Archive for ‘MISCEL·LÀNIA’

17 Juny 2018

FINLÀNDIA (UNES PARAULES AL FINAL DEL CURS 2017-2018)

01

Com sabeu tots, traiem de casa els nostres joves i els portem a l’escola, obligatòriament, fins als setze anys (prorrogables fins als divuit). No és perquè sí, és clar; ho fem per diferents raons. Una d’ells és garantir que poden dedicar un temps a la seua formació, sense haver d’esmerçar-lo en d’altres ocupacions, aquest, però, no seria l’únic motiu de l’escolarització, n’hi hauria d’altres que tindrien a veure més amb la comunitat que amb els estudiants en si mateixos.

La societat, amb el seu esforç, fa possible per a tothom aquest parèntesi educatiu que en el nostre cas es clou amb l’Ensenyament Secundari Obligatori (ESO), un parèntesi que s’ofereix com un dret i s’institueix pensant en l’interès general, que és la finalitat principal que dóna sentit a la institució escolar. I això darrer potser massa sovint no ho tenim prou en compte i convé subratllar-ho, perquè si l’interès general es perd de vista, si la societat a la qual serveix l’escola oblida que hi ha un bé comú que dóna sentit a les institucions, si docents, estudiants i famílies veuen en l’escola només —o fonamentalment— un instrument per a la promoció de l’èxit personal i del benefici individual, aquesta es degrada inevitablement. I decau.

Arribats a aquest punt faré un incís. Ja sabeu, els qui em coneixeu, que a mi m’agraden una cosa de no dir els incisos i els circumloquis, així que no us estranyarà gens que ara m’aparti un moment del que us deia i us parli d’una altra cosa. Al cap i a la fi ja sabeu també que no ho faig perquè sí, i que al final de la marrada tornarem a la qüestió que ens ocupava i la reprendrem tot entenent-la millor.

Vinga, doncs. Us explicaré una història finlandesa.

Finlàndia és la terra dels finesos, l’indret del món on van arribar els pobles suomi (que així s’anomenen els finesos a ells mateixos), que venien de terres més orientals, i on van decidir d’assentar-se. Mai no hi van formar un estat centralitzat, i a partir del segle XII van ser incorporats al reialme de Suècia. Al segle XVIII, els russos s’hi van fixar perquè cobejaven el territori com a via de sortida al mar Bàltic, i a principis del segle XIX la terra dels finesos va ser incorporada a l’imperi dels tsars. Però el món fa moltes voltes, i en 1917, el 6 de desembre d’aquell any, molt poc després de la Revolució d’Octubre, els finesos proclamaven llur independència.

El nou estat era el d’un poble petit (ben just quatre milions de persones), envoltat de potències amb tradició expansiva, i sense recursos naturals d’importància. Així les coses, els finesos es van demanar: «Quin és el principal dels nostres actius? Què es allò de més preuat que tenim? Com podem garantir el nostre futur, la nostra llibertat i la nostra supervivència? Sobre què podem basar la nostra prosperitat?»

Certament era una qüestió transcendental. Tanmateix tenia una resposta senzilla (una cosa que passa sovint). «El nostre tresor més preuat són els nostres joves. No hi ha res de més important». Els finesos van pensar que si volien continuar sent i volien fer de la seua comunitat una cosa valuosa, allò de què els calia tenir més cura era del seu jovent. Si alguna cosa s’havien d’emprendre amb interès i no estalviar-hi esforços, recursos i exigència era la formació de la seua joventut.

¿Voleu saber el secret de l’educació finesa, de la qual se’n parlar amb tanta admiració? No el cerqueu en metodologies, ni us centreu en ràtios i inversions. Penseu que Finlàndia de bon començament sabia per a què educava. Ho feia per a sobreviure, perquè no arribés un dia que només tingués existència en els llibres d’història, perquè a manca de res més, tenia els seus joves, i moltes ganes de viure i prosperar. Finlàndia tenia un objectiu valuós que donava sentit a l’escola. Voleu la clau de l’èxit finès? Cerqueu-la en la voluntat de ser i de construir una societat justa deixant enrere un temps en què no havien estat respectats. La resta va arribar amb naturalitat: «Cerqueu primer la justícia, i la resta se us donarà de més a més», diuen les Escriptures.

