Archive for ‘QUADERN DE FILOSOFIA’

4 febrer 2017

FENOMENOLOGIA DE LA VERITAT

magrittepipe

La veritat qualifica les proposicions (el sentit dels enunciats), no pas les idees (el sentit del mots). Als mots els correspon un sentit conceptual (enunciable) i una referència en el món (anomenable, i que pot ser un objecte, un conjunt de coses, una acció, un mode de fer, d’estar o de ser…),[1] que més que no referència del mot hauríem de qualificar de referència del seu sentit[2]. Anàlogament, als enunciats els correspon un sentit (la seua proposta o proposició, sorgida del sentit dels mots que les integren, convenientment modificat per l’ordre que aquests mantenen en el si de l’enunciat) i un valor de veritat, aquest darrer és llur referència.

frege-1-396x600

Com el seu sentit, la referència d’un enunciat[3] ve determinada pels mots que l’integren, en aquest cas per les referències dels mots que l’integren, que componen un fet o esdeveniment del món descrit per les relacions que aquestes referències mantenen en el si de la proposició. Aquests fets del món referits per les proposicions constitueixen la manera com efectivament les coses i les accions són en el món, i és que coses i accions són només en el si de relacions que constitueixen els fets del món, de manera que el món no és fet de coses i d’accions, sinó de fets o esdeveniments en el si dels quals les coses són i actuen (podem resumir-ho dient que els fet són les unitats constitutives reals del món). Res no és si no es troba en relació, i res no és simplement, sinó que sempre és sent, és a dir, actuant.

D’acord amb l’acabat de dir, podrem afirmar que la referència d’un enunciat constitueix, pròpiament, aquella part del món esmentada per aquell. Doncs bé, tenint en compte que el sentit de la noció de veritat d’un enunciat pot definir-se com l’efectiva correspondència d’allò que es diu amb allò que és, podrem concloure, com ja hem avançat més amunt, que la referència d’un enunciat equival al seu valor de veritat: d’un enunciat que tingui referència direm que és vertader, mentre que d’un enunciat que no en tingui direm que és fals (que és tant com dir absurd). Resumint: la referència d’un enunciat el dota de veritat, de manera que no hi ha veritat sense referència.[4]

Notem que, l’acabat de dir, fa de la veritat un noció que acompanya inevitablement (necessàriament) qualsevol enunciat: de la mateixa manera que no hi haurà enunciat sense referència (efectiva o imaginària), no hi haurà enunciat sense valor de veritat. Dir és jutjar (tot enunciat és un judici). Suspendre el judici resulta tan impossible com suspendre el pensament (al cap i a la fi, l’epokhé escèptica consisteix en una proposició sobre les relacions efectives entre les proposicions i llurs referències).

L’equivalència, però, entre referència i veritat d’un enunciat no és perfecta. La noció de referència es troba vinculada a la de correspondència, la de veritat es troba vinculada a aquesta, però també a la de constatació de la correspondència (una constatació que pot ser merament il·lusòria: un judici de correspondència equivocat).

Sense correspondència no hi ha veritat (diguem que la correspondència funda la veritat i que sense aquella, que dota de sentit la noció de veritat, aquesta darrera no té sentit), però la veritat no és només aquesta darrera, sinó també —sobretot— la seua vivència, l’experiència d’un fet corresponent a l’enunciat que el diu (aquesta vivència seria la referència del concepte “veritat”, de la qual deriva la seua definició, com, de fet, passa sempre amb el sentit d’una noció).[5] La veritat és la sanció d’un judici de correspondència.

La veritat és, per tant, la vivència d’un fet (la correspondència), o, per dir-ho amb les categories de Hume, una impressió del sentit intern que acompanya un judici de la intuïció empírica (o una deducció racional a partir d‘intuïcions). La veritat s’apercep, sempre al costat d’una percepció o d’una conclusió (i mai no per si mateixa).[6]

Podem encara mirar d’expressar-ho mirant de recórrer a metàfores de ressonàncies platòniques:[7] mentre el saber és com la visió (una visió empírica[8] o merament racional), la veritat és com la llum que es reflectida pels fets (el món) i fa possible que els veiem, els diguem i n’experimentem l’objectivitat, la veritat.

