Archive for ‘DIETARI’

13 Mai 2018

LA DOCÈNCIA: UNA PROFESSIÓ DE RISC

DHp-X6AXcAANPYh

Escola i veritat. Totes les institucions estan presidides per valors que orienten llur activitat. En l’acadèmia el valor per antonomàsia és la veritat.

La veritat és el télos que dóna sentit al terme coneixement. Sense veritat no hi ha saber, i sense aquest no hi ha res que pagui la pena ser transmès. Sense veritat, per tant, la institució escolar és absurda, o pitjor encara: només té sentit com a eina d’estandarització i de control social.

L’escola té sentit, però, perquè la veritat existeix.

Sobre la veritat. Sí, ja ho sé, ara sortiran aquells que, amb la millor de les intencions (i sense haver mai valorat realment les conseqüències del que diuen) exclamaran: «no hi ha veritat, sinó veritats», «cada u té la seua veritat», «tot és relatiu», «ningú no la sap la veritat»… És un lloc comú i un tòpic del nostre temps: la veritat no existeix i, si existís, tampoc no la podríem reconèixer. Pensar altrament és dogmàtic, propi d’intransigents i perillós, molt perillós.

Els nostres escèptics tolerants no semblen adonar-se que, si res no és veritat, res no és dolent, ni condemnable, és a dir, que no té cap sentit parlar de correcció i de bondat, cosa que ens porta a concloure que no hi ha raons, només volicions, ni discussió, sinó només baralla, perquè on no hi ha veritat, el lloc vacant d’aquesta l’ocupa la victòria.

Però no és el cas, la veritat existeix perquè dir el contrari és, justament, afirmar la seua existència, i és que aquell qui afirma que no hi ha veritat, o que aquesta és inabastable, pretén estar encertat, i dir una veritat com un temple.

La veritat existeix i, per tant també el coneixement, perquè només és coneixement allò que és veritat. I saber coses certes és perfectament factible. Potser no sabem què és veritat, però sabem què no ho és i, per tant, ja sabem del cert alguna cosa. Llavors només cal rebutjar allò que es presenta com a fals i afirmar, provisionalment, la resta (és a dir, allò que —almenys encara—no ens consta que sigui fals).

Les ciències naturals no avancen verificant hipòtesis, sinó posant-les a prova, de manera que si resulten falsades resten rebutjades. Allò no rebutjat és provisionalment cert, allò rebutjat és, veritablement, fals.  Doncs de la mateixa manera que s’actua en ciències naturals, ho podem fer en les socials, i també en aquelles altres que els teòrics de l’Escola de Frankfurt anomenaven ciències crítiques, com ara la filosofia política i la filosofia moral.

La veritat politicomoral. Allò que no s’ajusta als fets és fals, i aquest saber és ben cert, és a dir, que afirmar la falsedat d’allò que no s’ajusta als fets és dir la veritat. I en el camp de les ciències socials i en l’àmbit de la reflexió crítica passa ben bé el mateix. Centrant-nos en aquest darrer cas: en ètica o en filosofia política, àmbits els enunciats dels quals no descriuen situacions de fet, sinó que prescriuen iniciatives o conductes correctes, tot enunciat prescriptiu que entri en contradicció amb els fets morals, serà una prescripció incorrecta i per tant, sabrem del cert que no la podrem defensar.

Se’ns dirà aleshores que els fets morals no existeixen, que en aquesta matèria, tot és subjectiu. Dient això acceptem que les accions humanes no són jutjables i que, per tant, si algú jutja, no ho fa des de la raó, sinó des de la força. Si això fos així resultaria que tot seria legítim i acceptable. En aquest cas que cadascú agafi el seu rifle i que es prepari a defensar el seu castell.

Però en realitat, ningú no pensa això. Potser molt ho diuen, i s’agraden dient-ho, però no ho pensen, perquè si realment ho creguessin mai no usarien termes, aleshores buits de sentit, com ara justícia i just, ni tampoc no s’indignarien (¿per quina raó ho haurien de fer, en comptes de ser coherents i dedicar-se a ordir la revenja contra qui els ha ofès, que és l’únic que tindria sentit que fessin?

No, per molt que es digui, ningú no pensa de debò que no hi hagi fets morals, ben al contrari: la majoria sent que hi ha accions universalment valuoses i accions universalment condemnables, que hi ha justícia i que té sentit exclamar-se contra la injustícia, que hi ha drets inviolables, innegociables i intransferibles, que hi ha intuïcions morals certes, i que aquestes constitueixen un dret natural.

Sí, ja sé que se’m pot respondre que potser sí que es dóna generalment aquesta intuïció, i que existeix, potser de manera inconscient i difosa, però innegablement, una estesa creença en un dret natural, però que això no prova res, que per molt que ho creguem la majoria, i encara que ho creguem tots, i per molt que aquestes intuïcions fossin coincidents en tothom i per tant, universals, això no els atorgaria cap fonament segur, això no les demostraria, això no les faria vertaderes. I ho admeto: els qui diuen això estan encertats (ho veieu?: no podem prescindir de la noció de “veritat”). Tanmateix, aquest objecció no és definitiva.

Efectivament: potser no podem demostrar la validesa de les nostres intuïcions morals, ni tan sols de les més bàsiques i universals («no facis als altres allò que no vulguis per a tu», «no mataràs, almenys no si no és en defensa pròpia», «no mentiràs»…) Vés a saber si no són només idees nascudes de la necessitat i, per tant rebutjables si el context fos un altre. I tampoc no salva res provar de dir que no es tracta de meres intuïcions, sinó que són autèntiques veritats de raó (que són imperatius categòrics, diria Kant), perquè la raó mateixa pot entendre’s com un instrument d’adaptació al medi, una eina per a la supervivència, una facultat útil, proveïdora d’indicacions prudents, però en cap cas mereixedores del qualificatiu de necessàries, és a dir, de veritables). Això és veritat, però en realitat res de tot això importa, perquè en filosofia moral o en filosofia política, per tal que una idea sigui correcta, no cal que estigui absolutament fonamentada, no cal que sigui necessàriament certa, n’hi ha prou que no disposem d’una altra de millor, n’hi ha prou que gaudeixi del consens racional general (sigui el que sigui la raó) i/o que sigui generalment intuïda com a prescriptible (sigui la nostra intuïció intel·lectual una facultat absoluta, sigui només la facultat d’un ésser fruit de l’evolució a l’atzar). En aquest cas potser no podrem parlar de veritat en sentit absolut, però sí en sentit intersubjectiu i, per tant, igualment imperatiu per a tot els subjectes.

Dit això ja podem definir amb claredat que és veritat en moral i en política: en aquestes matèries és fals i, per tant, incorrecte, il·legítim i indefensable tot allò que entre en contradicció amb els consens universal bàsic. I en què consisteix, concretament, materialment, positivament aquest consens? Resposta: en allò que hem convingut a reconèixer com a drets humans, que tots posseiríem per naturalesa, i que resultarien inalienables, innegociables i intransferibles.

Ningú no estaria disposat a ser tractat de manera contrària a com aquests drets prescriuen i, per tant, ningú no pot pretendre tractar els altres de manera contrària als que aquests drets preveuen. I punt.

L’escola i la política. L’escola és un agent de socialització. L’escola no només instrueix en tècniques productives i habilitats teorètiques. L’escola, inevitablement, en tant que agent de socialització com és, forma també en sentit ètic… i polític.

I sí, ja ho sé: «la política no té lloc a l’escola», «l’escola ha de ser neutral», «la instrucció escolar ha de ser objectiva», etc. Però la realitat és, senyores i senyors, que l’únic d’objectiu que hi ha a l’escola són els pupitres, les cadires, les pissarres i el timbre que assenyala el canvi de classe, perquè la resta són subjectes, i entre subjectes tot és subjectiu. De fet, ni tan sols el concepte de «neutralitat» és neutral, perquè sempre té càrrega ètica (i política): la neutralitat, en tant que exigència de conducta tindria sentit ètic, en tant que posicionament sobre continguts, tindria càrrega política.

Miro d’explicar-me d’una manera més didàctica: faig memòria dels dies de la meua infantesa i adolescència, quan cada dimecres, a primera hora de la tarda, abans de la primera classe, ens portaven a missa. En començar la cerimònia se’ns demanava que féssim una “confessió general”, en què reconeixíem, «a Déu totpoderós i a vosaltres, germans» que havíem «pecat molt, de pensament, paraula, obra i omissió.» És a dir, que érem indignes de ser on érem perquè havíem fet, dit o pensat allò que no hauríem d’haver fet, ni dit, ni pensat, però també perquè, quan calia que haguéssim fet, dit o pensat alguna cosa, no havíem actuat, perquè havíem omès el nostre deure.

S’actua quan es fa, però s’actua també quan no es fa. Es decideix quan s’opta per actuar de determinada manera, però es decideix també quan s’opta per no actuar, fins i tot es decideix quan s’opta per no decidir, perquè aquesta opció és també una decisió. Potser en les qüestions purament teòriques es pot “suspendre el judici” (com aconsellaven els antics escèptics), però mai no es pot “suspendre la decisió” (de fet el mateix fet de l’epokhé —de la suspensió del judici, en expressió de Pirró d’Elis— és fruit d’un acte de decisió).

Educar és actuar. L’educació és pràctica. L’escola forma socialitzant. L’escola és relació entre subjectes, i en aquest marc no fer, no pensar o no dir, equivalen a fer, pensar o dir. L’elecció és inevitable. Prescindir de l’ètica és una actitud ètica, i prescindir de la política és una actitud política. A més, qualsevol dels nostres actes té conseqüències (cap a nosaltres mateixos i cap als altres), també els actes per omissió. La vida humana transcorre en societat i, alhora en diàleg de cada individu amb si mateix. En conseqüència l’ètica i la política no són “suspenibles”, no són ajornables, constitueixen, per contra, el mateix medi en el si del qual es mou l’ésser humà. No hi ha escola al marge de l’ètica i la política. Fet i fet, la mateixa institució escolar està pensada com un eina política.

Per tant, reclamar “apoliticisme”, “neutralitat”, “objectivitat” a l’escola és absurd, i a més, impossible. Qui ho fa, usa aquest mots com a coartada d’una altra cosa o, senzillament, no sap el que diu.

Cal que tinguem clar això: a l’escola no se li pot exigir que defugi la política. El que se li ha d’exigir és que sigui honesta, crítica i veraç. A l’escola —i per tant als docents— se’ls ha de demanar que defugin els prejudicis, que siguin capaços d’argumentar amb solidesa els posicionament expressats i que no callin res, que no ocultin els fets, ni fent afirmacions falses, ni ometent allò que cal dir perquè dir-ho resulta rellevant per a la formació de subjectes integrals, autònoms i útils a la comunitat (és a dir, amb compromís eticopolític), una comunitat que no es troba en als llimbs, sinó que és ben concreta, històrica, real.

4b370437f194ba5cb877b6f7eb637916

El compromís del docent. Els docents no poden ni han de ser neutrals. Allò que sí que se’ls ha d’exigir és que siguin honestos, crítics i veraços.

Veraços perquè han de comprometre’s amb la veritat i, per tant, rebutjar, en ciències naturals, tot allò que s’ha mostrat contrari als fets, en ciències socials, les interpretacions que es mostren menys plausibles, en matemàtiques i lògica (en ciències formals, per tant), tot allò que és inconsistent (contradictori) i en filosofia, o si ens ho estimem més: en ciutadania (és a dir, en ètica i en filosofia política), tot allò que entri en contradicció de manera clara amb els drets humans, tot allò —per dir-ho en termes kantians— que ningú no acceptaria que pogués esdevenir norma universal de conducta perquè no podria acceptar que se li fes a ell, tot allò, en definitiva, incompatible amb la dignitat que acompanya l’autoconcepte que els humans tenim de nosaltres mateixos.

Crítics perquè ells no són mai l’objecte de la classe, el contingut impartit. No importen les seues opinions, sinó allò que és racionalment defensable, és a dir, allò que pot derivar-se del consens moral universal, en definitiva, i en termes materials i concret: allò compatible amb els drets humans i allò que aquests exigeixen que es defensi i es realitzi per tal no restar en simples intencions.

