Archive for ‘TEMES DE SOCIOLOGIA’

26 Març 2017

LA CRÍTICA D’IVAN ILLICH  A L’EDUCACIÓ FORMAL

523

El filòsof i teòleg austríac (d’origen croat) Ivan Illich (1926-2002) va exposar en la seua obra la tesi que la història econòmica ha estat essencialment un procés mitjançant el qual persones que abans eren autosuficients han estat desposseïdes de les seves habilitats i capacitats i han acabat perdent la seu autonomia per a passar a dependre, per a la satisfacció de totes les seues necessitats, d’estructures fortament centralitzades (de vegades sorgides de la cada cop més gran concentració empresarial i d’altres vegades de la planificació i la centralització estatals), i dels professionals autoritzats per elles, com ara els sistemes de salut i atenció sanitària i els seus metges, els sistemes educatius i els seus professors, els grups de televisió (de la qual dependrien en gran mesura l’entreteniment i la diversió), les grans empreses i els seus gerents i propietaris (dels quals dependria la subsistència econòmica), etc.[1]

LES FUNCIONS DE L’EDUCACIÓ FORMAL

En la seua crítica social, Illich apunta que una funció essencial de l’educació formal és difondre els principis de disciplina i jerarquia que el sistema econòmic modern exigeix.

Els sistemes escolars i l’escolarització obligatòria s’haurien desenvolupat per fer-se càrrec de quatre tasques bàsiques:

  1. Esdevenir llocs de custòdia d’infants i joves encara sense ocupació.
  2. Esdevenir centres de distribució dels individus entre les diverses ocupacions que el sistema econòmic requereix i ofereix.
  3. Ensenyar els valors convivencials que la societat, tal com es troba estructurada, exigeix.
  4. Facilitar l’adquisició de capacitats i coneixements socialment aprovats.

EL CURRÍCULUM OCULT

Illich posa de manifest que a l’escola s’aprenen moltes coses que no tenen res a veure amb els plans d’estudis.

paperb3

Les escoles serien institucions organitzades a partir de principis disciplinaris, recollits en reglaments de règim intern, que promouen la formació d’individus obedients que accepten amb facilitat les jerarquies (Illich anomenaria aquesta educació implícita no recollida en els plans d’estudis consum passiu). El resultat final és la formació individus acrítics amb l’ordre social heretat i amb els seus valors i creences. Aquest altre ensenyament no produiria un aprenentatge conscient, sinó implícit, sorgit de l’aplicació dels procediments d’ensenyament i de la imposició de l’organització escolar, per això els continguts ensenyats d’aquesta manera constituirien l’altre pla d’estudis, paral·lel a l’explícit: el currículum ocult de l’escola, que ensenya als nens i als joves que allò que cal saber és “quin és el seu lloc que li pertoca a cada u”, i que allò que cal fer és “saber-se mantenir quiets en aquest lloc”.

El respecte estricte a les normes i als procediments escolars es veuria recompensat per l’obtenció d’un estatus i d’uns recursos oferts per l’entorn social al servei del qual estaria l’escola, amb qual cosa, aquests procediments i normes es veurien legitimats i reforçats.

Illich, que ens recorda que l’existència de sistemes escolars estatals centralitzats i l’escolarització obligatòria són fenòmens relativament recents, i que no hi ha cap motiu per pensar que calgui acceptar-los com a res d’inevitable, defensa la desescolarització de la societat. Si l’escola té com a objectiu primordial la reproducció d’un ordre social determinat (i, per aquest motiu, lluny d’afavorir les capacitats i la creativitat individuals, que amenaçarien aquest ordre, les limitaria i coartaria) i, aleshores, perpetuar les desigualtats socials en per ell establertes, per què no hauríem posar-hi fi?

L’educació formal hauria de deixar pas a un sistema descentralitzat i desregularitzat que proporcionés, a tothom que volgués aprendre, l’accés als recursos disponibles, en qualsevol moment de la vida.

Ivan Illich proposa guardar els recursos materials per a l’aprenentatge formal en biblioteques, institucions de préstec, laboratoris i bancs per a l’emmagatzemament de la informació, accessibles a qualsevol estudiant. Caldria establir “xarxes de comunicació” que posessin en contacte els individus i facilitessin l’intercanvi d’informació i formació, i el desenvolupament d’experiències d’aprenentatge cooperatiu.

[1] Podríem afegir-hi encara la indústria de l’oci, els grans grups de distribució de productes, els grans mitjans de distribució d’informació i les agències de notícies…

Anuncis
26 Març 2017

BASIL BERNSTEIN: LA TEORIA DELS CODIS LINGÜÍSTICS

9780854736515-720x1024

La hipòtesi que el sistema escolar reprodueix les desigualtats socials va ser defensada també pel sociòleg i lingüista britànic Basil Bernstein (1924-2000), que va examinar les desigualtats en l’educació i la seua vinculació amb les desigualtats fora de l’escola mitjançant l’anàlisi de les habilitats lingüístiques que presentaven els estudiants d’orígens diversos.

Bernstein va assenyalar que els nens arriben a l’escola amb tipus d’expressivitat lingüística (que anomena codis) diferents en funció de la seua procedència social (de l’estament social de procedència), i que aquestes diferències d’expressió lingüística (de possibilitats comunicatives i de capacitat d’articulació de pensament) afectaran la seva experiència escolar i, a partir d’aquí, la seua vida posterior.[1]

Segons Bernstein, la parla dels nens de classe treballadora presentaria una  expressivitat restringida que recorre a un gran nombre de supòsits no explícits, que els parlants esperen que els altres coneguin i sense els quals la seua eficiència comunicativa es veuria molt limitada. La causa d’aquest fenomen es trobaria en el fet que en les persones de classe treballadora tendirien a mantenir relacions familiars i de veïnatge molt centrades en l’aquí i l’ara, i relacions d’intercanvi econòmic igualment presentistes i concretes, relacions, en tots dos casos, marcades a més a més per l’obediència i la jerarquització (seria allò que s’anomenaria relacions socials basades en el control posicional: cada individu fa allò que li pertoca en funció de la posició que ocupa en el si de l’estructura familiar, del grup d’iguals, de la fàbrica…) En aquesta mena de relacions, els valors i les normes es donen sempre per suposats, sense que es qüestionin i sense necessitat d’explicitar-los i molt menys encara de discutir-los i justificar-los, (així, per exemple, en les famílies de classe treballadora els pares tendirien —ens diu Berstein— a socialitzar els fills de manera directa, mitjançant càstigs o recompenses i en absència de discussions i reflexions).[2] En aquests entorns, el llenguatge s’empra sobretot per a parlar sobre experiències pràctiques actuals i concretes, però no per a discutir idees, fer generalitzacions i consideracions abstractes o projectar-se cap al futur i valorar els actes presents en funció d’objectius a llarg termini. Consegüentment, els infants i joves d’aquest entorns arribarien a l’escola amb un tipus de discurs característic, limitat i de caire molt descriptiu, que els dificultarà l’argumentació i l’aprehensió de coneixements abstractes.

És probable que a aquests infants els resulti incomprensible gran part d’allò que el professor expliqui. Per sortir-se’n potser intentaran superar aquesta dificultat traduint el llenguatge del professor al que li resulta familiar, però, segurament, en actuar d’aquesta manera deformarà les explicacions rebudes. Una altra possibilitat és que els nens se centrin a memoritzar sense comprendre les explicacions del professor i els textos emprats, cosa que també acabarà resultant insatisfactòria.

A grans trets podem dir que aquests infants experimentaran poques dificultats en l’aprenentatge mecànic i de caràcter més pràctic, però n’experimentaran moltes a l’hora d’enfrontar-se a tasques que impliquin generalització i abstracció. D’altra banda, el fet que aquest nens tendeixin a rebre respostes limitades a les preguntes que formulin a casa i, sobretot, a rebre escassos estímuls que estimulin els seus interessos i ampliïn la seua visió del món, tindrà com a conseqüència que estiguin menys informats i tinguin, en general, un horitzó de curiositat més restringit a l’arribar a l’escola.

Per contra, el desenvolupament lingüístic dels nens de classe mitjana i de classe alta els proporcionaria un expressivitat més àmplia i una més gran disposició a comunicar idees i raonaments, i això perquè en la socialització dels infants i els joves d’aquests altres grups socials intervindrien, amb una més gran  freqüència, estímuls que promouen la reflexió i l’adquisició de perspectiva respecte al present i als fets donats (lectures, jocs més reflexius i menys físics…), alhora que es donaria una relació amb l’entorn immediat més reflexiva, generalitzadora i amb menys supòsits admesos sense justificació explícita (en aquest casos, en els quals diríem que el control posicional seria substituït pel control personal, que promou que la conducta individual depengui no tant de la jerarquia com de l’acord, ens trobaríem, per exemple, que els pares tendirien a recriminar als seus fills les conductes que desaprovessin ajudant-se, amb molta més freqüència que no en el cas de les famílies de classe treballadora, de l’exposició de les raons que els haurien dut a maldar-los). Tot plegat duria aquest infants a tenir una més gran aptitud per al pensament i el llenguatge argumentatius i una més gran facilitat per poder expressar idees abstractes amb facilitat, cosa que els capacitaria molt més que no pas als nens de classe treballadora per abordar les exigències de l’educació acadèmica formal, tal com està plantejada.

De manera resumida, podem descriure com són els llenguatges d’expressivitat elaborada i els llenguatges d’expressivitat reduïda, enumerant les seues respectives característiques fonamentals:

a.    Llenguatges d’expressivitat elaborada:

  • Mostren precisió gramatical i sintàctica.
  • Són capaços de construccions gramaticals complexes amb oracions subordinades que faciliten l’expressió fluïda d’idees i la formulació de matisos semàntics.
  • Assenyalen les relacions lògiques de vinculació, derivació i pertinença gràcies a un ús ric i correcte de les preposicions i les conjuncions.
  • Mostren un ús freqüent de pronoms impersonals (com ara “hom”, “es”), necessaris per expressar perspectiva i generalització, i en definitiva, per formular pensaments  abstractes.
  • Mostren precisió lèxica, amb una tria correcta i afinada dels adjectius i dels adverbis.

b.    Llenguatges d’expressivitat reduïda:

  • Es caracteritzen per l’ús freqüent de frases gramaticalment simples i curtes, sovint incompletes.
  • Escassa precisió sintàctica, ús repetitiu d’unes poques conjuncions (“perquè”, “i”, “llavors”…) i freqüents errors gramaticals.
  • Ús limitat i sovint incorrecte de d’adjectius i adverbis.
  • Ús habitual de formes verbals que expressen estats d’ànim.
  • Tendència a formular preguntes en què es mostri el propi estat d’ànim i el parer personal.
  • Dificultat per formular preguntes llargues.
  • Ús escàs de pronom impersonals.
  • Utilització d’afirmacions dogmàtiques en el paper de justificacions (“Això és el que cal fer perquè és així” o “…per què sempre s’ha fet” o “….perquè és normal”…)
  • Recurs sovintejat a frases fetes.

Les consideracions de Bernstein (que han estat objecte de vives discussions) ens ofereixen un element de judici concret i empíricament estudiable digne de ser tingut en compte per entendre com és que els nens procedents dels entorns socioeconòmics baixos acostumen a tenir un rendiment escolar deficient. Fóra bo, però, que les seues idees fossin completades amb una història de l’evolució de les capacitats comunicatives de la població, vinculant aquestes amb els canvis socioeconòmics i la història de l’escolarització, i actualitzades amb la descripció de la influència que hagi pogut tenir en el rendiment escolar la irrupció de noves tecnologies, que han transformat els hàbits d’infants i joves i poden haver tingut una influència destacada en les seues habilitats expressives.


[1]
Citant el sociòleg Rafael Feito: «Cal recordar que totes les classes, independentment de l’assignatura de què es tracti, consisteixen fonamentalment en activitats lingüístiques. El llenguatge és, per tant, un fet central en les escoles. En la nostra cultura ensenyar és parlar. Si un alumne roman a l’escola entre els quatre i els setze anys, es calcula que hi haurà escoltat als seus professors durant unes 8.000 hores).»
[2] Subratllem que l’adquisició aquestes diferències en el discurs, que condicionaran la capacitat comunicativa dels individus, es produeix mitjançant l’exposició als agents de socialització, molt fonamentalment, la família i el grup d’iguals, que seran els més influents a l’hora de dotar els infants d’una llenguatge d’expressivitat restringida o d’un llenguatge d’expressivitat més àmplia, juntament amb els mitjans de comunicació, cada cop més influents i que tendeixen a difondre continguts sense contingut reflexiu i orientats a aconseguir captar l’atenció de l’audiència, tot intentant d’evitar, durant tant de temps com sigui possible, que es plantegi la possibilitat d’apartar-se de la pantalla per dedicar-se a una altra activitat, o que, en uns altres casos, bombardegen l’individu amb una cascada d’informacions —sovint trivials i/o enganyoses— que en capten l’atenció i fan impossible la reflexió en la mesura que no se n’interromp l’arribada —aquesta absència de reflexió seria encara més evident quan la informació rebuda és bàsicament o únicament de caràcter gràfic).

 

26 Març 2017

ESCOLA I REPRODUCCIÓ DE L’ORDRE SOCIAL

LA TESI GRAMSCIANA[1] DE L’HEGEMONIA IDEOLÒGICA

pictures-1104941_960_720

En el sistema capitalista, l’esfera econòmica (orientada a la recerca de benefici) es troba en mans d’una reduïda minoria (els propietaris i els gerents)[2] que controla les accions de la gran majoria dels individus (els treballadors), dels qui es mira d’extreure la més gran quantitat possible de plusvàlua.

Els titulars dels recursos productius i financers s’aprofiten de l’existència d’un atur estructural, que manté un exèrcit de treballadors a la reserva del mercat de treball, per forçar les demandes del assalariats, sobre els quals pesa sempre l’espasa de Dàmocles de l’atur (una amenaça latent que sempre resulta més efectiva que no el recurs directe a la força de coacció de l’Estat —dipositari del monopoli de la violència—, que a mitjà i a llarg termini pot arribar a ser contraproduent).

De totes maneres, la forma més efectiva de garantir el manteniment de la relació de forces sobre la qual s’estructura en darrer terme la societat (allò que anomenem statu quo) és no haver de recórrer ni a la coacció directa ni a l’amenaça indirecta, sinó promoure la difusió i l’acceptació sincera, per part dels integrants de les classes subalternes, de l’ordre social existent i de l’estructuració que en resulta. Quan els qui ocupen els estrats socials subordinats veuen justa la seua situació i donen per legítims els valors, les creences i, en definitiva, la consciència col·lectiva de la societat, l’ordre social ja no pot ser vist com a problemàtic, sinó que passa a ser considerar simplement com a normal. Quan això passa, el que en un principi era una estat de coses possible (entre altres estats de coses alternatius i igualment possibles), sustentat per una ideologia determinada, passa a ser considerat com l’estat de coses natural, de manera que el seu qüestionament acaba sent percebut com una actitud antinatural, anormal, pròpia de radicals o bojos. Arribats a aquest punt, la ideologia social dominant esdevé mera mentalitat normal, i tota crítica que se li pogués fer passaria a ser considerada una bogeria, una estracanada pròpia de descentrats. Allò que és ideològic esdevé a ulls de tothom (dominats i dominadors, subordinats i supremacistes) simplement neutral. Quan això passa, ja no cal ni l‘amenaça ni la força per mantenir l’ordre social, perquè aquest es troba totalment consolidat i es reprodueix sense entrebancs de consideració. Els qui ostenten posicions de domini exerceixen el seu poder amb naturalitat, i els qui ocupen estrats subordinats viuen la seua situació com a justa i actuen d’acord amb el que se n’espera, amb la convicció que fan allò que cal. Arribats a aquest punt direm que els estrats o els grups socials[3] poderosos han assolit la seua hegemonia ideològica (dominació ideològica): allò que volen és normal, i els qui se sotmeten a ells ho fan amb normalitat, sense qüestionar-se res i sense oferir resistència (de fet, els mateixos subordinats s’encarreguen d’autoreprimir-se i autocensurar-se, i de reprimir i censurar els seus companys). Les relacions de poder i l’ordre social de l’entorn han esdevingut hàbits centrats.