10

La llum no forma part de la visió en si mateixa, però és innegable que sense ella no podem parlar de visió, tant en el seu sentit de contingut vist com en el sentit d’acte de veure (de constatació d’un fet). Això no treu, però, que de vegades la il·luminació no sigui prou clara i que ens sembli veure-hi quan en realitat no hi veiem (o ben poc, o gens), i que  acabem dient una cosa diferent de la que realment tenim al davant (direm aleshores que la il·luminació ens ha confós, que es tant com dir que hem viscut un al·lucinació de veritat). Justament això és el que passa quan ens confonem o quan raonem precipitadament, o amb prevenció (tanmateix, tampoc en aquests casos podrem prescindir de la noció i la impressió de veritat).

[1] Seguim en aquesta formulació del problema els ensenyaments de Gottlob Frege (1848-1925) a “Sobre el sentit i la referència”, publicat l’any 1892 a la Revista de Filosofia i Crítica Filosòfica.
[2] Potser més que no pas de referència d’un mot, hauríem de parlar de referència del sentit d’un mot.
[3] O millor: la referència d’una proposició.
[4] El sentit, per la seua banda, derivarà de la referència, i s’ajustarà a uns aspectes d’aquesta o uns altres, i a la manera com són percebuts. La referència constituirà el criteri que ens permetrà jutjar l’objectivitat del sentit d’un enunciat. En qualsevol cas, sentit i referència seran les dues dimensions constitutives d’allò que anomenem significat.
[5] La vivència de la veritat, fent abstracció del sentit del terme, és allò que anomenem certesa. Veritat és, per tant, sobretot certesa i, pròpiament, certesa justificada.
[6] El caràcter necessari de la veritat, i la seua naturalesa de percepció interna i secundària, així com el fet que esdevé una principi rector del pensament, un télos irrenunciable, hauria contribuït que els racionalistes la consideressin una idea innata, necessària per pensar allò contemplat o allò raonat, i prèvia al pensament i al raonament. La veritat, però, pot entendre’s com a simultània a aquests, i no necessàriament com a prèvia.
[7] PLATÓ: República, llibre VI, capítol XIX
[8] Una visió empírica que, com ja sabem, en el cas de Plató mai no es dona de manera sense intervenció de la intuïció merament intel·lectual.
Anuncis
12 febrer 2016

A PROPÒSIT DE L’ESPAI I EL TEMPS (TOT PASSANT L’ESTONA MENTRE PENSO EN VEU ALTA.)

images

Suposem que entenem que els esdeveniments i els ens es donen en l’espai i en el temps.

  1. Això implicaria entendre:
  • L’espai com un indret
  • El temps com un marc

 

  1. Ara bé:

a.2.1. Entendre l’espai com un indret implicaria entendre’l com un receptacle, i un receptacle és un espai definit, que és tant com dir delimitat.

a.2.2. Però un espai delimitat ha de trobar-se, al seu torn, en el si d’un espai que el contingui, i aquest darrer igualment dintre d’un altre espai que el contingui, i així progressivament fins a l’infinit.

a.2.3.  Per tant, l’espai, si és un indret, és infinit, i la noció d’espai infinit és, pròpiament, l’antítesi d’un indret delimitat.

           En conseqüència:

a.2.4.  L’espai no pot ser entès com un indret o receptacle.

           I també:

b.2.1. Entendre el temps com un marc implicaria concebre’l com a existent abans de qualsevol esdeveniment o presència concrets, i igualment després de qualsevol esdeveniment presència concrets.

b.2.2. Però, quina mena de cosa és un temps-marc sense res que hi sigui o s’hi esdevingui? Si no hi res a emmarcar, el temps no pot ser un marc. El temps, per tant, no és res on les coses siguin i o els fets s’esdevinguin, sinó que, pròpiament, és fruit de ser i l’esdevenir.

b.2.3. Sense ser ni esdevenir no hi ha ni passat ni futur (és això el que significa que no hi ha temps).

b.2.4. Sense esdeveniments, per tant, només hi ha present: un present perfecte, que podem anomenar eternitat.