Contràriament al que la postmodernitat benpensant afirma, no totes les opinions són legítimes i respectables. Com podrien ser alhora legítimes (i, per tant, igualment plausibles a la vegada) dues opinions contràries entre si? Com es pot dir que A és tan legítim com no-A? Com es pot dir que tan legítim és el sexisme, el racisme, la xenofòbia —per posar alguns exemples— com els seus contraris? Com es poden posar al mateix nivell i, per tant legitimar a la vegada,  la jerarquització de les llengües i la defensa de la igualtat essencial de totes les cultures humanes? Com es pot considerar respectable l’aplicació a un grup humà d’una proposta política que, d’aplicar-se a un altre grup humà, es consideraria escandalosa i injusta? Com pot considerar-se respectable això darrer i, alhora, considerar que tots els humans som iguals, dotats d’uns mateixos drets i dignitat?

No, de cap manera, no totes les opinions són respectables i legítimes. Respectables ho són les persones, no les seues opinions, aquestes darreres són argumentables, i si no hi ha manera d’argumentar-les amb coherència i consistència (i en el cas de les opinions morals i polítiques, en coherència i consistència amb el principi bàsic de la igual dignitat de tots els humans, amb els drets humans i amb el principi bàsic de no voler per als altres allò que no vols per a tu mateix), si no hi ha manera de justificar-les (de fer-les justes, per tant), aleshores cal abandonar-les, i cal fer-ho per respecte a les persones (a un mateix i als altres).

Sí, ja ho sé: pot ser molt dolorós abandonar els nostres estimats prejudicis (és a dir, les nostres opinions adquirides sense judici), però justament això és educació, i justament aquesta és una de les principals obligacions del docent, cap a ell mateix i cap als altres. Al docent se li pot perdonar que s’equivoqui, però mai que defugi el seu deure.

I honestos. Els docents han de ser honestos i, per tant, crítics però també compromesos amb la veritat. El docent no té dret a callar. El docent crític que calla és un impostor, i no mereix la responsabilitat que se li confia. Se la mereix tan poc com el docent que enganya, ja sigui per ignorància o per mala fe (per deshonestedat intel·lectual, en definitiva). Honestedat moral i honestedat intel·lectual, heus aquí les virtuts exigibles al docent, tan exigibles com al capacitat professional. No hi ha veritable professionalitat sense honestedat, de la mateixa manera que no hi ha saber sense veritat, ni escola sense compromís eticopolític.

No es pot ensenyar res sense compromís amb l’estudiant. Només ensenya, només transmet, aquell a qui els seus estudiants li importen, i no es menteix a aquell que es respecta, com no es calla davant d’aquell que t’importa. Encara que la veritat sigui mal encaixada, encara que es corrin riscos.

1200_1508951764vic1

Una professió de risc. Perquè és inevitable córrer riscos (que li diguin, si no, a Sòcrates, que va ser condemnat a mort acusat de corrompre la joventut d’Atenes).

La política és el medi en què ens movem els humans, és com l’aire: és a tot arreu. Però com l’aire només es fa notar quan, voluntàriament, prenem consciència del fet que respirem o quan, de sobte, ens ofeguem, o ens ofeguen (amb això passa una cosa semblant al que passa amb la llibertat: que només se sap que no se’n té quan mires d’exercir-la i veus que no pots). Les concepcions i les creences polítiques tendeixen a fer-se invisibles quan esdevenen hegemòniques. La ideologia hegemònica no es veu com a ideologia i, per tant com a possibilitat a propòsit de la qual ser crítics, sinó com a “sentit comú” (com li agrada de dir al molt irreflexiu president del govern espanyol). La ideologia hegemònica —ho deia Gramsci— esdevé una cosmovisió natural, normal… apolítica. Invisible.

Contra ella destaca tota alternativa i tota crítica: el crític, el dissident, pel mateix fet de dissentir es fa notar, es deixa veure, destaca per contrast contra el fons natural. El dissident fa política. Per contra, les institucions polítiques, en tant que defensores del pensament hegemònic, semblen neutrals. La ideologia hegemònica, en tant que “sentit comú”, uneix, pacifica. La crítica i la dissensió, però, resulten antipàtiques i molestes perquè vénen a qüestionar i, per tant a trencar la quasi unanimitat (recordo ara —misteris de la memòria— aquelles paraules de l’Evangeli segons Mateu: «jo he vingut a posar en desavinença l’home contra el seu pare, la filla contra la mare, la nora contra la sogra», ai las!).

En definitiva: la política és un maldecap, i una font de problemes, faci com aquell: no es posi en política (això darrer no és de Gramsci, és de Franco).

I així, el comú de la gent li diu al docent honest, a qui, lluny de la impostura, és honest i per tant, crític i compromès, que es deixi de polítiques, que sigui apolític, li exigeix neutralitat i que s’abstingui de corrompre la joventut. I l’ofici de mestre esdevé aleshores una professió de risc. Perquè hi ha algunes coses que cal que passin més enllà de les fronteres estatals perquè se’n pugui parlar a l’aula, perquè són molts els qui creuen que política no ve de polis sinó de partit i perquè, en definitiva, siguem francs, com deia Lawrence Kohlberg, la majoria de la gent (i dins d’aquesta majoria, lamentablement molts de docents) no supera la fase convencional del desenvolupament moral.

tornada_1617

Anuncis
2 Març 2018

L’ESCOLA DESADOCTRINA

Francesc Ferrer i Guàrdia, mestre i pedagog, fundador de l’Escola Moderna, afusellat a Montjuïch el 13 d’octubre de 1909

Ens diuen que l’escola ha de ser neutral. I és veritat; cal que ho sigui: els partidismes, els sectarismes, els faccionalismes no tenen lloc dintre de l’entorn acadèmic. Però no se’ns pot demanar neutralitat entre el dret i la força, entre allò just i allò injust, entre la igualtat i el supremacisme. Perquè l’escola té compromís ètic, un compromís que, d’altra banda, li és exigible a tothom.

Ser neutral entre el dret i la força és recolzar els efectes de la força, ser-ho entre allò injust i allò just és un acte d’injustícia, ser-ho entre la igualtat i el supremacisme és un acte de submissió.

El més gran valor en l’entorn acadèmic és la veritat. I sí, la veritat és esmunyedissa, problemàtica, sovint gens evident, però és irrenunciable, i amagar-nos darrere d’un relativisme fàcil i confortable, però sempre inconsistent i contemporitzador, ens porta, precisament, a desvalorar-la. Les persones són respectables, les opinions avaluables, i pretendre que totes són igualment legítimes és renunciar a la capacitat crítica i a fer descansar la presa de decisions en la raó de la força, en comptes de fer-la descansar en la força raó, ni que sigui provisional. La raó, i no la força, és el medi de l’escola.

No, la neutralitat és impossible, en l’escola i fora de l’escola. Cal prendre partit, perquè no fer-ho és en realitat fer-ho. És prendre partit per omissió. Qui calla atorga. Per això el qui mana ens vol callats, perquè el nostre silenci li atorga la raó. Quan ens demanen neutralitat, en realitat ens exigeixen que callem, quan de fet el magisteri viu en la paraula lliure. Neutral ho és Déu, que viu al marge del món i el contempla. Per als pobres humans, però, que som del món, res d’humà no ens pot ser aliè.

El que sí que si li ha d’exigir al mestre és seriositat, rigor. En definitiva: objectivitat. El mestre no es pot deixar-se portar per preferències subjectives. Ell no és mai el tema de classe. Però objectivitat no és equidistància entre justícia i injustícia, entre veritat i error, sinó recerca crítica de la veritat, honestedat intel·lectual i compromís moral amb el resultat d’aquesta recerca. Objectivitat no és neutralitat, sinó compromís amb la veritat. No es formen esperits crítics des del relativisme, sinó des de la mateixa crítica, i des de l’obertura a la revisió del pensament crític. Ser objectiu no vol dir posar-ho tot a la mateixa alçada, sinó prendre partit justificat, sense tancar-se mai, però, a la rectificació.

L’ensenyament és relació, i tota relació té diverses dimensions, totes elles inevitables, i entre els quals hi ha una dimensió i moral i, per tant política. Política no és faccionalisme, és el medi en el si del qual es desenvolupa la vida humana. L’home és un animal polític, deia Aristòtil.

Es fa política quan es parla d’allò que afecta la polis. I nosaltres formem els nostres estudiants, no perquè siguin universitaris, tècnics o especialistes, sinó perquè siguin homes i dones útils. Igual com el llobató aspira a ser llop i membre útil del seu grup, el nen aspira a ser home útil a la comunitat, ciutadà. L’escola és una factor de socialització i, per això mateix, de politització, perquè la polis, la ciutat, és la societat.

Quan ens acusen d’adoctrinar en realitat ens acusen de qüestionar el pensament dominant, el discurs del poder establert, que de tant hegemònic com és acaba sent vist com a natural i gens ideològic, com a equivalent a allò que s’anomena “el sentit comú”. Ens acusen d’adoctrinar quan, en realitat, desadoctrinem, perquè, a través de la crítica, fem visible a ulls dels nostres estudiants el que en principi apareix com a invisible, i els dotem de la capacitat de no combregar amb rodes de molí. I el poder s’enutja, perquè el mostrem com a poder, i no com a encarnació natural de la justícia. Llavors ens llancen en contra els mals estudiants, aquells que no van aprofitar l’escola o que van tenir la mala fortuna de no anar a una escola desadoctrinadora, aquells que es van socialitzar acríticament en els valors dominants. Els dòcils. Els qui no saben res i que, per això mateix, tenen opinió de tot i gosen a tot.

Davant d’aquesta amenaça ens hauria de protegir la llibertat de càtedra. Per això aquesta és una de les llibertats més qüestionades. Confronten la llibertat de càtedra amb un pretès dret dels pares a censurar els continguts. Creen una sensació de vulnerabilitat i d’indefensió entre el professorat alhora que fomenten una sensació impunitat entre subjectes bel·ligerants que se senten cridats a imposar-se. Volen que ens sentim observats, que desconfiem dels nostres alumnes i que, finalment, ens autocensurem, perquè els donem la raó per omissió, perquè renunciem als valors de l’escola, perquè deixem de ser mestres. Per fer de l’educació escolar una cosa equivalent i intercanviable amb recórrer a una biblioteca pública dotada de manuals asèptics. Millor la paraula morta que la veu viva.

Sòcrates, l’advocat de la paraula viva va ser condemnat per un tribunal atenès a beure’s la cicuta, acusat de corrompre la joventut. Ara, en l’època de la postmodernitat, la cicuta s’anomena “delicte d’odi”.

2 Març 2018

PREGUNTES INFREQÜENTS

Aquests dies he rellegit alguns manifestos que s’han fet públics en defensa de la l’escola catalana i de la consideració del català com a llengua vehicular de l’ensenyament. En fer-ho m’he adonat d’una cosa: els partidaris de l’escola catalana i de la vehicularitat del català senten la necessitat de justificar-se. L’oficialitat del castellà a Catalunya, el seu ús i la seua introducció a l’escola com a llengua vehicular són defensats pels seus partidaris com un dret (un dret que no tindrien els parlants d’altres llengües també parlades a Catalunya). L’oficialitat del català, el seu ús públic i el seu caràcter de llengua vehicular a l’escola, per contra, es defensen amb arguments pedagògics i amb apel·lacions a la diversitat i a la “riquesa” cultural perquè es veu que, per si sols no constitueixen un dret natural dels catalans. La conseqüència inevitable d’aquest plantejament és que el castellà esdevé totalment inqüestionable (una qüestió de principis), mentre que la defensa del català esdevé una opció discutible i, per tant, qüestionable. El castellà no es toca. Al català li cal seduir. Una desigualtat de principi que es nota en el fet que, en els manifestos de suport a l’escola catalana, s’acaba parlant més del castellà i de l’excel·lència de l’ensenyament d’aquesta llengua a l’escola, dels resultats obtinguts pels nostres estudiants en llengua castellana, que no pas del català i del dret dels catalans a tenir una escola catalana.