Reprenc ara el que us deia i m’adreço especialment a vosaltres, joves: sovint se us haurà vinculat la vostra formació amb la possibilitat d’obtenir un lloc de treball que us satisfaci alhora que us procuri l’accés a recursos suficients per a dur endavant el vostre projecte de vida. I veniu a l’escola amb aquesta idea posada al cap. I no us equivoqueu, perquè certament aquesta és una de les finalitats de l’escola. Però la grandesa i el sentit autèntics d’aquesta es troben en un fi que va més enllà de dotar-vos d’habilitats productives bàsiques que més endavant podreu aprofundir, més enllà de presentar-se com el mecanisme principal d’ascens social; l’escola cerca formar-vos també com a ésser humans complets i com a ciutadans útils a una comunitat que pagui la pena. O caldria que ho fes.

En l’elegia que pronuncià en record als primers caiguts en la Guerra del Peloponès, Pèricles lloava els seus conciutadans atenesos tot dient-los:

«[Els atenesos] ens amoïnem dels afers privats i dels públics alhora, i individus de diferents oficis coneixen prou la cosa pública; perquè som els únics que considerem, no com un home tranquil, sinó com un idiota aquell que no participa gens d’aquesta [de la politeia, la res publica], i a més […] estudiem amb exactitud els afers públics, sense considerar que el debat sigui dolent per a l’acció, ans considerant perjudicial no deixar-se instruir pel debat abans de dur a terme allò que hem de fer.»

Sí, és veritat, l’escola és instrucció, informació, habilitat: l’escola és tekné, per dir-ho en la llengua de Pèricles. Però l’escola no és, ni de bon tros, només això; l’escola és també, i sobretot, el que els grecs anomenaven paideia, formació integral d’homes i dones que se saben membres d’una comunitat i que aprenen a no concebre’s el centre del món, que aprenen que fer-se grans és deixar de voler ser importants i començar a desitjar ser útils. L’escola és paideia, i ho és especialment en l’etapa de l’ensenyament obligatori i en la del batxillerat, que molts de vosaltres aspireu a començar, perquè l’ofici més important en què l’escola cal que us iniciï és en l’ofici de ciutadà, i això perquè la societat a què l’escola serveix es vol —en paraules del poeta que va viure, no per a ell, sinó per a ser poble i salvar-nos els mots— lliure, pròspera, noble, culta, rica, desvetllada i feliç. L’escola no existeix per a vosaltres, existeix per a la comunitat.

La qualitat d’una escola, la seua excel·lència —i ara entronco amb l’incís fet a propòsit de Finlàndia— depenen de l’objectiu que aquesta es proposa, perquè els humans només caminem, superem les dificultats i creixem, quan sabem cap a on anem i veiem que paga la pena d’arribar-hi. Quan el fi és egoista, quan no es va més enllà d’un mateix, tot és càlcul, recerca del màxim benefici amb el mínim esforç, però si el fi ens porta més enllà de  nosaltres mateixos, aleshores dóna sentit a la nostra vida, l’encamina i la fa tan valuosa com allò que volem aconseguir. Qui es vulgui estalviar esforços es perdrà a si mateix, qui serveixi honestament guanyarà una vida. Els valors no són idees, ni comportaments estereotipats, sinó tota conducta que és útil a la comunitat, a un mateix i als altres. Sense comunitat no hi ha valors, i sense valors la vida humana és menys que humana.

L’escola instrueix, però també, i sobretot, cal que pugi els joves en el saber profund que tot es pot tolerar menys la injustícia, perquè la dignitat ens ve del fet de ser lliures, i la llibertat, quan no està il·luminada per la justícia, quan no és capacitat de fer allò que cal malgrat tots els entrebancs que pugui aparèixer, es degrada fins a esdevenir mera pusil·lanimitat o insofrible abús de poder. L’escola ha d’ensenyar que la prosperitat és només una aparença quan l’home s’entén a si mateix com un instrument per a una finalitat més alta, en comptes d’adonar-se que és un fi en si mateix, que de la mateixa manera que el llobató aspira a ser un llop —i això m’ho heu sentit a dir més d’un cop—, un nen no ha d’aspirar a ser metge, paleta, mestre, arquitecte, pagès… sinó a esdevenir un home, i que només s’assoleix la plenitud humana en el si d’una comunitat, contribuint a ella, al seu millorament i la seua justícia. Ningú no pot ser feliç si no és útil als altres.