            En conseqüència:

b.2.5. Podem dir, per tant, que les coses són o s’esdevenen, no en el temps, que sorgeix amb elles, sinó en l’eternitat.

  1. Ara bé:

3.1.  Tot el que és o s’esdevé, és o s’esdevé perquè és possible.

3.2.  I si és possible, ho és perquè les lleis de la naturalesa ho fan probable.

3.3. Però en l’eternitat, tot allò probable serà o s’esdevindrà necessàriament.

3.4.  I si l’eternitat, tal com hem dit, és instant present infinit, sense passat ni futur, tot allò que pot ser o esdevenir-se s’esdevindrà i serà necessàriament, de manera simultània.

3.5.  I com perquè allò possible de ser o d’esdevenir-se, perquè sigui o s’esdevingui cal que es donin les condicions que seran la causa, i aquestes condicions, al seu torn, seran possibles, i per tant, probables.

         (I hem quedat que tot allò probable és necessari en l’eternitat.)

3.6.  Llavors, les causes possibles seran necessàriament i, necessàriament seran, també, els seus efectes. I tot això simultàniament.

        Per tant:

3.7. Tot allò possible s’esdevé necessàriament, simultàniament i permanentment.

  1. Ara bé:

4.1. L’única manera d’entendre una permanència com l’acaba d’esmentar és com a repetició constant: un començar i acabar alhora que es comença i s’acaba un altra volta, i això també de manera simultània: no com una roda, sinó com de manera sobreposada.

4.2. Això s’entén, si s’entén que, com que l’eternitat no és espacial, s’estén en totes les direccions possibles, cosa que implica que una xarxa d’esdeveniments entrellaçats mantenint-se permanentment en l’ésser.

4.3. D’altra banda, això dit fins ara significa que tot esdeveniment es troba, en tot moment, permanentment disponible, o dit altrament: tot esdeveniment és visitable en qualsevol moment del seu esdevenir.

5. És més:

5.1.  Com tot esdeveniment genera esdeveniments, aquesta xarxa no té límits. L’espai, per tant, és infinit.

5.2.  I com que en el si d’aquest espai-temps tot es repeteix de manera sincrònica, el moviment no existeix.

6. Ara bé:

6.1.  Un subjecte és un observador.

6.2.  Un observador suposa una perspectiva individual.

6.3. Una perspectiva individual implica una experiència parcial, i una experiència parcial pressuposa un marc espacial i temporal determinats (delimitats).

         Per tant:

6.4.  Per a un subjecte hi ha successió i limitació de presències i d’esdeveniments.

6.5. Podem entendre un subjecte com l’experiència d’una línia possible d’esdeveniments que formen art d’un univers particular (l’univers en el qual aquesta línia existeix com a alternativa, és a dir, com a camí efectivament recorregut).

6.6.   Totes les línies susceptibles de ser recorregudes per un subjecte observador seran experiències possible i, per tant necessàries.

6.7.   Totes les possibles experiències d’un subjecte es faran efectives.

                     Per tant:

6.8. Tots els subjectes són modes diferents d’una possibilitat idèntica en la seua naturalesa: l’experiència.

6.9.   Tots els camins que susceptibles de ser recorreguts són efectivament recorreguts, aquí i ara, (eternament i simultàniament).

6.10.  Com tota experiència subjectiva es dóna en un marc temporal delimitat, té passat i futur. I com es dóna en un sentit determinat, un subjecte que visités un moment disponible més enllà del seu present subjectiu, només podria fer-ho en el seu futur de la seua experiència predeterminada.

693aa372131a659861c23053a428d875

Etiquetes: ,
4 Juliol 2012

LA DIGNITAT NO LI VE A L’HOME PER PROCEDIR DE DÉU, SINÓ PER ASPIRAR-HI.

                                                                        Elohim crea a Adam (William Blake, c. 1805)

L’anhel de transcendència ens humanitza. Aquest anhel, però, no constitueix, en cap cas, una prova de l’existència de Déu, la constatació quasi-objectiva d’una presència, real tot i que inefable, sinó la prova de l’existència de l’home, de l’objectivitat d’un ésser que no és merament natural, perquè enclou una possibilitat real realitzable.