En l’assoliment d‘aquesta fita hi jugaria un paper important l’escola.

SAMUEL BOWLES[4] I HERBERT GINTIS[5]

baixa

Aquests dos autors afirmen que les relacions que es desenvolupen en el si de l’escola i del sistema educatiu reflecteixen el caràcter jeràrquic de les relacions en el si de la societat en general i reprodueixen, a nivell escolar, l’experiència de la manca de control que el treballador té respecte al producte de la seua feina, en el si del sistema productiu. El treball alienat (el productor no té cap domini sobre el producte de la seua feina) es reflecteix en l’escola en la manca de control que té l’estudiant sobre el contingut dels plans d’estudi (manca de control sobre el currículum, els mètodes i els horaris). L’estudiant no determina què vol estudiar ni per a què fer-ho, simplement s’ajusta a una planificació do-nada per altri, de qui rep, en compensació pel seu esforç, una qualificació i unes credencials educatives, que actuen a la manera de retribucions compensatòries —anàlogues a un salari— administrades directament per uns gerents —els professors— que responen davant d’uns propietaris —l’Administració educativa—.[6]

En el si del sistema educatiu, la fragmentació del món del treball es reflectiria en la fragmentació dels plans d’estudis en l’ensenyament secundari (Humanitats, Ciències Naturals, Ciències Socials, formació professional —al seu torn  fragmentada en itineraris educatius sense connexió entre ells…) i l’ensenyament superior (marcat per la hiperespecialització), i en la competència institucionalitzada entre estudi-ants (que reprodueix la competència entre treballadors en el si del món del laboral).

L’acabat de dir acostuma els joves a les relacions socials que trobaran quan s’integrin a l’esfera productiva, cosa que garantirà que aquesta integració es farà de manera no conflictiva.

La continuïtat entre escola i món laboral i el caràcter preparador del primer per al segon es completa amb la consideració de l’educació com un mer mitjà per accedir al món del treball (i no com un fi en si mateix) i amb la tendència a penalitzar, en el si de l’escola, la creativitat i la independència (com més endavant s’esdevindrà en el món laboral) i a aprovar-hi i estimular-hi la perseverança, l’obediència, la identificació amb l’organització i la puntualitat.

GintisETH2013 

PIERRE BOURDIEU

El sociòleg francès Pierre Bourdieu (1930-2002) insisteix en la idea que les escoles, juntament amb altres institucions socials, contribueixen a perpetuar les desigualtats socials i econòmiques de generació en generació.

La seua anàlisi fa servir nocions enunciades per altres autors (com les de “currículum ocult”, d’Illch, o la de “codi restringit”, de Bernstein) alhora que afegeix noves consideracions, mirant d’elaborar una teoria completa de per què, en incorporar-se a l’escola, els infants de classe treballadora experimentarien un veritable xoc cultural (a diferència del que els passaria als infants procedents d’altres estaments socials, que viurien aquesta incorporació com un transició molt menys traumàtica). Per als nens de classe treballadora l’entorn escolar representaria un ambient cultural realment estrany, al qual els costaria d’adaptar-se, cosa que repercutiria en una menor motivació acadèmica.

Els estudiants de classes benestants arriben a l’escola amb actituds i hàbits adquirits en el seu medi social d’origen que els són enormement útils per a les tasques a les quals, a partir d’ara s’enfrontaran. Hereten sabers, actituds i gustos que els ajudaran en la seua adaptació i escolar i en seu rendiment acadèmic,[7] perquè qualsevol tipus d’ensenya-ment pressuposa implícitament un conjunt de sabers —i una facilitat d’expressió— l’accés als quals exigeix temps i recursos, i que són patrimoni de les classes socio-econòmicament més ben situades.[8]

bourdieu1

En La reproducció,[9] Bourdieu ens recorda que les relacions humanes són també relacions de poder, però que aquesta dimensió de les relacions entre individus sistemàticament s’enfosqueix perquè no es faci patent, i així la dominació d’uns subjectes o grups sobre uns altres esdevingui més efectiva.

En la mesura que la desigualtat i el poder que n’emana són vistos com a legítims[10] costa més de percebre’ls com a font de dominació (i correlativament, de sotmetiment) que cerca perpetuar-se i reproduir-se a si mateixa. Quan això passa la desigualtat i el poder que n’emana s’integren a la cultura del grup social, i la seua sistemàtica reproducció (manteniment i transmissió a la generació següent) es veu afavorida.[11] En aquest procés de legitimació i reproducció d’unes desigualtats (assimilades com a formes culturals) i d’unes relacions de dominació-subordinació de fet, hi juga un paper molt important allò que Bourdieu anomena “acció pedagògica”, que es duria a terme en el si de tres contextos possibles:

  1. L’educació (socialització) familiar.
  2. L’educació (socialització) difusa, que té lloc en el curs de la interacció social, més enllà de l’estructura familiar, per exemple en el si del grup d’iguals o mitjançant el contacte amb els mitjans de comunicació.
  3. L’educació institucionalitzada (escola estatal, educació en el si d’una comunitat religiosa…)

L’acció pedagògica és possible gràcies al reconeixement d’una autoritat.

Tot ensenyament descansa en l’autoritat. Els individus ha d’acceptar el dret d’aquell a qui si li reconeix a fer o dir certes coses (del contrari, aquesta autoritat s’esvaeix). Així, per exemple, els alumnes han d’acceptar el dret del professor a dir-los el que han d’estudiar. Això, però, té un seguit d’implicacions sobre el professor, que té límits sobre el que legítimament pot dir i fer. El límits de l’autoritat i de l’activitat del docent seran, per una banda, els límits que donen sentit a la seua professió (un professor no pot dedicar-se en exclusiva a explicar anècdotes) i, per un altre costat, els límits d’allò acceptable culturalment. En la mesura que amb la seua actitud i les seues paraules respecti i doni suport als valors, les creences i a les pautes de comportament cultural-ment acceptables en el seu entorn cultural, el docent gaudirà d’autoritat (el respecte a aquests valors, creences i pautes és allò que confereix legitimitat al poder del professor, que esdevé aleshores una autoritat). Per això, l’acció del docent (de l’escola, en termes generals) reforça i reprodueix —de manera tot sovint implícita— les relacions culturals de l’entorn i, amb elles, les desigualtats i les relacions de dominació que oculten.

D’altra banda, en la mesura que aquests valors, creences i pautes (en gran mesura transmesos, com s’ha dit, de manera implícita a través del que constitueix el currículum ocult de l’escola) són els culturalment hegemònics, són també els de les classes socialment dominants (hegemòniques). És així que l’escola es posa al seu servei i les perpetua. El professor només té legitimitat (i, per tant, autoritat) si reprodueix una cultura i unes relacions socials determinades (i la perd en la mesura que les transgredeix: el professor és respectat en la mesura que respecta les regles socials, i en la mesura que exclou de la transmissió certes idees com a, simplement, impensables).

Una conseqüència de tot plegat és que el docents jutjaran els seus alumnes d’acord amb els valors i les creences culturalment dominants, de manera que aquells que s’hi acomodin millor seran els qui tendiran a progressar acadèmicament. Els infants procedents dels estaments socials benestants, que deuen la seua posició d’origen a les relacions de poder dominants en la societat i que han estat socialitzats en la seua acceptació, no tindran gaires problemes adaptar-se a un entorn escolar que dóna aquestes relacions per suposades i que les promou, mentre que els nens d’un altra extracció social tendiran a experimentar una més gran dificultat a avesar-s’hi i, consegüentment, una més gran tendència al fracàs escolar (que, però, també dependrà d’altres factors, com ara les limitacions expressives de l’alumnat). Cal apuntar també que la transmissió de continguts que practica l’escola és molt propera al sistema d’inculcació de valors i creences i sabers practicat en el si de les famílies de classe dominant. A més a més, els nens procedents d’aquestes famílies tendiran també a valorar molt més una part dels continguts transmesos (sovint abstractes i allunyats de les necessitats immediates) que no els infants de classe treballadora, per a molts dels quals la legitimitat de l’educació rebuda estarà en funció de les ocupacions que puguin aconseguir amb les habilitats adquirides i les titulacions obtingudes. Els infants d’estaments socials benestants tendiran també a valorar més la importància de l’educació i el saber per si mateixos que no pas els nens d’altres extraccions socials.[12]

Els béns culturals, és a dir, aquells que es troben en els museus, les biblioteques, els teatres, els auditoris, i els aquells que s’ofereixen a l’escola, difereixen dels béns materials en el fet que el consumidor només pot adquirir-los copsant-ne el significat. Aquesta dificultat en limita l’adquisició a aquells que, per manca de socialització adequada, no mostren la predisposició que s’escau per valorar els béns oferts a l’escola i seguir els mètodes i processos escolars. Aquesta dificultat per adquirir capital cultural dificultarà l’ascens social dels qui l’experimentin, perquè, en absència d’aquest capital es redueix el ventall de contactes socials, i les possibilitats en el mercat matrimonial i en el mercat de treball. D’aquesta manera l’estructura social i les seues jerarquies tendeixen a reproduir-se, alhora que la pertinença a un determinat estament social tendeix a transmetre’s de pares a fills.[13]

El procés d’acumulació de capital cultural comença en la família, adopta la forma d’una inversió de temps i ofereix dividends a mitjà i llarg termini. El més o menys gran fracàs en l’acumulació de capital cultural al que es veuen abocats els individus de certes classes en comparació amb els d’unes altres es manifesta en la constatació que, en funció de la classe social a què es pertany, cada subjecte té un futur objectiu, és a dir, un conjunt restringit d’expectatives a les quals raonablement pot aspirar.

Ara bé, en donar a les jerarquies socials i a la seua reproducció l’aspecte d’un fenomen basat en el mèrit i la capacitat personals, desvinculats de l’estructures i institucions socials, és a dir, en donar a aquestes jerarquies un aspecte de jerarquies acadèmiques, el sistema educatiu compleix una funció de legitimació i perpetuació de l’ordre social establert.

bm_CVT_La-reproductionelements-pour-une-theorie-du-system_9772

LA TEORIA DE LA DOBLE XARXA EDUCATIVA

Els sociòlegs francesos Christian Baudelot i Roger Establet[14] defensen la idea que l’escola té sentit, exclusivament, per a aquells, i només per a aquells, que han arribat a la universitat i han reeixit en els estudis superiors. Són aquests els qui elaboraran teories sobre el valor de l’educació i la funció de l’escola, i en pensaran i en faran les lleis. És d’entre ells que en sortiran els docents. Però aquests individus representen només una fracció minoritària de la població (principalment procedent dels estrats socials alts i mitjans).

Per als qui han reeixit a cursar i completar estudis superior l’escola es presenta com un procés continuat que va de l’ensenyament infantil i primari a la universitat, passant pels ensenyaments secundaris, i que deixa a banda la formació professional, que a ulls seus és una escola diferent. Hi hauria, per tant dues xarxes educatives diferents: una de contínua i dotada de sentit, i un altra de separada que, per contrast amb la primera, es presenta, tàcitament, com una sortida per a aquells qui han fracassat en el seu procés educatiu. Es tracta de xarxes d’escolarització totalment diferents, una de les quals desemboca a la universitat i l’altra al món del treball. A la pràctica, aquestes dues xarxes perpetuen la jerarquització social perquè, mentre que la xarxa professional tendeix sobretot a facilitar l’ocupació dels seus alumnes en llocs de treball no directius, la xarxa principal primària-secundària-superior, que funciona sobre la base de l’emulació i la selecció individual, prepara els seus estudiants per a llocs de poder i responsabilitat.

Mentre que la xarxa professional col·loca en primer pla els ensenyaments basats en allò concret i impartits mitjançant pedagogies actives, que preparen per a un treball reiteratiu i centrat en activitat concretes, la xarxa acadèmica principal, que reposa principalment en el culte al llibre, al pensament abstracte i a l’elaboració teòrica, dota els estudiants d’una visió més completa sobre la cultura, els processos productius i les dinàmiques i les estructures socials, que els facilita l’accés a llocs de treball amb un nivell més gran d’autonomia i responsabilitat.

En el pla estrictament teòric, als futurs operaris se’ls imparteix un cos compacte d’idees simples. Per contra, als individus a que segueixen l’escolarització fins a l’ensenyament superior se’ls proporciona un seguit d’aprenentatges adequats per esdevenir improvisadors d’idees, interpretadors de situacions i executors de processos més o menys globals.

Apuntem, per últim, que els ensenyants més ben preparats tindran tendència, pels mecanismes de la selecció i l’ascens en la carrera professionals, a ensenyar a les escoles dels barris més benestants, on la mentalitat dels estudiants i de llurs famílies es troba espontàniament d’acord amb els mètodes i el pensament dels mestres, de manera que, aquesta combinació: docents més capacitats i alumnes més ben disposats, facilitarà l’èxit acadèmic d’aquests darrers i, per tant, la consolidació dels individus en els estrats socials d’origen.

SIGE_2721065_1_apx_470_

[1] La idea de l’hegemonia ideològica, a què, tot seguit ens referirem, i la descripció de les conseqüències per a l’establitat social i els comportaments individuals que se’n deriven, les hi devem al teòric italià, nascut a Sardenya, Antonio Gramsci (1891-1937), un dels fundadors i dirigents del partit comunista italià (fundat en 1921). Gramsci va fer una estada a la Rússia revolucionària entre 1922 i 1923 i, després de passar per Viena, va tornar a Itàlia i ocupà un escó de diputat en el moment en què el feixisme triomfant promogut per Benito Mussolini i el Partit Nacional Feixista es consolidava i s’aguditzava la repressió contra els opositors. Va ser detingut i fou condemnat l’any 1928 a vint anys de reclusió, primer a Bari i, després a Formia, d’on sortiria en 1935, a causa del seu delicat estat de salut, per ser ingressat en un hospital de Roma, on moriria. En el transcurs dels seus anys de reclusió compongué un seguit de notes i apunts que serien publicats amb el títol de Quaderns de la presó, en 1947.

[2] Cosa que molts cops contrastaria fortament amb l’esfera política, que generalment revestiria una organització formalment democràtica.

[3] La dominació ideològica no és només un desig perseguit per les classes socials dominants, sinó també un objectiu volgut pels grups nacionals dominants en el si d’un estat, per, d’aquesta manera, consolidar la seua supremacia i aconseguir que les comunitats dominades vegin en la seua subordinació una cosa normal, fins al punt d’arribar a col·laborar en la seua pròpia subjecció i destrucció.

[4] Economista i sociòleg nord-americà, nascut l’any 1939. Professor a la Universitat de Massachussets i al Santa Fe Institute (de ciències del comportament), de Nou Mèxic.

[5] Economista, psicòleg, sociòleg i pedagog nord-americà, nascut en 1940. Professor a la Universitat de Massachussets i al Santa Fe Institute (de ciències del comportament), de Nou Mèxic. La seua obra més destacada és Schooling in Capitalist America. (Pàgina web de Gintis: http://people.umass.edu/gintis/)

[6] És molt discutible que tingui sentit fer aquest paral·lelisme, adduït per S. Bowles i H. Gintis, entre escola i món del treball (aquí sembla que identificat amb el treball industrial). En qualsevol cas adquiriria certa versemblança en la mesura que l’Administració educativa, a l’hora d’elaborar els seus plans educatius, en comptes de guiar-se per ideals formatius de caràcter humanístics, ho fes atenent les exigències formulades i implantades per aquells qui ostenten el poder econòmic en l’entorn social.

[7] L’avantatge cultural d’aquests infants es fa palès quan constatem la seua més gran familiaritat amb, per exemple, obres artístiques o literàries, una familiaritat que contrasta amb la que mostren els infants d’estaments socials inferiors.

[8] I encara si fos el cas que l’ensenyament formal no exigís cap mena de  saber  implícit previ, és indub-table que  tanmateix se’n beneficiaria de la seua existència.

[9] La reproducció és la principal obra de Pierre Bourdieu sobre sociologia de l’educació, escrita en col·laboració amb el també sociòleg Jean-Claude Passeron.

[10] Bourdieu anomena meréconnaissance el procés mitjançant el qual les relacions de poder deixen de percebre’s com realment són (relacions basades en una desigualtat que els beneficiaris s’esforcen a no revertir) i adquireixen un aspecte de relacions justes (legítimes) per a l’observador. 