L’escola són els estudiants i els docents, i les famílies dels estudiants. “Escola” és un terme abstracte, les persones que la integren i les relacions que s’estableixen entre elles són allò que realment la constitueixen. L’escola és excel·lent, quan ho són les famílies, els estudiants i els docents, quan tots aquests donen el millor de si mateixos. Però només ho donaran si saben que l’esforç paga la pena. Cal que sapiguem què ens proposem, què ens proposem també en termes concrets: ara i aquí. Si volem una escola com la finesa pensem en finés. Demanem-nos per a què l’escola, ara i aquí. Què volem i què no volem, què volem deixar enrere i quina mena de comunitat voldríem tendir a ser. És més, a nosaltres, com els va passar als finesos ens escau demanar-nos com podem garantir el nostre futur, la nostra llibertat i la nostra supervivència. Perquè allò de més valuós que hem rebut dels qui ens han precedit en aquesta terra no és un patrimoni material —moble o immoble— sinó una llengua, una cultura, una manera de ser al món, una forma de ser humans que volem conservar i compartir. No ens la van llegar perquè la deixéssim perdre i la balafiéssim, sinó perquè la visquéssim i la lliuréssim a la següent generació encara més rica i més plena. Perquè mai no n’hem estat propietaris, sinó només usufructuaris.

Són molts els obstacles amb què topen l’escola i els docents que s’emprenen la seua feina amb seriositat. Com a mitjà de socialització la institució escolar és cada cop menys influent i significativa, relegada pels mitjans de comunicació que us reclamen, als joves (i no sols a vosaltres), la vostra atenció tothora. I malgrat que avui potser és moment de fer discursos que destaquin la satisfacció per la feina feta, us he de dir que no estic gens segur que hàgim sabut superar tots els entrebancs i hàgim estat capaços de transmetre-us, tant com volíem, el desig de ser útils més que no de tenir èxit, l’estima i la lleialtat a una terra, una llengua i una cultura que no són respectades i que us tenen a vosaltres, vingueu d’on vingueu, com a garantia darrera de la seua supervivència i continuïtat, i que hàgim estat capaços de dotar-vos d’eines crítiques que contribueixin a la vostra autonomia (malgrat el perill que ajudar-vos a créixer com a ciutadans crítics comporta, perquè aquell que vol romandre al marge de tota crítica sempre està amanit a assenyalar el mestre amb dit acusador). Que ho hem intentat, bé que ho sabeu, que continuarem intentant-ho, ja hi podeu comptar.

Perquè, malgrat tot, persistirem, i ho farem perquè també nosaltres, els vostres mestres —goso ara parlar en nom, no només meu sinó de tots els meus companys— podem confessar, com feia Espriu en concloure el poema del qual he manllevat ja abans uns versos, ens estimem amb un desesperat dolor aquesta nostra pobra, bruta, trista, dissortada terra.

Persistiu també vosaltres. Per vosaltres mateixos i per tots nosaltres. Creieu-nos quan us diem que paga la pena, que l’esforç no és endebades, que si confieu en l’escola notareu que creixeu, a més de físicament, moralment, en esperit, com a persones, en dignitat i perspectiva, en llibertat i en alegria. Confiem en vosaltres perquè, al cap i al fi, sou el nostre més preuat tresor, perquè, per dir-ho ara amb les paraules d’Antonio Gramsci, un home just —del qual no he tingut l’oportunitat de parlar-vos— que va passar els darrers anys de la seua vida empresonat: «Ens cal que us instruïu perquè ens caldrà tota la vostra intel·ligència, i ens cal que us emocioneu, perquè ens caldrà tot el vostre entusiasme».