Poc avançarem sense un canvi de perspectiva. Poc avançarem si no prenem consciència que el nostre sotmetiment i la nostra subordinació han arribat a penetrar tant en la nostra ànima que ens entelen l’enteniment. Els catalans som un poble tan digne com qualsevol altre, un poble al qual no li cal seduir ningú perquè mereix respecte incondicional. Quan comprenguem això, serem capaços de desfer-nos de prejudicis i d’entendre la nostra situació de manera desemboirada. Quan passi això, si és que som capaços de fer que passi i els prejudicis no ens acaben matant, en confrontar-nos a la nostra situació, ens farem preguntes com les següents:

Tenim dret, els catalans, com a nació que som, a tenir una escola catalana, una escola que empri el català com a llengua vehicular i que es projecti al món, i se’l miri, des d’una perspectiva catalana? ¿Tenim dret, els catalans, a tenir una escola catalana, com els portuguesos tenen dret a una escola portuguesa, els flamencs a una escola flamenca, els anglesos a una escola anglesa, els suïssos alemanys a una escola suïssa alemanya i els castellans a una escola castellana (és a dir, en castellà i que es mira el món des d’una perspectiva hispànica, perquè al cap i a la fi, és impossible no mirar-se el món des d’una perspectiva determinada)? Tenim dret a voler, els catalans, per al català, a Catalunya, el mateix estatus que el castellà, té a Castella? ¿Com és que no se’ls qüestiona, a les comarques històricament castellanoparlants del País Valencià, que la seua escola tingui el castellà com a llengua vehicular i, en canvi, és encara ara impossible una escola valenciana en les mateixes condicions a les comarques històricament catalanoparlants del País Valencià? Tenim dret a voler per a nosaltres el que els altres volen per a ells? Tenen dret a dir-nos, les institucions espanyoles i els qui els donen suport, que nosaltres no mereixem tenir el que ells sí que volen per a ells mateixos?

¿Som conscients que una llengua històricament prohibida, bandejada i perseguida, si és que volem recuperar-la i conservar-la, no es pot, simplement, despenalitzar, sinó que cal que passi un temps en convalescència, és a dir, positivament discriminada? ¿Som conscients que una llengua històricament prohibida, bandejada i perseguida, no podem, simplement despenalitzar-la i, tot seguit, posar-la a competir amb una llengua històricament prestigiada, fomentada i imposada, perquè són llengües que la història ha fet que juguin en categories diferents? ¿Qui pot deformar tant les coses fins a fer-nos creure que indemnitzar la víctima és agredir l’agressor?

¿Ens adonem que justícia no és igualtat sinó equitat i que, per tant, ser just, implica donar-li a cadascú el que li correspon, tractant de manera igual el que és igual, però de manera diferent el que és diferent? ¿Ens adonem, d’acord amb això, que si catalans i castellans som iguals, nosaltres tenim dret, a Catalunya i per a la llengua catalana, el mateix tracte que rep el castellà a les terres de llengua castellana? ¿Som realment iguals davant la llei espanyola i les seues institucions? ¿O és que, constitucionalment, n’hi ha uns que són més iguals que els altres, uns que són libres e iguales i uns altres que, perquè no devem ser tant bons, ho som només en la mesura que els primers ens deixin?

¿Som prou conscients que, contràriament al que el mite diu, la llengua habitual no es tria, sinó que constitueix un fet social que ve determinat per l’entorn? ¿Som prou conscients que les llengües desprotegides i afeblides no són atractives, ni el seu ús social resulta exempt de problemes, de manera que optar per elles és un acte de militància insostenible a la llarga? ¿Som conscients que les llengües desprotegides i afeblides, les llengües que no s’identifiquen amb el poder, no són mai les triades per la immigració per a socialitzar-se en la societat d’acollida? ¿Som conscients que la seua vehicularitat a l’escola és una condició, insuficient, però absolutament necessària, per a la pervivència d’una llengua desprotegida i afeblida que, altrament, no es triaria, ni s’aprendria, si no fos en un improbable acte de militància? ¿Som, en definitiva, prou conscients que només es pot triar entre allò que es troba igualtat de condicions, i que una llengua que no es domina prou i/o que resulta d’ús problemàtic perquè no tothom la coneix, és inescollible? Voleu llibertat d’elecció lingüística? Doncs garantiu el coneixement del català en una escola que li doni el tractament pedagògic necessari perquè tothom el sàpiga, de manera que es trobi en condicions de ser escollible com a llengua habitual i llengua de transmissió intergeneracional?

Per què en diuen “elecció de la llengua vehicular”, quan volen dir rebutjar aprendre el català? Per què en diuen “elecció de la llengua vehicular”, quan volen dir viure a Catalunya al marge de l’escola catalana, al marge de la llengua catalana? Per què en diuen “elecció de la llengua materna —de la llengua inicial— com a llengua vehicular de l’escola”, quan l’única llengua elegible és el castellà, i no cap de les altres més de dues-centes llengües que actualment es parlen a Catalunya? Per què en diuen “dret” de donar als pares a triar entre ensenyament en català o ensenyament en castellà a Catalunya, quan ningú té aquest “dret” allí on la llengua és el castellà? Com pot ser un dret allò que, alhora que el vols per a tu, consideres que no li escau a l’altre? Per què si és dret i un deure aprendre la llengua de la societat d’acollida, quan aquesta és el castellà, aprendre aquesta llengua és una “imposició” quan es tracta del català? Per què en diuen “dret” quan volen dir privilegi (el privilegi del poderós).

Per què un italianoparlant, o un lusoparlant, o un francòfon… són lliures de saber o no saber castellà, però per a un catalanoparlant aquesta possibilitat és inexistent? Com és que un castellanoparlant és lliure de saber o no saber italià, ni portuguès, ni francès… i fins i tot és lliure de saber o no català… encara que visqui a Catalunya, però a un catalanoparlant no li està permès no saber castellà… encara que no es mogui de casa seua?

¿Com és que hi ha qui veu insuportable una escola en català i troba normal i totalment acceptable, fins i tot satisfactori, un cinema només en castellà, o una televisió massivament en castellà, o un sistema judicial enfrontat amb el català, o un món de l’empresa que bandeja el català, o un etiquetatge que, a més de ser gairebé exclusivament en castellà, inclou la prohibició expressa d’etiquetes només en català? ¿Com és que saber català és optatiu i saber castellà constitucionalment obligatori? ¿Com és que no hi ha cap catalanoparlant inicial que no sàpiga també castellà i en canvi hi ha tants no-catalanoparlants inicials que no saben català, o que ni tan sols no l’entenen? ¿Com és que exigir el català, a Catalunya, és una imposició, i exigir el castellà, a Castella… i a Catalunya, no ho és? ¿Com és que hi ha qui diu que l’escola catalana i els esforços per retornar-li al català la posició que li correspon a Catalunya és fer «como Franco, pero al revés», quan fer com el dictador, però a la inversa, fóra imposar el català a Castella? ¿Com es pot “imposar” el català, a Catalunya?

Com voleu que no estiguem amoïnats quan, l’any 1900, els Països Catalans eren un espai 100% catalanoparlant i en l’actualitat el català no és la llengua habitual ni d’un terç de la població? ¿Com no hem de sentir-nos ofesos quan el futur del català es decideix fora de Catalunya? No podem decidir el futur polític del nostre país, perquè aquest futur no ens afecta només a nosaltres, però una majoria aliena a Catalunya es reserva, ja sigui directament, ja sigui a través dels seus representants a les Corts i al govern de l’Estat, el dret de decidir el futur de la nostra llengua, que només ens afecta a nosaltres. Aleshores, ¿com no hem de sentir-nos desesperats sent una minoria nacional en un estat supremacista que es reserva el dret de decidir sobre la vida o la mort de la nostra llengua, sabent que la llibertat lingüística dels catalanoparlants és precària i condicional? ¿Com no ens hem d’amoïnar quan veiem que entre nosaltres hi viu tanta gent que ens voldria reduïts a una reserva, i a qui no li sap greu de veure’ns tancats a la presó?

¿Tenim dret a resistir-nos a l’assimilació forçosa, per molt que les lleis i les sentències espanyoles la promoguin i la forcin? Per què hem de viure constantment assetjats, menyspreats i humiliats?

I acabo amb les preguntes més bàsiques: qui s’han pensat ells què són? I qui s’han pensat què som nosaltres?

17 Desembre 2017

EL SENTIT DE L’ESTAT DE DRET

De les revolucions liberals de finals del segle XVIII i de la primera meitat del segle XIX, en va sorgir el model d’organització política que coneixem com a estat democràtic i de dret.[1]

Aquesta expressió té dues cares (“estat de dret” i “democràcia”) a les quals cal referir-se per separat, però que, en realitat —com de seguida veurem— els passa com a les cares d’una moneda: es veuen bé (s’entenen) si les mirem una a una, però en realitat són inseparables, perquè, del contrari, ja no ens trobaríem davant d’una moneda, sinó d’un tros de ferralla.

índex

Comencem definint què és un estat de dret. Per a entendre a què ens referim amb aquest expressió podem servir-nos d’una analogia. Pensem, per exemple, en el joc dels escacs. Els escacs consisteixen en un tauler (l’escaquer), unes peces, i unes regles de joc (que, bàsicament, fan referència a com es poden moure les peces sobre l’escaquer, i poca cosa més). Quan dos jugadors es disposen a jugar una partida saben què fer i a què atenir-se. Tots dos saben com moure les seues fitxes (que és tant com dir que saben com no poden moure-les) i saben com pot moure-les el seu oponent. Tenint en compte aquest coneixement, poden avançar-se a les jugades de l’adversari i preveure en quina situació restaran les peces d’un mateix i les de l’altre ateses certes jugades previsibles. Saben també què és més important d’evitar i quines fitxes és assumible de perdre. Finalment, sabran, també, quan la partida ha arribat al final, qui l’ha perduda o, si és el cas, quan es pot considerar finida amb un empat. Així mateix, les regles del joc fan possible que les seues peces esdevinguin alguna cosa diferent del que són (figures de fusta, plàstic o algun altre material) i que es converteixin en peons, torres, alfils, cavalls… Creen, en definitiva, una estructura i hi assignen rols i funcions.

Doncs bé, l’estat de dret funciona de manera semblant: donat un tauler (un espai per al qual prevaldran certes regles, i més enllà del qual aquestes regles no tindran cap sentit ni efecte) i establertes les normes del joc (les lleis que regularan les accions de les peces, és a dir, dels individus ara esdevinguts ciutadans), tothom sabrà a què atenir-se; què passarà, probablement, si es fan determinades passes i com, previsiblement, actuaran els qui tenim al davant. Aquest coneixement ens aporta seguretat, ens permet calcular com serà el futur ateses les accions presents. Ens lliga, efectivament, a unes normes, però a canvi, dissipa la incertesa i ens permet actuar sense ser molestats mentre les normes no siguin transgredides. És això el que, justament, vol dir Ciceró quan afirma que els homes són lliures en la mesura que són esclaus de les lleis. Efectivament, donades unes regles, tothom sap a què atenir-se, i mentre no transgredeixi cap norma, no tindrà res a témer. Les lleis, per tant, obren un espai de joc dintre del qual som lliures de jugar la nostra partida. No és poca cosa, perquè fora de l’escaquer, una fitxa d’escacs no és res, i no disposa de caselles on resguardar-se. Fora de l’estat de dret no hi ha cap dret, només el del més fort. Dintre de l’estat de dret, la llei genera obligacions per a tothom, també per als forts, i tothom rep en contrapartida, drets, fins i tot els més febles.

Aclarim una cosa que potser cal fer explícita i subratllar: l’estat de dret no és només un conjunt de regles. Si fos només això, qualsevol estat, pel simple fet de ser-ho (pel simple fet de ser un poder que legisla) ja podria considerar-se un estat de dret. I no, un estat de dret, en la mesura que permet als seus ciutadans saber a què atenir-se, és un estat que rebutja l’arbitrarietat, és a dir, que evita que les normes que regeixin la vida pública dels individus puguin canviar-se a pler, que estableix organismes neutrals als quals recórrer en cas de conflicte a l’hora d’interpretar el compliment d’una norma, que garanteix que qui fa la llei i qui l’aplica no són el mateix poder perquè podria passar que qui la fes no volgués aplicar-se-la, o que ja d’entrada la fes de manera que ja no li fos aplicable, que no permet que lleis futures puguin qüestionar actes i conductes presents, que preveu que, malgrat el poder que acumulen l’estat i els seus organismes, els ciutadans sempre tindran garantits un seguit de drets fonamentals, necessaris per a poder mantenir la seua dignitat personal i desenvolupar lliurement el seu projecte vital. L’estat de dret existeix per a garantir la seguretat dels individus i, per tant, per a prevenir els abusos. En conseqüència, hauríem de dir que, pròpiament, l’estat de dret existeix per a garantir el segur exercici de la llibertat dels ciutadans. I és aquí que descobrim que només hi ha estat de dret si aquest és també democràtic.