[11] La cultura és un conjunt de significats i comportaments que s’hi vinculen, característics d’un grup social i que no són fruit d’un procés racional de selecció i justificació, sinó que en bona mesura són arbitraris i que, sols després de consolidar-se, miren de legitimar-se (és a dir, de presentar-se a ulls dels individus com a adequats, convenients, justos i, per tant, legítims).

[12]      Potser serà interessant exposar aquí el conegut estudi del sociòleg britànic Paul Willis (Aprenent a treballar, 1977) sobre els anomenats estudiants “rebels”, joves de classe treballadora posseïdors, gràcies al tipus de socialització a què havien estat exposats, d’habilitats per a la relació interpersonal de gran subtilesa, però que, també a causa d’aquesta mateixa socialització, consideraven l’escola com un entorn estrany.

Willis

   Aquests nois eren capaços de manipular el seu entorn escolar per als seus propis fins: es complaïen a mantenir una relació permanentment conflictiva amb els seus professors i gaudien d’identificar el punts dèbils de la seua autoritat. L’aspiració d’aquest nois era incorporar-se al món laboral, tot i que sabien que s’hi trobarien amb relacions desiguals i que, en realitat, no n’obtindrien cap veritable benefici. Únicament en etapes posteriors de la seua vida, alguns d’ells començarien a sentir-se atrapats en les seues vides i atribuirien aquesta situació al fet d’haver perdut el temps a l’escola. Curiosament, en arribar a pares, si intentaven transmetre als seus fills que no reproduïssin la seua conducta, no tenien èxit.

   El treball de Willis va consistir en una investigació inicialment de caràcter etnometodològic sobre un grup de nois d’una ciutat del centre d’Anglaterra anomenada imaginàriament Hammertown (i que de, fet, es tractava de Coventry) que mostraven una clara resistència a l’escolarització i a l’escola. Willis va integrar-se en aquest grup de nois (els “lads“), del qual n’analitza trajectòria, des de poc abans d’abandonar l’escola fins a la incorporació dels seus membres a la vida laboral.

   Willis analitza els elements que constitueixen la cultura dels “lads“, descobrint-hi els següents elements:

  • Oposició a l’autoritat, representada pel professorat. Valoració dels actes que impliquin enfotre-se’n de l’escola i dels qui, treballant-hi, la personifiquen).

  • Rebuig d’aquells qui, per la seua acceptació de l’escola i de l’autoritat i de les activitats escolars, anomenen “earholes” (és a dir: orelles-perforades, per analogia amb el bestiar criat en granges que duu una etiqueta travessant-li l’orella). Aquests altres nois, vistos com a conformistes, es caracteritzarien, a ulls dels “lads” per estar sempre estan escoltant, però mai no actuant.

  • Desig de ser reconeguts com a adults, cosa que els duria a cercar el contacte amb el sexe oposat (la capacitat d’atraure sexualment estaria relacionada amb la maduresa), a fumar (activitat igualment relacionada amb la vida adulta i que, a més, tendirien a dur a terme a prop de l’escola, com a senyal de desafiament i autoafirmació) i a beure (el consum d’alcohol els diferenciaria dels “earholes” i del professorat, sobretot quan es duia a terme en bars, és a dir, en indrets inicialment reservats als adults, l’accés als quals els permetria de transcendir simbòlicament l’adolescència forçosa que imposaria l’escola). També valoraran molt sortir a la nit.

  • Valoració del grup d’amics, entorn social informal que s’aprecia per oposició a l’entorn formal que representaria l’escola. La colla dels “lads” no té una estructuració; no hi ha ni jerarquies reconegudes, ni sancions institucionalitzades, però sí que presenta certes normes de comportament que, a grans trets, descansarien en el valor de la fidelitat al grup. Així, per exemple, s’hi exigeix el respecte estricte a la norma no escrita de no delatar davant l’autoritat cap membre del grup. Qualsevol que se salti aquesta regla queda exclòs i marcat definitivament.

  • La colla és la base a partir de la qual es pot explorar l’entorn (i entrar en contacte amb d’altres grups). El rebuig a les pràctiques escolars, entre els quals destaca la competitivitat que s’estableix entre els estudiants, reforça la solidaritat de grup entre els alumnes amb actituds contraescolars, que tendirien a contraposar la lògica de grup a la individualista. Sembla com si, instintivament, els “lads” entenguessin que per a la classe obrera en el seu conjunt, la mobilitat social és una mera il·lusió, i que la competència individual només afavoreix els seus antagonistes de classe.

  • L’oposició a l’escola es manifesta principalment escapolint-se de les obligacions escolars. Fer campana és una mosta d’autonomia i pot arribar a implicar la planificació d’una jornada totalment diferent a la que ofereix i exigeix l’escola. (L’acusació principal que el professorat fa als “lads” és que perden el temps. Doncs bé, si és així, el perdran de debò: el dedicaran a qualsevol cosa que, des del punt de vista escolar, signifiqui malaguanyar-lo.)

  • Valoració dels actes que siguin vistos com a font de diversió. Entre aquesta mena de comportaments s’inclouran els actes d’intimidació i les baralles (uns i altres seran vistos com a mostres de masculinitat que aproparan els nois joves, simbòlicament, al món dels adults). Refusar una baralla pot comportar la marginació de qui protagonitza aquest refús (de totes maneres, generalment es preferirà més la violència simbòlica o verbal a la física).

  • Es valorarà molt aconseguir diners mitjançant petites feines. Aquest guanys comporten una font d’orgull i un sentiment de superioritat davant dels professors, que no saben de què va la vida i que, per tant, no serien capaços d’espavilar-s’hi com fan ells, i dels “earholes”, sempre tancats a l’escola i desconeixedors de què passa defora.

  • Tendència mantenir prejudicis sexistes que porten els alumnes amb actituds contraescolars a rebutjar qualsevol mena de feina de que tingui connotacions femenines o que, simplement, no exigeixi activitat i fortalesa físiques (característiques que s’associen amb una masculinitat estereotípica). D’acord amb això, aquest estudiants mostren el seu rebuig ostentós a les feines d’oficina i a tot allò que s’hi assembli. Aquesta valoració de la masculinitat estereotípica en la cultura contraescolar seria un reflex dels valors del que podria considerar-se la “cultura de fàbrica”, que també inclouria una lluita constant per obtenir un cert grau de control —aparent— sobre el procés de treball. Així, el grup dels “lads” s’esforçaria constantment a no sotmetre’s a les normes escolars, reflectint d’aquesta manera el continuat esforç per conquerir certa autonomia en el desenvolupament de la feina que despleguen els grups de treballadors menys conformistes.

  • Més gran valoració de les activitats pràctiques enfront de la teoria (aquesta darrera serà percebuda com a útil només en la mesura que ajudi a resoldre problemes, a fer coses concretes). El rebuig de l’escola, que és el rebuig a una autoritat vista com a injustificada, és també el rebuig de l’activitat mental en general. 

  • Fort escepticisme pel que fa al valor de les credencials educatives i del sacrifici que suposa la seva obtenció (això darrer tant pel fet que es valori per sobre de tot la gratificació immediata, com perquè no queda gens clar que el sacrifici de l’estudi meni a millors llocs de treball). La cultura contraescolar tendirà a limitar al màxim la quantitat de força de treball efectivament lliurada a l’escola.

   Els darrers aspectes assenyalats semblen apuntar a l’acceptació de les condicions del treball industrial assalariat. Sembla que arriba un moment l’acceptació a lliurar la pròpia força de treball constitueix un acte inevitable per al qual els nois de classe treballadora s’haurien estat preparant durant la seua joventut a partir d’una assumpció inconscient de la seua situació social, que els hauria dut a una relació conflictiva amb l’escola, paral·lela a una progressiva socialització (per via informal) en els valors que presidirien el món laboral al qual estarien destinats. Aquests nois s’haurien autopreparat per al món a què estarien realment destinats (i per al qual l’escola resulta una institució més aviat disfuncional).

   Els alumnes amb actituds contraescolars haurien entès instintivament que la major part de la feina industrial és una feina alienant, repetitiva, poc qualificada i que exigeix escassa formació (potser l’expansió del sector serveis i del sector públic pot fer creure que la varietat de les feines i les possibilitats de mobilitat social han crescut, malgrat tot, però, costaria sobreposar-se a la convicció que, en realitat, totes les formes de treball, també els noves, s’ajusten a la lògica general de l’alienació, la repetició i l’explotació). I així, si gairebé totes les feines a les quals poden aspirar són essencialment iguals, i si és pràcticament impossible obtenir-ne cap mena de satisfacció, per què cal molestar-se a aguantar tants anys d’escola? L’únic que té sentit és preparar-se per a les actituds i formes de conducta que efectivament els permetran adaptar-se a l’entorn laboral futur (autonomia aparent, rudesa, valoració de la satisfacció immediata, menyspreu de la reflexió).

   (Després de l’explicat, és fàcil entendre que s’hagi posat en dubte fins a quin punt les conclusions de Paul Willis poden considerar-se descriptives d’una actitud general de la classe treballadora davant de l’escola o si, més aviat, serien aplicables només al subgrup de la classe obrera manual del sector industrial i a d’altres col·lectius amb poques o nul·les possibilitats de mobilitat social i abocats a desenvolupar ocupacions repetitives, no qualificades i que ofereixen molt baix nivell de satisfacció.)

[13] És interessant advertir que, a  parer de Bourdieu, es dóna una divisió en el si de la classe dominant entre aquells agents que posseeixen el capital polític i econòmic (el món de l’empresa i de la política, estretament vinculats) i aquells altres que posseeixen el capital cultural (el món de la ciència i la cultura), que conservarien certa autonomia respecte als primers i sobre els quals, en la mesura que són generadors dels continguts que es transmetran a l’escola, recau en bona mesura el control sobre el sistema educatiu. Aquesta divisió limitaria el poder dels primers sobre l’escola i permetria que aquesta fos, en certa mesura un espai on es qüestionés el poder polític i econòmic.

[14] Ambdós nascuts en 1938, Baudelot és professor a l’Escola Normal Superior (ENS) de París, mentre que Establet ho és  a Universitat de Provença.

26 Març 2017

ELS INICIS DE LA SOCIOLOGIA DE L’EDUCACIÓ AMB ÉMILE DURKHEIM

md1241658812

Hem vist que l’escola constitueix un dels principals agents de socialització primària, i que per aquest motiu ha rebut l’atenció de la sociologia ja des dels inicis del desenvolupament d’aquesta disciplina. De fet, ja Émile Durkheim (a qui podem considerar el responsable d’haver constituït la sociologia com una veritable ciència social)[1] va subratllar la importància de l’escola en la socialització de l’individu i en el manteniment i enfortiment de la cohesió social (al costat d’altres factors com la divisió del treball).

Cal recordar que la primera càtedra de sociologia, creada l’any 1902 a La Sorbona i ocupada justament per Durkheim, va ser una càtedra de ciències de l’educació i sociologia, de manera que en el treball d’aquest d’autor (que cal recordar, a més, que es va consagrar a l’estudi de la societat amb l’objectiu darrer d’incidir en la renovació i l’educació morals de la població francesa) la sociologia de l’educa-ció va tenir un protagonisme especial.[2]

El treball de Durkheim en sociologia de l’educació va representar una veritable revolució pel fet que, fins aleshores, els pedagogs consideraven l’educació un procés essencialment individual, de manera que s’havia establert una relació estreta entre pedagogia i psicologia, que apareixia com la disciplina en què basar la primera. Durkheim completaria aquest tàndem pedagogia-psicologia amb la mirada sociològica sobre l’educació.

Així, Durkheim va desenvolupar la idea que els sistemes educatius, dintre del conjunt dels elements socials materials, eren components estructurals de la societat, producte de les necessitats i dels canvis ocorreguts en els components morfològics d’aquesta. Aquestes necessitats, i el canvis observats en elles, condueixen a una organització social determinada al servei de la qual es formen estructures concretes (com ara les educatives) que en garantiran l’ordre i l’estabilitat.[3]

D’acord amb això, per entendre un sistema educatiu cal demanar-se de quina manera aquest serveix a la societat en la qual ha sorgit, és a dir a les necessitats de l’organisme social (i no només de quina manera serveix als individus). Igualment, a l’hora de reorientar-lo o modificar-lo, cal tenir en compte les necessitats de la societat a la qual serveix, en el seu conjunt, i és que, al cap i a la fi, les vides de les persones concretes sols adquireixen sentit complet en tant que són membres d’una col·lectivitat, de manera que llurs necessitats individuals dependran en gran mesura de les de l’entorn i dels horitzons que aquest obre i possibilita. Segons sigui la societat a què pertanyi, serà l’individu, les seues possibilitats, les seues necessitats, les seues expectatives i la seua dignitat.

A Educació i Sociologia, Durkheim conclou que, més enllà de proporcionar una educació específica destinada a preparar cada individu per desenvolupar una tasca més o menys especialitzada en el si de la societat,[4] un sistema educatiu ha de promoure la divulgació de determinats valors, normes, sentiments i creences comuns a tots els subjectes que la integren, perquè sols garantint una coincidència bàsica en els valors i representacions socials, un col·lectiu humà pot aspirar a conservar-se.[5] El sistema educatiu es mostra, per tant, com un element clau per consolidar la cohesió social i donar coherència a la comunitat, a més de com un instrument necessari per donar resposta a les necessitats materials directes i promoure el desenvolupament individual.

Segons com seran els valors, les normes i les creences en què els infants i els joves se socialitzin en el si del sistema educatiu, serà la república, la cohesió i coherència de la qual aquest sistema contribueix a consolidar.

L’educació no es mostra tant com un procés d’estimulació i facilitació del desenvolupament natural de l’individu, sinó com un procés de creació, de producció d’un individu adequat a les necessitats de l’entorn social. Dit d’una altra manera: l’educació no és tant un procés per treure a la llum una naturalesa humana preexistent i desenvolupar-la, sinó un procés d’emmotllament de l’individu i de creació d’un ciutadà.

De fet, Durkheim subratlla que l’home, al marge de la societat, no té una identitat específica (no existeix una essència humana ahistòrica i al marge de la societat, l’individu no té cap més identitat que aquella que adquireix en el si de la societat, determinada per les relacions que en ella s’hi esdevenen), i per això l’educació (la formació de les noves generacions a mans de les generacions anteriors) és bàsicament un procés de producció, que descansa en relacions de poder asimètriques.

Les relacions educatives no són relacions de comunicació, sinó relacions de dominació ideològica. L’escola seria una institució de poder la funció principal de la qual consistiria a imposar o a donar continuïtat a una determinada cultura (pensament i formes de vida) i, per tant, a aprofundir en la seua legitimació.[6]

En definitiva, a parer de Durkheim, l’escola generaria (especialment a través de l’ensenyament de la història) sentiments i creences compartides que unirien els individus, alhora que els instruiria en activitats útils per a ells mateixos i per a l’entorn i els proporcionaria un sentit de la disciplina i de l’autodisciplina que facilitaria la convivència.

