla recomanar que s’avanci en la uniformització dels individus. No n’hi hauria prou amb la igualtat davant la llei —una de les condicions de possibilitat del contracte social—, sinó que la bondat de la llei i l’absència de biaix egoista en ella semblen fer desitjable la uniformitat del poble: com menys diferències entre els ciutadans, millor.

La proposta rousseauniana advoca per una comunitat compacta d’individus contemplats estrictament —i abstractament— com a éssers racionals, i no com al que realment són: subjectes històrics amb una identitat cultural determinada. Certament, la comunitat rousseauniana és compatible amb les diferències culturals internes, però tal com se’ns presenta pot temptar la majoria a promoure l’assimilació i, per tant, la desaparició, de les minories en nom del bé comú. És més, cap fins i tot la possibilitat que s’arribi a veure desitjable la limitació de la lliure iniciativa personal fins a un punt opressiu, sempre en nom de la igualtat, valor essencial i necessari per a l’aparició d’una veritable voluntat general. En aquests casos l’ideal d’igualtat llisca cap al d’uniformitat i eleva l’homogeneïtat social al nivell de valor polític. No cal que sigui així, però la insistència de Rousseau en el caràcter compacte del poble contribueix a fer de la segona part del crit revolucionari de “llibertat, igualtat, fraternitat” una amenaça a la diversitat i una exhortació a l’anivellament. Els esdeveniments històrics ho corroboren, al cap i a la fi el comunitarisme rousseaunià es troba darrere de projectes culturals d’assimilació (a França mateix) i en la base teòrica de les experiències comunistes del segle XX.

Encara podem anar més enllà: la vinculació de llei i racionalitat present en la reflexió política de Rousseau és un intent per arribar al final de la història, per assolir un present sostingut, on el canvi i l’evolució es limitin a ser simples reajustaments que posin solució a les disfuncions socials que, amb el temps, poguessin aparèixer. Aquest ideal, en la mesura que resti com a ideal i no s’assoleixi efectivament, obre la porta, no a una societat lliure d’individus iguals davant la llei, sinó a polítiques immobilistes, a la repressió de la dissidència en nom d’una llei sacralitzada i a considerar aquell qui proposa transformacions socials de fons i canvis legals de profunditat com un simple boig, un element mancat de tota racionalitat amb qui no té sentit dialogar i contra qui cap aplicar les més dures de les mesures repressives. Psiquiatria contra dissidència política.

Si en Hobbes el sobirà és irresistible, en Rousseau ho és la llei. En qualsevol cas, en tots dos l’estat es troba per sobre de l’individu, ja sigui en nom de la seguretat i de l’estabilitat social (Hobbes) ja sigui en nom d’un poble abstracte que, al final, esdevé coartada de la repressió governativa. Rousseau s’afanya a defensar el dret de revolta, però es fa difícil d’entendre com es pot legitimar l’oposició al poder constituït quan aquest s’exerceix en nom del poble.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: