Archive for febrer 14th, 2018

14 febrer 2018

LA NOCIÓ CARTESIANA DE SUBSTÀNCIA

LES SUBSTÀNCIES

Descartes entén per substància allò que és independent de qualsevol altra cosa, que no necessita de res més per a existir i que pot ser concebut sense recórrer a res més, únicament atenent al que ella és.[1]

Tres són les substàncies, segons aquesta definició de Descartes:

  • La substància pensant (res cogitans): l’ànima humana, tant si l’entenem en la seua concreció individual com si l’entenem com un dels dominis de la realitat: el domini representat pel conjunt dels esperits pensants humans.
  • La substància infinita (res infinita): Déu, que és pròpiament l’única substància que mereix aquest nom perquè, si bé les altres es poden entendre per elles mateixes, no són veritablement independents, ja que els cal Déu per a existir.
  • La substància extensa (res extensa): la realitat material, entesa en el seu conjunt (el món).

ATRIBUTS, QUALITAT I MODES

La substància no és mai percebuda per nosaltres com a tal, sinó que allò que percebem realment són les seues qualitats. Aquestes qualitats, però, no estarien totes elles en peu d’igualtat sinó que, en cada modalitat de substància, una d’elles en seria la principal. Aquesta rebria el nom d’atribut de la substància i en constituiria l’essència.

L’atribut de la substància pensant és el pensament, el de la substància infinita, la infinitud, i el de la substància extensa, l’extensió en l’espai.

La resta de les característiques presents en la substància dependran d’aquesta primera i essencial, que les fa possibles, i constitueixen les característiques secundàries de la substància (que serien anàlogues als accidents de la substància aristotèlica).

Entre les característiques de la substància pensant trobem la imaginació, la memòria, la capacitat d’inferència, la intuïció i totes les altres operacions en què es pot concretar el pensament, mentre que les característiques de la substància extensa són les magnituds físiques quantificables en què es manifesta l’extensió i que aquesta fa possibles, a més de les característiques purament qualitatives que, com ara el color, el gust, l’olor, la temperatura, la duresa o la rugositat, entre d’altres, es donen en tota realitat física.

Resulta impossible distingir la substància pròpiament dita del seu atribut principal, i al seu torn, aquest es fa present, no directament, sinó a partir de les característiques secundàries, que seran les úniques realment perceptibles (malgrat que, pròpiament, són impensables al marge de l’atribut principal, el qual, però, solament serà copsable per la raó). La manera de determinar quin és l’atribut principal d’un determinat tipus de substància consistirà a demanar-se què és el que entenem, clara i distintament, com la seua característica imprescindible, necessàriament present en la resta característiques d’aquella substància i per tant condició de possibilitat d’aquestes, de manera que totes aquestes altres propietats i característiques la pressuposin i en depenguin.

Hi ha encara un darrer aspecte ontològic, a banda dels d’atribut i característiques secundàries dependents de l’atribut: es tracta del concepte de mode. Els modes serien les modificacions que, en cada cos extens en concret, presenten les característiques secundàries de l’atribut essencial. Els modes, per tant, no són res en concret, sinó la individualitat pròpia de cada cos (dotats cada un d’ells d’alçada, pes, volum, posició…, sempre presents en cada cos, però sempre de diferent magnitud —existents en un mode diferent— en cada cas).[2]


LA RES EXTENSA

Com ja hem repetit diversos cops, pel que fa al món físic, al món exterior dels cossos, l’atribut principal és l’extensió, per això anomenem aquesta part de la realitat la res extensa. Descartes argumenta, en la segona de les Meditacions metafísiques aquesta identificació de l’essència de la realitat física amb l’extensió, mitjançant un exemple:

«Prenem, per exemple, aquest tros de cera que acaba de ser tret del rusc: encara no ha perdut la dolçor de la mel que contenia, té encara alguna cosa de l’olor de les flors de les quals fou recollit; el seu color, la seva figura, la seva grandària, són ben perceptibles; és dur, és fred, hom el toca, i, si li doneu un cop, farà un so. En fi, totes les coses que poden fer conèixer distintament, es troben en aquest.

Però heus ací que, mentre jo parlo, hom l’apropa al foc: allò que restava de gust s’exhala: l’olor s’esvaeix; el seu color canvia, la seva figura es perd, la seva grandària augmenta, esdevé líquid, s’escalfa, hom no pot a penes tocar-lo, i per molt que hom el copegi no farà cap so. Roman la mateixa cera després d’aquest canvi? Cal reconèixer que la roman i ningú no ho pot negar. Però llavors què és el que coneixíem amb tanta distinció en aquest tros de cera? Certament, no pot ser res de tot això que hi he observat mitjançant els sentits, puix que totes les coses que queien sota el gust, o l’olfacte, o la vista, o el tacte o l’oïda, es troben canviades, però la mateixa cera roman. Potser era això que penso ara, a saber, que la cera no era pas ni aquesta dolçor de mel, ni aquesta agradable olor de flors, ni aquesta blancor, ni aquesta figura, ni aquest so, sinó solament un cos que una mica abans se m’apareixia sota aquestes formes, i que ara es fa observar sota unes altres. Però què imagino, parlant amb precisió, quan la concebo d’aquesta manera? Considerem-ho atentament, i allunyant totes les coses que no pertanyen a la cera, vegem què en resta. Certament, no hi resta res més que quelcom extens, flexible i canviant.»

Les coses externes estan determinades, per tant, per la seua extensió com atribut essencial. Si afegim a aquest el moviment, perquè la realitat física és un món de cossos en moviment, tindrem ja les dues característiques principals d’aquesta realitat, definible a partir de les qualitats secundàries de la forma o figura, la quantitat, la grandària i la posició (en l’espai i en el temps), totes elles quantificables i matematitzables i, per tant, cognoscibles per la raó. El coneixement deductiu metafísic, es perllongarà en la reflexió —racional— matemàtica per proporcionar-nos una ciència veritable, garantida pel mètode. Aquesta ciència, en tant que metòdica i purament logicomatemàtica (racional) constituirà una mathesis universalis, els límits de la qual seran també els del coneixement segur.

Les qualitats secundàries acabades d’esmentar formen, de fet, les propietats anomenades, també, primàries dels cossos extensos, on es donen acompanyades d’unes altres propietats que anomenem secundàries i que es caracteritzen per ser d’índole qualitativa i, per tant, no tractables matemàticament, motiu pel qual resten més enllà de l’àmbit de la raó i no poden ser objecte de veritable ciència. Entre aquest altre tipus de propietats trobem l’olor, el gust, el color, que no són pròpiament posseïdes per les coses, sinó que consisteixen en la interpretació que els nostres sentits fan d’aquestes coses (així, per exemple, el sucre no conté dolçor, sinó que aquesta és, únicament, una experiència subjectiva que tenim quan assaborim el sucre). Com que són construïdes en nosaltres, les propietats secundàries formen part del domini de la imaginació.

Aquesta distinció ens permet concloure que la percepció sensorial ens transmet unes impressions parcialment subjectives del món exterior i, per tant, no ens proporciona una imatge complement precisa de la naturalesa.[3] Únicament de les propietats primàries de les coses pot la percepció estar-ne segura i la raó fer-ne afirmacions certes.

bub_gb_8lue9Xxbmq8C

[1] Als Principa philosphiae defineix la noció de substància de la següent manera: «Quan concebem la substància concebem únicament una cosa que només necessita de si mateixa per a existir.»
[2] De fet, per mode podem entendre tant les determinacions particulars de cada una de les característiques secundàries de l’extensió en cada individu concret, com dels diversos individus singulars, que representen, en la seua singularitat, un concreció de la substància (extensa) de la qual són exemples. Per això podrem parlar, per exemple, dels “modes de l’extensió” quan vulguem referir-nos al pluralitat de cossos extensos existents.
[3] Pel que fa a la percepció sensorial de les qualitats secundàries, Descartes, en coherència amb el seu model teòric mecanicista, parteix de la idea que el principi de la percepció és el contacte entre els òrgans sensorials i la cosa percebuda. En base a això, hem de pensar que l’estímul resideix en «la superfície que forma el límit de les dimensions del cos percebut», del qual partirien algunes partícules invisibles que causarien la percepció dels colors, les olors, els gustos, els sons, etc.

 

Anuncis
14 febrer 2018

EL MÈTODE CARTESIÀ

efweff

EL PROBLEMA DE DESCARTES

L’any 1639, en la primera part del seu Discurs del mètode per a la recta conducció de la raó i la recerca de la veritat en les ciències, René Descartes confessava que, un cop acabats els seus estudis, no pensava que hi hagués après res. Veia en els ensenyaments dels seus mestres només una gavadal d’opinions sense fonament segur, totes elles igualment defensables i, per això mateix, cap d’elles definitiva.

A la Flèche havia estat format en filosofia escolàstica, és a dir, en aristotelisme i ciència aristotèlica, les quals, lluny de proporcionar-li respostes i de satisfer la seua ànsia de saber, li havien deixat més preguntes que respostes, més dubtes que certeses:

«No diré res de la filosofia, tan sols que veient que ha estat cultivada pels més excelsos esperits que varen viure des de fa molts de segles, i que, no obstant això, no hi ha res que no se’n discuteixi i, en conseqüència, que no sigui dubtós, no em pensava amb tanta presumpció com per a obtenir-hi més èxit que els altres; i que, considerant les opinions diverses que es poden donar d’una mateixa matèria, mantingudes per homes doctes, [malgrat que només en podia haver una de veritable], rebutjava gairebé com a fals tot allò que només era versemblant.

Després, pel que fa a les altres ciències, en tant que pouen els seus principis de la filosofia, pensava que no podia haver-hi res de sòlid bastit damunt de fonaments tan poc ferms. I ni l’honor ni el guany que prometen bastaven per tal de convèncer-me d’aprendre-les […]»[1]

Per a entendre correctament i del tot aquest darrer paràgraf, cal que tinguem en compte que Descartes, en la línia de tots els pensadors que l’havien precedit, partia de la consideració de les diverses ciències s’edifiquen en base a una concepció prèvia de la realitat, una concepció que constituiria el discurs metafísic d’aquesta.

La ciència s’encarregaria de l’estudi i la descripció de la realitat concreta i de les seues parts, però aquesta realitat concreta, que de fet seria un cosmos d’entitats singulars classificables i ordenables que protagonitzarien els fe-nòmens naturals, abans de ser abordada por les diverses ciències, caldria que fos en-tesa en el seu conjunt. Dit d’una altra manera: abans respondre què són i com són les coses i de quina manera transcorren els fenòmens i per què, cal explicar què és la realitat en si mateixa, el seu sentit i la seua estructura fonamental, tal i com, per exemple, havia fet Aristòtil en descriure la realitat com un conjunt de substàncies explicable a través de noci-ons com les de matèria primera, matèria segona o pròxima, forma, acte, potència, canvi substancial, canvia accidental, causalitat formal, causalitat final…

Abans de tractar la realitat en tant que conjunt d’entitats físiques, calia conèixer-la en tant que realitat en si, prèvia a la seua concreció física, és a dir, calia conèixer-la metafísicament. Els conceptes i les consideracions d’aquest discurs metafísic, previ al científic determinaran, però, aquest darrer, perquè determinaran quines preguntes cal fer, quin mètode serà aplicable a la investigació científica, què caldrà cercar i què podem esperar trobar.

No hi ha ciència sense metafísica, perquè el discurs científic parteix d’uns conceptes i d’unes expectatives prèvies, que dóna per suposades.

Per tant, tal com diu ell mateix, en la mesura que les ciències «pouen els seus principis de la filosofia [de la metafísica]», mentre no disposés d’un discurs filosòfic sòlid i segur, ben diferent, per tant, d’aquell de la filosofia que li havien ensenyat, Descartes havia de concloure que li era impossible de construir una ciència igualment sòlida, i no merament especulativa i relativa a les consideracions d’aquesta o d’aquella escola filosòfica discutibles.[2]

Podem representar aquesta relació acabada d’explicar, de la filosofia amb les ciències, segons una al·legoria típica, la de l’arbre de la ciència, que aquí presentem de forma molt simplificada:

ar-page-001

L’esperit de Descartes, per tant, estava impregnat del l’escepticisme que s’obria camí a l’època, ara bé, lluny de sucumbir-hi, es debatia per superar-lo i deixar-lo enrere. Es complaïa en la lectura de Montaigne, però no es resignava a admetre la impotència humana per saber. Descartes, com Bacon, cercava una sortida en un mètode que constituís un punt de suport sòlid per construir un coneixement segur, ferm i progressiu, un coneixement, així mateix, que superés i deixés enrere disputes interminables, infructuoses i fatigoses.[3]

En els seus esforços va girar els ulls cap a una matèria que, en els seus anys d’estudiant, a diferència de la resta de les disciplines d’estudi, no l’havia deixat insatisfet: les matemàtiques. En l’estudi de les matemàtiques havia experimentat la certesa que no trobava en la resta de coses que aprenia. Descartes hi veia exactitud, precisió, seguretat absoluta, evidència i, per tant, un coneixement digne d’aquest nom:

«Sobretot m’agradaven les matemàtiques, a causa de la certesa i evidència de les seues raons […]»[4]

Tanmateix, no n’entenia el valor. Les veia com un saber tancat en si mateix, autoreferencial, sense capacitat per a esdevenir l’instrument per a conèixer el món que els pitagòrics afirmaven que eren.

