Archive for ‘TEMES DE PSICOLOGIA’

17 gener 2016

PETITA INTRODUCCIÓ A LA GRAFOLOGIA

Presentació de diapositives:

PETITA INTRODUCCIÓ A LA GRAFOLOGIA

(A partir del text d’Elena Giner i de Teresa Girona: La grafologia, publicat per la Universitat Oberta de Catalunya, Barcelona, 2007)

Document-page-001(3)

EXEMPLES

Ambient gràfic negatiu

Ambient gràfic negatiu charles-manson

Moviment en l’escriptura

Confusió de línies

Confusió de línies

Escriptura no organitzada

Escriptura no organitzada I

Direccionalitat en l’escriptura

Direcció en l'escriptura I

Direcció en l'escriptura II Direcció en l'escriptura III

Direcció en l'escriptura IV

Moviments de l’escriptura

Espaiat entre lletres

ESPAIAT ENTRE LLETRES

Inclinació de la línia
 Moviments de l'escriptura I  Moviments de l'escriptura II
Inclinació de les lletres

Inclinació de la lletra II inclinació de la lletra

Inclinació de llletra III

Velocitat en l’escriptura

VELOCITAT EN L'ESCRIPTURA

Exemples de “ganxos”

Ganxos I

Ganxos II Ganxos III

Exemples de “cops de sabre”

Cop de sabre I

Mostrari de signatures:

Petita introducció a la grafologia. Signatures

Anuncis
Etiquetes:
17 gener 2016

PSICOTERÀPIA PSICOANALÍTICA. CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS DE LES DIFERENTS ESCOLES

PSICOANÀLISI CLÀSSICA

AA

La teràpia psicoanalítica constitueix una pràctica perllongada d’exploració de l’inconscient del pacient. L’objectiu final de tota psicoanàlisi es ajudar qui s’hi sotmet a fer conscients records censurats i a expressar sentiments reprimits. Quan això s’aconsegueix, el pacient pot avaluar, realitzar o integrar les seues vivències traumàtiques i els seus desitjos problemàtics i, d’aquesta manera, fer desaparèixer els símptomes neuròtics que el conflicte generava mentre es mantenia a nivell inconscient.

Els aspectes, tècniques i condicions més destacades de la teràpia psicoanalítica serien els següents:

Atmosfera relaxada: El pacient ha de sentir-se lliure d’expressar el que vulgui. La situació terapèutica és, de fet, una situació social única, en la qual ningú no ha de sentir-se espantat, coaccionat o jutjat. De fet, en la teràpia freudiana, el terapeuta pràcticament desapareix, mentre el pacient psicoanalitzat jeu a un divan còmode, en un espai amb llums tènues i parets insonoritzades.

Associacions lliures: constitueixen el procediment analític principal de la psicoanàlisi i consisteixen en un exercici equiparable a estirar d’un fil per trobar que s’hi troba a l’altra banda. El client pot parlar de qualsevol cosa, per molt que no sembli que vingui a tomb. La teoria diu que amb una bona relaxació, els conflictes inconscients, de manera anàloga a com passa en el cas dels somnis, sorgiran a l’exterior.

Valoració de les resistències: durant el procés d’anàlisi per associacions lliures, és molt habitual que el pacient presenti resistències, és a dir, incapacitat o dificultat o refús per parlar de determinats records, pensaments o desitjos (freqüentment relacionats amb la pròpia vida sexual o amb sentiments hostils o de rancúnia cap al pares). Quan el client intenta canviar de tema, o es queda en blanc, s’adorm, arriba tard o falta a una sessió, el terapeuta entén que el pacient client, a través de les associacions lliures que han sorgit al llarg de la teràpia, està a punt d’arribar a continguts inconscients que viu com amenaçadors. Val a dir que, en el moment en què, finalment, s’identifica el material que el pacient es resisteix a expressar, aquest sol afirmar que es tracta de coses tan insignificants i absurdes, que no cal se’n parli.