En parlar de democràcia, però, també cal fer un aclariment. Democràcia no és, simplement, votar. Les votacions són un mecanisme executiu de presa de decisions, però democràcia significa molt més que això, significa sobretot una altra cosa. Democràcia implica fonamentalment la prevalença de determinats valors. Democràcia significa, sobretot, respecte al valor de la igualtat (ningú no és millor que ningú, i si bé els nostres actes i decisions ens diferencien, tothom ha de disposar de les mateixes oportunitats i ha de rebre el mateix tracte per part dels poders, perquè encara que ens acabem diferenciant, tots els humans som iguals, dotats d’uns mateixos drets), respecte a valors socials que han de garantir per a tothom un mínim de dignitat sense el qual la llibertat és un luxe i la igualtat de drets polítics un sarcasme (no hi ha dignitat per a l’aturat, per a qui no té un lloc digne on viure, per a qui no té accés a l’educació, per aquí resta al marge de la cura sanitària… perquè sense drets com aquests garantits, no existeix el dret bàsic a la recerca de la felicitat), respecte, finalment, a aquells drets que els individus tenen pel fet de compartir amb uns altres —amb una col·lectivitat— una mateixa tradició sociohistòrica i una mateixa identitat cultural i lingüística, uns drets que anomenarem col·lectius i que es resumeixen en el valor universal a la lliure determinació dels pobles i al lliure i ple desenvolupament llur cultura (perquè no hi ha ciutadans sense col·lectivitat, ni humans sense identitat cultural, i perquè no hi ha humans lliures si no ho són també en la seua dimensió comunitària, una dimensió més de les que integren la naturalesa humana).

humanrights

És la democràcia, és a dir, el respecte al principi que la sobirania descansa en el cos social, en els ciutadans, iguals i dotats de dignitat i drets inalienables, allò que dota de vida, contingut i sentit l’esquema formal de l’estat de dret. Sense democràcia, i per si sol, l’estat de dret és capaç de dotar de seguretat, però incapaç de garantir que aquesta seguretat serveixi als ciutadans per a desenvolupar una vida en llibertat. Sense democràcia, l’estat de dret pot esdevenir una presó, amb màxima seguretat, però on la vida esllangueixi i on uns pobles esperin al passadís de la mort per la voluntat d’un poder hostil.

securite

Ara bé, passa també a l’inrevés: la democràcia, sense estat de dret, pot esdevenir el regne de l’autoritarisme, de l’arbitrarietat, de la tirania de la majoria (d’una majoria demogràfica que pot arribar a desitjar l’extinció de les col·lectivitats minoritàries, perquè… per què no menysprear-les si tan petites són? Per què no aixafar un formiguer?). L’un i l’altra s’imbriquen mútuament, fins a confondre’s, i s’omplen recíprocament de sentit. Esdevenen, com havíem dit, les dues cares d’una mateixa moneda.

Mirem-nos-ho, encara, des d’un altre punt de vista: si considerem que la justícia és alguna cosa més que un simple mot, si considerem que hi ha conductes que serien absolutament justes i unes altres que serien absolutament injustes, si considerem, en definitiva, que la justícia no se circumscriu a allò que diu la llei, sinó que s’hi troba per sobre i que, per tant, també la llei és jutjable, de manera que podrà haver-hi lleis justes i lleis injustes; si, en definitiva, som conseqüents amb allò que diem quan afirmem que l’estat de dret és bo perquè dóna drets a tothom i evita que els drets siguin només per als més forts, és a dir, per als qui es poden defensar (què seria, si no, la justícia?), si considerem tot això i concloem que, com dèiem, la justícia és un valor superior a les lleis i, per tant, a l’estat de dret que aquestes defineixen, aleshores un estat de dret, per a ser-ho, caldrà que respecti certs principis, certs valors, i més concretament, caldrà que s’organitzi amb la vista posada en l’horitzó de l’evitació de qualsevol abús, o dit altrament: amb l’objectiu darrer i superior de garantir la màxima llibertat al costat de la màxima seguretat, i de garantir-li-la a tothom, especialment a aquell que, per ser més feble, té menys possibilitats d’autodefensa. Cal, per tant, que l’estat de dret serveixi l’individu, i no que se’n serveixi. Cal que la llei estigui feta per a l’home, i no l’home per a la llei.

Acabem traient una conclusió a l‘acabat de dir, juntament amb un principi pràctic: no es pot brandar l’estat de dret contra la democràcia, ni fer-se abanderat d’aquesta contra el primer. Cal, però, no perdre de vista que quan s’esgrimeix el “principi de legalitat” (essència de l’estat de dret) contra el “principi de sobirania popular” (o “principi democràtic”) amb la finalitat de limitar-lo, sol ocultar-s’hi al darrera la voluntat de limitar els valors i els drets que donen sentit a la democràcia i de reduir-la a un mer mecanisme de presa de decisions a través d’agents —els votants— rebaixats en dignitat justament per la degradació de la democràcia a què s’aspira. Mentre que quan s’agafa la bandera de la democràcia per a qüestionar un estat de dret en concret (perquè, a diferència del que passa en el cas contrari, aquí la crítica no es mai contra un principi en general, sinó contra un estat concret i actual), es fa, no per combatre’l, sinó per millorar-lo i apropar-lo al seu ideal.

ob_9c3b65_ob-d06b6e-gcixk0vfmfgsxsxj6op5shua04

[1] Paral·lelament als estats fruit de revolucions com l’americana i la francesa, i els epígons d’aquesta darrera, Anglaterra va començar a avançar cap a aquest mateix model d’organització política seguint un procés propi i singular, que tindria com a data d’inici l’any 1640, quan va esclatar la guerra civil anglesa entre el parlament (la casa dels comuns) i la corona (que requeia aleshores sobre el cap del segon Stuart anglès, Carles I). En tots els casos (l’anglès, el francès i l’americà, aquest darrer molt influït pel primer i font d’inspiració per al segon, que tanmateix experimentaria una evolució particular fruit de la prevalença, a França, de molts dels valors que caracteritzaven la monarquia absolutista i centralitzadora dels Borbó) el resultat final, malgrat diferències significatives que ens permeten parlar d’un model legal i d’organització estatal anglosaxó i d’un altre de “continental”, acabaria sent essencialment el mateix, aquell que, com diem, respondria a la denominació estat democràtic i dret.
25 Març 2017

CADASCÚ TRIA LA LLENGUA QUE VOL… NO?

Segregacio-escolar-igualtat-llibertat_1565253677_28646079_1646x1080

Quan una matèria és desconeguda, els qui en parlen omplen amb tòpics les seues llacunes de coneixement. Quan una matèria és àmpliament desconeguda però els temes que tracta són considerats importants per uns part significativa de la població, els tòpics esdevenen tan abundants que s’eleven a la categoria de saber sota la qualificació de “sentit comú”.

La sociolingüística és una matèria àmpliament desconeguda a Catalunya, però els temes que tracta són considerats com a importants —i fins i tot urgents i angoixants— per una part significativa de la població. En conseqüència, entre nosaltres fan la seua aparició tòpics que gaudeixen d’una àmplia acceptació, i que han esdevingut veritats del “sentit comú”. Entre aquests tòpics hi ha aquell que diu que, en el si de qualsevol societat, «tothom parla la llengua que vol» (o en la seua versió prescriptiva: «tothom hauria de parlar la llengua que volgués»). Tal cosa la pots sentir dir fins i a tot a gent que potser es posaria un barret per sortir de casa, però que s’hi repensa per evitar mirades, comentaris i rialles d’una societat àmpliament “desbarretinitzada”. Això, però, no farà que es repensi el tòpic lingüístic; potser la pressió social influirà en la indumentària, però no tindrà cap incidència en la tria lingüística: aquí, la tria és totalment lliure.

Però no,  la llengua no es tria lliurement, com de fet no es tria lliurement cap altre fet social. Ara fa cent vint-i-un anys, Émile Durkheim escrivia a Les regles del mètode sociològic: «Si sóc francès no estic obligat a parlar francès amb els meus compatriotes, ni a emprar la moneda francesa legal, però és impossible que actuï d’una altra manera. Si pretengués escapar a aquesta necessitat, el meu intent fracassaria miserablement». I això, perquè entitats com la llengua de comunicació efectiva constitueixen «[…] menes de conducta o de pensament no sols exteriors a l’individu, sinó […] dotades d’un poder imperatiu i coercitiu en virtut del qual se li imposen, vulgui o no vulgui. Sens dubte, quan hi estic completament d’acord, aquesta coacció no es fa sentir o ho fa lleument i per això és inútil [innecessària]. Però no deixa de ser un caràcter intrínsec [de qualsevol fet social], i la prova és que aquesta coacció se m’afirma des del moment que intento resistir-m’hi.» No, la llengua no es tria al marge d’estrictes condicionants. No es tria lliurement viure en català quan una part significativa de la població amb qui potencialment es pot interactuar (en l’àmbit privat, en el carrer, en reunions públiques, en aules d’ensenyament superior, en un club esportiu…) afirma desconèixer aquesta llengua (gairebé el 20% de la població del Principat afirma no entendre-la gens, o entendre-la poc o amb dificultats, segons l’Enquesta d’Usos Lingüístics de 2013 i segons la nostra experiència quotidiana, un percentatge que en altres punts del domini lingüístic català seria encara superior). No es tria lliurement parlar una llengua precàriament protegida que, en el seu territori històric conviu amb un altra àmpliament i, aquesta sí, estrictament protegida pel poder estatal (és a dir, pel poder, i prou). No es tria lliurement una llengua quan el teu interlocutor l’entén, però no sap respondre-t’hi (gairebé un 36% afirmar no saber parlar-la gens, o fer-ho poc o amb dificultats, altre cop segons l’EULP 2013) creant-se, d’aquesta  manera una distorsió en la fluïdesa i complicitat que ha d’acompanyar tota comunicació perquè sigui efectiva. No es tria lliurement una llengua quan, en definitiva, el fet de triar-la va acompanyat d’una connotació ideològica (que marca el parlant com a “nacionalista”, “intransigent” o “de la ceba”) i quan hi ha simultàniament disponible una altra llengua alternativa,  coneguda per tothom i sense connotacions negatives, valorada com a “neutral” i, fins i tot, qualificada d’”oberta”, d’internacional, d’intrínsecament valuosa (i és que, tal com deien alguns occitans —conciutadans del lorenès Durkheim— quan justificaven la seua “libèrrima” tria lingüística: “Qui es calça amb socs —qui parla occità— quan pot posar-se unes bones sabates franceses?”).

És més: ¿qui triaria parlar en una llengua, per molt que fos la llengua del poble en el territori històric del qual s’hi ha instal·lat i hi viu, si no domina prou el codi lingüístic, si no s’hi sap expressar amb prou fluïdesa (cosa que, en l’EULP 2013, només declara poder fer el 49% de la població del Principat), quan aquells amb qui hauria de parlar, i que sí que la parlen bé (la tinguin com a llengua inicial o no), també saben parlar, perfectament i en tots els casos, una altra llengua que sí que domina? Posem-hi nom i cognoms: qui farà el pas d’incorporar-se a la catalonofonia si el seu domini del català és insuficient, o si més no inferior al del castellà, quan, de fet, tothom qui viu en el domini lingüístic català ja ha estat incorporat, de manera activa o passiva a la hispanofonia? ¿Quin parlant inicial d’una llengua diferent del català o del castellà, acabat d’arribar a un dels nostres països, s’incorporarà a la catalanofonia quan aquesta presenta una debilitat manifesta, en contrast amb la vitalitat simultània del castellà en el mateix territori i, a més, quan, gràcies a la constant i immersiva presència del castellà en el nostre context social, unida a progressiva periferització del català, li resultarà relativament fàcil d’aprendre l’espanyol i francament difícil d’aprendre, almenys amb la mateixa fluïdesa, el català? Què en resta, a la vista d’això, d’aquella tòpica llibertat d’elecció?… No cal dir que aquestes preguntes són retòriques.