«[…] però encara no havia advertit el seu vertader ús i, pensant que només servien per a les arts mecàniques, em sorprenia que, amb uns fonaments tan ferms i sòlids, no s’hi haguera construït sobre aquestes res de més sòlid.»[5]

Tanmateix, no es podia passar per alt la certesa i l’exactitud que les caracteritzaven per damunt de qualsevol altra disciplina o ciència i, per tant, només podia ser en elles on es podia trobar una font d’inspiració per a superar la crisi d’escepticisme en què el món tardomedieval se sumia. Les matemàtiques podien proporcionar el model per al mètode que les ments crítiques de l’època cercaven, el mètode per a evitar els errors passats i construir, amb seguretat, solidesa i encert, una veritable ciència (episteme).[6]

Si el coneixement objectiu és possible, per a aconseguir-lo, ens caldrà procedir de manera anàloga a com ho fan els matemàtics. Així, en primer lloc, caldrà que arribem, mitjançant el concurs exclusiu de la raó, a primeres veritats absolutament evidents, les quals, per a ser-ho, serà menester que compleixin dues condicions: hauran de ser distintes (és a dir, simples, singulars, no compostes) i clares (és a dir, que en tinguem una comprensió total, completa). Aquestes veritats primeres, a les quals s’hi arribarà a través de la facultat de la intuïció (sense cap participació de l’experiència), equivaldran als principis conceptuals i axiomàtics de les matemàtiques i, en la mesura que s’obtindran al marge percepció sensorial, podrem dir que constitueixen continguts cognitius que ja es troben, potencialment, en cadascun de nosaltres (de manera que podrem dir que se’ns apareixen com a idees innates). Tot seguit, i recolzant-nos en aquestes primeres veritats, extraurem d’elles totes les idees i proposicions que, implícitament, s’hi amaguen, és a dir, que aquest nou coneixement haurà estat obtingut a través d’un procés estrictament deductiu (sense afegir nova informació) que ens permetrà estar completament segurs d’ell (ja que no dirà res que no estigui precontingut en les veritats primeres, absolutament evidents).

Descartes anomena “naturaleses simples” les idees simples, absolutament primeres i cognoscibles amb claredat i distinció, punt de partida de tot raonament, que ens permetria conèixer la facultat de la intuïció.

Aquestes “naturaleses simples” habitualment són formulables en forma de proposicions, motiu pel qual Descartes sol oferir, com a exemple seu, enunciats com ara: «[Jo] existeixo», «un triangle està limitat per tres línies», «una esfera està limitada per una sola superfície» o «dos elements iguals a un tercer són iguals entre ells». Val a dir, però, que totes aquestes proposicions són susceptibles d’entendre’s com una idea simple intuïda.

No obstant això, cal deixar clar que Descartes no restringeix les “naturaleses simples” a proposicions. Algunes d’elles se’ns presenten més aviat com a conceptes o essències (és el cas de nocions com “figura”, “extensió”, “moviment”, “voluntat”, “pensament”, “dubtar”, “existència”, “unitat”, “duració”, etc.). En qualsevol cas, totes les “naturaleses simples” són idees innates (les quals no ho són en el sentit de trobar-se presents en la ment humana com a idees acabades ja en el moment del naixement, sinó en el sentit que la ment les produeix a partir de les seues potencialitats pròpies, en ocasió d’alguna experiència, sense, però derivar-les, en cap cas, de la pura experiència sensible).[7]

ELS TIPUS DE SABER

En consonància amb l’acabat de dir, Descartes afirma que existeixen, pròpiament, dues modalitats de coneixement, és a dir, dues formes de comprendre i conèixer, que a continuació enumerem i expliquem, utilitzant per fer-ho les definicions que el mateix Descartes empra als seus Principia Philosphiae (el llibre que va escriure amb la finalitat que fos llibre de text a les universitats regides pels jesuïtes):

Intuïció:

“[Intuïció és] la concepció que apareix tan sense esforç i tan distintament en una ment atenta i no ennuvolada, que restem completament lliures de dubte.”