3a3aa7d158a7308f3b4ad09533835f1c

[1] Ell va ser qui va definir-ne amb precisió l’objecte d’estudi i aquell qui va dotar-la d’un mètode de treball i d’investigació propis. Si la necessitat de la sociologia és anunciada per Comte, la seua possibilitat és assentada per Durkheim.
[2] Recordem també que Durkheim, després d’ensenyar en diversos instituts, havia ingressat a la Universitat de Bordèu (primer establiment on va professar) per encarregar-se, principalment, de la formació dels futurs mestres d’instrucció pública. L’educació, per tant, va ser des de molt aviat una de les seus principals preocupacions professionals. De fet, la principal obra sobre sociologia de l’educació escrita per Durkheim data justament dels seus anys de docència a Bordèu i manté una relació directa amb les lliçons allí impartides. Es tracta del text Educació i sociologia, publicat pòstumament, l’any 1922.
[3] Així mateix, recordem-ho, aquests canvis en la base material de la societat seran la causa de canvis en l’ordre dels fets immaterials (és a dir, de la consciència social).
[4] En les societats modernes, caracteritzades per la difusió del treball industrial, l’educació compliria la funció social d’instruir els individus en les habilitats necessàries per exercir les noves feines especialitzades sorgides del desenvolupament de la indústria, que exigeixen treballadors qualificats. Si en les societats tradicionals, les habilitats laborals podien aprendre’s en el si de la família, o directament en el taller, el comerç o l’explotació agropecuària, on l’ofici s’aprenia mentre s’exercia, després de la revolució industrial aquest sistema de transmissió d’habilitats laborals va quedar obsolet a l’ensems que ho quedaven les maneres tradicionals de producció.
   Afegim a aquestes consideracions que, en una societat moderna, i molt especialment en una societat de caràcter democràtic, caldrà que els individus es trobin en possessió de coneixements instrumentals bàsics com la lectura, l’escriptura i el càlcul, d’un coneixement general del seu entorn físic, social i econòmic.
   (Apuntem, també, que, d’un temps ençà, cal que els individus disposin, a més, de les aptituds digitals necessàries per accedir a la utilització dels recursos informàtics i telemàtics disponibles i de les habilitats que els ha de permetre rebre i gestionar el gran volum d’informació al que es troben exposats).
[5] L’escola, generaria —especialment a través de l’ensenyament de la història— sentiments i creences compartides que unirien els individus, alhora que introduiria en ells un sentit de la disciplina i de l’autodisciplina que facilitaria la convivència.
[6] No cal dir que amb aquesta acció, l’educació es perfila com un element clau en la reproducció social i la consolidació i el manteniment de l’estructura de la societat i de les relacions de poder en les quals aquesta estructura descansa.
   Fem notar que no resulta estrany que sigui justament a França, una república edificada a costa de l’aculturització (i en aquest cas pensem concretament en els trets que permetrien una comunitat de definir-se com a nació cultural) d’occitans, bascos, bretons, corsos, alemanys, flamencs, arpitans i catalans, que aquesta dimensió de l’escola com a institució de poder es faci visible, i que sigui precisament un lorenès, aquell a qui aquesta dimensió se li faci evident.
29 Octubre 2016

LA SOCIOLOGIA DE MAX WEBER

(Article escrit en base al capítol sobre aquest autor publicat en el manual de Teoria sociològica clàssica, de George Ritzer, de la Universitat de Maryland.)

images-1

Max Weber va nàixer a la ciutat d’Erfurt, al centre d’Alemanya, l’any 1864, fill d’un funcionari, que progressà en la seua carrera fins a ocupar llocs de responsabilitat, i d’una mare religiosa (una devota protestant calvinista), austera i rigorista. 
Començà els seus estudis a la Universitat de Heidelberg, on s’in-tegrà a la característica vida estudi-antil de l’època, i els acabà a la de Berlín (seguint la tradició alemanya de cursar els estudis superiors en almenys dues universitat diferents), on es titulà com a advocat i es doctorà. Val a dir, però, que durant els anys d’estada a Berlín, els seus interessos intel·lectuals van comen-çar a decantar-se cap a l’economia, la història i la sociologia.
Fou professor a la mateixa Universitat de Berlín fins que, l’any 1896, guanyà una plaça docent d’economia a la Universitat de Heidelberg. La seua carrera, però, s’estroncà al poc temps, després d’un incident tràgic: l’any 1897 son pare moriria sobtadament després d’haver mantingut una agra discussió amb ell. Weber es mostrà de seguida molt afectat i acabaria patint un col·lapse nerviós que l’apartaria de pràcticament tota activitat durant gairebé set anys. L’any 1904 retornaria a la seua tasca acadèmica i docent amb una conferència pronunciada als Estats Units i, entre aquells any i el següent, publicaria una de les seues obres més conegudes: L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme, a la qual seguiria la publicació d’altres dels seus treballs més rellevants. L’any 1910 participaria en la fundació de la Societat Alemanya de Sociologia.
Weber moriria l’any 1920, als 56 anys d’edat, mentre estava escrivint la més important de les seues obres: Economia i societat, que deixaria inacabada.

WEBER I EL MÈTODE SOCIOLÒGIC

En els medis intel·lectuals de la segona meitat del segle XIX bullia el debat sobre els mètodes d’investigació en ciències socials i, molt especialment, en ciència històrica. Els diversos posicionaments pel que feia a aquesta qüestió podien emmarcar-se entre dos extrems. D’una banda els partidaris de la tesi nomotecnicista, que, inspirats pel positivisme, defensaven que la història es regia per lleis generals i invariables, les quals, de poder ser conegudes, permetrien tractar aquesta disciplina de manera anàloga a com es procedia en les ciències naturals. Per un altre costat, els idiograficistes consideraven que la història constituïa un seguit d’esdeveniments només explicables en base a fets i accions que descansaven en actituds personals (particulars i individuals) totalment irreductibles a lleis universals i, per tant, impredictibles.

Weber, en tant que interessat per la sociologia, assistia a aquest debat —en principi centrat en la història— preocupat per quin d’aquests posicionaments s’adequava més a les característiques i necessitats de la nova ciència (que entenia molt propera a la història, fins al punt de considerar que totes dues es recolzaven recíprocament). La conclusió que en va treure va ser que la història, però també la teoria sociològica no són reduïbles a un conjunt de lleis fixes i que, per tant, és del tot inadequat cercar en els esdeveniments històrics i socials generalitzacions sobre les quals predir el desenvolupament probable de la història i de les societats.

LA CAUSALITAT ADEQUADA

verstehen-332x492

Per a Weber, ni en sociologia ni en història, la noció de causalitat (de causa dels esdeveniments) no pot entendre’s com es fa en les ciències naturals (on identificar una causa equival a conèixer, de manera definitiva i per sempre més, el mecanisme d’un esdeveniment, ara, com en el passat i en el futur, i aquí, com arreu). Weber entenia per causalitat, en sociologia, simplement la probabilitat que d’un esdeveniment en concret se’n seguís un altre de determinat. Aquesta aproximació probable l’anomenarà causalitat adequada, que definirà de manera sintètica dient que implica «estimar el grau en què determinat efecte és “afavorit” per determinades “condicions”». La causalitat adequada s’obtindrà en base a l’observació dels fets i al coneixement històric i ens ha de facilitar entendre allò que succeeix, i fins i tot, preveure’n el desenllaç. Concretant més, es tractarà de:

  1. Identificar el sentit d’una determinada acció tal i com van proposar-se-la els seus actors (agents).
  2. Identificar les característiques del context de l’acció, característiques que contribueixen, de manera decisiva, a donar-li sentit (influència de l’entorn sobre el subjecte).

Cal remarcar que Weber, en les seues investigacions, operarà amb un enfocament multicausal (tindrà en compte, per exemple, l’economia, la psicologia, l’estratificació social, la religió, els valors morals, l’organització social, etc.) perquè parteix de la consideració que els veritables factors causals dels fets socials i històrics són, en realitat, nombroses influències entrellaçades de manera interactiva.

ELS TIPUS IDEALS

widerstaende-identifizieren-und-verstehen

Weber recorrerà també a una altra eina metodològica per avançar en la comprensió (verstehen) dels fets socials. Ens referim a l’elaboració de models ideals (que Weber anomenaria tipus ideals) d’estructures, institucions o for-mes socials —fona-mentalment fruit de la immersió del sociòleg en la documentació històrica— que puguin ser utilitzats com a criteris de mesura per comprendre i explicar les estructures, institucions o formes socials reals (històriques o actuals), i preveure’n l’evolució.

Els tipus ideals podran ser utilitzats com a instruments per explicar fenòmens socials de gran abast i desplegats en el temps, com ara la burocratització progressiva de les societats o l’anomenat procés de racionalització, que a ulls de Weber constitueix l’eix central de l’evolució de les societats occidentals).

Es tractaria, primer, d’«identificar i definir la individualitat de cada desenvolupament [la particularitat d’un fenomen social i de la seua evolució en un entorn determinat]» i, tot seguit, adonar-nos de «les característiques que fan que l’un acabi d’una manera tan diferent a com conclou un altre [de la mateixa mena, però en un altre entorn sociocultural]». Un cop feta aquesta feina empírica i, sobretot, de documentació, estarem, finalment, en possessió d’un «concepte intel·ligible i inequívoc» que ens permetrà descriure —en base a un exercici de contrast entre el model ideal i la realitat analitzada— un estat de coses present determinat, enumerar les seues desviacions respecte al model ideal amb què es compara, inferir de quina manera s’ha originat i establir-ne l’evolució probable (aquestes dues darreres coses recolzant-nos en la noció de causalitat adequada, més amunt explicada).

ed60d366aefc0136396c8942e64b31ea

Els tipus ideals weberians tant han de poder descriure entitats socials estàtiques (com, per exemple el de la “burocràcia”), com entitats dinàmiques (com ara corresponent al desenvolupament social de la “burocratització”). De fet, autors posteriors han arribat a identificar fins a quatre menes de tipus ideals:

De caràcter estàtic:

  • Tipus ideal històric: fa referència a una institució o estructura social pròpies d’un moment o època històrics determinats (per exemple, el feudalisme).
  • Tipus ideal sociològic general: fa referència a qualsevol fenomen perdurable en el transcurs de la història i generalitzat entre, si no totes, sí la majoria de les societats(per exemple, la burocràcia estatal).

De caràcter dinàmic:

  • Tipus ideal d’acció: fa referència a accions típiques i potencialment recurrents protagonitzades per un actor o conjunt d’actors determinats. Es basen en les motivacions dels agents de l’acció i el seu procedir general (per exemple, l’exercici de la corrupció política)
  • Tipus ideal estructural: es reserva aquest nom per als tipus ideals que cerquen descriure de manera arquetípica accions socials típiques i potencialment recurrents que afecten la societat en general i no sols un nombre limitat d’agents i els seus interlocutors principals (per exemple, l’acció derivada de l’exercici del poder carismàtic).

SUBJECTIVISME 

versteh

Apuntem, per últim que Weber està interessat a explicar, en el marc d’una verstehen completa, què fan els individus i a descobrir per què aquests individus fan el que fan. De fet, aquest anhel queda recollit en a la manera com entén els conceptes de tipus ideal i de causalitat adequada. Weber s’esforça a reduir les  dinàmiques col·lectives a les accions dels subjectes que integren el col·lectiu, sense oblidar, però, que les estructures socials tenen les seues pròpies lògiques i que són aquestes lògiques impersonals allò que, tot sovint, motiva els individus a actuar de determinada manera. De fet, Weber va subratllar que seria una equivocació considerar que la base de l’acció social de l’individu és purament psicològica, perquè si bé és possible parlar d’una acció reflexiva i dotada de significat per a l’agent que la duu a terme, caldrà admetre que el rerefons de d’irracionalitat, creativitat i llibertat que se li pressuposa al subjecte sol exagerar-se i que, en realitat, la significació subjectiva de l’acció té, tot sovint, un origen, en darrer terme, extern (social).

Allò que sí que rebutja obertament Weber és que, en el desenvolupament de la seua tasca, l’investigador es deixi guiar per les seues creences i els seus valors particulars i que intenti decantar el públic cap a un horitzó de futur determinat. La sociologia ha de ser una ciència i per això, malgrat que hagi de renunciar a mètodes positivistes, cal que s’esforci a oferir explicacions causals no contaminades de la subjectivitat de l’investigador, un esforç, aquest, en què el sociòleg ha d’excel·lir especialment, atès que la investigació sociològica és en gran mesura interpretativa.

L’ACCIÓ SOCIAL

Com acabem de dir, Weber s’esforça a explicar els esdeveniments socials en termes d’acció de l’individu concret en societat. D’acord amb això, haurem d’entendre per acció social un comportament individual que implica la intervenció de processos reflexius i significatius per a l’agent, si bé aquesta significativitat individual cal entendre-la, al seu torn, com a socialment mediatitzada (en més gran o més petita mesura).

Weber identificarà quatre tipus bàsics d’acció social (que tot sovint es donaran combinats en grau divers en les diverses accions reals concretes):

  1. Acció racional teleològica (és a dir: orientada a fins), que respon a expectatives respecte a les respostes que, als nostres actes, obtindrem d’altres individus o d’objectes (que seran vistos com a mitjans per a assolir objectius personals).
  2. Acció racional en funció de valors: acció motivada per valors als quals s’ajusta (tot prescindint d’en quina mesura s’obté el resultat desitjat). Aquí allò realment important és la manera de fer, no l’èxit en l’acció.
  3. Acció afectiva: irracional, motivada per afectes.
  4. Acció tradicional: determinada per l’hàbit i el costum.

L’ESTRATIFICACIÓ SOCIAL

Weber defensa la idea que la societat es troba estratificada en base a tres estructures, una per cadascuna de les tres dimensions segons les quals, a parer seu, s’organitzarien les societats humanes complexes:

La classe social: és la forma característica de l’estratificació en la dimensió econòmica de la societat. Cal entendre la classes social com un grup humà en què els seus integrants comparteixen una mateixa situació econòmica i una posició semblant respecte al mercat. Una classe social no constitueix una comunitat, sinó un grup d’interessos econòmics bàsicament coincidents.

pg-21-social-classes-wattEl grup d’estatus: és la forma característica de l’estratificació en la dimensió  social estricta. En funció d’allò que Weber anomena l’estatus, els individus s’agrupen en veritables comunitats unides per un estil de vida que comporta un reconeixement social determinat. Els grups d’estatus es troben jerarquitzats (en un jerarquia molt complexa i variable), i a cada nivell li correspon una valoració i un estil de vida concret. Generalment, classe social i grup d’estatus es troben relacionats, però aquesta vinculació no té perquè ser biunívoca: de vegades estatus i classe no es corresponen.[1]

imagen14El partit polític: constitueix una estructura social que, pròpiament, serveix més per vehicular l’esforç dels individus per accedir al poder (la tercera dimensió social bàsica en els sistema sociològic weberià), que no pas per estratificar aquest mateixos individus d’una manera jerarquitzada. (Per entendre la utilització de la noció de “partit polític” per part de Weber cal que tinguem en compte que Weber tenia una concepció àmplia del partit. Weber entén per partit polític més aviat un corrent d’opinió consolidada, que no una organització tancada i definida.)

Els partits representarien els interessos i les preferències dels individus que s’hi vinculen de manera més o menys estreta i directa. Representen els grups d’estatus i/o les classes socials i suposen l’estructura emprada per aquests en la seua lluita per accedir al poder.

LA DOMINACIÓ POLÍTICA

La noció de “dominació política” en Weber no fa referència a l’acte concret d’exercici del poder, sinó al mecanisme capaç de generar consentiment i obediència per part dels governats (ja sigui en relació amb un mandat específic o per a tota mena de mandats). Aquesta dominació podrà estar justificada i ser legítima, o totalment injustificada i ser il·legítima, en tot cas, però, l’important a efectes socials és que sigui efectiva, és a dir, efectivament reconeguda pels governats i, per tant, legítima (legitimada) als seus ulls (encara que sigui legítima en si mateixa). Weber va donar el nom d’autoritat a tota dominació política (poder) reconegut, reconeixement per al qual va identificar tres possibles fonts o orígens:

Dominació legitimada per raons de tradició (autoritat tradicional): fonamentada, en paraules de Weber, en «la creença quotidiana en la santedat de les tradicions immemorials i la legitimitat dels assenyalats per aquesta tradició per a exercir l’autoritat». En aquesta mena de dominació, el líder és vist més aviat com un mestre, i l’Administració es presenta com un cos de partidaris personals vinculats amb el governant, no per un deure de caràcter impersonal, sinó per una relació de lleialtat personal.

baixa

Estudiant els exemples que la història ofereix d’aquesta mena d’autoritat o dominació política, Weber conclou que, en ells, el personal de l’Administració (a qui no se li exigeix una formació tècnica definida) hi accedeix per un sistema de nomenaments discrecional, i no compta, ni amb un mecanisme de promoció professional regulat (carrera administrativa), ni amb competències i responsabilitats definides, ni tampoc amb una estructuració jeràrquica clara.