Anàlisi dels somnis: mentre dormim, la censura de la consciència baixa la guàrdia, de manera que presentem menys resistència al nostre inconscient i ens permetem algunes revelacions que, de manera simbòlica, arribaran a la nostra consciència, i això perquè els somnis, en la teoria freudiana no serien altra cosa que la realització emmascarada dels desitjos i dels impulsos reprimits (Freud arriba a dir que en els somnis es produeix una veritable resurrecció de la infància, dels impulsos que s’hi van produir, dels seus desitjos ocults, de les seues vivències i de les seues formes expressives). Molts tipus de teràpia usen els sons en les seues pràctiques, però la interpretació freudiana és peculiar en tant que tendeix tendència a trobar-hi significats sexuals.

En els somnis, els subjecte pren el contingut manifest dels esdeveniments viscuts el dia o dies precedents (i emmagatzemats en el preconscient), però la manera en què s’associen els diversos elements que hi apareixen no és mai casual o accidental, sinó que posant-se la servei de forces reprimides, passen a ser ordenats per elles. Ara bé, tot i que la censura conscient quan es dorm és més baixa, no desapareix del tot, ja que, si les imatges amb càrrega emotiva apareguessin sense disfressa, la seua força pertorbadora seria tan gran que interromprien el son. i per això l’inconscient es mostra en els somnis de manera codificada, subreptícia, disfressada. Desentranyar el que oculten els somnis suposa accedir al seu contingut latent.

El psicoanalista pot ajudar-se en la interpretació que, juntament amb el pacient fa dels somnis d’aquest, de certes claus hermenèutiques que l’experiència clínica ha aportat, si bé no poden usar-se al marge del context cultural de pacient (que inclou un cert simbolisme) ni de al seua biografia. Entre aquestes claus interpretatives trobaríem les següents:

  • Una casa: representa el cos humà.
  • Reis/reines: representen els pares.
  • L’aigua: representa el naixement i la vida.
  • Objectes allargats: són símbols fàl·lics
  • Capses, portes, recipients: simbolitzen els òrgans sexuals femenins.

Podem dividir els somnis en tres categories:

  1. Somnis amb un sentit fàcilment comprensible: són característics dels nens, però no es donen només en la infantesa. Es tracta de somnis narratius clars que suposen una realització franca de desitjos.
  1. Somnis que, malgrat mostrar coherència interna i un sentit aparentment comprensible, ens causen estranyesa. Ens trobem en aquest cas quan els pensaments latents (inconscients) que s’obren camí en el somni no mantenen cap relació entre ells. Quan això succeeix, el contingut manifest del somni els recull barrejats, de manera que caldrà una feina d’anàlisi per identificar-los i comprendre’ls. Quan ens trobem amb un cas així, una bona manera de procedir és simplificant el somni mitjançant l’aïllament de les idees intermèdies, que, tot seguit, caldrà descartar.
  1. Somnis que no tenen sentit aparent i resulten incomprensibles. En aquests somnis, allò que apareix com el nucli principal del seu contingut manifest, en realitat constitueix una part auxiliar i secundària, mentre que allò realment més important (el nucli del contingut latent) només és al·ludit de manera molt subreptícia i imprecisa en la narració onírica (aquest fenomen es coneix amb el nom de “desplaçament del somni”). Val a dir, també, que, habitualment, els pensaments inconscients presents en el somni es mostren en ell sota l’aparença de continguts que indiquen llur contraris.

Els somnis típics

Existeixen determinats somnis molt freqüents en el general de la població que admeten una interpretació estàndard. Entre aquesta mena de somnis podem destacar els següents:

  1. Suspendre un examen: al·ludiria a la vivència d’un fracàs o a la por a experimentar-lo.
  2. Somiar que caminem nuus: en aquest somni experimentem vergonya per sentir despullats enmig de la gent, tot i que aquesta es mostra indiferent. Significaria que existeixen en nosaltres desitjos reprimits que voldríem alliberar (com fèiem quan érem petits i caminàvem despullats per casa, sense avergonyir-nos-en).
  3. Somiar en la mort d’un ésser estimat: manifesta el desig inconscient que aquesta mort realment es produeixi.
  4. Pujar o baixar escales: manifesta el desig de mantenir relacions sexuals.
  5. Somiar que volem: el vol representa l’orgasme. Quan el somni finalitza amb la nostra caiguda, hem d’interpretar-ho com que percebem el desig que experi-mentem com a excessiu.
  6. Somiar amb lladres o amb robatoris: manifesta la por a perdre idees o d’altres recursos que ens faran falta.