Per triar, en termes d’hipotètica llibertat, entre dues llengües (perquè triar no fos trair, parafrasejant un conegut assaig de sociolingüística, diguem-ne… liberal), caldria que les llengües entre els quals es fes l’elecció es trobessin en una situació de plena igualtat, una igualtat que exigiria idèntic suport legal, que cap de les llengües en qüestió estigués marcada en cap sentit, que es donés una amnèsia general, entre els individus que haurien d’escollir, respecte al seu passat i a com s’havia arribat a una situació tan insòlita com la de trobar-se en disposició de triar la llengua de comunicació social, que fos el cas que l’elecció no tingués connotacions ètiques (que fos igualment just —que fos igual de convenient— triar una llengua o una altra) i, potser el més important de tot: que les diverses llengües entre les quals s’hagués d’escollir fossin, totes elles, idènticament conegudes per tots els individus encarregats de fer la tria (per tots integrants de la societat en el marc de la qual s’hauria de desenvolupar la comunicació multilingüística a què una elecció tan aleatòria ens acabaria portant).

Quino SER CUADRADO

Tot plegat molt singular (i difícil de trobar fora d’un laboratori), i inimaginable sense una condició prèvia a la hipotètica elecció: l’adquisició completa dels codis lingüístics que posteriorment seran objecte de tria. Una adquisició per a la qual caldrien entorns que facilitessin la pràctica comunicativa (mitjans de comunicació, contextos on l’ús de la llengua que s’aprengués fos preceptiu, varietat de situacions comunicatives formals i informals…) i, sobretot, una escola. I aquí ja hem arribat al final del camí: sense una escola que garanteixi l’aprenentatge complet i efectiu del català per part d’aquells  que no el tenen com a llengua inicial, aquell tòpic a què ens referíem al principi: «tothom parla la llengua que vol», no passa de ser una idea tòxica que disfressa de llibertat allò que no és més que la consumació d’un lingüicidi; una mentida per fer passar l’homicidi per fatal suïcidi.

10 Agost 2016

ENCARA SOBRE LA CONSULTA QUE ES VA FER A TORTOSA

demo
Potser caldrà aclarir que la democràcia no consisteix a votar i prou.
La democràcia és sobretot un sistema de valors que parteixen del principi de la igualtat. La democràcia és respecte, renúncia a la temptació d’imposar per la força, recerca dialogada de consensos racionals (que exigeixen als participants el deure d’escoltar i el formar-se per tenir un coneixement fonamentat sobre allò que es discuteix). En definitiva, democràcia no pot ser fer recomptes de prejudicis individuals i preferències personals expressats en forma de sufragi. Si la democràcia es limités a ser això valdria ben poca cosa.
No hi ha democràcia sense informació, ni opinió que no sigui mer prejudici sense un esforç previ de formació i reflexió. Partim de la consideració que quan la presa decisions polítiques recau, en exclusiva, en un grup reduït i tancat, no hi ha cap garantia que aquest grup no es limiti, en les seues decisions, a cercar, egoistament, l’interès propi, i pensem que, per contra, quan tothom està cridat a participar de la presa de decisions, i a fer-ho en igualtat de condicions, es dispersa de tal manera la capacitat decisòria que només podran prevaldre les conclusions amb més capacitat de convicció, és a dir, les més racionals (raonables) i, per això, les més justes. Potser en aquest plantejament hi ha pressupòsits que grinyolen i tot plegat no és res més que un malentès, en tot cas, però, si no és aquest el plantejament, la democràcia no és un sistema de govern valuós, sinó una altra mena de tirania: la tirania del nombre, de la majoria.
La iniciativa de l’equip de govern de l’Ajuntament de Tortosa de dur a terme una consulta per veure si es retirava o no (i llavors es reinterpretava, cosa que ningú no va explicar què comportava) l’anomenat “monument a la batalla de l’Ebre” que hi ha enmig del riu, al seu pas de Tortosa, sobre el pilar de l’antic Pont de l’Estat (i que, de fet, és un monument a la victòria franquista a la batalla de l’Ebre) va ser un acte de democràcia formal que en realitat entrava en contradicció amb els valors fonamentals que donen sentit a la democràcia, i és que a Tortosa es van posar aquests valors (respecte, renúncia a la força, diàleg racional) al mateix nivell que els seus contraris (negació de l’adversari, coacció i violència com a instruments al servei de la política, “jefatura” i autoritarisme vertical com a principi de la presa de decisions), perquè la victòria d’aquests darrers és justament allò que, en darrer terme, enalteix el monument en qüestió. Però és que, a més, una consulta com aquesta, a casa nostra, se li formula sempre a una població educada en el silenci i l’ocultació de la pròpia història, una població que va ser socialitzada en el franquisme triomfant o que és filla de la generació que va pujar en aquestes condicions de socialització.
Quants tortosins saben que l’alcalde de Tortosa va ser afusellat per les tropes franquistes?, quants saben que se’l va matar emmanillat al doctor Primitivo Sabaté, regidor del PSUC?, i quants coneixen quin va ser el comportament d’aquest consistori represaliat durant els anys que va durar la guerra? Quants tortosins hi ha que desconeixen la destrucció del barri de Sant Pere o l’assassinat a Mathausen d’una altre regidor tortosí, el Sr. Brull, d’Acció Catalana? De tortosins que saben aquestes coses n’hi ha, però n’hi ha molts més que les desconeixen i als quals l’únic que se’ls ha dit i repetit són els tòpics de la Transició, pensats per exonerar de culpa els agressors franquistes (que a Catalunya no es van limitar a la liquidació dels les llibertats democràtiques i dels drets fonamentals, sinó que també van perpetrar un intent —força reeeixit— d’etnocidi): “tots van fer coses dolentes”, “cal oblidar”, “no remenem el passat”, “deixem els morts descansar en pau”… I així qui resta en pau —i encara legitimat— és qui ens va fer tant de mal que encara potser d’aquest mal serà del que morirem. I així, amb silencis, desinformació i mentides no hi ha opinió formada, ni consens racional, ni decisions raonables. No hi ha, en definitiva, democràcia.
monument6
102356-600-423
L’equip de govern de l’Ajuntament de Tortosa (i no sols ells) no ho va tenir en compte, no hi va pensar. Va intentar treure’s de sobre, irresponsablement, una decisió incòmoda (incòmoda justament perquè a la gent tortosina se li havia robat la memòria). Va fer malament, i va fer mal. Molt de mal. També se’l va fer l’alcalde Bel a ell mateix, i l’hi va fer al seu partit (que en les darreres eleccions va perdre, a la circumscripció de Tarragona, més de deu mil vots respecte a les anteriors, celebrades només 3 mesos abans), cosa que lamento profundament (un altre error, i en van…) Ara tot és encara pitjor, i qualsevol que vulguis mirar-s’ho fredament se’n pot adonar. Seria millor no ocultar un acte d’injustícia sota frases grandiloqüents com ara “donar la veu al poble”, de manera anàloga a com els criminals s’amaguen darrere de les seus víctimes amb frases grandiloqüents com ara “tots van fer igual”. Les víctimes mai no van poder explicar què havia passat, els seus botxins les van difamar durant dècades, i ara, sobre aquesta base, se’ns crida a votar.
dictadura-democracia

ACABO AMB UNA DATA A RECORDAR

 Dilluns, dia 8 d’agost de 1939, va ser afusellat, a Tarragona, de Josep Rodríguez, alcalde de Tortosa, posat davant de l’escamot d’execució al costat del doctor Primitivo Sabaté, regidor. Estic segur que, a Tortosa, pocs se’n recorden (perquè si no, no m’ho explico…)
joseprodriguezavi
15 Mai 2016

LLENGÜES BENEFICIOSES I LLENGÜES PERJUDICIALS

Poc abans de Sant Jordi, el 21 d’abril, el professor Juan Carlos Moreno Cabrera, de la Universitat Autònoma de Madrid (UAM) va visitar-nos a Tortosa, en el marc del cicle de conferències Llengua, Societat i Poder. Allí va deixar-nos un seguit d’ idees, que ara m’agradaria de compartir amb vosaltres. Per fer-ho, partiré d’un text no gaire conegut, però que és molt significatiu (per qui l’ha promogut) i resulta que molt revelador de la ideologia de l’imperialisme lingüístic espanyol.

baixa (1)

L’any 2012, l’editorial Ariel i la Fundación Telefónica van publicar, amb el títol Valor económico del español: una empresa multinacional  un estudi dut a terme per José Luis García Delgado, José Antonio Alonso i Juan Carlos Jiménez. La investigació es cloïa amb un capítol titulat “Recomendaciones para una política de promoción del español. Un decálogo de propuestas”, que, especialment en els seus punts primer, novè i desè (és a dir al principi i al final), deixava entreveure el paradigma de fons en què la reflexió s’emmarcava i que donava sentit al que s’hi deia. En aquest punts es recomanava (els subratllats són meus):

«La política de promoción internacional del español debe concebirse como una política de Estado, responsabilidad del conjunto de la comunidad hispanoamericana de naciones: de sus Gobiernos (y no solo de ciertos Ministerios), considerando la lengua común como bien preferente(Punt primer)
«Para evitar la pérdida de competencias lingüísticas en español de los migrantes en países de habla distinta, es necesario respaldar la comunicación y cooperación entre las comunidades de origen y destino, al tiempo que se potencian los espacios de comunicación (especialmente cultural) de la diáspora.» (Punt novè)
«La tarea de impulso del español debe hacerse compatible con la defensa y el cultivo de aquellas otras lenguas nativas, hispánicas o indígenas, que sigan demostrando vitalidad. El plurilingüismo es riqueza, pero también desafío: la promoción de las lenguas minoritarias en el conjunto del mundo hispanohablante no ha de redundar en peor dominio del español, lengua mayoritaria o común, que aporta tantas posibilidades en una economía y una sociedad globales (Punt desè)

images (1)

Com es veu, segons els autors de l’estudi (i, hem de suposar-ho, a parer dels qui n’han sufragat la seua realització difusió), la promoció de l’espanyol és un «bé preferent» de tots els països en què es parla, de manera que el seu coneixement i promoció ha de ser considerat un afer «d’estat», que tanmateix és de preveure que topi, en l’àmbit dels diferents països que tenen l’espanyol com a «llengua comuna», amb l’existència d’altres llengües que continuïn «demostrant vitalitat». Això suposa, en efecte, un problema (un «desafío»), perquè si bé les «llengües minoritàries» (en contraposició a l’espanyol, «llengua majoritària») poden considerar-se patrimoni («riquesa»), al mateix temps la seua existència suposa un problema per a les persones, ja que podria ser que redundés «en un no tan bon domini de l’espanyol» i, per això en una reducció de les «possibilitats» que aquesta llengua  proporciona als habitants dels territoris apuntats pels autors del Decàleg.

Ampliem una mica la lent d’augment sobre aquestes consideracions, i mirem d’aclarir que tot el que s’hi amaga.

Els autors del Decàleg admeten l’existència de diversos conflictes lingüístics vius en el si del que anomenen «comunitat hispanoamericana de nacions». En cada un dels casos, aquests conflictes enfrontarien una «llengua minoritària» (que encara demostraria vitalitat) amb una «llengua majoritària» (l’espanyol). Davant d’això, la recomanació dels investigadors seria elevar a categoria d’afer «d’estat» «preferent» garantir el «domini de l’espanyol», és a dir, que la recomanació seria prendre partit a favor de la llengua majoritària, relegant les altres llengües a la categoria de «riquesa» (i, per tant, no reconeixent-los veritable valor comunicatiu), i legitimant aquesta decisió justament en el valor comunicatiu d’aquella (idea que estaria implícita en l’afirmació «que aporta tantes possibilitats en una economia i una societat globals»).