En les èpoques més reculades, la dominació tradicional revesteix la forma de gerontocràcia (govern dels ancians) o de patriarcalisme primari (que es donaria quan existeix un líder personal que llega la seua autoritat a un descendent per ell designat). En qualsevol, d’aquests dos casos l’Administració seria inexistent i, per tant, no s’hi desenvoluparia cap mena de burocràcia. A aquestes formes primitives de dominació les succeiria la qualificada per Weber de patrimonialisme (caracteritzat per l’existència d’un líder que governa a través d’una Administració i d’una força militar erigides en instrument personal del governant) i, a aquesta, el feudalisme, en què el poder del líder es veu limitat per pactes, de manera que l’autoritarisme es matisa i l’autoritat deixa de ser discrecional i comença a necessitar de justificacions que legitimin els seus actes més enllà del mer recurs a la tradició.

Dominació legitimada per mitjà del carisma del líder (autoritat carismàtica): fonamentada en la devoció dels governats cap a qui ostenta el poder, a qui s’atribueixen qualitats excepcionals (caràcter heroic, santedat, exemple-ritat…) L’important en aquest cas, no és que el líder carismàtic posseeixi les qualitats que se li atribueixen, sinó que els seus seguidors creguin que efectivament es troba en possessió d’elles.

Els casos de lideratge carismàtic condueixen canvis radicals i, fins i tot de caràcter revolucionari, i això pel fet que, quan aquesta mena de lideratge es dóna, s’acompanya de canvis en la mentalitat dels individus que l’encimbellen.

El líder carismàtic s’envolta de col·laboradors als quals se’ls atribueixen qualitats semblants a aquelles que se li reconeixen a ell. En aquests casos, els nomenats i les promocions no segueixen un sistema reglamentat i la jerarquia de l’Administració, pel que fa als seus càrrecs més alts, no està gens clara.

En qualsevol cas, el carisma és efímer, i tendeix a apagar-se ben aviat, tan bon punt la governació es rutinitza. Un cop això passa, l’autoritat carismàtica tendeix a convertir-se en dominació tradicional (o, en alguns casos en autoritat legal-racional, de la qual parlarem tot seguit). També pot passar que el líder carismàtic desaparegui aviat, sense haver arribat a perdre encara l’aurèola que el caracteritzava. En aquest casos tendirà a formular-se alguna estratègia per mantenir l’organització que s’havia configurat al seu voltant, i així, per exemple, podrà establir-se un procediment d’identificació d’un nou líder carismàtic (de fet, aquest mecanisme podria haver-se definit ja amb anterioritat a la desaparició del líder). També podrà transferir-se l’autoritat a un successor prèviament hagués estat designat pel líder desaparegut (i al qual, simbòlicament, aquest hauria transferit el seu carisma).
lider
Dominació legitimada sobre fonaments racionals (autoritat racional-legal): en aquest cas l’autoritat descansa en la suposada (o efectiva) conveniència racional que el governant a exerceixi el seu poder, en la conveniència racional de les institucions constituïdes i en la legitimitat de les normes legals per elles emeses. En aquest cas la legalitat descansa en la racionalitat que la legitima, alhora que aquesta legitimitat esdevé, tot seguit, font de legitimació (fonament legítim) de les futures institucions i normes que succeeixin les primeres o derivin de les segones.

Weber va destacar que la forma que generalment acaba adoptant l’autoritat racional-legal és la de burocràcia,[2] que es configura com l’estructura de poder capaç de la més gran eficàcia, fiabilitat i precisió en l’exercici del poder, i capaç de dotar a la dominació política de la més sòlida estabilitat i de fer-la arribar arreu de la vida social. La burocràcia representa per a Weber la culminació del procés de racionalització del poder (al cap i a la fi, la dominació racional-legal no és només un tipus d’autoritat, sinó aquell al qual històricament ha tendit l’autoritat tradicional en el món occidental, i aquell en què sol desembocar l’autoritat carismàtica) i malgrat els seus aspectes positius és vista per aquest autor amb recel per la seua tendència a dur la racionalització a tots els aspectes de la vida, amenaçant d’aquesta manera la llibertat personal.

La racionalització del món social és una tendència imparable que s’empara de la dominació política i que amenaça de convertir la societat en una “gàbia de ferro”, en gran mesura gràcies a una cada cop més gran burocratització que, malgrat tot és inevitable perquè l’administració de les masses socials (que no paren de créixer) la fan indispensable.[3]

ed1267df073b9b0468b38db02cdaa072
Weber descriu el tipus ideal de la burocràcia a partir de les següents característiques:

Consisteix en una organització ben travada de càrrecs amb responsabilitats públiques, limitats per regles.

  1. L’esfera de responsabilitat de cada càrrec és limitada.
  1. Cada càrrec desenvolupa, en el si de l’aparell burocràtic, un conjunt concret i delimitat de funcions per a la realització de les quals disposa dels mitjans i de l’autorització necessaris.
  1. Els càrrecs burocràtics es troben jeràrquicament organitzats.
  1. Per a ocupar un càrrec burocràtic determinat es requereix certa qualificació tècnica i un entrenament específic adequat.
  1. Les persones que ocupen càrrecs en el si de l’organització burocràtica no tenen la possessió d’aquests càrrecs ni la dels mitjans necessaris per desenvolupar-los.
  1. Els actes burocràtics són registrats i guardats.
  1. Els actes burocràtics segueixen regles establertes i detallades.

13124_600

Les úniques esperances que Weber contemplava davant de la progressiva burocratització i de la limitació de la llibertat que comportava eren, o bé que pogués sotmesa a cert control des de la política, o des de la reflexió intel·lectual (al cap i a la fi, només els intel·lectuals —incloent aquí els científics— i els qui ostenten el poder polític es troben en certa mesura fora del sistema burocràtic), o bé que el sorgiment d’individus carismàtics que arribessin a posicions de poder polític pogués aturar, ni que fos de manera temporal, la força coercitiva de la racionalització i de la societat perfectament organitzada i reglamentada que en deriva.

És justament en el marc del problema que representa la preservació de la llibertat, l’espontaneïtat i la creativitat personals davant de la progressiva racionalització i burocratització de la vida social que hem d’entendre la distinció que fa Weber entre l’ètica de la responsabilitat i l’ètica de la convicció. Així, mentre aquesta darrera optaria, en el camí cap a la realització dels valors que orienten l’acció, per mitjans d’actuació triats de manera estrictament i descontextualitzadament racional (sense aturar-se a considerar les conseqüències concretes de la seua aplicació), l’anomenada ètica de la responsabilitat no perdria de vista aquestes conseqüències (és a dir, contextualitzaria l’elecció dels mitjans d’actuació) i s’esforçaria a trobar la manera de procedir per tal d’assolir els objectius morals perseguits sense proposar-se sotmetre la situació i els individus als designis de la raó i sí, per contra, sotmetent aquests designis a les circumstàncies. Qui actués d’acord amb una ètica de la convicció seria inflexible. Qui ho fes d’acord amb una ètica de la responsabilitat seria observador, astut, imaginatiu i creatiu (mostraria, en definitiva, una racionalitat flexible). Allí on l’ètica de la responsabilitat es mostra prudent i innovadora, l’ètica de la convicció es mostra estricta, sistemàtica i cegament racional. En un cas, la raó fa marrada, en l’altre envesteix. En un cas s’és raonable, en l’altre fredament racional.

Apuntem, per últim, que Weber mai no va pensar que les tres formes de dominació política que va identificar es donessin de manera aïllada i pura, sinó que sempre va ser conscient que es donaven de manera combinada (en diverses proporcions, segons els casos).

LA RACIONALITZACIÓ

cost-cutting-rationalisation-illustration

Weber veia en la història d’Occident un procés progressiu de racionalització de les estructures socials[4] i, amb ella, de la vida dels individus, en què el capitalisme i el desenvolupament de les burocràcies irrompien com a dues grans forces que consolidaven, potenciaven i acceleraven el fenomen, i que ho feien retroalimentant-se l’una a l’altra (el capitalista i el buròcrata es presentaven com els dos grans especialistes en el coneixement i la gestió de la realitat social), sense descartar, però, que pogués arribar un moment en què totes dues forces es contraposessin i que la maquinària burocràtica pogués arribar a frenar i bloquejar el capitalisme (moment en el qual, aquest darrer, podria acabar esdevenint, contra el que hauria passat fins ara, un adversari de la burocratització).

Abans, però, de continuar, caldrà que concretem què és el que entenia Weber exactament per “racionalització”. La ració-nalització d’Occident és el desencantament del món occidental, és a dir, la progressiva dissolució de les creences dogmàtiques (i fascinadores) sobre els quals les societats occidentals s’haurien construït i la seua substitució per principis estrictament racionals (si més no, d’aparença racional), que dictaran, en un procés de deducció a partir seu, institucions, estructures i formes socials i culturals legitimades justament pel seu caràcter racional. Occident seria la terra on la tradició mor, on l’home es troba sol enmig del món, sense Déu ni manaments, però plenament confiat en la capacitat de la seua raó, a la qual considera, optimistament, absoluta i capaç de tot. Una raó càustica, que tot ho dissol amb el seu contacte, que tendeix a convertir el món social en un mecanisme de rellotgeria,[5] i que jutja l’home i els seus actes de manera inflexible i segons criteris cada cop més centrats en la utilitat.

Cal dir que, per a Weber, hi havia quatre tipus de racionalitat, i que és un d’ells aquell que pròpiament té en compte a l’hora de parlar de racionalització.

  1. Racionalitat pràctica: accepta la realitat donada i se centra a valorar els mitjans possibles a emprar per solucionar les dificultats concretes que es presenten als individus concrets o a grups concrets d’individus. Aquesta manera de ser racional s’oposa a tot allò que amenaci la rutina diària, i mena els individus a desconfiar d’idees transformadores, de projectes de canvi, de valors no estrictament pragmàtics (o de tipus tradicional) i de la racionalitat teòrica dels intel·lectuals.
  2. Racionalitat teòrica: representa un esforç intel·lectual (propi de filòsofs, científics, juristes, teòlegs…) per conèixer la realitat a través de conceptes abstractes. A través d’aquest ús de la raó, l’individu transcendeix la realitat quotidiana i en comprèn el logos que hi subjau (i, alhora, esdevé capaç d’imaginar transformacions socials i de prescriure noves maneres d’actuar i conduir-se en societat).
  3. Racionalitat substantiva: com la racionalitat pràctica, implica l’elecció de mitjans per assolir determinats fins, sols que, en aquest cas, els objectius no són de caràcter pràctic, sinó moral. La racionalitat substantiva cerca la realització de valors i la prevalença de principis polítics i morals, que tant poden ser de caràcter conservador (valors i principis que formen un sistema coherent i hegemònic), com de caràcter transformador (valors i principis producte d’una racionalitat teòrica orientada al canvi social).
  4. Racionalitat formal: com la pràctica i la substantiva, aquest tipus de racionalitat implica l’elecció de mitjans per assolir determinats fins, sols que aquí els fins no són valors i principis morals i polítics, ni tampoc no representen solucions a problemes concrets. L’objectiu perseguit en aquest cas és la realització pràctica de conductes reglamentades i rutinitzades com les de l’economia capitalista, la vida quotidiana segons les normes del dret i les regles burocràtiques, etc. Aquesta mena de racionalitat és la que més interessava a Weber i aquella en què pròpiament pensava quan parlava de “racionalització”, perquè aquest tipus de racionalitat es presenta com un veritable fet social al qual els individus s’enfronten i que acaba determinant-los amb la força d’una realitat externa. Mentre els altres racionalitats expressen l’acció humana i són compatibles amb la iniciativa i la llibertat personals, la racionalitat formal s’imposa als individus i els condiciona com un constrenyiment social, supraindividual, metòdic i extern.

5482d9973debb

La racionalitat formal hauria irromput a Occident amb la industrialització i descansaria i es projectaria des de i sobre les institucions econòmiques,[6] però també des de i sobre la burocràcia (decisivament potenciada per les modernes formes econòmiques), instaurant una manera característica de dominació social.

La racionalitat formal pot definir-se mitjançant sis característiques bàsiques:

  • Calculabilitat: pren en consideració especialment allò quantificable, i prioritza les valoracions quantitatives per sobre de les qualitatives.
  • Eficiència: cerca els mitjans més senzills i més eficaços per assolir els fins que es planteja.
  • Predictibilitat: cerca reduir la diversitat d’opcions i garantir que els esdeveniments futurs transcorrin tal i com s’havien planificat.
  • Control: cerca la reducció de la incertesa.
  • Substitució de la tecnologia humana per tecnologia no humana: considera que la utilització de mecanismes i mitjans automatitzats incrementa la predictibilitat, l’eficiència, el control i resulta coherent amb la valorada calculabilitat.
  • Conseqüències irracionals: la conducta subjecta a la racionalitat formal tendeix a tenir conseqüències irracionals des del punt de vista de la resta de tipus de racionalitat i, fins i tot, des de la mateixa racionalitat formal en tant que cerca garantir el control i la predictibilitat. La racionalitat formal tendeix a eliminar de l’horitzó dels individus la pregunta pel significat i el sentit darrer del món.

Weber pensava que la racionalitat substantiva seria l’única forma de racionalitat capaç d’introduir canvis en una forma de vida marcada per la racionalitat formal (de fet, ja va mostrar la seua capacitat d’influència amb la introducció de la racionalitat formal característica del món contemporani, en gran mesura que fruit, per exemple, de la racionalitat substantiva nascuda del protestantisme calvinista, decisiva per a l’èxit del capitalisme). Tanmateix, Weber temia que la racionalitat substantiva acabés perdent la seua influència sobre al racionalitat formal i que, finalment i de manera definitiva, el capitalista i el buròcrata acabessin dominant un Occident que veuria desaparèixer aquell que ha estat el valor més alt de la seua civilització: l’individu lliure i autònom guiat per principis morals i utopies de plenitud i alliberament personal i social.

EL PROCÉS DE RACIONALITZACIÓ

EL FACTOR DE L’ECONOMIA CAPITALISTA

digital-asset-audit-and-rationalisation-01903-527927-300x300

En el transcurs de l’Edat Mitjana es va produir un seguit de transformacions econòmiques de gran importància, entre les quals destaca l’increment de la producció manufacturera a les ciutats, una producció que, en gran mesura, ja no anava adreçada a la satisfacció de les necessitats bàsiques sinó, també, al consum sumptuari i, molt especialment, a l’intercanvi comercial. Aquesta proliferació va com-portar l’aparició dels gremis artesanals alhora que estimulava l’abandonament del camp (fenomen, aquest darrer, que, a més, va contribuir a inestabilitzar les relacions entre camperols i senyors feudals, que així van assistir al declivi del seu poder).

Els gremis medievals eren estructures tradicionals que regulaven el treball en el seu interior i protegien els seus membres de la competència exterior, i ho feien en base a evitar, entre altres coses, l’existència, entre ells, de grans desigualtats en recursos i capital, unes desigualtats que, en altres condicions, s’haguessin pogut donar entre els diversos artesans i propietaris agremiats. La situació, però, no es va mantenir estable molt de temps. Els gremis començaren a desintegrar-se i, amb aquest declivi i per ell, juntament amb d’altres factors, la societat medieval va transformar-se en una societat diferent: la societat moderna.

La dissolució dels gremis va comportar, en un primer moment, l’increment de la producció domèstica de manufactures (amb un especial pes de les dedicades a la manufactura tèxtil). L’existència de tallers familiars era un fenomen existent a diversos llocs del món, però a Europa presentava característiques especials, perquè només a Europa l’accés a la propietat era lliure, només a Europa el mercat (de productes i de mà d’obra) era obert i, en definitiva, només a Europa la lliure competència era un horitzó possible.[7]

el-banquero-y-su-mujer

El creixement i desenvolupament dels tallers familiars va transcórrer paral·lel a l’aparició de les fàbriques (estimulades per la possibilitat d’acumular recursos i capitals o de captar inversions), tot això en un període de temps que aniria de finals del segle XIV fins al segle XVI. L’existència d’aquestes factories va ser possible també mercès al perfeccionament de la maquinària productiva, perfeccionament que, al seu torn va veure’s estimulat per l’aparició de les fàbriques i la necessitat de donar resposta a les seues necessitats. L’especialització del treball, el control del capital en poques mans i el desenvolupament d’un sistema de comptabilitat que racionalitzés la inversió i la despesa van fer possible la consolidació del sistema productiu fabril i el seu creixement.