Anàlisi dels actes fallits

Freud anomenat “actes fallits” als següents fenòmens: 

  • Lapsus calami (equivocacions escrites): ens trobem en aquest cas quan escrivim una paraula en comptes d’una altra, que era la que feia al cas.
  • Lapsus linguae (equivocacions orals). Ens trobem en aquest cas quan:
    • diem una paraula en comptes d’una altra, que era la que feia al cas,
    • Sentim una cosa diferent de la que s’ha dit, o
    • llegim una cosa diferent de la que hi ha escrita.
  • Oblits momentanis. Aquesta mena d’oblits podran ser:
    • llacunes mentals com ara oblit de noms, de fets, d’adreces, de dates….
    • pèrdua d’objectes
    • oblit de propòsits

Freud, que estava segur que “no existeixen els accidents”, pensava que aquestes fallades constituïen pistes per a arribar a conflictes inconscients. Així, es mostrava segur que qualsevol cosa que digués el pacient sempre significava tenia un significat; equivocar-se de número en trucar per telèfon, desviar-se de ruta, un acudit, etc.

Cal assenyalar que alguns seguidors de Freud han desenvolupat un interès especial pels anomenats tests projectius, com ara el famós test de taques Rorschach. Aquesta mena de tests presentarien un estímul vague que, es creu, el pacient completaria amb les seues idees inconscients.

FFF

Transferència i catarsi

Parlem de transferència quan un pacient projecta sentiments sobre el terapeuta que, en realitat, tenen a veure amb altres persones importants. Així, durant el tractament psicoanalític, el pacient generalment experimenta una reacció emocional cap al terapeuta. Potser el psicoanalista sigui identificat pel pacient amb una persona que ha estat en el centre d’un conflicte emocional que s’hagi produït en la seua vida passada. DE fet, en la majoria des casos, el terapeuta és identificat amb un dels pares o amb una persona de la qual va estar-se enamorat. Parlaríem de transferència positiva quan els sentiments expressats cap al psicoanalista són d’amor o admiració, mentre que parlaríem de transferència negativa en el cas que aquests sentiments siguin d’hostilitat, rancúnia o enveja (en realitat, tot sovint l’actitud del pacient és ambivalent, és a dir, una barreja de sentiments positius i negatius).

Freud entenia que la transferència era necessària en la teràpia per exterioritzar aquelles emocions reprimides que havien estat causant problemes al pacient i l’havien dut a la consulta. El terapeuta ha d’ajudar el pacient a interpretar els sentiments transferits que es manifesten, comprenent i fent-li comprendre que la font original d’aquests es troba en experiències viscudes en el passat.

Cal tenir en compte que, malgrat els esforços del psicoanalista per mantenir un actitud neutral i emocionalment distant davant del pacient, és possible que reaccioni de manera personal davant dels problemes d’aquest i de les emocions que expressa. Quan això succeeix parlem de contratransferència. En aquest cas, el terapeuta experimentarà sentiments de simpatia o antipatia cap al seu pacient a causa de la similitud que pugui trobar-li amb persones rellevants en la seua vida. En aquest cas, el terapeuta pot analitzar les seues reaccions i identificar en base a elles algun aspecte o problemàtica personals seus. En qualsevol cas, obviar la dinàmica de la contratransferència dificulta el procés de psicoanàlisi.

La catarsi (o abreacció) seria l’explosió sobtada i dramàtica que ocorre quan el trauma ressorgeix. S’aconsegueix la solució de la neurosi quan la catarsi s’ha experimentat. Com ja hem avançat, Freud assegurava que l’objectiu de la teràpia era simplement “fer conscient l’inconscient”.


Anotem, per últim, que els psicoanalistes neofreudians, si bé mantenen en l’essencial els procediments i les condicions acabades d’explicar, presenten en certes diferències respecte de l’enfocament més clàssic de la psicoteràpia freudiana. Les principals d’aquestes característiques diferencials serien les següents:

a) Donen més importància al context social actual del pacient que no el que li atorgava Freud (molt més centrat en el passat).

b) Tendeixen a valorar molt més la influència de les experiències tingudes després de la infància, en comptes de centrar-se de manera pràcticament exclusiva en aquestes.

c) Atorguen una major importància a l’autoconcepte que de si té el pacient i, per tant, al jo, en comptes de valorar per sobre de tot els conflictes entre l’inconscient i el superjò.

d) Fan menys incidència en la sexualitat.

