Archive for ‘POLÍTICA MUNICIPAL’

2 Juny 2015

UNA POLÍTICA EDUCATIVA MUNICIPAL PER A ULLDECONA

POLÍTICA EDUCATIVA MUNICIPAL-page-001

POLÍTICA EDUCATIVA MUNICIPAL-page-002

POLÍTICA EDUCATIVA MUNICIPAL-page-003

POLÍTICA EDUCATIVA MUNICIPAL-page-004

POLÍTICA EDUCATIVA MUNICIPAL-page-005

POLÍTICA EDUCATIVA MUNICIPAL-page-006

Anuncis
2 Juny 2015

PER A QUÈ POLÍTICA MUNICIPAL D’INTEGRACIÓ A ULLDECONA?

Els valors! “S’han perdut els valors”. Quantes vegades hem sentit aquesta lamentació. “Avui en dia ja no queden valors!” Aquesta és una queixa tòpica dels nostres dies. Sembla que hem perdut el nord, i que sense brúixola tot es troba fora del seu lloc i ningú no sap cap a on anar. Ara que si aquest diagnòstic, la solució sembla queda clara: si el problema és que hem perdut “els valors”, allò que cal és recuperar-los. Si ho aconseguim, tot es recompondrà…. Però, què són “els valors”, i com és que s’han perdut?

Diguem en primer lloc que, quan parlem de valors, ens referim, no a idees concretes, sinó a certs comportaments, a conductes que resulta que ara trobem faltar, i això bé perquè s’han perdut o bé perquè, malgrat no haver-se donat mai, no podem evitar sentim un gran desencís en comprar com són les coses efectivament amb com voldrien que fossin.

6

Voldríem un poble on es respectés el descans dels veïns, on els carrers estiguessin nets i el patrimoni —històric i natural— fos valorat, conservat i divulgat. Voldríem un poble més culte i més educat, on els vells no fessin nosa i les converses no derivessin tan fàcilment en exaltades discussions infantiloides, on la confiança en aquells que tenen responsabilitats públiques es donés per descomptada i on els grups polítics vetllessin pel bé general i no per interessos sectaris, una societat on el temps d’oci fos esmerçat més constructivament i no tan balafiat en poca-soltades, un món, en definitiva, on el respecte, cap a un mateix i cap als altres, es donés per descomptat. Certament, potser un món així mai no ha existir. Potser fins i tot mai no existirà. En tot cas, encara que el món mai no pugui ser així, almenys voldríem que s’hi assemblés.

Un poble així, però, no es construeix amb consells i lliçons conceptuals. Prou que tots sabem com voldríem que fossin les coses i, ningú no pot negar que saber això vol dir que ja sabem què cal fer. De teoria no ens falta, per tant. El problema és que, malgrat saber-ho, no passa; que malgrat saber-ho, no es posa mai en pràctica. I per què? Que és que som dolents de mena?

Home, potser grans personatges no ho som cap de nosaltres, i segurament sí que ens poden les debilitats (aquelles que són tan temptadores que ens cal l’ajuda divina per no caure-hi). Aquest no és problema, però, perquè en aquestes coses hi pesa més l’entorn que pas l’individu.

Sempre que actuem d’una manera determinada és perquè pensem que fem allò que cal. Potser errem, i considerem bo allò que ho és, però si errem, no ho fem expressament. Si fem mal fet, si no actuen segons “valors” sol ser, més aviat, perquè anem mal orientats, és a dir, perquè els senyals no ens indiquen el camí correcte. Enmig d’una societat ben senyalitzada, els camins són fàcils de trobar i, cas d’errar-nos, ràpidament trobaríem aquell qui, o allò que, ens reconduís cap al camí adequat. Dit d’una altra manera: si el respecte —cap a un mateix i cap als altres— no presideix totes les nostres accions és perquè en realitat el nostre entorn no ens l’exigeix, perquè al nostre entorn no li importa, cosa que passa quan un poble, quan una col•lectivitat humana, no constitueix pròpiament una comunitat d’individus ben integrats que han sabut desenvolupar llaços de solidaritat entre ells, sinó que constitueix un mer agregat de gent que viu junta, però cadascú a casa d’ell, cadascú amb els seus interessos estrictament particulars, en competència els uns amb els altres i sense res que els configuri com un tot. Quan un poble és una veritable comunitat, la vida dels individus que l’integren només té sentit si llurs accions tenen com a resultat un benefici col•lectiu. En una comunitat, els individus aspiren a ser útils i, en ser-ho, reben el reconeixement des altres, que fa que sentim que els seus esforços i la seua existència té sentit. En un poble de simples veïns, tota acció va orientada cap a un mateix, cap a la satisfacció dels interessos personals. En aquest cas, els altres passen a un segon terme, i si cal ser-hi desconsiderat, s’hi és (“afarta’m i digue’m moro”, diu la dita popular, ben políticament in-correcta, com totes). En una autèntica comunitat, per contra, qualsevol iniciativa es fa des del respecte, i això perquè, de no ser respectuosa, no podrà ser mai útil i, per tant, mancarà de sentit.

Arribem, així, al final del camí: si s’han perdut els valors (si és que mai hi han sigut) és perquè no hi ha una comunitat que sigui sentida com a valuosa i que, per això, exigeixi el nostre respecte i la nostra admiració. Serem nets a casa nostra, a fora… que els bombin! Serem educats amb qui ens interessi o vulguem…. els altres ja s’aclariran. El patrimoni públic no serà patrimoni ni res, perquè el que és de tots no és pròpiament meu, i només allò que és meu m’importa, i així anar dient, i anar fent.