L’home esdevé quan un hom cerca esdevenir el que pot ser, tot perseguint allò que transcendeix la seua existència bruta i quotidiana. L’home esdevé quan s’encamina a allò absolut.

Allò absolut es troba en nosaltres però més enllà de l’hom que som: transcendència en la immanència, però transcendència, al cap i a la fi:

Sentit que se’ns ofereix, guia que ens deixa a la intempèrie i que ens jutja en el tribunal de la nostra consciència i en la de tothom (perquè és en nosaltres on habita: transcendent en la immanència).

Déu és el Sentit, i el Sentit és la Veritat i la Bellesa, que transcendeixen qualsevol univers possible.

26 Juny 2012

PER A QUÈ SERVEIX LA FILOSOFIA?(!)

Aquesta és una pregunta que tots els professors de filosofia han sentit algun cop i que, més concretament, aquells que treballem en l’ensenyament secundari sentim any rere any (i, de fet, més d’un cop a l’any).

En realitat, però, no es tracta d’una pregunta: és una acusació. La qüestió pot traduir-se de la següent forma: “la filosofia no serveix per a res (i, per tant, res no val).”

Davant d’aquesta acusació, els professors de filosofia solen respondre negant la major: “la filosofia sí serveix i, per tant té molt valor”… i, aleshores comencen a improvisar justificacions de la premissa major; raons que corroborin que la filosofia serveix. Però les explicacions es compliquen i s’allarguen i, al final, no convencen ni qui les formula.

Uns i altres: tant aquells que acusen la filosofia de ser inútil, com aquells que s’escarrassen a assegurar que és útil, erren el tret, i és que preguntar per la utilitat de la filosofia ve a ser una cosa així com preguntar per la utilitat de l’ésser humà, mentre que mirar de defensar-ne la utilitat acaba sent un exercici tan grotesc com pensar que la humanitat ha de justificar el seu dret a existir. A qui se li ocorreria parlar d’aquesta manera? A qui se li ocorreria fer una pregunta com aquesta i qui seria prou ximple de respondre-la?

Si no li veiem utilitat a la filosofia és perquè

la filosofia no serveix per a res.

La filosofia no serveix per a res perquè no es troba al servei de res:

La filosofia té valor per ella mateixa.

La filosofia no és cap ciència (ni cap conjunt de disciplines científiques) de la qual puguin derivar-se tècniques aplicables a la producció d’algun objecte o al desenvolupament de serveis per a la millora de les condicions materials de vida o per a la satisfacció d’expectatives, desitjos o interessos particulars o col·lectius. La filosofia no té valor en funció d’alguna cosa per a l’obtenció de la qual la filosofia seria un instrument. La filosofia no serveix per a res perquè no és cap servidora, cap serventa.

La filosofia és la concreció de l’afany per entendre que caracteritza l’ésser humà conscient.

De la mateixa manera que ningú no necessita justificar la seua existència ja que l’ésser humà, senzillament, és, mentre que les ciències i les tècniques que se’n deriven li fan servei, la filosofia té valor en si mateixa. Al cap i a la fi, filosofar és una activitat específica i inevitable per a l’ésser humà. Va amb ell i n’és indestriable.

La filosofia no és un instrument per a l’home: és l’activitat espontània d’una consciència desperta.

 ******

“Filosofar” és només un terme genèric per referir-se a la voluntat humana d’entendre. D’aquesta voluntat sorgeixen les ciències particulars (que possibilitaran, al seu torn, les tècniques utilitàries). Restarà a final, però, un espai per a allò que no pot ser objecte d’estudi per a les ciències concretes per tenir una naturalesa relliscosa, insubjectable. Aquest residu és el que queda com a objecte específic de la Filosofia en tant que disciplina especialitzada.

L’home pot arribar a conèixer, del tot, la matèria i les lleis que en regeixen l’esdevenir, però és impotent per adquirir un domini perfecte de les grans qüestions que afecten la seua existència:

Què puc saber? Quins són els límits del coneixement? Quin és el valor de la raó?

¿Com podria respondre’m a aquestes qüestions si sols des de la raó i el saber humans podem inquirir sobre ells: si raó i saber són jutge i part, alhora?