Aquest és, en resum, el programa dels autors de l’estudi (i, hem de suposar, repetim-ho, el dels qui n’han sufragat la seua realització difusió) i aquest és, en resum, un programa de política lingüística imperialista que se justifica en les següents consideracions implícites:

Primer

L’espanyol no és una llengua com les altres que hi conviuen en aquelles entitats estatals en què és llengua oficial, perquè mentre aquesta llengua facilita la comunicació i uneix (és una «llengua comuna»), les altres llengües no ho fan, de manera que hem de considerar, per contrast, que, lluny de ser llengües de comunicació, seran llengües de separació, purament llengües d’identitat (llengües nacionalistes). De fet, per no facilitar la comunicació, ni mereixeran ser anomenades “llengües”, sinó “riqueses”, objectes que cal tenir en compte, però no instruments que proporcionen «possibilitats».

D’acord amb l’acabat de dir, haurem de concloure que, mentre l’espanyol és una llengua valuosa en si mateixa, una llengua d’entesa, la resta de la llengües que hi conviuen en la «comunitat hispanoamericana de nacions» són llengües locals, minoritàries per definició i inadequades per comunicar (que es dóna a entendre que seria l’únic que donaria valor a una llengua). No cal dir que darrere d’aquesta idea s’amagaria una forma de supremacisme anàleg al racisme o al sexisme, que podríem anomenar lingüisme.

És més: coherentment amb això, tindrà sentit afirmar que, si l’espanyol és una llengua valuosa, especialment apta per a la comunicació i que genera riquesa de debò, no patrimonial, sinó econòmica (recordeu el títol de l’estudi de què partim), llavors tot que emprem en la seua difusió serà una inversió, mentre que, per contra, tot allò destinat a la promoció de les llengües intrínsecament “minoritàries” (i “desafiants”) serà balafiament. Per això, en el nostre cas, es diu que el català és car. Hi haurà, per tant, llengües que generen beneficis i llengües que empobreixen, llengües útils i llegües que són un luxe (i ja se sap que, en cas de necessitat, cal suprimir luxes innecessaris). Pot dir-se que tenim llengües per damunt de les nostres possibilitats.

Segon

No importa com ha arribat l’espanyol a adquirir l’estatus de llengua majoritària i universalment coneguda pels parlants dels països on és oficial. Cap interrogant ni cap consideració al voltant del fet que hi ha llengües que hi han estat històricament en contacte i que ja no «demostren vitalitat» (llengües que, per no demostrar-la, ja ni tan sols serien riquesa i, per tant, no caldria promocionar-les). Tot sembla indicar que l’espanyol va nàixer amb una qualitat comunicativa especial i amb vocació majoritària, i que ha adquirit el rang de llengua universalment coneguda en els estats on és oficial —«llengua comuna»—de manera espontània, libèrrimament, com algú va gosar d’afirmar). L’existència d’un imperialisme militar i polític previ o simultani a un imperialisme lingüístic no és valorada (val més no fer preguntes).

El cert, però, és que sense un imperi britànic ara l’anglès no seria —com s’afirma en el punt segon del mateix Decàleg— «l’autèntica lingua franca dels nostres temps», ni hi hauria tanta  gent que considerés una mena de dèficit personal —una nova mena de minusvàlua— no conèixer-la o no conèixer-la prou bé), ni tanta gent que afirmés parlar-la quan se li pregunta si ho fa, en les enquestes lingüístiques, ni tanta gent que inflés els seus currículums amb habilitats absurdes com “anglès bàsic”. Si l’anglès, com l’espanyol, són llengües globals és perquè s’han globalitzat per la força, si tanta gent les parla és perquè s’ha procurat, per la força, que així sigui, i si tanta les valora fins idealitzar-les i dotar-les de valors comunicatius especials és perquè l’imperialisme no sols colonitza els pobles, sinó també les ments dels sotmesos, fins que desitgen allò que se’ls imposa (i així, anàlogament al que passa amb l’anglès, plantejar-li, per exemple a un catalanoparlant, la possibilitat de no ser bilingüe o de no ser-ho en castellà, li provocarà esgarrifances i convulsions), i fins que aquells que inicialment van experimentar la imposició, acaben ells, al seu torn, esdevenint agents continuadors d’aquesta imposició i agents divulgadors del supremacisme de què van ser víctimes.

images

Tercer

Potser el plurilingüisme és una riquesa, però no en totes llengües, com demostraria el fet que, dintre de la «comunitat hispanoamericana de nacions», el plurilingüisme pot ser un «desafiament». El bilingüisme (el plurilingüisme) poden ser bons (mai, però, necessaris, quan la llengua inicial és l’espanyol), ara bé: sempre dintre d’un ordre. Amb el bilingüisme passa com amb el regionalisme: potser dolent o “bien entendido”.

Quart

El bilingüisme és acceptable sempre que «no redundi en un domini no tan bo de l’espanyol», sempre que s’eviti «la pèrdua de competències lingüístiques en espanyol dels migrants en països d’una altra parla», i qui diu “països”, diu “comunitats autònomes”. En aquest punt és, potser, on millor es delata la connexió existent entre la ideologia que supura aquest Decàleg i el nacionalisme lingüístic hegemònica en la vida política i pública espanyola. O no és justament la preocupació per la pèrdua de competència en espanyol, allí on no té l’exclusivitat lingüística, una de les coses que més alarmaria els poders públics espanyols i els principals mitjans de comunicació estatals?

Difícilment serà font de preocupació per a la vitalitat de l’espanyol que aquest no tingui la consideració legal de llengua preferent a Catalunya, mentre aquesta preferència no li sigui discutida en el pla des fets, és a dir, mentre tots els catalanoparlants inicials siguin bilingües en castellà. El problema pot sorgir si també tots els castellanoparlants inicials a Catalunya esdevenen bilingües en català, però, sobretot, que si hi ha a Catalunya persones que, bilingües o no, no siguin prou competents en espanyol (o no ho siguin tant com en català). Heus aquí el perill (al cap i al fi, el domini competencial és condició de possibilitat per al domini social), i per això l’escola catalana es converteix en diana d’atacs i sentències. I per això des d’aquí es defensa l’escola catalana afirmant que garanteix el domini de l’espanyol, en la mateixa mesura (si no més!) que el català (de fet, molt més que el català, només heu de mirar els exercicis dels escolars catalans, que no superarien cap auditoria de qualitat, si fos el cas que aquestes se’ls miressin). Mentre que tenir un domini imperfecte del castellà sol ser vist com un abominable manca de cultura, si aquesta mateixa manca de domini afecta el català és valorat amb un «no passa res».

Justament per garantir que no es produeixi una «pèrdua de competències lingüístiques en espanyol dels migrants», l’Estat assumeix com una «política d’estat» que es continuï «considerant la llengua comuna com a bé preferent», i poders com el Tribunal Constitucional s’encarreguen de fer impossible que mai el català (i la resta de llengües de l’estat, a excepció del castellà, «la llengua espanyola oficial de l’Estat» que «tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la», segons podem llegir a l’article 3.1 de la Constitució Espanyola) pugui aspirar a gaudir de les mateixes garanties i el mateix reconeixement que s’atorguen a l’espanyol.

Cinquè

L’espanyol és llengua pròpia d’una comunitat de nacions, i la llengua d’identificació i comunicació dels qui la tenen com a llengua inicial. La resta de les llengües existents en aquest espai són riqueses, però mai no llengües qualificables de pròpies de països i pobles, perquè si ho fossin, pertocarien drets al seus parlants que posarien en perill l’hegemonia de la llengua que dota de «possibilitats».

Només les llengües pròpies dels pobles mereixen protecció legal, la resta, són, com a molt, «un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció», CE, art. 3.3). Tot encaixa.

De fet, si ens fixem en els pressupòsits que hi ha al darrere dels arguments emprats quan algun esdeveniment (o sentència) agita el conflicte lingüístic existent a  casa nostra, no costarà gens adonar-nos com la defensa del castellà es fa des del pressupòsit que és impensable ningú no el vulgui conèixer («dóna gràcies de saber una llengua com el castellà» em va dir un cop una amiga meua valenciana, poc abans de quedar-se embarassada, de donar a llum dues bessones i de començar a parlar-los en castellà) i que el seu ús constitueix un dret inqüestionable, mentre que la defensa del català es fa fonamentalment en nom de la “riquesa” que suposa, sense, però, considerar-lo mai ni com una necessitat ni com un dret inqüestionable.

Primer es conquereix la terra, després cal conquerir l’ànima.

11 Abril 2016

SOCIOLINGÜÍSTICA: UNA EINA CRÍTICA

12-LA-LLENGUA-680x502 (1)

En el transcurs de les quatre sessions en què té previst de desenvolupar-se el cicle de conferència Llengua, Societat i Poder, al Campus de les Terres de l’Ebre de la URV, els qui hem participat en la seua organització ens hem proposat posar a disposició del públic en general una clau interpretativa de fenòmens sociolingüístics que, pel seu arrelament han acabat sent vistos com a normals i, per tant, neutrals, és a dir sense significació simbòlica (caracteritzats per l’espontaneïtat que caracteritzaria els fenòmens naturals, si és que tal cosa existeix), però que, pròpiament, són provocats per una intencionalitat conscient que, amb el pas del temps, ha derivat en mentalitat (o en «sentit comú», com li agrada de dir a l’actual president del govern espanyol, en funcions) i han esdevingut, per tant, invisibles, en haver estat engolides pel forat negre que és la història dels vençuts les mesures legals i polítiques concretes en què es manifestava i per haver-se convertit en imperceptibles (com la carta robada d’Allan Poe) els mecanismes mitjançant els quals es reprodueix i perpetua. Les mentalitats són fons, i com a tal no formen part de les nostres percepcions, que ho són només de les figures que hi destaquen, figures que, tanmateix, no són res sense aquell. La tasca que ens hem proposat durant aquest cicle és dur el fons al davant, tenyir-lo per fer-lo visible, i que el color acabat d’adquirir acolori també els usos lingüístics habituals en la societat catalana, perquè aquests mostrin fins a quin punt el seu color és el de la naturalitat o és el d’una intencionalitat concreta que, per poc defensable, ha convingut que s’oblidés.

Les relacions humanes són relacions entre desiguals (la igualtat no passa de noció ideal, apta com a instrument de mesura per identificar fins a quin punt els fets, reals, se n’allunyen). I les relacions basades en trets comunitaris (és a dir, en trets existents en els individus, però només en tant que membres d’un conjunt comunitari), que posen en relació uns subjectes en tant que membres d’un grup concret, amb uns altres subjectes en tant que membres d’un grup diferent, descansen en la desigualtat existent entre els grups en qüestió, i adquireixen un formes determinades per aquesta desigualtat.

Sent com és, la relació lingüística, la relació per antonomàsia entre humans (Aristòtil arribà a considerar demostratiu de l’afirmació que l’home era un “animal social” el fet que disposés de llenguatge articulat), la seua presa en consideració com a objecte d’estudi situat en un marc sociohistòric concret ens proveeix d’un element de gran valor per conèixer el rerafons de desigualtat i, per tant, de poder/submissió que batega en aquell entorn i que és el nucli de la seua organització social. Quan la relació lingüística es dóna entre subjectes que pertanyen a grups lingüísticament diferents (és a dir, identificats, de manera, inicial o no, amb codis lingüístics distints i distintius), llavors la desigualtat que subjau a la relació és també l’existent entre aquest grups en tant que entitats historicopolítiques distintes (que, en gran mesura s’articulen, es perpetuen i, per tant, s’identifiquen, al voltant d’una eina simbòlica tan potent com és l’idioma).

LA IMPORTÀNCIA DE LA SOCIOLINGÜÍSTICA EN LA INVESTIGACIÓ SOCIOLÒGICA

baixa

La sociolingüística, com disciplina sociològica que situa en el centre de la seua anàlisi la conducta lingüística, apareix, per tant, a ulls de l’investigador, com un camp d’estudi especialment indicat per comprendre (comprendre és la finalitat de la ciència social, diran Weber i Habermas) una situació històrica concreta, fins i tot la també la present, que per manca de perspectiva resulta especialment problemàtica si s’aborda des d’altres posicions.

Una situació històrica es definible com un entramat de relacions que es perllonguen cap a un passat determinat i vers un futur present en forma d’expectatives. Aquestes relacions poden ser revelades de manera progressiva, recolzant-se el coneixement d’unes en allò que sabem d’unes altres. Cal, però, un (o alguns) punt de partida que faci(n) la funció de pedra angular (i de pedra de toc) d’aquest procés, i aquí la investigació sociolingüística es mostra en tota la seua importància metodològica.