Anuncis
22 Abril 2018

LES PREMISSES OCULTES DE LA IDEOLOGIA LINGÜÍSTICA HEGEMÒNICA A CATALUNYA

20 gener 2018

LES GUERRES DE RELIGIÓ DELS SEGLES XV A XVII

En els segles XV (especialment a partir de la seua segona meitat), XVI i XVII (sobretot el seus primers quaranta anys), el món occidental experimenta convulsions i novetats que el sacsegen i el transformen. És l’època de la culminació de les reformes religioses que s’havien anunciat ja al segle XIV (amb els treballs del reformador anglès John Wycliff i del bohemi Jan Hus, i amb el moviment de la devotio moderna, de la qual sortiria un dels llibres més reeditats de la cristiandat: l’Imago Christi, o llibre de la Imitació de Crist, de Thomas de Kempis)[1] i que conclourien, després de múltiples conflictes.

L’any 1517, Martí Luter penjaria les seues 95 tesis a la porta de l’església del palau de Wittemberg, cosa que representaria el començament del moviment conegut com a reforma protestant, un moviment policèntric (perquè coneixeria més reformadors que Luter, defensors de tesis no del tot coincidents amb les d’aquest: Jean Calvin a Ginebra, Huldrych Zwingli, al nord de Suïssa, John Knox, a Escòcia…) que conduiria a l’escissió de la Cristiandat en dos blocs de mentalitats divergents: els països protestants (o evangèlics), ubicats al centre i al nord d’Europa, i els països catòlics, al sud, amb França i el Sacre Imperi (Romà de la Nació Alemanya) com a principals escenaris d’enfrontament, tant polític com militar.

Així, el segle XVI va, França va ser l’escenari d’un seguit de confrontacions militars protagonitzades, per una banda, pels catòlics francesos, al capdavant dels quals van posar-se diverses faccions aristocràtiques (la principals de les quals la del duc de Guisa),i per l’altra, els protestants (coneguts amb el malnom d’”hugonots”, terme encunyat inicialment per un sacerdot de Tours, que la va utilitzar per referir-se als calvinistes de la ciutat, els quals, segons sembla, es reunien, a les nits, en una de les portes de la ciutat, la que havia estat batejada amb el nom del rei Hug Capet, el qual tenia fama d’haver esdevingut un espectre, cosa que contribuïa a connotar la denominació “hugonot” de manera despectiva). Els precedents immediats del conflicte van ser els alçaments iconoclastes protagonitzats pels protestants francesos en el transcurs de les dues dècades anteriors. Els principals esdeveniments del període de les guerres de religió a França van ser els següents:

  • 1576: Enric III, de la casa de Valois, rei de França, signa el Tractat de Beualieu, pel qual s’atorga llibertat religiosa als protestants francesos. Aquest tractat és molt mal rebut entre sectors catòlics molt poderosos.
  • 1584: mor el germà d’Enric III, el duc d’Alençon, que era successor del rei per l’absència de descendència directa d’aquest. És nomenat nou successor a la corona de França Enric III, de la casa de Borbó, rei de Navarra (estat supervivent de la invasió protagonitzada per Ferran II, d’Aragó, el 1512 i que va suposar l’annexió de la major part del regne ala corona castellana, de la qual Ferran II era governador en nom de la seua filla Joana I). Enric III, de Navarra era calvinista, i havia sobreviscut a la matança de protestants, a París, dela Nit de sant Bartomeu (24 d’agost de 1572, desencadenada precisament per les seues noces amb Margarida de Valois, germana del rei de França, amb les quals s’emparentaven les dues cases reials, i que va estendre’s els mesos següents arreu del territori francès).

El rei Felip II de Castella (i primer de Catalunya-Aragó, de Portugal i de Nàpols), principal valedor del catolicisme a Europa no acceptaria Enric III de Navarra com a nou successor de la monarquia francesa i va arribar a presentar la candidatura d’una de les seues filles com a futura reina de França. Comencen així les guerres de religió:

  • 1588: Enric III de França, assetjat a Paris per l’exèrcit de la Lliga Catòlica, ja en oberta rebel·lia i sota comandament del duc de Guisa, és finalment expulsat de la ciutat, víctima d’una revolta urbana procatòlica.
  • 1589: Els dos Enric, de França i de Navarra, s’alien militarment i posen setge a París, ara en mans dels rebels catòlics, aliats amb Felip II de Castella, Portugal, Nàpols i Aragó, que els proporciona ajut militar. En el transcurs del setge, Enric III, de França, és assassinat. Enric III, de Borbó, té problemes per ser reconegut com a Enric IV, de França.
  • 1593: Els Estat Generals (les corts franceses), reunides a Blois, acaben acceptant Enric de Borbó com a rei de França, que s’ha convertit al catolicisme després de no haver reeixit a conquerir París, malgrat haver-se aliat amb els prínceps protestants alemanys i amb Elisabet I, d’Anglaterra. S’atribueix a Enric de Borbó aquesta frase justificativa de la seua conversió: «París bé val una missa.»
  • 1598: Enric de Borbó, ara ja Enric IV de França, promulga l’Edicte de Nantes, de tolerància religiosa, que suposa una reedició del Tractat de Beualieu, de vint-i-dos anys abans. Amb aquesta mesura es torna a guanyar l’enemistat d’alguns sectors del catolicisme francès, alhora que les cases de Valois i de Guisa hi veuen una excusa per legitimar la reivindicació dels seus dret a al corona, per davant de les cases, emparentades, de Borbó i de Montmorcy.
  • 1610: Ravaillac, un catòlic fanàtic, assassina Enric IV.
  • 1685: Lluís XIV promulga l’Edicte de Fontainebleau, pel qual es deroga el de Nantes. Més de dos-cents mil hugonots emprenen el camí de l’exili.

D’altra banda, entre 1618 i 1648 es produeix en terres del Sacre Imperi (però també amb derivacions més enllà, especialment als Països Baixos) l’anomenada Guerra dels Trenta Anys, amb conseqüències decisives per a la historia europea i motivada, principalment pel cisma entre catòlics i protestants en terres alemanyes. En aquesta guerra es veurien implicats gran part dels estats europeus.

També la guerra civil anglesa de 1640 a 1647 va tenir una component religiosa destacada, si bé en aquest cas els bàndols religiosos implicats van ser el dels calvinistes presbiterians congrecionalistes i una part dels anglicans, per un costat, contra els catòlics i una altra part de l’Església d’Anglaterra (titllada sovint amb el nom d’anglocatòlica), per l’altra. Aquesta guerra va acabar amb la decapitació del monarca Carles I, Stuart, rei d’Anglaterra i d’Escòcia, i amb el triomf definitiu del protestantisme a Anglaterra, al capdavant del qual, finalment, un cop conclòs un breu període republicà (la Commonwealth) sota l’autoritat d’Oliver Cromwell (Lord protector d’Anglaterra), s’acabaria situant l’església anglicana, que empenyeria els congrecionalistes més estrictes a l’exili (principalment a les colònies americanes, on de fet van esdevenir una facció hegemònica).

Anotem,per últim, les principals fites en la història de la formació de l’Església d’Anglaterra (anglicana):

  • 1534: Enric VIII Tudor, rei d’Anglaterra, promulga la SupremacyAct, en la qual el rei d’Anglaterra passa a ser considerat “suprem i únic cap a la Terra” de l’església a Anglaterra. Amb aquest edicte, l’església anglesa se separa de la romana. El Lord canceller d’Anglaterra, Sir Thomas More, amic personal d’Erasme de Rotterdam es negarà a acceptar i jurar aquest edicte, raó per la qual serà cessat, empresonat, jutjat i, finalment, executat a la Torre de Londres.
  • 1559: Elisabet I Tudor, filla d’Enric VIII i de la seu segona muller, la protestant Anne Boleyn, és proclamada reina després de la mort de sa germana, Maria I (filla d’Enric VIII i de la seua primera muller, Caterina d’Aragó, néta de Ferran II d’Aragó i Isabel I de Castella, i muller de son cosí Felip II de Castella i I d’Aragó), catòlica fervent i instigadora d’una sagnant persecució dels protestants anglesos que li va valdre el sobrenom de Bloody Mary. Un cop al poder, Elisabet I promulga una aparentment més conciliadora segona Supremacy Act, per la qual el monarca anglès passa a ser considerat “governador suprem de l’Església d’Anglaterra”, de manera que, si bé es ratificava el cisma eclesial, el monarca cedia el protagonisme religiós a l’arquebisbe de Canterbury. Aquest edicte havia de ser jurat per tot aquell que volgués accedir a un càrrec públic, ja fos civil o eclesiàstic, pels membres del parlament i pels estudiants universitaris. Elisabet I es deslligava d’aquesta manera del compromís que havia contret amb sa germana Maria abans de succeir-la, i a qui havia promès de conservar el catolicisme com la religió oficial a Anglaterra.
  • 1563: es publiquen els Trenta-nou articles de la fe, d’orientació calvinista i veritable constitució teològica de l’església d’Anglaterra, començats a redactar anys abans pel teòleg Thomas Cranmer (que fou víctima de al persecució antiprotestant de Maria I). Amb aquests articles i amb el llibre que reglava la litúrgia eclesial al regne (el Commom PrayerBook), l’església anglicana se separava també doctrinàriament de la romana, consolidant-se, per tant, un nou cisma a la cristiandat.