Per què existeixo i per què existeix alguna cosa en comptes de no haver -hi res?

¿Com podria respendre’m de manera segura una qüestió com aquesta si afecta el nostre ésser i l’univers en el seu conjunt i sols podem pensar des de nosaltres mateixos i des del si de la realitat, en la qual som i a la qual pertanyem? Com podem ser un objecte per a nosaltres mateixos i com pot ser l’univers un objecte per a una de les seues parts?

Davant d’aquesta impossibilitat de dir una darrera paraula… hauríem de guardar silenci? Davant de la constatació que aquestes qüestions, i altres que els complementen, no sols no admeten una darrera paraula sinó que sempre afegeixen un nou mot a la darrera afirmació que aventurem a propòsit d’elles… hauríem d’abstenir-nos? Un altre cop una pregunta sense sentit, perquè: com hauríem de suspendre el judici quan qui pregunta és la nostra mateixa naturalesa? Com silenciar la consciència?: com no filosofar quan s’és humà? La filosofia no accepta la nostra dimissió.

D’altra banda, si bé és cert que mai no es conclou la reflexió filosòfica, no és menys veritat que la filosofia dóna algunes respostes segures, i és que, si bé la filosofia no ens diu què és veritat, sí que podem saber què no ho és. ¿No seria, al cap i a la fi, això mateix el que, en definitiva, ens proporciona la ciència quan dóna per provisionalment certes aquelles hipòtesis que no s’ha demostrat que siguin falses (mentre abadona definitivament les falsades)?

En el laberint de l’existència, la filosofia no té una horitzó abastable, però sí camins transitables i dreceres definitivament tancades.

¿Sincerament, algú creu que no paga la pena de conèixer què han dit els filòsofs sobre la vida, la mort, l’amor, la naturalesa humana, l’existència, el coneixement, Deu, la bondat i la justícia, la maldat, la llibertat, l’espai i el temps…? I si encara hi ha algú que respongui que no, que res de tot això té valor… en quina mena de saber s’ubica en emetre aquest judici? En la biologia, en la història, en la física, en la història, en la sociologia…? No seria aquesta una resposta sobre el valor del coneixement i, per tant, una resposta filosòfica?

 

15 Abril 2012

FENOMENOLOGIA DE L’EROS. L’ANÀLISI DE L’EXPERIÈNCIA AMOROSA EN LÉVINAS I SARTRE

                  

        FENOMENOLOGIA

               DE L’EROS

13 Abril 2012

ESSÈNCIA I CONTEXT. REFLEXIÓ A PROPÒSIT DEL DUALISME CONCEPTUAL CONTINGUT A L’OPOSICIÓ ESSÈNCIA / EXISTÈNCIA. L’ÉSSER COM A ÉSSER-AQUÍ-I-PER-AQUÍ.

Definir una realitat concreta en termes absoluts, és a dir, esforçar-nos per trobar-li una definició vàlida en qualsevol món possible, suposa un exercici d’abstracció d’aquesta realitat, és a dir: establir l’essència d’un ens en els termes en què tradicionalment s’ha entès la noció de “essència” comporta una descontextualització d’allò que es persegueix conèixer en la seva realitat específica quan, de fet, el que sigui allò depèn ―és tributari― del context en què es dóna, que és el context en què es constitueix i arriba a ser.

Així, no podrem definir un ens en si, desvinculat dels altres ens, de la realitat entitativa en la qual es dóna i a la qual fa referència., ja que, en descontextualitzar l’objecte d’una anàlisi ontològica traiem del camp d’observació de l’ontòleg aquells elements que li permetrien avançar en la seva tasca, i això perquè tota definició és, en realitat, ubicació i discerniment de la funció característica. Tot anàlisi ontològic serà, per tant, de rerafons existencial.

Així, pensar l’home ―i com ell qualsevol altra realitat― en funció de possibilitats contextuals diferents d’aquella en què efectivament es dóna, és a dir de l’essencial del context en el qual la realitat humana es dóna ―que no és la mateixa cosa que els contextos concrets, contingents, en els quals els homes concrets viuen― és un exercici de fantasia, no de ciència, i els seus resultats es circumscriuen en l’àmbit de la literatura, no de l’ontologia.