PSICOLOGIA INDIVIDUAL (ALFRED ADLER)

kakhuqwyh

En la teràpia adleriana, el pacient s’asseu davant per davant del terapeuta, de manera que ambdós es troben cara a cara.

El primer pas de la teràpia consisteix en una entrevista en la qual el terapeuta preguntarà al pacient sobre els seus records infantils més primerencs, tot interessant-se per aspectes com ara:

  • El record de la infantesa com una etapa de seguretat amb moltes atencions per part dels pares, la qual cosa podria revelar una infantesa consentida.
  • El record d’haver competit de manera agressiva amb un germà més gran, un record, aquest, que podria suggerir un tipus de personalitat dominant.
  • Els records suggereixen negligència per part dels pares, cosa podria ser indici d’un greu sentiment d’inferioritat i d’un estil de vida neuròtic evitatiu.

En aquesta entrevista també es preguntaria per qualsevol problema infantil que hagués pogut tenir lloc, com ara:

  • Mals hàbits relacionats amb el menjar o amb els esfínters, que podrien apuntar a la manera en què el pacient ha controlat als seus pares.
  • El record de la por a la foscor o a quedar-se sol, que podrien suggerir una infantesa aviciada.
  • La memòria d’haver dut a terme agressió important, o un furt, que podrien ser signes d’un complex de superioritat.
  • El record de somiar despert o la tendència a no fer res i deixar-se portar per la mandra, que serien formes d’evitar la pròpia inferioritat.

El terapeuta ha d’evitar en tot moment semblar autoritari enfront del pacient. De fet, Adler va advertir als terapeutes, de manera explícita, que calia que evitessin que el pacient els identifiqués amb una figura autoritària, ja que això duria el pacient jugar un paper que és molt probable que ja hagués jugat moltes vegades anteriorment, i és que el pacient pot situar el metge com un salvador de qui dependre, a qui atacar des d’una actitud passivo-agressiva o contra qui rebel·lar-se, tot mirant d’empetitir-lo per tal d’autoafirmar-se.

De fet. aquesta seria, en essència, l’explicació que Adler va donar del fenomen resistència. Així, quan el pacient oblidés les cites, arribés tard, demanés un tracte especial o es tornés tossut i poc cooperador, no ens trobaríem, com havia pensar Freud, davant d’una repressió, sinó més aviat davant d’una manca de valor del pacient per enfrontar-se al seu estil de vida neurótic i superar-lo.

Igual que per a Freud, la interpretació dels somnis va ser un important recurs terapèutic per a Adler, tot i que, en el seu cas, els abordava d’una forma més directa. Per a Adler, els somnis eren una expressió de l’estil de vida de l’individu i eren coherents amb la vida conscient del subjecte. Habitualment, els somnis representaran les nostres metes personals i els problemes als quals ens enfrontem per aconseguir-les.

Cas que els somnis no es recordin, Adler proposa que el pacient deixi volar la fantasia a la mateixa consulta, que hi elabori ficcions. Al cap i a la fi, les nostres fantasies també reflectirien el nostre estil de vida.

Adler també para esment a la manera en què ens expressem, a la nostra postura (la forma com estrenyem les mans, el moviment, el llenguatge corporal). Adler, per exemple, va observar que les persones que van tenir una infància aviciada tendeixen a recolzar-se sobre alguna cosa en la consulta. Fins i tot, la nostra posició en dormir pot revelar alguna cosa: una persona que dorm en posició fetal i amb el cap tapat pel llençol és clarament diferent d’aquella que ocupa tot el llit i no es tapa.

Si bé sense donar-los la centralitat que els atorga Freud, Adler té en compte també els problemes i les qüestions sexuals, la vida amorosa del pacient i divorcis. Altres qüestions considerades importants per Adler serien:

  • Els problemes propis de la dona, com ara la maternitat, l’inici de la menstruació (menarquia) o la retirada d’aquesta (menopausa).
  • La vida laboral i educativa (incloent en aquesta l’experiència escolar, els exàmens, les decisions sobre els estudis o la feina).
  • Els perills als quals ens hàgim enfrontat al llarg de la vida.
  • La pèrdua d’éssers estimats.