[1]Recordem que l’Església Catòlica respondria als esforços reformadors amb la doctrina del Concili de Trento (1545-1563).
22 Abril 2017

ODIO ELS INDIFERENTS

TRADUCCIÓ CATALANA DEL TEXT D’ANTONIO GRAMSCI, PUBLICAT A IL GRIDO DEL POPOLO, LA CITTÀ FUTURA I AVANTI!

pictures-1104941_960_720

Odio els indiferents. Penso com Friedrich Hebbel[1] que «viure vol dir ser partisà». No poden existir és simplement homes, els estrangers a la ciutat. Qui viu de debò no pot no ser ciutadà, i no prendre partit. Indiferència és abúlia, és parasitisme, és covardia, no és vida. Per això odio els indiferents.

La indiferència és el pes mort de la història. És la bola de plom dels innovadors, i la matèria inerta en què s’ofeguen els entusiasme més resplendents, és la marjal que resguarda la vella ciutat i la defensa millor que les muralles més sòlides, millor que els pits dels seus guerrers, perquè s’empassa en els seus remolins de fang els assaltants, i els delma, i n’enfonsa l’ànim i de vegades fa que desisteixin de l’empresa heroica. La indiferència influeix fortament en la història. Actua passivament, però actua. És la fatalitat; i allò amb què no es pot comptar; i allò que trasbalsa els programes, que enfonsa els plans més ben concebuts; és la matèria bruta que es revolta contra la intel·ligència i la destrossa. Tot el que passa, el mal que cau sobre tots, el possible bé que un acte heroic (de valor universal) pot produir, no és deu tant a la iniciativa del pocs que actuen, com a la indiferència, a l’absentisme de molts. Tot el que s’esdevé, no ho fa tant perquè algú vol que passi, com perquè la massa dels homes abdica de la seua voluntat, deixa fer, permet que s’ajuntin els nusos que sols l’espasa podrà tallar, permet que es promulguin les lleis que després només la revolta farà derogar, permet l’ascens al poder dels homes que després sols un amotinament podrà derrocar. La fatalitat que sembla dominar la història no és res més que l’aparença il·lusòria d’aquesta indiferència, d’aquest absentisme. Els fets maduren a l’ombra, unes poques mans, sense supervisió de cap control, teixeixen la tela de la vida col·lectiva, i la massa ignora, perquè no se’n preocupa. Els destins d’una època són manipulats per les visions estretes, pels propòsits immediats, per les ambicions i les passions personals de petits grups actius, i la massa dels homes ho ignora, perquè no se’n preocupa. Però els fets que han madurat avancen, però la tela teixida a l’ombra es completa: i aleshores sembla que sigui la fatalitat que ho envesteix tot i a tothom, sembla que la història no sigui res més que un fenomen natural, una erupció, un terratrèmol, del qual tothom en sigui víctima, qui ho ha volgut i qui no ho ha volgut, qui ho sabia i qui no ho sabia, qui havia estat actiu i qui havia romàs indiferent. I aquest darrer s’irrita, voldria sostreure’s a les conseqüències, voldria que quedés clar que ell no ho ha volgut, que ell no n’és responsable. Alguns plorinyen pietosament, uns altres blasfemen obscenament, però ningú o pocs es demanen: si hagués complert el meu deure, si hagués cercat de fer valdre la meua voluntat, el meu consell, hauria passat això que ha passat? Però ningú o pocs es responsabilitzen de la seua indiferència, del seu escepticisme, de no haver ofert el seu braç i el seu esforç a aquells grups de ciutadans que, justament per evitar un mal com aquell, combatien, d’ajudar-los a aconseguir el bé que es proposaven.