En el cas concret de la comunitat humana conformada pels qui habiten el que hem definit com a domini lingüístic del català, comunitat que, en tant que ho és de parlants, viu una situació històrica definida, no únicament, però també, per un conflicte lingüístic (o si ho preferiu: per un entorn de llengües en contacte), la sociolingüística apareix com una disciplina especialment prometedora per a la investigació social, en general, i totalment central per conèixer, més concretament, la relació intergrupal entre aquells identificats amb un dels codis lingüístics confrontats en termes de conflicte (o, si és vol, de competència) i els identificats amb l’altre (una relació, aquesta, en funció de les característiques de la qual podrà preveure’s, d’altra banda, quina serà l’adscripció lingüisticogrupal futura dels qui, ara per ara, s’identifiquen, de manera inicial, amb un codi diferent dels dos principals, però que, també per raons al cap i a la fi de desigualtat, apareix com un codi que els seus parlants no aspiren a naturalitzar).

La sociolingüística ens permetrà endinsar-nos en mentalitat sobre la qual la gent que habita aquest tros de món s’entén i s’organitza, i sent més concrets, ens permetrà conèixer, directament, la mentalitat sobre la qual les dues comunitats lingüístiques principals articulen les seues relacions comunicatives i expressives i, indirectament, les relacions polítiques i històriques de poder que entre elles mantenen. Aquestes relacions, recordem-ho, en darrer terme descansaran sobre una desigualtat, que el més poderós es negarà a perdre i que, en la mesura que intueixi aquesta asimetria que l’afavoreix, i que tal percepció xoqui amb els seus pressupòsits morals, intentarà racionalitzar, negant-ne tota intencionalitat arbitrària i disfressant-la d’espontaneïtat o cercant-hi una justificació en una pretesa diferència de qualitat existent entre els codis lingüístics i, per tant, entre les cultures de les quals són vehicle i part i, llavors, i per acabar, entre les comunitats humanes en què viuen i que s’hi identifiquen, una de les quals apareixerà, als seus ulls, per aquest motiu, com a intrínsecament immadura, i fins i tot incapaç d’esdevenir un veritable subjecte autònom i, per tant, destinada a ser tutelada.

Les relacions lingüístiques són l’extrem més visible de les relacions entre cultures, que, pròpiament, son relacions entre comunitats humanes. El torcebraç que implica una relació de conflicte lingüístic (o en què es concreta una situació de contacte lingüístic, si es prefereix, pel fet que sempre ho és entre desiguals) és més aviat un torcebraç entre dues cultures (en expressió encunyada per Rosa Calafat)[1]  i, més pròpiament, un torcebraç entre dos grups humans.

Quan dos grups articulats al voltant de llengües d’identificació diferents (l’expressió “grups etnolingüístics” està massa connotada per ser útil) mantenen una relació de conflicte perquè un d’ells (o cap dels dos) no està disposat a reconèixer l’altre i, per tant, reclama la seua desaparició (o reclama l’hegemonia sobre ell), el conflicte esdevé la tònica dominant de la relació que s’hi estableix, i ho esdevé en tots els nivells en què aquesta relació s’articula: polític, legal, ideològic, econòmic, psicològic, etc. L’anàlisi sociolingüística ens permetrà obrir la porta a l’estudi de les representacions simbòliques que conformen una ideologia de dominació i, per tant, als estralls psicològics que l’assimilació inconscient d’aquestes representacions provoca en els individus i en el seu autoconcepte (aquí la sociolingüística es tornassola en psicolingüística).

(Val a dir que, coneixent els aspectes ideològics bàsics que subjauen als usos majoritaris en què se substància la relació lingüística, es poden avançar sentències judicials, decisions polítiques, opinions periodístiques i, fins i tot, tesis historiogràfiques i filològiques o politològiques, de manera semblant a com el científic natural dedueix previsions en base a hipòtesis.)

La investigació social (i incloc aquí la psicològica) que cerqui en la ideologia subjacent a les relacions lingüístiques entre comunitats, una de les quals en procés de minorització, identificarà valors, creences i actituds que donen suport a conductes lingüístiques i a decisions polítiques i legals, aparentment espontànies des del punt de vist intencional, naturals des del punt de vista comunicacional i neutrals des del punt de vista moral que, en realitat, són tant espontànies, naturals o neutrals com ho pugui ser un model productiu determinat, les decisions que genera, les relacions que articula, les polítiques que l’acompanyen i les expectatives que fa nàixer en els individus. Potser la funció no crea l’òrgan, però la repetició sistemàtica (sovint recolzada en mecanismes coactius persistents i identificables per la investigació històrica) genera l’hàbit, i l’hàbit, un cop perduda la memòria de la seua causa, pot ser percebut com a virtut, i les virtuts (com també els vicis), són funcionals i es transmeten per herència.

VALORS, CREENCES I CONDUCTES LINGÜÍSTIQUES

b388h6xiyaashmqjpg_large_1432551885_700

Les ideologies lingüístiques que viuen i operen en els parlants ens faran veure llengües exigibles i llengües optatives (fins i tot votables i, per tant, prescindibles), llengües necessàries i, per tant l’accés a les quals és un dret, i llengües innecessàries, de manera que cal que es guanyin el seu dret a existir (elles i la comunitat diferenciada que fan possible) fent-se “simpàtiques”; llengües  maternals, femenines (aptes per l’expressió dels sentiments i per a l’ús en l’espai privat, que han de reclamar el seu dret a ser tingudes en compte mitjançant la seducció) i llengües d’estat, virils, adequades per a l’oficialitat i l’àmbit públic, que poden ser legalment imposades; llengües que sempre són ben rebudes i llengües que poden molestar; llengües amb significació política partidista, llengües de facció, i llengües neutres que denotarien sense connotar; llengües llengües, i llengües identitàries (espero que el lector entengui què vol dir aquest qualificatiu, perquè qui escriu aquestes línies confessa no en té ni idea); llengües amb nom (amb identitat i carta d’identitat) i llengües sense nom fix i determinat i, per tant, divisibles, fragmentables, de límits indeterminats; llengües normativitzades, avaluables, serioses, i llengües opinables, de normativa flexible i estirable, llengües respecte a les quals no hi ha mai usuaris ignorants sinó usuaris tolerants (i és que hi ha llengües potencialment intolerants i llengües de les quals no tindria cap sentit dir tal cosa).

Aquest valors, que acaben sent percebuts com a intrínsecs d’una llengua posada en situació (i, per tant en un entramat de relacions de desigualtat),  esdevenen un sistema complet que genera, al seu torn, un sistema de creences socials que desemboquen en conductes visibles, un sistema de creences que porten a pensar, per exemple, que hi ha comunitats per a les quals el bilingüisme, no sols és desitjable, sinó imprescindible, mentre que, per a d’altres comunitats, el bilingüisme (al qual s’ha associat la idea de riquesa) no sols no és prescindible, sinó que no sembla ser ni desitjable per als seus integrants, atenent a l’escàs entusiasme que desperta entre ells (potser pensen que ja en són prou, de rics, amb el que tenen). De fet, per a aquells per als quals la desiderabilitat del bilingüisme és evident, el desig és tan gran que ni tan sols se n’adonen que, en segons quines circumstàncies, la bilingüització d’una població és un camí que, paradoxalment, la condueix al monolingüisme, aquesta vegada, però, en la llengua que es desitja aprendre, i és que el desig d’esdevenir bilingüe és desigual entre els parlants, en funció del valor que atorguen a la pròpia llengua, i quan l’entusiasme bilingüista es dóna en un espai social on existeix una situació de conflicte lingüístic (crec que, a aquestes alçades, ja podem veure que aquest és el terme que amb més precisió fa referència al que efectivament s’esdevé), i en relació, precisament, a les dues llengües en contacte, el bilingüisme que en resulta és clarament asimètric i esdevé l’avantsala de la substitució lingüística.

Una altra creença que pot florir en un ambient de conflicte lingüístic i, per tant, de valoració asimètrica —i induïda— de les llengües en contacte, és la idea que existeix una cosa que rebria el nom d’”opció lingüística” i que implicaria que la llengua efectivament usada en una situació lingüística determinada, i també la seleccionada per a la transmissió intergeneracional, sorgeix d’un acte de lliure elecció personal, com si a l’hora de prendre aquesta decisió no hi influïssin els determinants socials i com si aquesta decisió fos presa per àngels sense inconscient lingüístic (sense un superjò farcit de valoracions lingüístiques). Però és clar, ser conscients que hi ha constrenyiment en els usos (un constrenyiment que pot ser més o menys estricte i afectar a més o menys casos, però que sempre és de naturalesa coactiva) implicaria prendre consciència d’un conflicte que ens obligaria posicionar-nos i a jutjar-nos segons la posició adoptada, i això és desagradable (és el que té la veritat: ens fa lliures, però a costa de pagar un preu per aquesta llibertat… i aquí és on la mentida pietosa mostra la seua virtut narcòtica).

Tendirem a creure, a més, que hi ha llengües que, en tant que prescindibles, en la mesura que es vulguin mantenir, i això impliqui certa inversió en revitalització, comporten una despesa sumptuària. Aquest senzill sil·logisme farà aleshores acceptable a les oïdes dels parlants cecs a la ideologia falses dicotomies com les que contraposen mitjans de comunicació públics en català i quiròfans per als catalans, o donarà algun significat a l’acusació de balafiament identitari (una expressió a la qual que, confesso, ni li trobo ni sentit ni referència).

Creurem també que hi ha llengües que no serveixen per anar pel món, ni per portar el món a casa, de manera que, per a funcions de representació, caldrà recórrer a certs codis lingüístics i rebutjar-ne uns altres. I no parlo de funcionalitat (que, d’altra banda, depèn de la valoració, perquè allò valorat esdevé funcional, i inútil allò no valorat o no tan valorat com altres coses: a la zebra no li cal córrer més que el lleó, en té prou a córrer més que una altra zebra), parlo de, per exemple, l’existència de llengües l’ús esporàdic, o fins i tot simbòlic, de les quals davant de subjectes aliens al seu grup de parlants esdevé problemàtic, identitari, polític; de llengües l’ús de les quals no resulta apte per transmetre, ni tan sols als seus parlants estrictes, pensaments o paraules dites per algú no pertanyent al grup, sobretot si aquest algú no és un qualsevol. Recordem: com responia, no fa gaire temps, la resta de la classe a un estudiant d’anglès que traduïa un text en aquesta llengua al català, en comptes de fer-ho al castellà?, i com respon la classe, encara ara, si la traducció es fa en una escola valenciana, posem per exemple? I quantes cites (generalment no gaire literals) de la Bíblia heu sentit fetes en català entre catalanaparlants?: “En verdad, en verdad os digo…”, etc.

La interposició lingüística és també una conducta que descansa en valors i exemplifica una creença.

En definitiva, hi hauria llengües potencialment conflictives, i llengües alienes al conflicte. Llengües carregades de significació valorativa negativa que, en aflorar en conductes lingüístiques que entrarien en col·lisió amb les creences associades a aquestes conductes (a aquests usos) generarien malestar, un malestar que seria percebut com a conflictivitat gratuïta per part d’aquells per als quals la ideologia concreta subjacent a la praxi lingüística pròpia d’un context i d’un moment històric concrets s’ha invisibilitzat en forma de fons d’escenari no significatiu per a l’acció. Aleshores és quan una llengua admet ser qualificada de problemàtica. I ja se sap que la gent, de problemes, no en vol.

Quan una llengua, i per tant una cultura i, en definitiva una comunitat humana que s’hi expressa i hi fa la seua aportació específica al món, assumeix valors com els enumerats i creences com les descrites, i interioritza conductes com les apuntades, aleshores ha assumit la seua submissió, la seua inferioritat (s’aprèn la inferioritat, igual com, correlativament, s’aprèn o s’interioritza la supremacia, en un procés sobre el qual ja ens havia cridat l’atenció Hegel en parlar de a dialèctica amo/esclau), i l’adversari li té ja el peu al coll. Quan això passa, els dominadors, i molts dels dominats, no hi veuen res d’estrany a reservar el terme “cultura” (amb independència del qualificatiu que l’acompanyi: popular, de masses, “alta cultura”) per a les manifestacions de l’esperit del grup dominant i en la llengua dominant, i a qualificar aquelles altres sorgides del grup dominat com a folclore, o antropologia, terme de reminiscències més tel·lúriques, més adequades per als continguts que hauria d’haver emès des d’un principi una televisió com la catalana. I quan, malgrat tot, el grup dominat reïx a desenvolupar una cultura homologable a qualsevol altre es pretengui alta, llavors, amb perplexitat i en to de falsa preocupació, se sentirà a dir; i per què això mateix no ho escrius, ho dius, ho cantes en… (que seria més encertat).