La intuïció s’allunya tant de la «seguretat fluctuant dels sentits» com del «judici fal·laç que resulta de la composició arbitrària de la imaginació». Aquesta facultat o tipus de coneixement seria, per tant, i d’acord amb l’acabat de dir, un «veure intel·lectual» tan clar i tan distint que no deixaria lloc a dubtes. Per intuïció entenen un acte del pensament pur que capta de manera absoluta un contingut objectiu.

La intuïció seria la facultat que ens hauria de permetre arribar a conèixer idees simples amb absoluta evidència, idees equivalents als conceptes primitius i als axiomes de les matemàtiques i sobre les quals bastir, amb una seguretat anàloga a la que podem constatar en aquesta disciplina, un coneixement plenament objectiu en la resta de les ciències i dels sabers.

Deducció:

“[Deducció és] tota inferència necessària a partir d’altres fets que són coneguts amb certesa”

La deducció es distingiria de la  intuïció fonamentalment pel fet que la primera comportaria «un cert moviment i successió», mentre que la segona no.

Si mitjançant la intuïció podríem identificar les primeres veritats de què parlàvem més amunt (punt de patida evident de tot saber), la deducció seria la facultat que ens permetria extraure d’elles conseqüències que ens farien avançar amb seguretat en el saber fins allí on la raó arribés. Des d’aquell punt, però, és a dir, a partir del punt en què la mera deducció ja no aportés res de nou, la investigació filosòfica i científica hauria de valdre’s, no sols de la raó sinó també de l’experiència empírica, cosa que implicaria sortir del mètode matemàtic (les matemàtiques són ciències a priori, prèvies a l’experiència) i, per tant, reintroduir la incertesa en el pensament  (i és que, al cap i a la fi, l’observació només ho és de casos particulars i, generalitzar a partir d’ells, implica un procés inductiu, —i no deductiu— que no podrà proporcionar-nos res més que conjectures incertes i de validesa provisional). Fins aleshores, però, hauríem procedit de manera adequada i a partir d’evidències, per la qual cosa el que hauríem arribat a saber gaudiria de certesa.

EL MÈTODE CARTESIÀ

Segons acabem de dir, per tal de construir un saber segur, ens caldria avançar deductivament a partir d’idees simples i evidents conegudes per la facultat de la intuïció. Cap la possibilitat, per tant, que alhora d’inferir deductivament conclusions ens equivoquem, ja sigui perquè no donem per bones conclusions ben deduïdes però que, per algun motiu ens desagradin (a aquesta mena d’error l’anomenarem prevenció), ja sigui perquè no posem cura a l’hora d’inferir (caient en l’error que anomenarem precipitació). Per aquest motiu ens caldrà disposar d’un mètode adequat que guiï la nostra reflexió, un mètode que, tal com ja hem dit, cal que s’inspiri en el de les matemàtiques, però que haurem de formular de tal maneta que pugui aplicar-se, no només a elles, sinó a qualsevol àmbit del saber, inclosa la reflexió filosòfica.

Així, per tal de garantir un correcte ús de la raó, Descartes aconsellava seguir sempre quatre regles fonamentals, les quals constituiran el que s’ha anomenat mètode cartesià. Aquestes regles són les següents:

Primera regla

Regla de l’evidència: tot evitant la precipitació i sense fer cas als prejudicis, no admetre com a vertader res que no se’m mostri de manera tan clara i distinta que em resulti del tot impossible posar-ho en dubte.

Segona regla

Regla de l’anàlisi: dividir els problemes i les dificultats a les quals ens enfrontem en les seues idees més simples, de manera que pugui percebre amb claredat què implica cadascuna d’elles.

Tercera regla

Regla de la síntesi: trobar les relacions existents entre les diverses idees elementals identificades en el moment de l’anàlisi, de manera que s’obtingui, de la qüestió estudiada, una visió completa, segura i depurada d’errors i males interpretacions, en base a la qual poder procedir a la deducció de conseqüències lògiques.