Al mateix temps, i per respondre a la noves necessitats productives i mercantils, però també per beneficiar-se’n, va desenvolupar-se una economia financera moderna (amb nous productes i una nova estructura: la banca moderna), va invertir-se en els mitjans de transport i les vies de comunicació, i es va crear la institució l’economia política, que es complementava amb una nova política monetària i el sorgiment dels bancs centrals).

El desenvolupament econòmic (de l’economia que coneixem amb el nom de “capitalista”) va impulsar, com a producte derivat i necessari, la noció de ciutadania (impregnada per les idees d’igualtat i llibertat), una noció d’arrels antigues que, recolzada en l’experiència de la llibertat de contractació i de la igualtat de les parts contractants, ben aviat va esdevenir una categoria política que anunciava canvis en la naturalesa i estructura del poder polític estatal.

Així mateix, es va fer imprescindible la formació tècnica i especialitzada del personal dedicat l’Administració, que, per aquest motiu, va començar a professionalitzar-se. Alhora, aquesta Administració va començar a créixer, paral·lelament a l’enfonsament dels darrers vestigis de la reglamentació tradicional, substituïda per un dret racional (en el sentit que s’ajustava, racionalment, a les necessitats de la producció i del comerç) cada cop més complex i que exigia, per ser aplicat, una maquinària burocràtica cada cop més gran i l’aparició d’un sistema d’execució de la llei especialitzat i de caràcter progressivament tecnificat.

Tot això alhora que la ciència es transformava per posar-se al servei de la producció i del benefici de la propietat. En definitiva: l’economia implicava la societat en el seu conjunt, l’absorbia i la parasitava, i ho feia en un sentit racional, no teòric, ni substantiu, sinó pràctic i, sobretot, formal.

EL FACTOR RELIGIÓS
920x920

En el seu si, la religió també havia experimentat, des de molt temps enrere, un procés del racionalització que l’havia conduïda, des de la postulació de l’existència d’una pluralitat diversa i inconnexa de déus inconcrets, a la formulació d’un panteó ordenat i coherent de divinitats antropomòrfiques amb jurisdicció limitada i, finalment, a la creença monoteista.

En aquest procés de racionalització havien jugat un paper important els sacerdots professionalment formats com a cos especialitzat. En aquells indrets on la institució sacerdotal va donar-se i desenvolupar-se, la figura primitiva i tradicional del xaman va ser qüestionada, i la racionalització de la religió va avançar amb més rapidesa que no pas en aquells altres indrets en què la tradició i el xamanisme van ser capaços d’oposar una més gran resistència al canvi.

Cal dir que també la irrupció de personatges carismàtics, com poden ser els profetes, pot contribuir a la racionalització religiosa (a més de fer-ho al revifament de la fe i de la religiositat). Weber distingia entre dos tipus de profetes:

Profetes ètics: que prediquen, convençuts de ser els portadors d’un missatge diví, una conversió que afecta sobretot la conducta, i que demanen obediència als seus seguidors argumentant-la com un deure ètic (entre aquests profetes, hi trobaríem els del l’Antic Testament, Jesucrist o Mahoma).

Profetes exemplars: més que no pas un missatge transmetien als seus seguidors l’exemple dels seus actes i del seu capteniment personal, per mostrar el camí de la salvació de l’ànima (seria el cas de Siddharta Gautama, Buda, per exemple).

En tots dos casos, són capaços d’atreure un gran nombre de seguidors per a una creença ja existent, a la qual revitalitzarien i transformarien, o per a una creença nova (més o menys vinculada a creences preexistents), però, sobretot, en tots dos casos són capaços de generar l’aparició d’un grup de sacerdots que iniciaria la sistematització i el desenvolupament teològic del missatge profètic, inicialment força irracional i apassionat).

Pel que fa a la influència de la religió en el procés de racionalització de la societat en general, cal dir que s’exerceix fonamentalment pel fet que és sobre l’estament sacerdotal de les religions organitzades que recau, en un principi, el gruix de la responsabilitat d’educar la població en un entorn social en què la racionalització de la producció exigeix una cada cop més completa formació dels individus i la divulgació entre unes masses d’una doctrina ètica que uniformitzi i disciplini els subjectes i els converteixi en aptes per assumir un dels rols que l’ordre socials els té reservats. D’una banda, la religió sistematitzada proveeix la societat d’alguns dels materials formatius necessaris per a aquesta funció, mentre que, per un altre costat, per ser, el sacerdotal, un estament nombrós i constituït per individus cultivats, la jerarquia eclesiàstica es presenta, en un primer moment, justament com l’instrument necessari i imprescindible per fer possible l’educació de les masses (oimés quan el sacerdot, a través de la seua dedicació pastoral, ja ha adquirit experiència en la predicació i la formació dels individus).

En el cas d’Occident, a més, la religiositat, en combinar, al mateix temps, pràctiques rituals, divulgació pastoral, pensament ètic i teologia sistemàtica, ha erigit un edifici doctrinari especialment sòlid, racional i influent, que converteixen els diverses esglésies en estructures i institucions socials impossibles d’obviar i de gran influència, no sols en l’àmbit rural, sinó també a les ciutats, que són el context on es desenvolupa primordialment el procés de racionalització.

L’estament sacerdotal s’incorpora a l’aparell burocràtic de l’estat modern occidental, contribuint al seu creixement i al creixement de la seua influència (alhora que proporciona una font d’inspiració per al nou dret i per a l’elaboració del nou concepte de ciutadà).

Religió i economia: l’ètica protestant i l’esperit del capitalisme

die_protestantische_ethik_und_der_geist_des_kapitalismus_original_cover

Les seues recerques van dur Weber al convenciment que eren les forces materials, i no els sistemes d’idees aquells els qui determinen la forma de els societats i la seua evolució. Malgrat això, considerava que les imatges del món que sorgeixen de la racionalitat teòrica eren capaces de decidir el curs de la història quan la situació material és oberta i no determina un camí en concret.

Dintre del conjunt de creences religioses del món occidental va considerar el calvinisme[8] un moviment religiós essencial per explicar el sorgiment i l’èxit del sistema econòmic capitalista, que, com ja hem vist, és considerat per Weber, un dels factors principals de la racionalització de les societats occidentals.

rsz_grant_wood_-_american_gothic_-_google_art_project_300_362_90

El calvinisme seria un moviment religiós que promou l’ascetisme intramundà (que tot i menystenir els plaers terrenals, no rebutja el món, sinó que, per contra, anima els seus seguidors a participar activament de la vida present de manera que sigui a través d’aquesta que puguin assolir la salvació o, si més no —i això és característic del calvinisme—,[9] signes de la salvació futura, en una actitud que Weber qualificarà de misticisme intramundà pel fet que condueix a un esforç de contemplació del món per veure-hi els designis divins i descobrir-hi els senyals de la voluntat de Déu).[10] Les religions que advoquen per aquest ascetisme generen un conjunt de normes que cerquen un control metòdic de les pautes de vida i del pensament dels creients. Es tracta que el fidel participi de la vida mundana sense deixar-se portar per les emocions, sinó segons unes normes estrictes de conducta que l’alliberin de temptacions i que el guiïn a través dels seus treballs quotidians (l’ascetisme ultramundà, per tant, promou una sistematització de la conducta quotidiana amb la vista posada a assolir la salvació o a trobar, en el present, mostres d’una salvació futura).

Weber va respondre a  aquells que pensaven que el capitalisme va sorgir perquè s’havien donat les circumstàncies materials adequades per a aquest sorgiment, que en realitat, aquestes circumstàncies ja s’havien donat en d’altres moments, dels quals no en va derivar aquell sistema econòmic i productiu, el qual també va rebutjar que fos motivat per l’instint personal de recerca de benefici (és a dir, per raons, no sociològiques, sinó eminentment psicològiques), perquè, del contrari, també per això s’hauria d’haver desenvolupat amb anterioritat al moment en què ho va fer i, a més ho hauria fet en altres indrets del món (on tal cosa no havia passat). La tesi sostinguda per Weber va ser que el capitalisme va desenvolupar-se quan les condicions materials ho van fer possible i gràcies a l’impuls del sistema d’idees calvinista, és a dir, allí on havia esdevingut hegemònica una racionalitat teòrica  i substantiva que promovia l’ascetisme i el misticisme intramundans.[11] La idea principal seria que el capitalisme no és simplement un sistema econòmic caracteritzat per la recerca del benefici pel benefici, sinó l’expressió econòmica d’una manera de viure que, entre altres coses, valorava l’èxit econòmic i hi veia un signe del favor diví i, per tant, del valor personal.

El capitalisme pot considerar-se com un sistema econòmic i d’organització social que implica un seguit de principis axiomàtics (que el configuren com un forma de vida o ethos), entre els quals destaquen la recerca racional i sistemàtica del benefici econòmic, l’autoexigència —i l’exigència a l’altre— fins a la renúncia als plaers mundans i l’exaltació de la dedicació al treball.[12] En la difusió d’aquest principis va jugar un paper molt important l’ètica calvinista, i l’èxit en la seua divulgació va ser tan gran que, fins i tot malgrat la secularització i de les societats occidentals i, per tant, la remissió del calvinisme i de les esglésies cristianes en general, han romàs com a principis rectors en aquestes mateixes societats, com a fets socials que actuen i determinen els individus al marge de les creences religioses.

Les accions dels individus (la racionalitat teòrica i la racionalitat substantiva) generen formes socials que acaben adquirint vida pròpia i que, sovint, condueixen els subjectes cap a fins inicialment no previstos. Els calvinistes van desenvolupar la idea que les persones han de treballar amb afany i de manera sistemàtica per descobrir signes que assenyalessin que havien estat escollits per a la salvació. Així va nàixer el model de conducta conegut com el de “l’home fet a si mateix”, aquell que, beneït per Déu, prospera gràcies al seu propi esforç i que, malgrat el seu èxit econòmic no cessa de treballar i no malbarata allò que ha guanyat (ans al contrari, es mostra auster i contingut). Algú així pot ser considerat digne d’admiració i un exemple a imitar, per ser una mostra de rectitud que descansa en la força de la fe i en la gràcia de Déu.

Aquest ideal, malgrat que, contra el que es podien imaginar els seus defensors i divulgadors, va justificar conductes en principi ben poc cristianes (explotació, desconsideració i hostilitat cap a la competència…), va fer possible l’emergència de, per dir-ho en paraules de Weber: «treballadors sobris, sensats i inusitadament productius, que es van unir amb la seua feina en un propòsit de vida [que entenien] encomanat per Déu». I, tant o més important que això va ser la legitimació de la desigualtat econòmica quan aquesta és fruit de l’èxit mercantil. Perquè aquesta desigualtat, en darrer terme, gaudiria de la dispensa divina i, en darrer terme, seria obra de la gràcia de Déu. L’estratificació social sorgida del sistema capitalista.

Seria, per tant, justa: els rics es mereixerien la seua riquesa, i el miserables serien culpables la seua pobresa.

formiga-cigarra1

Correlativament al que havia succeït a Occident amb el protestantisme calvinista, en altres indrets del món d’altres racionalitats teòriques religioses i llurs respectives racionalitats substantives no van facilitar, ans van obstruir, el sorgiment d’una economia capitalista i d’una societat marcada per aquesta.

Així, per exemple, a la Xina, ni el confucianisme ni el taoisme van contribuir a transformar significativament les formes de vida tradicionals de la població i l’estructuració de la societat, que descansava en estrets llaços de parentiu. Els clans familiars xinesos es regien per l’autoritat dels seus ancians, que s’erigien en baluards de la tradició. Els intercanvis econòmics i la propietat tendien a mantenir-se dintre del grup familiar, i estaven més pensats per a la supervivència que no pas per al comerç. La prevalença de la petita propietat de la terra feia innecessària la innovació tecnològica i la limitació del mercat no exigia la creació de grans factories. Certament, a la Xina existien algunes institucions típicament capitalistes (com els prestamistes), i a més es valorava des d’antic l’acumulació de riquesa, hi havia una tradició de competència ferotge i era innegable la gran capacitat de treball de la població. Tanmateix la inexistència d’altres factors essencials per al desenvolupament d’una economia basada en el capital van fer, aquesta, inviable.

images

L’estat xinès, patrimonial (entès com a propietat del governant)  constituïa una forma de govern tradicionalista i afavoridora dels privilegis discrecionals. Rebutjava la creació d’un legislació formal sistematitzada, no havia previst l’existència de codis que protegissin de manera segura i completa el comerç i l’acompliment dels contractes i, a més, tampoc no havia arribat a desenvolupar una autoritat judicial autònoma i suficient que vetllés per castigar els abusos i les infraccions. I encara calia afegir a aquest quadre el fet que els funcionaris de l’Administració tenien interessos econòmics que els feien oposar-se a qualsevol intent de sistematitzar l’activitat econòmica a la manera capitalista.[13]

Davant d’això, el confucianisme, si bé va contribuir a millorar la formació dels membres de l’Administració estatal (i, correlativament, a limitar el favoritisme), en basar la formació i la selecció dels funcionaris en un saber ètic i literari, no va contribuir a millorar-ne la qualificació tècnica, però sí a potenciar les creences i els valors tradicionals. Val dir, a més, que els funcionaris seleccionats segons el mètode confucià menystenien la política econòmica.[14]

confucius

El confucianisme consistia, fonamentalment, en una ètica que cercava el manteniment de l’ordre establert, considerat expressió d’una saviesa  superior (divina) que, lluny d’alterar, calia venerar i protegir. Esmerçar el temps en feines productives o dedicar-se a l’intercanvi mercantil era vist, per la moral confuciana, com una conducta poc honorable. El benefici econòmic no era senyal de qualitat personal i molt menys mantenia cap relació amb la immortalitat i la salvació de l’ànima (que s’entenia, a més, d’una manera molt diferent a com ho feia el cristianisme). En el marc del confucianisme, el prestigi s’assoleix a través del respecte a les normes i els models tradicionals i a través de la posició adquirida a través d’una cultura llibresca i contemplativa.

Per la seua banda, el taoisme (que amb el temps tindria una gran influència en el confucianisme, que esdevindria una religió d’estat sincrètica), és a dir, la doctrina de Laozí, destil·lada en el Daodejing, resultava encara més tradicionalista que el confucianisme, i es caracteritza per reco-manar als governants que s’abstinguessin d’intervenir en la vida social tant com fos possible. El taoisme veu la salvació de l’ànima —entesa també de manera molt diferent a com s’entén en el cristianisme— en un estat mental, més que no en una conducta, un estat mental que permet a l’individu viure en equilibri amb l’entorn i segons la llei universal que tot ho regeix (el Tao, o camí que l’home savi ha de seguir sense sortir-se’n). Tot està en ordre. No cal guanyar-se la salvació, ni esperar-la; només cal no perdre-la.

baixa-1

Ni confucianisme ni taoisme són sistemes ideològics que afavoreixin la racionalització del món en el sentit que s’ha produït a Occident. Per a confucians i taoistes, el món ja és racional tal com és.

Tampoc a l’Índia la racionalitat teòrica va donar cap sistema d’idees que promogués el desenvolupament del capitalisme i la racionalització de la societat en la manera com s’ha produït a Occident. Els sistema de castes va limitar enormement la mobilitat social i va reglamentar fins al detall la vida dels individus. També aquí l’educació del sacerdot i de l’home d’estat destacaven els continguts literaris. D’altra banda, la mística i l’ètica hinduistes han estat de caràcter marcadament ultramundà. La salvació personal (la reencar-nació en un individu d’una casta superior i, en darrer terme, el cessament de la cadena de reencarnacions, s’assolia per mitjà del respecte a les normes i els rituals. A més, en l’hinduisme, la vida en aquest món (transitòria, provisional) i, per tant, la implicació en ell, no tenen una veritable importància.

 _88458580_indian_caste_624_v2

LA RACIONALITZACIÓ DEL DRET I LA POLÍTICA

Weber explica que el dret primitiu es caracteritzava per la manca de procediments reglats, la seua arbitrarietat, l’absència de garanties per als acusats i el seu caràcter venjatiu (en comptes d’indemnitzador i reparador). No distingia amb claredat entre faltes i delictes (entre, per exemple, un furt o un insult, i un robatori amb violència o un homicidi) i no disposava d’una estructura específica per a la seua aplicació. Diríem, per tant que el dret primitiu, era una institució no estructurada ni racionalitzada.