Les comunitats dominades no tenen història, tenen mitologia que, quan és atesa per la historiografia o esdevé contingut d’un pla d’estudis, és manipulació (tot allò que s’allunyi de la historiografia del grup dominant s’allunya de la història, i prou). Quan és el cas, les comunitats dominades no tenen religió, sinó supersticions i, per suposat, no tenen llengua, sinó parles. No hi ha religiositat africana, sinó “creences”, o els pobles amerindis tenen “dialectes”, en cap cas llengües (o bé n’han passat a tenir només quan han passat a ser llengües mortes, perquè la mort converteix el que abans era subjectual en un mer objecte, i l’objecte no és perillós, es pot classificar i arxivar, i fins i tot és possible apropiar-se’n perquè serveixi de guarniment a la cultura dominadora —ho saben bé a València—, mentre és viu, però, se’ns escapa i és imprevisible).

Quan una comunitat assumeix la inferioritat, la repressió se substitueix per autorepressió, la censura per autocensura i el menyspreu per autoodi. Arribats a aquest punt, l’assimilació esdevé una aspiració col·lectiva, i la mort —per suïcidi induït— significa una més gran naixença.

La dominació fa dominats i dominadors, i els fa en totes les dimensions que són connaturals al subjecte humà: psicològica, cultural, econòmica i sociopolítica. No es consuma la dominació d’un grup humà fins que no es dominen les ànimes dels qui el componen.

I, per entendre-ho i mostrar-ho, la sociolingüística es perfila com una ciència de l’esperit especialment incisiva.

[1] http://www.vilaweb.cat/noticia/3747647/20100628/rosa-calafat-hem-trencat-encara-dinamica-colonitzacio.html

 

7 Abril 2016

TU CASTELLANOPARLANTE, YO TARZÁN

“Yo proteger tu”
No entenc la gent que parla dels “castellanoparlants” com si fossin una espècie diferent o, en tot cas, com si constituïssin un grup d’irreductible alteritat, homogeni, permanent, ahistòric (una “raça”, segons el Rabell). Però quina mentalitat té aquesta gent? En tot cas, resulta clar que es miren una part dels seus veïns com un element estrany (i el classifiquen i teoritzen sobre ells: sobre què pensen?, què volen?, què maquinen?, com reaccionaran?…) A Catalunya no existeixen els castellanoparlants, ni els amazigoparlants, ni els araboparlants, ni els romanesoparlants, ni tan sols els catalanoparlants, ni… A Catalunya només hi ha catalans, alguns dels quals, però, encara no saben parlar català, i alguns dels quals, tot i saber-lo parlar, no hi mantenen una relació de normalitat per la pressió que permanent a què sotmet l’Estat aquesta societat nostra. I el català és cosa de tots els catalans, sigui la que sigui la seua llengua inicial, que forma part del seu patrimoni personal, i per tant del de la nostra societat, un patrimoni que no pot anar en contra del català, que és patrimoni comú.
És que a Alemanya, per posar un exemple, hi ha turcoparlants, castellanoparlants i italoparlants? Com reaccionarien els alemanys als que es classifiqués per la seua llengua inicial? No ho trobarien estrany? No hi veurien una marca innecessària i, fins i tot, desagradable? A Alemanya hi ha alemanys, de diferents orígens, però alemanys tots, que fan de la societat alemanya una societat diversa, però que no s’hi enfronten, sinó que la comparteixen i la fan seua. Normal no? Doncs aquí passa igual (o passaria, si no fos per la distorsió que introdueix la dominació espanyola). I a una societat normal li calen lleis normals, i un estatut lingüístic normal (i no el propi d’una societat intervinguda).
Molts dels comentaris que sento aquests dies, però, són propis d’una societat anormalitzada. I és just per això pel que hem de voler la independència: per normalitzar-nos, per ser normals. I un cop serem normals, ja veureu com el que diem ara ens semblarà incomprensible (pensarem: fixa’t llavors dèiem que hi havia castellanoparlants, com si “castellanoparlant” fos una categoria social! Com si tenir el castellà com a llengua inicial marqués les persones de per vida! Us sorprendríeu de les coses que poden arribar a ser i a voler aquells veïns vostres que ara anomeneu “castellanoparlants”!)
I Rabell (que no l’anomenaríeu castellanoparlant), que en comptes de classificar catalans, se’n vagi a sexar pollastres (amb tot el respecte pels pollastres, que almenys ells alimenten).

27 Març 2016

LLENGUA, SÍMBOL I SOCIETAT

IMG-20160310-WA0003

«Encara que els humans actuen com si controlessin la llengua, és la llengua la que els controla ells» . Amb aquestes paraules, Martin Heidegger resumia les conseqüències pràctiques d’un dels postulats essencials d’Ésser i temps: l’ésser humà és llança’t a l’existència en un medi lingüístic (que es desenvolupa en forma de tradició cultural).

La paraula té capacitat creadora: dir fa ser, i allò que existeix és perquè pot ser anomenat. El món se’ns apareix estructurat lingüísticament. Al principi fou el Verb.

I si el llenguatge humà és una habilitat universal que transcorre sobre una gramàtica profunda i un inventari de categories gramaticals, no menys universals i necessaris, les llengües naturals particulars hi re-creen a sobre (sobre allò que fa possible i estructura el llenguatge), perquè cada gramàtica és, en paraules de R. Langacker[1], que subscriurien plenament E. Sapir i B.L. Whorf:[2] «Un fenomen simbòlic, que consisteix en patrons que imposen esquemes particulars d’estructuració conceptual». La gramàtica  i el lèxic d’una llengua manifesten i determinen una observació diferent i privativa de la realitat. Cada llengua articula una comunitat i la dota d’una manera de ser en el món.

Aquesta és la tesi de fons de la segona conferència del cicle de temàtica sociolingüística, Llengua, Societat i Poder, pronunciada a Tortosa, el passat dia 10 de març, i que va servir com a punt de partida perquè la seua ponent, la professora Rosa Calafat i Vila (Universitat de les Illes Balears) exposés fins a quin punt la visió del món que articula la catalanofonia es troba interferida i fragmentada.

INTERFERÈNCIA I INTERPOSICIÓ

Cada paraula és un acte social de naturalesa simbòlica en què els parlants es troben i construeixen una versió de la realitat que esdevé la normal de la comunitat lingüística. Cada mot expressa només una part del concepte complet que es té en ment, i així, cada llengua, amb els seus mots, subratlla certes parts del tot com a essencials (la forquilla catalana, com la forchetta italiana i la forchette francesa, veuen en aquest estri allò que li dóna utilitat, mentre que el  tenedor castellà ens el presenta a partir d’allò que permet agafar-lo i el vincula al posseïdor). També les frases (i no sols les expressions idiomàtiques) es construeixen sobre una visió del món de totes les possibles, i la conserven com a marca de comunitat (així, per exemple, allí on un catalanoparlant veu un cafè, un hispanoparlant hi veu un cafè solo).

En el nostre cas, però, el món vehiculat a través de la llengua catalana es desdibuixa progressivament per causa de l’aclaparadora pressió exercida per l’omnipresent castellà.

Realment continuem demanat un cafè, o ja especifiquem que el volem sense llet ni cap altre afegit? Quan ens pregunten si el cafè que hem demanat, el volem sol, continua passant-nos pel cap que potser ens estan oferint companyia? l el mot dona… continuaria significant encara tot el que ha significat sempre en català (‘muller’, sí, però també, pel fet que els mots dona i muller no són indistints i perfectament intercanviables, ‘persona del sexe femení’ no reduïble a mera extensió de l’home, susceptible d’entendre’s, també, en certs contextos, com a mestressa, o senyora), o tendiria, per contra, a perdre una part del sentit per assimilar-se plenament al contingut semàntic del terme castellà mujer (‘esposa’ i ‘persona del sexe femení’, indistintament, a diferència del que massa amb els terme hombre, no apte per referir-se a la condició de marit)? Seria possible en castellà una expressió com madona? I s’entén, encara, aquesta expressió en català?

No significa el mateix veure que veure-hi, ni aquesta darrera expressió el mateix que veure-s’hi, ni tampoc no és el mateix “una casa per viure” que “una casa per viure-hi”. Entenem encara les diferències de significat? ¿Les subtileses semàntiques que afegeixen els mots gramaticals (com els pronoms) continuen eixamplant el nostre món, o aquest ja està tan emmotllat al món de la llengua dominant —tan colonitzat per aquest— que ja només veiem el que es veu en castellà? I en un ordre de coses diferent, però no gaire allunyat del problema a què fem referència: hem reparat en el fet que els catalans ens hem acostumat a llegir espontàniament, en castellà, els noms de les marques comercials? Quants dels nostres avis haurien sabut pronunciar sense ennuegar-se una expressió com Coca-Cola? Quants de nosaltres la sabríem pronunciar, en català, sense sorprendre’ns, a nosaltres mateixos, del resultat?

I és que el castellà no sols s’interposa entre nosaltres i el món que és el nostre, sinó entre nosaltres i la resta del món. I també entre nosaltres com a comunitat comunicativa completa, com a catalanofonia.

Mentre llengües com l’anglès o el castellà constitueixen marques definides, reconegudes amb facilitat (tant pels seus parlants com pels parlants d’altres llengües), el català ni tan sol no és una marca única, i la catalanofonia resta com un conjunt de comunitats d’interpretació locals escassament vertebrat.

Un espectador del Principat no es reconeix en la llengua dels mitjans de comunicació valencians (ara fosos en negre) o balears, i difícilment ho faran els valencians i el balears en els del Principat. Tots, però, es reconeixen en els mitjans espanyols, omnipresents fins esdevenir neutrals, com la seua llengua. Des de la màxima homogeneïtat, representada per l’espanyol, a la màxima heterogeneïtat, reservada per al català. Una catalanofonia fragmentada i debilitada on es canvien pàgines senceres d’un mateix llibre de text per un sol mot (de vegades un nom propi), que per estar marcat de mallorquinitat, o de valencianitat, o per tenir un pes altament simbòlic relacionat amb el Principat, fa saltar les alarmes d’una part del públic potencial fins a fer aconsellable la seua substitució (difícilment trobareu un Jordi en un llibre de text valencià, on les noies tampoc no solen dir-se Montserrat).

Aquesta fragmentació dificulta que mots vius en una variant geogràfica, però inhabituals en d’altres, pugui traslladar-s’hi i difondre-s’hi. Per contra, els mots castellans (i també els anglesos) són sempre ben rebuts, i utilitzats per defecte per esmentar, d’entrada, les noves realitats. Que difícil resulta que termes ben vius en una part del domini lingüístic, com, per exemple, pallús, puguin ser adoptats en altres parts del domini, on no hi haurà, però, cap problema a usar, amb normalitat, una expressió com ara cutre. Però pallús pot sonar massa “català” (o massa “barceloní”, com dirien a les Terres de l’Ebre i altres punts del domini) i, per tant, marcat i inacceptable. A més, us heu fixat que les eles velars sonen bé —en aquesta cas, a oïdes dels nostres veïns— en anglès, però que les catalanes són matèria d’acudit («¿el saben aquellllll?»). Parlar castellà amb accent anglès és plenament acceptable, fer-ho amb accent francès no impedeix que et puguin contractar per sortir per una televisió espanyola, fer-ho amb accent català, però, molesta fins a l’esclat d’ira.

Les llengües articulen una comunitat, la nostra resta en bona mesura desarticulada, no reconeguda, inacceptable.

http://www.vilaweb.tv/rosa-calafat-no-hem-trencat-encara-una-dinamica-de-colonitzacio

[1] Ronald Langacker a Viquipèdia:                                                                                                                   https://ca.wikipedia.org/wiki/Ronald_Langacker

[2] La hipòtesi Sapir-Whorf a l‘Enciclopèdia Catalana:                                                                        http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0248096.xml