En qualsevol caKKKJs, l’objectiu de la teràpia és que el pacient arribi a entendre la naturalesa del seu estil de vida i les arrels del seu autocentrament (causa final de tota neurosi). Aquesta comprensió (insight) no pot forçar-se: si és el terapeuta el qui assenyala al pacient quin és el proble

ma, aquest tornarà la vista enrere cercant noves justificacions de les seves fantasies i racionalitzacions dels seus actes. Per tant, hem de portar al pacient a un cert estat afectiu en què li agradi escoltar i que el dugui a voler comprendre, perquè solament a partir d’aquesta comprensió es pot generar una transformació. Com en el cas de la psicoanàlisi freudiana, és el mateix pacient el qui serà finalment responsable del seu guariment.

El terapeuta ha de despertar l’interès social en el pacient. Per a aconseguir-ho caldrà que estableixi amb ell una genuïna relació humana. D’aquesta manera, el terapeuta el proveeix d’una forma bàsica d’interès social que després pot ser traslladat a uns altres.

Cal tenir en compte que Adler, en comptes de prioritzar el principi de causalitat a l’hora d’explicar les conductes presents, anteposa la perspectiva teleològica, establint que la conducta es troba determinades sobretot pels ideal vitals del subjecte (les seus “ficcions”).

Indiquem, per últim, que Adler estava obert a aquella part menys racional i científica del diagnòstic, i així, va suggerir que no ignoréssim aspectes com l’empatia o la intuïció.

PSICOLOGIA ANALÍTICA O PROFUNDA (C. G. JUNG)

índex

El model psicoterapèutic junguià, conegut també com a mètode sintetico-hermenèutic, es planteja com a finalitat facilitar el desenvolupament del procés d’individuació o autorrealització psíquica (és a dir: la formació del si-mateix o self, diferent, recordem-ho del jo fàctic i condicionat, que se circumscriuria a la consciència). Aquest procés d’individuació exigirà, perquè es faci possible, la progressiva identificació dels complexos subjacents al transtorn mental tractat.

Els procediments psicoanalítics més importants aplicats per Jung, i que
caracteritzaran la seua escola, són els següents:

  1. L’experiment d’associació de paraules, consistent en un test psicològic caracteritzat per la presentació d’una llista de termes que funcionen com a estímuls acuradament seleccionats als quals el pacient ha respondre, de manera espontània i immediata, amb altres mots.

ZXX

Certament, d’altres investigadors precedents ja havien treballat en aquesta mena d’experiment, començant pel mateix Freud. La novetat introduïda per Jung va consistir, però, a passar de centrar-se en el contingut concret de les respostes emeses, a centrar-se en l’observació de les respostes fisiològiques que les acompanyarien, així com en la tardança a donar la pregunta. Aquest material apuntaria a aspectes i qüestions que presentarien una clara càrrega emocional en la moment vital actual de la persona analitzada i proporcionaria al terapeuta informació sobre l’inconscient del pacient i els processos que ell tindrien lloc.

L’anàlisi i la interpretació dels somnis, de les visions i de la imaginació, que esdevé possible mitjançant la utilització de tests projectius (alguns dels quals, que recorrerien a la utilització de material procedent del simbolisme cultural i històric general, serien específicament junguians) i l’anàlisi de sèries de somnis (atès que l’anàlisi d’un somni aïllat pot induir-nos a error).

  1. Estimulació de la producció espontània de l’inconscient, ja sigui en forma de paraula, signe, pintura, ball, etc.
  1. El recurs a la imaginació activa, que permetria comunicar-se amb l’inconscient concretant en una descripció, les imatges que emergirien a la consciència a partir d’un estat d’introspecció voluntària.
  1. El sandplay o “joc de sorra” (creat per l’analista Daura M. Kalff), en el qual, mitjançant l’ús de figures i d’objectes diversos, el pacient construiria una composició gràfica o explicaria un relat.

AD

Diguem per últim que, en la psicoanàlisi junguiana, ell pacient s’asseu davant per davant del psicoterapeuta, se cerca d’aquesta manera aconseguir la màxima simetria entre el pacient i l’analista, simetria que serà necessària per fer possible l’exercici distès de la imaginació activa i la producció espontània de l’inconscient i que, d’aconseguir-se efectivament, ens permetrà eludir la sempre conflictiva dependència transferencial. De fet, Jung considera la relació transferencial que es produiria en la psicoanàlisi clàssica, una situació «degradant per al pacient i perillosa per al terapeuta». Jung considera, per tant, que la relació que cal establir entre pacient i psicoterapeuta ha de ser de mútua col·laboració.