La racionalització del dret es produeix de manera paulatina. Les primeres lleis eren presentades com a revelacions fetes per líders carismàtics, com els profetes. Més endavant començaran a elaborar-se les primers codis legals que, pròpiament, funden la institució del dret, que progressivament guanya en complexitat i exigeix cada cop més funcionaris especialitzats per a la seua organització i aplicació. Finalment, s’assoleix l’època de la producció sistemàtica i organitzada del dret per part d’institucions en què recau aquesta responsabilitat. L’últim pas d’aquest procés és la creació d’una administració professionalitzada de justícia, integrada per funcionaris que han rebut una formació i un entrenament específics.

images-2

Justament és l’existència de professionals del dret (de funcionaris específicament formats, fins i tot abans de la creació d’un administració de justícia especialitzada) el factor decisiu que, a ulls de Weber, ha fet possible la racionalització del dret a Occident. Certament, hi ha tot un seguit de pressions externes a la institució del dret que l’han empesa a avançar pel camí de la racionalització, molt especialment —com ja s’ha dit— l’economia capitalista, que per les seues necessitats i també per les transformacions socials de caràcter més general que ha promogut, ha estimulat un dret desencantat (és a dir, al marge de dogmatismes fruit de la tradició o de la religió). Tanmateix, pensa Weber, hauria estat la tecnificació dels professionals allò que més hauria fet per facilitar-ne la racionalització.

Weber distingia entre dues menes de de preparació legal. Només una d’elles afavorirà l’aparició d’un dret sistemàtic, general i racional.

Per una banda tenim la preparació artesanal: en aquest cas, els nous profes-sionals es formen com a aprenents en mans de mestres. Aquesta mena de preparació, no afavoreix la racionalització del dret, perquè promou un dret basat en precedents (que resultaran pràctics per a la gestió de noves situacions en funció de la seua analogia amb les passades), però no un cos de dret sistemàtic.

jurisprudence1

Per un altre costat tenim la que anomena preparació acadèmica legal: en aquest cas la preparació descansa en la filosofia i la teoria del dret, que permet conèixer els fonaments d’aquest i, per tant, les fonts del seu sentit, producció i aplicació. Els professionals així for-mats es troben en domini de conceptes abstractes i generals que faciliten la interpretació i l’aplicació dels codis a casos ben diversos i l’elaboració de codis que justament contemplin aquesta variabilitat indefinida de casos. Els juristes entrenats segons aquesta mena formació seran capaços de deduir, lògicament, a partir de les normes legals abstractes, conclusions aplicables a qualsevol cas que es pugui plantejar.

baixa-3

Paral·lelament a la racionalització del dret es produeix la racionalització de la vida política. De fet, la progressiva racionalització de l’economia i del dret empenyen, al seu torn, la praxi política a la racionalització. Weber defineix la comunitat política com una comunitat en el si de la qual es promou la subordinació dels individus i llurs conductes a un ordre establert. L’ordre s’estableix en base a mecanismes de presa de decisions ajustats a les necessitats del dret racional i de l’organització econòmica i es garanteix gràcies al prestigi que els individus concrets atorguen a les diverses entitats polítiques existents i a les seues subestructures i gràcies l’exercici del monopoli de la violència per part d’un poder vist com a legítim.[15]

[1] En paraules del mateix Weber: «Els diners i una posició emprenedora no són, pròpiament, qualificacions d’estatus, tot i que poden conduir-hi; i la manca de propietat no és en si mateix una desqualificació d’estatus, encara que podria arribar a ser-ho).»
[2] De fet, Weber va considerar la burocràcia com «la manera més pura d’exercir l’autoritat legal».
[3] Val a dir, però, que hi hauria sistemes polítics que contribuirien més a la burocratització no uns altres. Així, Weber es mostrava segur que en un sistema socialista la burocratització es veuria potenciada fins i tot més que en un sistema capitalista (d’economia liberal), que, a ulls seus, i malgrat tots els seus defectes «oferia la millor alternativa per a la preservació de les llibertats individuals i dels lideratges creatius en un món burocràtic».
[4] Val a dir, però, que aquesta racionalització progressiva afectava de manera molt diferent les diverses estructures i institucions socials, és a dir, que la racionalització d’unes revestia un aspecte molt diferent de la racionalització d’unes altres. Quan Weber parlava de racionalització, no es referia tant a un procés general de la societat vista com un conjunt, sinó a un procés general de les diferents estructures socials, en el si de cada una les quals es verificava d’una manera peculiar.
[5] Fins i tot en un àmbit, en principi reservat a la creativitat i la lliure expressivitat humanes, com és el de l’art, hi hauria penetrat la racionalització que recorre la història d’Occident, i ho hauria fet fins a ensenyorir-se’n. Així, la música hauria esdevingut, a Occident, «un afer calculable que opera amb mitjans coneguts, amb instruments efectius i amb regles comprensibles» (la música occidental hauria passat, de ser expressió flexible, a esdevenir una sistema matemàtic). Anàlogament, la pintura hauria avançat en el camí d’esdevenir un saber racionalment fonamentat i ordenat en base a, per exemple, l’estudi de les regles de la perspectiva o el desenvolupament d’una teoria sistemàtica del color, en el si del qual es fa possible l’avaluació dels resultats i una comparació jeràrquica de les obres.
[6] Sense obviar, però, l’ajut de certes racionalitats teòriques (aquella que coneixem com a Il·lustració o de la racionalitat que mena la reforma del cristianisme), i dels seus correlats substantius, que, al seu torn, però, també estaven influïdes, en les seues propostes transformadores, per la dinàmica econòmica.
[7] Només en el nostre continent, en un context de progressiva desaparició de normes tradicionals que imposessin traves al lliure intercanvi i la lliure concurrència,  els propietaris controlaven del tot els mitjans de producció (des de la maquinària i les eines fins a la matèria primera) i, en base a aquest domini absolut, esdevenien capaços d’imposar les seues condicions al mercat de treball (on es proveïen de  força de treball, és a dir, de mà d’obra). Per contra, mentre això passava a gran part d’Europa, en d’altres indrets del planeta, la pervivència de normes tradicionals interferia en l’accés propietat i en la contractació. Així, per exemple, l’existència sistemes de clans o de castes en indrets com Xina o el subcontinent indi, posava traves a la competència i a la propietat, a més de ‘impossibilitar l’existència de treballadors lliures.
[8] Pensament cristià reformista —protestant— enunciat per Jean Calvin en el seu Institutio Christianane Religionis, i inspirador de les esglésies presbiterianes, majoritàries als Països Baixos, Escòcia i a gran part de l’Amèrica del nord, i inspirador, també, del nucli de la doctrina de l’església anglicana.
[9] Cal tenir en compte que el calvinisme defensa la doctrina de la doble predestinació, segons la qual, la salvació o la condemnació de l’individu depenen en exclusiva de la libèrrima voluntat divina. És Déu qui decideix qui està destinat a la salvació o a la condemnació, negant la possibilitat que sigui l’home qui es guanyi l’una o es faci mereixedor de l’altra a través de els seues obres (catolicisme) o a través de la fe (protestantisme luterà), perquè això seria tant com dir que l’home pot acreditar davant Déu el seu dret a ser salvat, imposant-li al seu creador una sentencia determinada en el moment del judici. Ningú no sap si es troba predestinat a la salvació o a la condemnació, però sí que pot trobar indicis, en aquest món, de la seua destinació futura: a grans trets, aquells a qui, en aquest món, acompanyi l’èxit en les seues iniciatives (personals, polítiques, professionals, econòmiques…) els assistirà el dret a pensar que gaudeixen del favor diví i que, per tant, els espera la salvació. La recerca de senyals no és una idea important en el pensament religiós de Calví, però sí que ho és en el dels seus seguidors, que de fet l’arriben a convertir en una obsessió del creient calvinista.
[10] Paral·lelament existiria també un ascetisme ultramundà (característic d’altres religions), que promou l’allunyament de l’individu respecte a les temptacions del món i els seus plaers i que només accepta amb resignació els afanys quotidians, alhora que anima i a girar la vista cap al més enllà i a preocupar-se més per la vida futura i la dimensió mística de la vida present que no pas per les recompenses i vivències personals que el món pot proporcionar.
[11] Weber va comparar què havia succeït en països amb tradicions religioses diferents i en països on es combinaven diferents tradicions religioses, i va concloure que els líders del sistema econòmic (els grans magnats, els grans financers, el personal més altament preparat i especialitzat…) allí on el capitalisme havia triomfat ,eren, en la majoria els casos, protestants, i més específicament, presbiterians calvinistes.
[12] Són característiques del capitalisme, màximes morals com ara: «sigues puntual», «el temps és or», «sigues estalviador», «sigues treballador»,… i idees com ara: «l’ambició és legítima», «no és una cosa dolenta ser ric»… i, en definitiva, valors com ara: l’ambició, evitar el balafiament, el treball, l’ordre, la formalitat, la prosperitat…
[13] Weber encara afegiria una altra consideració a les a fetes: segons ell, l’escriptura xinesa (basada en ideogrames que representen conceptes complets) fomentava un pensament merament descriptiu i dificultava el desenvolupament d’un pensament veritablement sistemàtic (cosa que es posaria de manifest, per exemple, en el fet que el saber intel·lectual s’expressés en forma d’exemples i paràboles en comptes de fer-ho en forma d’exposicions argumentades que permetessin rèplica o ampliació sistemàtica).  Anotem, per últim, que Weber va veure en l’absència d’un comerç exterior d’importància un altre factor limitador del desenvolupament del capitalisme al món xinès.
[14] I apuntem, encara, que la legislació que protegia els individus formats segons els principis confucians, reservant-los els llocs de poder dintre de l’Administració, va mantenir fora dels llocs de responsabilitat pública altres individus que sí que haguessin pogut contribuir a racionalitzar l’estat i a promoure un nou model d’economia.
[15] La violència exercida per un poder legítim és vista, ella també, com a lícita. És més: la violència d’estat en un context de racionalització és una violència l’ús de la qual se sotmet també a justificació racional (pel que fa a la seua existència efectiva) i a racionalització (pel que respecta a la manera com s’usa: circumstàncies, mitjans, condicions…).Les funcions de control que exerceix l’estructura política en una societat moderna descansen en l’Administració, el sistema judicial, la legislació, la milícia i la policia, totes elles subjectes a un ordre global establert dominant.
27 Octubre 2016

LA TEORIA SOCIOLÒGICA D’AUGUSTE COMTE

(Article escrit en base al capítol sobre aquest autor publicat en el manual de Teoria sociològica clàssica, de George Ritzer, de la Universitat de Maryland.)
images-2
Auguste Comte va nàixer a Montpeller l’any 1798 (quan encara no feia nou anys de l’esclat de la Revolució Francesa), fill d’una família de classe mitjana (son pare va ser recaptador de tributs de l’Administració local).
No arribaria a completar el seus estudis superiors per-què, juntament amb tota la seua promoció, seria expulsat de l’Escola Politècnica de París per causa de les idees polítiques de caràcter revolucionari que defensaven. Quan tenia 19 anys va convertir-se en secretari de Claude-Henri de Saint-Simon, pensador reformista, que habitualment ha estat classificat dintre del grup dels “socialistes utòpics” i que, abans de renunciar-hi, havia ostentat el títol de comte de Sant-Simon.[1]
saint_simon_henri
L’any 1826 Comte va programar, a París, un curs de filosofia positivista en setanta-dues lliçons que va tenir molt bona acollida entre membres influents de la societat parisenca, però que es va interrompre després de la tercera classe quan va caure en una crisi nerviosa. Comte ja mai no superaria del tot els seus problemes mentals (que el durien a un intent de suïcidi l’any 1827).
Uns anys més tard, quan en tenia 34, va aconseguir un lectorat a la mateixa Escola Politècnica de París de la qual havia estat alumne, que cinc anys més tard va completar amb una plaça d’examinador en les proves d’in-grés al centre. No va ser fins aleshores que va aconseguir dei-xar dependre econòmicament de la seua família (tot i que feia ja dotze anys que s’havia casat amb Caroline Massin, de qui se separaria en 1842 —posant fi a disset anys de matrimoni—, el mateix any que trencaria tota relació amb Saint-Simon, després que Comte l’acusés de voler ocultar la seua coautoria en algunes de les seues tesis més famoses).
L’any 1842 va ser també el d’aparició del darrer volum sis de què constava el seu Curs de filosofia positiva (començat a publicar el 1830). Les crítiques que en aquesta obra dedicava a l’Escola Politècnica motivarien el n’acomiadessin dos anys més tard, en 1844. L’any 1851 començaria publicar-se el seu Sistema de política positiva (en quatre volums).
Comte moriria en 1857. Uns vint anys abans, després d’haver arribat a la conclusió que mai ningú no es prendria seriosament el seu pensament i les seues propostes, havia començat a aïllar-se socialment (cosa a què contribuiria l’enorme inseguretat que experimentava quan estava en públic) i a desconnectar-se dels corrents intel·lectuals del seu temps.

Malgrat les seues declaracions d’intencions positivistes i la seua crida desenvolupar una sociologia segons els principis del positivisme, la teoria sociològica de Comte continua més propera a la filosofia política que pretén deixar enrere, que no pas a una veritable teoria científica. Comte, per tant, més que no l’iniciador de la sociologia, és el seu anunciador, aquell qui imagina una ciència de la societat, indica les condicions que ha de satisfer, n’estableix els objectius, presenta els seus temes fonamentals i incita al seu desenvolupament, sense, però, arribar a esdevenir el primer sociòleg.

Comte ens llegarà, en realitat, una descripció especulativa de la societat, juntament a una proposta de reforma social que perseguirà uns ideals al mateix temps modernitzadors i contrarevolucionaris. Aquestes dues dimensions de la seua teoria seran batejades, respectivament, amb el noms dee dinàmica social i d’estàtica social.

ESTÀTICA SOCIAL

baixa

Comte defineix l’estàtica social com «la investigació de les lleis que governen l’acció i la reacció de les diferents parts del sistema social», tanmateix, i contra el que cabria esperar, en comptes d’inferir aquestes lleis d’una recerca empírica, les dedueix, segons el seu mateix testimoni, de «les lleis de la naturalesa humana», una naturalesa, que descriu apriorísticament, sense ajustar-se a cap dels mètodes de recerca sociològica que ell mateix enumera i descriu.

Comte identifica explícitament tres mètodes bàsics de recerca en sociologia:

Observació: es tractaria de dur a terme observacions sota la guia d’una teoria que ens assenyalaria què observar i com interpretar-ho. Aquestes observacions haurien de servir per confirmar el contingut i les previsions de la teoria o per contradir-les.
Comparació: entre les societats humanes i les constituïdes per grups d’animals socials, entre societats humanes de diferents indrets del món i entre estadis diferents d’una societat humana en el transcurs del seu desenvolupament històric. Mitjançant aquestes comparacions es podria elaborar i afinar una descripció de les societats humanes i de la seua evolució.
Val a  dir que Comte valorava sobretot aquest mètode de la comparació i, dintre seu, especialment la tercera mena de comparacions (que considerava el «principal artefacte científic» de la sociologia). John Stuart Mill, que mantindrà una relació epistolar amb Comte i contribuirà a divulgar el seu pensament a la Gran Bretanya, considerarà aquest mètode de la comparació històrica una de les aportacions més importants del filòsof francès a la sociologia.
Experimentació: consistiria a introduir modificacions en el teixit social per comprovar-ne les conseqüències. No cal dir que aquest mètode, essencial en les ciències naturals, malgrat que va ser pres en consideració per Comte, és, a la pràctica, impossible de dur a terme, tant per la seua dificultat i perillositat, com per raons ètiques.

A l’hora d’explicar quina és la composició de la societat (de «les parts del sistema social»), Comte parteix de la idea que les parts d’un tot han de ser de la mateixa naturalesa que aquest tot resultant, de manera que, si la societat és un col·lectiu, els seus elements constitutius bàsics hauran de ser, igualment, col·lectivitats (de fet, hauran de ser les formes més elementals possibles de col·lectivitat). Seguint aquest principi, Comte conclou que la unitat bàsica de la societat no és l’individu sinó la família (que entén en la seua forma clàssica: una parella d’home i dona, amb els seus fills i, si s’escau, amb els seus pares).[2]

La família no sols seria el fonament de la societat, sinó que constituiria la institució social més important per a la socialització dels individus. Efectivament, serà en el si de les famílies que els subjectes aprendran a esdevenir éssers socials, perquè serà allí on aprendran els valors de la comunitat, que fonamenten la vida en comú, i on aprendran a controlar els impulsos egoistes que —caracteritzen els humans— i a desenvolupar l’altruisme individual.