L’home ―i com ell qualsevol altra realitat―és un ésser-aquí-i-per-aquí.

En definitiva, pensar en termes absoluts, en el sentit de descontextualitzats és una manera de situar-nos fora del món que pretenem conèixer en la seva arrel i, per tant, de no encertar en els nostres esforços.

Ontology of ice-cream

29 Març 2011

LES CONDICIONS DE LA VERITAT O EL VALOR DEL SILENCI

Què és veritat?

Segurament, aquesta no és la pregunta més important de la filosofia, però, del que no hi ha cap dubte, és que és la primera que cal respondre’s abans d’aventurar-nos en qualsevol altra qüestió.

Per als antics, podíem arribar respondre una pregunta amb la veritat sols al final d’un procés de raonament en el qual ens calia sospesar totes les possibles respostes a la pregunta en qüestió, de manera que rebutgéssim aquelles que resultessin insatisfactòries perquè, d’acceptar-les, ens duríem, en realitat, a contradiccions lògicament inassumibles. La veritat seria el que restaria en peus després d’aquest procés: la resposta que no podríem rebutjar.

Aquest procés rebia el nom de dialèctica i, en el fons, consistia en un diàleg amb si mateix (pensar seria parlar amb un mateix, diria Plató), diàleg que, no cal dir-ho, també era factible de mantenir entre dos o més interlocutors (per això les obres de filosofia de l’Antiguitat solien presentar la forma de diàleg).

Aquells pensadors, però, afegien encara una altra condició, la necessitat de la qual havien constatat a partir de la pròpia experiència personal, perquè es pogués reconèixer la veritat: calia que aquells que la cerquessin ho fessin amb sinceritat, és a dir, guiats únicament per la voluntat de conèixer què és veritat, o el que és el mateix: lliures de prejudicis i amb l’ànim d’acceptar allò que la raó els mostrés com a cert, fos el que fos.

Conèixer, per tant, exigiria posar entre parèntesi les idees i opinions prèvies, aquelles que tenim d’entrada però que no són fruit del raonament, i l’assumpció d’un compromís ètic amb la veritat. Per a conèixer cal saber escoltar la raó, i acceptar el que ella ens diu. No arribarem a la veritat si, en comptes d’escoltar, amb la humilitat, ens limitem a escoltar-nos. I és que sols des de la humilitat d’acceptar la pròpia ignorància es pot arribar a sortir d’ella. Quines respostes vol obtenir aquell que es pensa que ja les té? El qui ja ho sap tot només té oïdes per a si mateix i, lluny de tenir dubtes i expressar preguntes parla, parla, parla … i les seus respostes no li deixen sentir. Però què orgullós està de si mateix!

Arribar a la veritat, per tant, és un art. Pensar és fàcil, pensar correctament, ja no ho és tant. Per poder conduir la pròpia raó pel camí encertat cal saber com fer-ho, o dit d’un altra manera, cal respectar, escrupulosament, certes regles i principis:

a. Regla de la universalitat: totes les opinions i totes les possibilitats han de ser valorades i tingudes en compte.

b. Regla de la racionalitat: no es pot partir de pressuposicions, és a dir, que res no és vertader o fals, bo o dolent, perquè, sí, perquè m’ho sembla, perquè així ho crec o perquè m’agrada o em desagrada. Cal, per contra, que totes les consideracions estiguin adequadament justificades en base a raons (no gustos o apreciacions personals).

Les úniques limitacions acceptables en la reflexió seran les imposades per la mateixa racionalitat (és a dir, els principis lògics com el de transitivitat o el de no-contradicció, que constitueix una veritable vacuna contra relativismes ingenus, i és que aquest principi ―veritable pedra de toc de la lògica― establiria que dues afirmacions contradictòries no poden ser vertaderes al mateix temps). No es raona al marge dels principis racionals, com tampoc no es juga als escacs al marge de les regles d’aquest joc.