7 Octubre 2015

JEAN PIAGET: ESTADIS EN EL DESENVOLUPAMENT DE LA INTEL•LIGÈNCIA

14. PIAGET

https://www.youtube.com/watch?v=NuDjscvqE08&list=PLmlHvhsRw_RMdJHo5AWXOWuFMxU0_3OEE

En els humans, el desenvolupament de la intel•ligència presenta un seguit de fases que avancen jeràrquicament de més simples a més complexes ja que, en cada etapa, es genera un tipus d’esquema que, en comptes de ser substituït en l’etapa següent, s’integra al que es genera en aquesta nova fase, de manera que podem dir que l’evolució de la intel•ligència consisteix en una successió d’esquemes cognitius progressivament enriquits.

Cadascuna de les fases de desenvolupament és necessària i indefugible, i totes elles se succeeixen en sempre en el mateix ordre en tots els individus tot creant les condicions de possibilitat de la fase següent. Aquestes diverses etapes son les que a continuació es detallen.

ESTADI DELS REFLEXOS
(Des del naixement fins als dos o tres mesos d’edat)

a. El nen se serveix exclusivament de les seues conductes instintives.

b. Finalitat d’aquesta etapa: exploració de l’entorn.

ESTADI DE L’ORGANITZACIÓ DE LES PERCEPCIONS

1. ETAPA DE LES “REACCIONS CIRCULARS” PRIMÀRIES
(Entre el segon o tercer mes de vida i el cinquè o sisè.)

a. És característic d’aquesta etapa que el nen tendeixi a repetir les accions noves, renovant, d’aquesta manera, les seues experiències. (Quan s’esdevé una experiència plaent o fascinant per a l’infant, aquest tendeix a repetir-la.)

b. Finalitats d’aquesta etapa:

• Ampliació de les experiències (caiguda d’objectes, canvis de coloració, experiència de temperatures diferents, descobriment de nous objectes, etc.)

• Desenvolupament de la percepció espacial, necessària per poder arribar als objectes i agafar-los. (Aquest seria, de fet, el principal problema que el nadó cerca de resoldre en aquesta etapa.)

c. En aquesta etapa el nen no diferencia bé entre ell i el món que el circumda. El nen vi mesclat amb les coses i tendeix a captar-les com a perllongacions d’ell mateix (AUTISME).

2. ETAPA DE LES “REACCIONS CIRCULARS” SECUNDÀRIES
(Entre el cinquè o sisè mes de vida i l’any d’edat)

a. El nen repeteix les experiències, però ara amb la intenció, no de reviure-les, sinó de fer, expressament, que passin. L’Infant passa de ser un espectador més o menys passiu, a ser el director, l’agent d’allò que s’esdevé.

b. Finalitats d’aquesta etapa:

•El nen, que ha après que pot fer que les coses passin, aprèn a ser ell qui controli el seu entorn immediat.

• Desenvolupament dels anomenats “esquemes secundaris” (els primers esquemes i més elementals que l’individu desenvolupa):

– Adquisició de la noció d’objecte
– Adquisició de la noció de causa
– Adquisició del sentit del pas del temps

ESTADI SENSORIOMOTRIU
(Entre el primer i el segon anys d’edat)

a. El nen desenvolupa un raonament prelingüístic basat en el mecanisme d’assaig-error.
b. Finalitats d’aquesta etapa:

• Aprenentatge de la utilització d’instruments per assolir objectius predeterminats.

• Desenvolupament de la capacitat de combinació i organització de continguts mentals consistents en representacions mentals d’objectes i situacions concretes (capacitat per estructurar esquemes generals).

Al final d’aquest estadi el nen comença a adquirir la capacitat d’expressar-se lingüísticament, amb la qual cosa les possibilitats combinatòries es multipliquen, de manera que es passa a una nova etapa amb característiques molt diferents.