La majoria de la gent, per contra, davant dels fets consumats, s’estimen més parlar d’ideals fracassats, de programes definitivament col·lapsats i d’altres  conveniències semblants. Reprenen així la seua manca absoluta de responsabilitat. I no és que no vegin les coses clares, ni que no siguin capaços de proposar bones solucions als problemes més urgents, o a aquells altres que, malgrat exigir molta preparació i temps, són igualment urgents. És que llurs solucions queden totalment improductives, és que cap llum moral no anima la seua contribució a la vida col·lectiva; és que llur contribució és producte de la curiositat intel·lectual, no del punyent sentit de la responsabilitat històrica que exigeixen totes accions de la vida, que no admeten agnosticisme ni indiferència de cap mena.

Odio els indiferents també perquè em fa nosa el seu somiqueig d’eterns innocents. Passo comptes a tots aquests de com han dut a terme la funció que la vida els ha encomanat i els encomana cada dia, de què han fet i especialment de què no han fet. I sento que puc ser inexorable, que no em cal esmerçar la meua pietat, que no he de compartir amb ells les meues llàgrimes. Prenc partit, visc, sento ja bategar en la meua consciència viril l’activitat de la ciutat futura que per la meua banda estic construint. I en aquesta ciutat la cadena social no recau sobre uns pocs, en ella tot allò que s’esdevé no passa per casualitat, per la fatalitat, sinó per la feina conscient dels ciutadans. No hi ha en aquesta ciutat ningú que s’estigui darrere la finestra mirant mentre uns pocs se sacrifiquen, se dessagnen en el sacrifici; mentre que aquell qui s’està darrere la finestra, a l’espera, vol beneficiar-se del bé que els actes d’aquells pocs proporcionen i desfogar-se de la seua desil·lusió malparlant de qui se sacrifica, de qui se dessagna quan no ha reeixit en la seua temptativa.

Visc, prenc partit. Per això odio qui no pren partit, odio els indiferents.


[1] Christian Friedrich Hebbel (1813-1863), poeta i dramaturg en llengua alemanya.

Odio gli indifferenti. Credo come Federico Hebbel che “vivere vuol dire essere partigiani”.2 Non possono esistere i solamente uomini, gli estranei alla città. Chi vive veramente non può non essere cittadino, e parteggiare. Indifferenza è abulia, è parassitismo, è vigliaccheria, non è vita. Perciò odio gli indifferenti.