Hem perdut (si és que mai l’hem tingut, que jo penso que sí) l’esperit de comunitat. L’hem perdut perquè el model econòmic exalta la competència i, per tant ens converteix en adversaris i no ens conciutadans, però l’hem perdut, també, perquè el poble s’ha eixamplat, i perquè ja no ens coneixem tots, perquè allò que anomenem la globalització ens n’ha portat tants, de nous falduts, que ja no sabem com es diu el veí. Ara bé, globalització, immigració, creixement demogràfic, tot això no és dolent en si mateix (ni tampoc bo, com dirien els creients de la multiculturalitat per la multiculturalitat i del creixement pel creixement: “sempre endavant, darrere el nas!”). És dolent només si no es tracta adequadament, si no es prevenen els riscos ni s’esmenen els problemes que puguin aparèixer. Si, per contra, es procedeix d’aquesta manera, fins i tot pot ser una oportunitat de renovació, una alenada d’aire fresc.

3

Quan una població que durant segles ha crescut només —o bàsicament— en funció de la diferència entre naixements i defuncions, passa, de cop i volta, a créixer exponencial-ment per causa de l’arribada de gent procedent dels quatre punts cardinals i, sols en nombre molt escàs, procedent del nostre mateix país i amb la nostra mateixa llengua, ens trobem amb un inevitable desencaix. Deixem de ser una comunitat i esdevenim… una altra cosa. Doncs bé, esmenem-ho. Oi que a ningú no se l’ha obligat a venir? ¿Oi que tots ens trobem bé en aquest poble i aspirem que sigui casa nostra, ja sigui perquè els nostres sempre hi ha viscut o perquè ha estat l’indret del món on hem pogut trobar oportunitats i una vida digna, i on han nascut els nostres fills? Doncs acabem amb les distàncies, reconstruïm la nostra comunitat, fem del nostre poble un indret al qual aspirem a ser útils, un indret amb el qual no puguem ser irrespectuosos sense avergonyir-nos de ser-ho i sense que els altres ens facin avergonyir-nos per ser-ho. Que els falduts de sempre es reconeguin en el seu poble i que els nous falduts reconeguin aquest poble com el seu, i els falduts que ja hi eren com la seua gent.

2

Cal reduir les distàncies facilitant una integració real, i no merament superficial, en base a crear àmbits de socialització que ens posin a tots plegats en contacte directe i promoguin la col•laboració dels uns amb els altres. Aquí, la cultura popular i l’obertura de les festes i celebracions tradicionals a la participació dels nous falduts, que podrien enriquir aquestes celebracions i tradicions amb les seues, poden jugar un paper fonamental, tant com el que juga l’escola amb els fills de tots plegats. Però allò més important, l’element que realment podrà cosir Ulldecona fins a convertir-la en una comunitat veritablement integrada, és la integració socioeconòmica i la integració lingüística. La gent s’integra quan la necessitat de pertinença no és eclipsada per altres necessitats més bàsiques. Per això ens preocupa tant garantir una xarxa de serveis públics que asseguri els mínims vitals i el màxim benestar a totes les persones del municipi, i per això ens preocupa també mantenir ben dinàmica la vida associativa (la cultural, l’esportiva, la vehiculada per associacions de mares i pares i per associacions de veïns, l’excursionisme, la que es concreta a través de la participació dels ciutadans en les decisions polítiques…) i promoure-la com a vehicle de socialització, com a medi en el qual ens coneguem millor i compartim el nostre temps. I d’altra banda, això darrer només serà possible garantint una cosa tan essencial i que, no obstant, l’Estat, amb la seua política castellanitzadora i menyspreadora de la nostra identitat nacional, ens fa tan difícil, com és una efectiva integració lingüística. I és que la llengua no és només un vehicle de comunicació, també ho és de cohesió i, si no es va amb cura, pot acabar sent-ho de divisió. Si aspirem a una ser una comunitat integrada, un poble valorat per tots nosaltres perquè ens hi identifiquem, perquè és un espai de justícia i perquè el tenim per una de les coses més valuoses de les nostres vides, llavors ens cal recuperar, com a llengua efectiva de la comunicació col•lectiva, el català, la llengua natural d’Ulldecona, aquella amb la qual aquesta comunitat va nàixer, la de la nostra història i aquella que ens defineix, la llengua a la qual, per tant, a cap faldut no se li pot demanar que renunciï, o que aparqui, o que restringeixi a certes situacions, sense humiliar-lo, sense fer-lo replegar-se sobre si mateix i portar-lo a perdre el respecte per una terra on, malgrat ser la seua, acaba sentint-se estranger. Ens cal fer del català la llengua d’Ulldecona. No l’única, que ara aquí se’n parlen moltes, de llengües, però si la comuna, la de relació, la d’identificació general (amb independència que molts falduts s’identifiquin, també, amb d’altres llengües, que ara també seran llengües d’aquí). I per aconseguir-ho, ens cal vetllar (des dels poders públics, però també per part de tots i cadascun de nosaltres) perquè el vehicle d’aquella socialització integradora de què parlàvem, que ha de ser, com ja hem dit, allò que ens porti a posar les condicions per millorar la nostra qualitat de vida, sigui el català.

1

Potser trobareu tota aquesta explicació molt teòrica. Doncs teniu raó. Però és sense teoria no hi ha pràctica (que no és altra cosa que teoria aplicada) i, per avançar, primer cal saber cap a on (del contrari pots avançar cap a un abisme, que sempre n’hi ha algun davant nostre). A més, que no és abstracte el tema dels “valors”?

Com veieu no només tenim sabem el com, sinó també el per què.