Si la reflexió es produís en el marc d’un diàleg entre diversos interlocutors, caldria que completéssim l’acabat de dir amb la consideració (que podríem anomenar principi de llibertat) que ningú no ha de veure veure limitada la seua participació en el diàleg a causa de cap mena de coacció. Altre cop: els únics límits són els de la racionalitat.

c. Principi d’autonomia: aquell que raona sobre una matèria i sospesa totes les opinions i possibilitats que s’hi poden tenir en compte ha de saber què fa, i és que solament podrà justificar de manera adequada l’acceptació o el rebuig d’una possibilitat aquell qui, per formació i experiència, tingui qualificació suficient per fer-ho.

Si ens imaginéssim el raonament com un diàleg entre diversos interlocutors, podríem expressar això d’una altra manera i dir que, en un diàleg, no tots els opinadors es troben en situació d’igualtat. N’hi ha de qualificats i de no qualificats (o no tant). Aquests darrers no tindran prou autonomia intel-lectual (prou competència) per argumentar de manera sòlida i, si no obstant participen en el diàleg, se’ls podrà exigir  major humilitat i prudència, o dit altrament: menys iniciativa, més atenció i més silenci (a no ser, és clar, que es trobi en possessió de ciència infusa, és a dir, que l’Esperit Sant l’hagi dotat de saber, però, d’això, crec, ens n’adonaríem).

De vegades, és millor callar. El silenci és la meitat del discurs. No sap parlar qui no sap callar.

Allò que s’argumenta ha d’ajustar-se a allò que, en el moment present, creiem que és cert. Això exigeix que qui raona o qui opini estiguin informats i siguin competents.

d. Principi de veracitat: tota anàlisi racional o tota intervenció en un diàleg no han de tenir cap altre interès que arribar a una conclusió racional. La veritat sols pot ser assolible per una consciència desinteressada (és a dir, per aquell que no tingui cap altre interès que la veritat).

Quan es donen totes aquests condicions garantim la rectitud del raonament. Del contrari només tenim soroll, i del soroll sols naix la confusió, justament el mitjà en el qual es mouen millor els impostors, els mentiders, els manipuladors i els cínics.

PS: sempre pot haver algú que tingui la temptació de dir que l’acabat d’exposar és superflu perquè, de fet, la realitat, no existeix. A aquest només preguntar-los: quan dieu que la veritat no existeix… preteneu dir la veritat?

16 Mai 2010

EL VALOR DE LES OPINIONS

Les opinions, en la mesura que es limiten a ser meres conviccions personals no raonades, no justificades, no tenen valor cognitiu: són expressions de la nostra constitució biològica i social. Aquestes opinions no són aptes per al diàleg racional, si  són adduïdes en un discussió, només condueixen a l’enfrontament, i és que en un diàleg es confronten els arguments juntament amb llurs respectives conclusions, i no únicament judicis espontanis sense cap procés d’argumentació al seu darrere. D’opinions així, tothom en té, de la mateixa manera que sua o escup. Confronteu escopinades i tindreu una baralla. En canvi, allò raonat parteix de l’acceptació del judici de la raó i, en fer-ho, ha acceptat un moderador imparcial, en base al qual replantejar-se. Qui raona disposa dels materials i de l’actitud escaients per entrar en diàleg fecund, és a dir, en un diàleg en el qual pugui perfeccionar el seu saber i la seua voluntat.

Massa gent posa al mateix nivell les seus opinions espontànies i els parers raonats (i raonats no des de la conclusió a les seus premisses, sinó de manera realment crítica, és a dir des de les premisses a les conclusions, i posant sempre en qüestió les primeres). Quan això passa el diàleg esdevé impossible: pura batalla dialèctica. Massa gent creu que sap, i aquesta creença els incapacita per a aprendre.[1]

Sense una acció veritablement crítica les paraules són simple soroll: rugit de feres.

La raó apropa, l’opinió separa. La ignorància que habita en nosaltres ens fa suspicaços.


[1] Per això ningú no creu que la filosofia pugui ensenyar-li res, i és que, en ocupar-se aquesta de qüestions sobre els quals tothom té opinió, no hi ha qui no es cregui ja degudament instruït en elles (per qui?, per què?), de manera l’habitual és mirar-se-la amb prevenció, sense esperar-ne res. I si no obstant algú escolta, encara ha de lluitar contra les pròpies opinions per a entendre.