L’indifferenza è il peso morto della storia. E’ la palla di piombo per il novatore, è la materia inerte in cui affogano spesso gli entusiasmi più splendenti, è la palude che recinge la vecchia città e la difende meglio delle mura più salde, meglio dei petti dei suoi guerrieri, perché inghiottisce nei suoi gorghi limosi gli assalitori, e li decima e li scora e qualche volta li fa desistere dall’impresa eroica. L’indifferenza opera potentemente nella storia. Opera passivamente, ma opera. E’ la fatalità; e ciò su cui non si può contare; è ciò che sconvolge i programmi, che rovescia i piani meglio costruiti; è la materia bruta che si ribella all’intelligenza e la strozza. Ciò che succede, il male che si abbatte su tutti, il possibile bene che un atto eroico (di valore universale) può generare, non è tanto dovuto all’iniziativa dei pochi che operano, quanto all’indifferenza, all’assenteismo dei molti. Ciò che avviene, non avviene tanto perché alcuni vogliono che avvenga, quanto perché la massa degli uomini abdica alla sua volontà, lascia fare, lascia aggruppare i nodi che poi solo la spada potrà tagliare, lascia promulgare le leggi che poi solo la rivolta farà abrogare, lascia salire al potere gli uomini che poi solo un ammutinamento potrà rovesciare. La fatalità che sembra dominare la storia non è altro appunto che apparenza illusoria di questa indifferenza, di questo assenteismo. Dei fatti maturano nell’ombra, poche mani, non sorvegliate da nessun controllo, tessono la tela della vita collettiva, e la massa ignora, perché non se ne preoccupa. I destini di un’epoca sono manipolati a seconda delle visioni ristrette, degli scopi immediati, delle ambizioni e passioni personali di piccoli gruppi attivi, e la massa degli uomini ignora, perché non se ne preoccupa. Ma i fatti che hanno maturato vengono a sfociare; ma la tela tessuta nell’ombra arriva a compimento: e allora sembra sia la fatalità a travolgere tutto e tutti, sembra che la storia non sia che un enorme fenomeno naturale, un’eruzione, un terremoto, del quale rimangono vittima tutti, chi ha voluto e chi non ha voluto, chi sapeva e chi non sapeva, chi era stato attivo e chi indifferente. E questo ultimo si irrita, vorrebbe sottrarsi alle conseguenze, vorrebbe apparisse chiaro che egli non ha voluto, che egli non è responsabile. Alcuni piagnucolano pietosamente, altri bestemmiano oscenamente, ma nessuno o pochi si domandano: se avessi anch’io fatto il mio dovere, se avessi cercato di far valere la mia volontà, il mio consiglio, sarebbe successo ciò che è successo? Ma nessuno o pochi si fanno una colpa della loro indifferenza, del loro scetticismo, del non aver dato il loro braccio e la loro attività a quei gruppi di cittadini che, appunto per evitare quel tal male, combattevano, di procurare quel tal bene si proponevano.

I più di costoro, invece, ad avvenimenti compiuti, preferiscono parlare di fallimenti ideali, di programmi definitivamente crollati e di altre simili piacevolezze. Ricominciano così la loro assenza da ogni responsabilità. E non già che non vedano chiaro nelle cose, e che qualche volta non siano capaci di prospettare bellissime soluzioni dei problemi più urgenti, o di quelli che, pur richiedendo ampia preparazione e tempo, sono tuttavia altrettanto urgenti. Ma queste soluzioni rimangono bellissimamente infeconde, ma questo contributo alla vita collettiva non è animato da alcuna luce morale; è prodotto di curiosità intellettuale, non di pungente senso di una responsabilità storica che vuole tutti attivi nella vita, che non ammette agnosticismi e indifferenze di nessun genere.

Odio gli indifferenti anche per ciò che mi dà noia il loro piagnisteo di eterni innocenti. Domando conto ad ognuno di essi del come ha svolto il compito che la vita gli ha posto e gli pone quotidianamente, di ciò che ha fatto e specialmente di ciò che non ha fatto. E sento di poter essere inesorabile, di non dover sprecare la mia pietà, di non dover spartire con loro le mie lacrime. Sono partigiano, vivo, sento nelle coscienze virili della mia parte già pulsare l’attività della città futura che la mia parte sta costruendo. E in essa la catena sociale non pesa su pochi, in essa ogni cosa che succede non è dovuta al caso, alla fatalità, ma è intelligente opera dei cittadini. Non c’è in essa nessuno che stia alla finestra a guardare mentre i pochi si sacrificano, si svenano nel sacrifizio; e colui che sta alla finestra, in agguato, voglia usufruire del poco bene che l’attività di pochi procura e sfoghi la sua delusione vituperando il sacrificato, lo svenato perché non è riuscito nel suo intento.

Vivo, sono partigiano. Perciò odio chi non parteggia, odio gli indifferenti.

gramsci

24 Novembre 2016

LA CRIDA. HISTÒRIA D’UNA RESPOSTA

24 Novembre 2016

EL GENERAL MORAGUES. L’HEROI OBLIDAT

24 Novembre 2016

MANUEL DE PEDROLO. TANCANT L’OBLIT

13 Setembre 2016

Joan Solà: “Aquí no hi ha pau lingüística”

4 Juny 2016

LA NOVA PLANTA. UN POBLE SOTMÈS

images (1)

baixa

 

 

LA NOVA PLANTA. UN POBLE SOTMÈS

4 Juny 2016

L’ESTAT CATALÀ

baixa

baixa

 

 

L’ESTAT CATALÀ