Quarta regla 

Regla de l’enumeració: revisar l’exhaustivitat de les divisions operades i  la coherència de les cadenes deductives o les vinculacions establertes entre les diverses idees, de manera que la claredat amb la qual concebíem aquestes es traslladi a la tot el nostre raonament, en el seu conjunt.

dsdsd

[1]  DESCARTES: El discurs del mètode, “Primera part”.
[2] Justament aquesta concepció de la relació jeràrquica entre filosofia i ciència, havia dut Descartes a dir, al seu amic Marin Mersènne en una carta datada l’11 d’octubre de 1638, i referint-se al treball de Galileu i al fet que, malgrat el seu caràcter metòdic i precís, havia optat per abordar, d’entrada, problemes físics concrets, en comptes de preocupar-se abans de formular una perspectiva global (metafísica) de la realitat en el si de la qual ubicar-los i comprendre’ls: «Penso que, en general, [Galileu] filosofa [raona] molt millor que no la majoria, perquè intenta abandonar com pot els errors de l’Escola [de l’escolàstica, de la ciència aristotèlica] i d’examinar els problemes físics pel mètode matemàtic. Quant a això, estic completament d’acord amb ell, i penso que no hi ha cap altre camí per a descobrir la veritat. Em sembla, però, que […] sense haver examinat les primeres causes de la naturalesa, simplement ha buscat raons per a alguns efectes particulars; i així ha edificat sense fonament.»
[3] Pel que fa al cas concret de les especulacions i les disputes en matèria teològica, que tants i tan dramàtics trasbalsos havien dut a l’Europa del seu temps, en general, i a la història recent de França en particular, l’actitud de Descartes era molt més prudent i evasiva. Així, en la primera part del Discurs del mètode passava per sobre de la qüestió amb les següents paraules: «Reverenciava la nostra teologia i pretenia, com qualsevol altre, guanyar-me el cel; però havent après com a cosa molt segura que el camí no resta menys obert als més ignorants que als doctes, i que les veritats revelades que hi condueixen estan per damunt de la nostra intel·ligència, mai no vaig gosar sotmetre-les a la feblesa dels meus raonaments, i pensava que per tal d’examinar-les i tenir èxit, calia una ajuda extraordinària del cel i ser alguna cosa més que un home.» Descartes es curava en salut declarant que la teologia restava al marge de les seues reflexions, tot i que, en realitat, en més d’una ocasió va fer aportacions als debats teològics del seu temps (per exemple a la qüestió de la compatibilitat de la llibertat humana amb l’omnipotència i l’omnisapiència de Déu —que sabria, des de tota l’eternitat el destí dels homes, de manera que cabria pensar que aquest estava escrit—, o al problema de compatibilitat de la llibertat humana amb l’auxili de la gràcia divina —que cabria qualificar d’irresistible—, dues qüestions  d’especial actualitat a la seua època arran de la formulació de la doctrina de la predestinació per part de Jean Calvin, àmpliament debatuda entre els teòlegs holandesos i els seus seguidors, tant als Països Baixos com a França, amb els quals Descartes es trobava en contacte).
[4] Ibidem
[5] Ibidem
[6] Val a dir que en l’origen d’aquesta intuïció cartesiana no hi havia només l’admiració a propòsit de la seguretat i l’evidència que acompanya el saber matemàtic, els teoremes del qual se’ns mostren inqüestionables, sinó també  la constatació que procedir en contra de les aparences empíriques i amb fidelitat al raonament matemàtic, estrictament a priori, hauria estat allò que justament havia servit a Copèrnic per a atènyer la veritat (tal com ho posaria de manifest Galileu més endavant, amb les seues observacions recollides en el Sidereus nuncius, que Descartes havia llegit l’any 1611), a diferència del que havia passat en el cas de les teories astronòmiques anteriors, totes elles basades fonamentalment en les aparences sensibles.
[7] Aquest plantejament constitueix, de fet, una reedició de la vella tesi estoica sobre l’existència de prolepsis. Així, els estoics, en la seua teoria epistemològica, afirmaven l’existència de certes nocions primàries i fonamentals que sorgirien de manera espontània en la consciència dels subjectes i que correspondrien a conceptes bàsics gràcies als quals seria possible l’exercici correcte de la facultat de pensar. Aquestes nocions fonamentals rebrien el nom de prolepsis (terme que podríem traduir per “anticipacions”, i és que, al cap i a la fi, aquestes nocions serien prèvies al pensament i a les seues afirmacions) i estarien totes elles ja plenament desenvolupades en la consciència del subjecte a l’edat de set anys (per això avui en dia, influïts per aquesta tesi estoica, afirmem que el nen disposa, en aquesta edat, d’ús de raó).