Val a dir que Piaget habitualment reserva el nom d’estadi sensoriomotriu a les tres darreres fases, reservant per a la darrera d’elles la denominació d’etapa de les “reaccions circulars terciàries”. En algunes ocasions Piaget inclou també l’etapa dels reflexos dintre de l’estadi sensoriomotriu (entès de la manera àmplia que acabem d’apuntar).

ESTADI PREOPERATORI

(Entre el segon i els setè anys d’edat)

a. En aquesta etapa, l’infant adquireix el llenguatge , mitjançant el qual assoleix les capacitats de:

• Mantenir intercanvis amb els altres i, d’aquesta manera, reconèixer-los, de forma que l’univers en què viu es transforma , tot deixant de ser una realitat autista per esdevenir un univers compartit per un conjunt d’individus singulars.

• Elaborar continguts mentals consistents en significats per a significants assimilats (que podem ser paraules o símbols d’un altre tipus, com ara onomatopeies).

Es passa d’aquesta manera d’un univers concret a un univers simbòlic.

b. De totes maneres, l’infant encara és incapaç de desenvolupar un pensament abstracte (operacions de raonament). El nen presenta tan sols un pensament intuïtiu, de base visual i de criteri espacial (aquestes seran les característiques essencials dels esquemes mentals d’aquesta edat).

c. Altres característiques d’aquest període:

• EGOCENTRISME: el nen és la mesura, el centre i la finalitat de totes les coses i de tots els esdeveniments.

• ANIMISME: les coses tenen voluntat (i actuen tot pensant en el nen).

• TELEOLOGISME: el “perquè” causal s’identifica amb un “perquè” final o intencional.

• ARTIFICIALISME: no existeix una veritable separció entre el món de la consciència humana i de less accions dels homes i el món natural.

d. Desenvolupament de les nocions d’IGUALTAT i DIFERÈNCIA.

ESTADI DE LES OPERACIONS CONCRETES
(Entre els set i els dotze anys d’edat)

a. Desenvolupament un pensament lògic (i no merament intuïtiu) però no encara abstracte, caracteritzat per la capacitat de desenvolupar operacions concretes de raonament lògic en base a elements igualment concrets i identificables pels sentits. Les operacions que el nen és capaç de realitzar en aquest estadi (i que constituirien, en conjunt, una nova forma d’estructurar la realitat i planificar sobre ella, és a dir, un nou tipus d’esquema) serien les següents:

• CLASSIFICAR (en tipus)

• ORDENAR (en sèries)

• Extraure conclusions a partir de al comparació de dos elements diferents tot relacionant-los, al mateix temps, amb un tercer (intermediari). Aquesta operació (que encara no es pot fer de manera abstracta) rep el nom de REVERSIBILITAT, i descansa en el principi lògic de transitivitat:

Si A=B i B=C, aleshores A=C

Aquest principi constitueix, de fet, l’axioma sobre el qual descansa el raonament sil•logístic.

b. La possessió del llenguatge permet al nen la seua socialització i el capacita per distingir l’existència de diferents punts de vista. Tot plegat fa possible que l’infant:

• Entengui l’existència de diverses perspectives i maneres d’actuar al seu voltant.

• Estigui capacitat per a la realització d’activitats cooperatives.

• Sigui capaç de discutir i, per tant, pugui progressar en la seua capacitat de raonament.

En definitiva, en aquest estadi se superen l’egocentrisme, l’artificialisme i l’animisme de l’etapa anterior i es tendeix a la recerca d’explicacions més basades en la causalitat eficient. Podem dir que, en el pla personal, en aquesta etapa es verifica allò que en a història de la humanitat s’ha anomenat “el pas del mite al logos”.)

ESTADI DE LES OPERACIONS FORMALS
(Entre els dotze i els setze anys d’edat)

El noi desenvolupa la capacitat del pensament abstracte, és a dir, dels raonaments matemàtic, inductiu, logicoformal o deductiu i hipoteticodeductiu, tots ells en base a símbols i sense necessitat de recórrer a elements concrets.

Aquest constituirà un mecanisme d’estructuració d’esquemes mentals amb infinites possibilitats per fer possibles infinites acomodacions.

 

15 Abril 2012

INTRODUCCIÓ A LA PSICOANÀLISI DE JACQUES LACAN. ESTADI DE L’ESPILL I COMPLEX D’ÈDIP

TEORIA

PSICOANALÍTICA

DE JACQUES LACAN