Comte pensa que la font d’energia de l’acció que es dóna en el si de les societats són les individus que s’hi organitzen. De la seua emotivitat sorgeixen els seus actes i les idees d’acord amb les quals actuen (idees que seran la font de la continuïtat de la societat o dels canvis que s’hi verifiquin). Ara bé, si es deixa les persones actuar de manera espontània, acabaran actuant i pensant de manera egoista, i per això caldrà fer un esforç de control de les inclinacions egoistes innates i de promoció de les actituds altruistes, esforç que no podrà sortir del mateix individu (naturalment decantat cap a l’egoisme), sinó que haurà de sorgir de la influència de la societat.

No són les persones les que fan la societat, perquè de l’egoisme de l’individu no pot derivar-se una col·lectivitat organitzada i cooperativa, sinó que és justament al contrari: és la societat (a partir de l’agregat de nuclis familiars en què els subjectes han après a conduir-se altruistament) la que fa possible l’existència d’individus sociables els quals, al seu torn, faran possible el creixement de les societats humanes. Comte utilitzava, per parlar d’això, el conceptes de «principi subjectiu» i de «principi objectiu». El primer dels dos faria referència a la subjecció de l’intel·lecte als impulsos —essencialment egoistes— de la naturalesa humana,[3] mentre que, el segon, es referiria a la subjecció de l’individu a l’ordre i a les restriccions socials externes, que imposen conductes col·laboratives i que, per això, reforcen les dèbils pulsions altruistes dels homes.

Comte pensava que una de les raons del caos i la inseguretat que apreciava en la seua època era la preocupació que els filòsofs polítics mostraven per l’individu, al qual concebien com a dotat d’un seguit de drets naturals inalienables que només conduïen al qüestionament de l’ordre i al conflicte. Ell, per contra, advocava per una societat basada, no en el respecte als drets individuals sinó en l’acompliment dels deures de l’individu vers la comunitat. Comte considerava la noció de “dret” abstracta, imprecisa i difícil de traduir en disposicions concretes, mentre que veia en la idea de “deure” un concepte clar que apuntava, aquest sí, a la realització d’accions concretes (la noció de “deure” seria, per tant, un concepte qualificable de positiu).

Els altres factors i institucions socials que revestien importància en la descripció que feia Comte de l’organització de les societats humanes eren els següents:

  • El sentiment religiós, que tindria un paper important en la regulació de la vida social (en contribuir també, com feia la família, a reduir l’egoisme innat dels individus i a estimular les seues dèbils tendències altruistes) i alhora en el foment de les relacions entre subjectes i de la cohesió social, facilitant d’aquesta manera el manteniment de la societat i la formació d’estructures cada cop més grans.
  • El llenguatge, que permet a les persones d’interactuar i possibilita la connexió dels individus del present amb els seus avantpassats, de la mateixa manera que permet la relació entre aquells i els seus successors. A més, el llenguatge resulta també essencial per a la religió, ja que permet la formació, la transmissió i la difusió dels seus continguts i propostes.
  • La divisió del treball, perquè la solidaritat social es veia reforçada en un sistema en el qual els individus mantenien relacions de mútua interdependència productiva. La divisió del treball en el si de la societat calia que es dugués a terme de manera que a cada individu se li assignés una posició d’acord amb les seues aptituds i la seua formació. Comte advertia de la perillositat de situar persones en posicions que exigien una qualificació i una capacitat superiors o inferiors a les que realment posseïen.

DINÀMICA SOCIAL

 systmedepoliti01comt

L’objecte de la dinàmica social, segons el mateix Comte, era l’estudi de les lleis del canvi i l’evolució de la societat, evolució de la qual, el teòric del positivisme en tenia una visió optimista que el duia a afirmar que els individus érem cada cop «més intel·ligents, més actius i més afectuosos». Comte es mostrava segur que la societat segueix, de manera lenta però imparable, una llei de desenvolupament i perfeccionament progressius que, tanmateix, pot accelerar-se si es posen en marxa les mesures socials adequades. L’objectiu pràctic de la sociologia ha de ser, precisament, imprimir velocitat a aquest progrés de les societats humanes, i justament pensant en aquest objectiu a assolir, Comte es preguntarà sobre quina o quines parts de la societat ha de recaure la responsabilitat de dur a terme les reformes que calen per abastar-lo.

Comte descartava les classes altes (els aristòcrates i l’alta burgesia) perquè pensava que els primers estaven encegats per l’educació rebuda, no sentien cap interès per la resta dels grups socials i anhelaven, més que no el progrés social, el retorn a les formes de l’antic règim, mentre que els segons estaven dominats per l’avarícia i l’ambició. A més, ni els uns ni els altres, centrats com estaven els seus interessos i en la defensa de la seua posició, tenien una visió de conjunt de la societat. Tampoc no es podia confiar en la petita burgesia, perquè si bé la posició d’aquesta en l’entramat social era ben diferent, estava tan preocupada per ascendir i incorporar-se a les classes més altes, que no era possible d’esperar d’ella que desenvolupés una veritable preocupació per l’interès general.

La col·laboració amb el progrés social cabria esperar-la d’uns altres tres grups: dels intel·lectuals (o en els termes de Comte: dels «filòsofs»), que pensarien la societat i les refor-mes escaients[4], de la classe treballadora, de l’acció de la qual —planificada pels intel·lectuals— es derivarien les transformacions que accelerarien el progrés,[5] i de les dones, en què Comte confiava perquè interpretava que en elles els sentiments altruistes i la sociabilitat es trobaven especialment desenvolupats.

personal-femenino-de-la-fabrica-la-industria-xixon

Comte pensava que la font última de l’acció humana no era la raó, sinó l’emotivitat, i que per al progrés social calia subordinar l’intel·lecte als sentiments correctes que afavorien aquell progrés.[6] Aquesta subordinació era més fàcil que es produís entre en les dones, les quals esdevenien, per aquest motiu, l’agent més capacitat per estructurar l’element familiar i cohesionar la societat (i alhora orientar-la en el sentit que calia).[7] A més a més, Comte partia de la consideració que, com que eren justament les dones i els treballadors els individus que tradicionalment han estat apartats dels càrrecs de govern, cabia esperar que serien ells el qui comprenguessin millor la necessitat de les reformes socials (i encara més tenint en compte que, per haver estat generalment exclosos del sistema educatiu, no havien estat formats per valorar i defensar la societat en la seua actual configuració).

L’èmfasi que posava Comte en la importància de l’emotivitat, en tant que font de moralitat, en l’assoliment de la cohesió, la configuració i el progrés de la societat, va dur-lo a afegir, cap al final de la seua vida, a la llista de les ciències, la moralitat (l’ètica), que va arribar a qualificar de «la més eminent de les ciències». Comte pensava que els individus posseïen una moral natural (innata) i que era una tasca essencial del filòsof positivista descobrir-la i establir-ne les seues lleis, per posar-les al servei de la dinàmica social. El desenvolupament del plantejament positivista del saber havia de fer possible l’articulació harmònica de pensament, sentiment i acció social.

baixa

[1] Entre les idees del seu nou preceptor hi trobem ja la defensa de l’estudi dels fenòmens socials mitjançant el mètode de les ciències naturals, al costat de la proposta de reformes econòmiques socialitzants, com ara la planificació econòmica, i de reformes socials que conduïssin a la desaparició de la noblesa i de la clerecia i a la creació d’una societat caracteritzada per una plena igualtat d’oportunitats, on, tanmateix, hi hagués lloc per a la propietat privada (i per a l’existència de patrons i d’obrers). La integració i la interacció en aquesta nova societat estaria presidida per una moral estrictament racional que substituiria l’antiga moralitat cristiana (i, amb ella, el cristianisme en el seu conjunt, instaurant-se en el seu lloc una espècie de nova religió civil).
   Moltes d’aquestes idees les retrobarem en l’obra de Comte, que sempre va destacar el seu deute intel·lectual amb Saint-Simon.
[2] En realitat, Comte, quan va descriure de manera precisa com entenia la unitat familiar, va excloure’n el pares de la dona.
[3] Comte distingia entre quatre categories bàsiques d’instints: el de nutrició, el de sexualitat, el de construcció i el de destrucció, i el d’orgull i vanitat. A tots aquests instints, excepte al de construcció, els caldria control extern. De totes maneres val a dir que hi hauria encara d’altres instints que, encara que de menys intensitat i importància, també tindrien un caràcter positiu, com ara el de simpatia cap als d’altres i el de veneració dels avantpassats.
[4] Al capdamunt dels quals se situava ell mateix, que va qualificar-se (en el to grandiloqüent i de ressonàncies místiques que domina la seua obra tardana): «fundador de la Religió de la Humanitat», una religió que no tindria per objecte el culte a cap déu, sinó a la humanitat en el seu conjunt, a la qual li va acabar anomenant el “Gran Ésser”, i entenent, d’una manera molt àmplia, com «el tot constituït pels éssers [inclouria també els animals] passats, futurs i presents, que voluntàriament cooperen en el perfeccionament de l’ordre del món.»
[5]Comte té una visió molt particular dels membres de la classe treballadora, als qui atribueix virtuts com ara l’afecció a la família, la lleialtat sincera cap als companys, el respecte als superiors jeràrquics, una experiència de la misèria que facilitaria la compassió cap al patiment de l’altre i estimularia els sentiments solidaris, i la capacitat d’acceptar sacrificis.
[6]La “màxima positivista”, segons Auguste Comte, seria, en la seua formulació completa: «Amor, ordre i progrés».
[7]Comte insistia a negar la igualtat entre els sexes i a prescriure que les dones havien de ser mantingudes econòmicament pels homes (sols d’aquesta manera podrien desenvolupar adequada-ment el paper crucial que tenien reservat en el procés de socialització).
4 Octubre 2016

ELS TIPUS DE LEGITIMITAT

max_weber_2

Tot poder (encara que sigui tirànic i corrupte) sempre intentarà presentar-se com a legítim davant dels governats amb la finalitat de  guanyar-se l’adhesió i el reconeixement d’aquests, i és que, com ja hem dit, el poder polític, a més de reservar-se el monopoli de la força (violència legal), necessita revestir-se d’autoritat legitimant-se, és a dir, oferint raons convincents per a ser obeït.

Històricament s’han donat diferents maneres de legitimar el poder. S’ha fet famosa la classificació d’aquestes formes que va fer Max Weber (1864-1920) en la seua obra La política com a vocació, on aquest sociòleg alemany distingia fins a tres formes de legitimació:

A. Legitimació tradicional: en aquest cas s’apel·laria al respecte a les institucions i/o famílies (és el cas típic de les monarquies) consagrades per la tradició (sovint ornamentada per referència a gestes antigues i el recurs a l’exaltació del passat o a narracions llegendàries o mítiques, i reforçada per l’apel·lació a la voluntat o gràcia divina).

Allò ve d’un passat immemorial es presenta revestit d’una validesa que justificaria, per si sola, la seua prevalença en el present, i així, hom considera en aquest cas que allò que ha estat tradicionalment respectat i obeït pot continuar reclamant en l’actualitat respecte i adhesió.

La legitimació tradicional es basaria, en definitiva, en la creença en el caràcter hereditari de  la capacitat de comandament i seria característica de les civilitzacions antigues (naturalesa divina del faraó, unció dels reis d’Israel per un profeta, per boca del qual s’expressaria la voluntat divina…) i de les monarquies posteriors (que, a més d’haver recorregut en algun moment, a l’apel·lació a la voluntat divina, recurs que encara avui pot comprovar-se en escuts i monedes, han cercat i cerquen legitimar-se identificant la família reial amb la nació i la seua història).

B. Legitimació carismàtica: en aquest cas la legitimitat del governant es recolzaria en les seues qualitats personals (i intransferibles). El governant és considerat un líder digne de ser seguit i obeït per causa de la confiança i el respecte que desperta en els governats gràcies a la seua capacitat oratòria i mobilitzadora, a actes d’heroisme que hauria realitzat (o que, almenys, se li haurien atribuït), a una conducta considerada modèlica o perquè se li reconeix una autoritat religiosa i moral superior.

Trobaríem exemples de lideratge carismàtic en militars victoriosos, en profetes, en demagogs, en persones que mostren una gran capacitat de sacrifici per interessos col·lectius o que són considerades sàvies… en tot cas, el líder carismàtic és algú amb capacitat per aconseguir que els altres creguin i confiïn en ell.

És habitual que els governs que es creen al voltant d’una personalitat carismàtica introdueixin grans transformacions polítiques i, fins i tot, que instaurin un ordre polític nou, d’acord amb els principis inspirats pel líder, si bé també és cert que aquesta mena de governs és habitual que tinguin una curta durada, ja que, un cop iniciades les reformes, el dirigent que les ha fetes possible va perdent el seu carisma a causa de l’inevitable desgast que produeix l’exercici del poder.

C. Legitimació racional: ens trobem davant d’aquest tipus de legitimació de l’autoritat quan aquesta es basa en l’acceptació raonada de les regles d’organització política i en l’argumentació, per part de qui aspira a governar, del seu dret a accedir al poder i de la conveniència que hi accedeixi (aquesta argumentació, que ha de ser capaç de suscitar el convenciment del governat, partirà del pressupòsit que l’aspirant a governant té la pretensió de ser un servidor de la comunitat i que els seus plantejaments persegueixen el bé comú). En aquest cas, la legitimitat, abastarà no únicament el dret d’aquells que ocupen els càrrecs legislatius i de govern, sinó també a les lleis i les decisions que d’ells emanin.

La legitimació racional és la característica del sistema democràtic i constitueix aquella forma de legitimació a la qual es recorre amb més freqüència en l’actualitat (tot i que, la racionalitat adduïda pot ser només aparent).

Val a dir que serà infreqüent identificar, en l’actualitat i al llarg de la història, exemples purs d’aquestes tres formes de legitimació, i que allò més habitual és trobar governs i règims polítics en els quals es combinen, en proporcions diverses, tots tres tipus de legitimitat.

17 Setembre 2016

QUÈ ÉS LA SOCIOLOGIA?

DEFINICIÓ POSITIVA DE LA SOCIOLOGIA

images

La sociologia cerca descobrir i explicar quins són els mecanismes i els múltiples factors que governen els comportaments dels homes en societat. La recerca sociològica té un doble objecte:

  1. La societat en el seu conjunt (la seua estructura, estratificació i funciónament).
  2. L’ésser humà en tant que animal social, és a dir, en tant que és membre d’una societat, que es troba integrat en les seues estructures i que constitueix un factor a tenir en compte en el funcionament d’aquestes, al mateix temps que és un subjecte influït i emmotllat elles (i és que cal tenir en compte que, per una banda, les característiques de les societats humanes depenen de les peculiarietats de la naturalesa humana i, per un altre costat i alhora, la manera de ser, de veure i el món i de comportar-se dels subjectes és, en gran mesura, determinat per les societats en què es troben integrats).[1]

Aquest doble objecte de la sociologia ha portat els diversos investigadors i escoles sociològiques a prioritzar un dels dos següents enfocaments:

  • Microsociologia: enfocament centrat en unitats socials elementals com ara la família, el clan tribal, la comunitat local reduïda, els grups organitzats de petita dimensió (centres escolars, hospitalaris, penitenciaris, empreses…)  L’enfocament micro, en sociologia, estudia el comportament quotidià dels individus en situació d’interacció en el si de grups petits, i mira de descriure quins són els rols de conducta observables, quina és la percepció de la realitat per part dels individus concrets, quines són les seues  creences subjectives i quins són el valors (la validesa objectiva dels quals, però, no serà determinada per la sociologia, sinó per la filosofia)…[2]

images-2

  • Macrosociologia: enfocament centrat en els grans estrats socials, les grans col·lectivitats i les comunitats nacionals (o fins i tot les entitats social de caràcter interregional o supranacional). Fruit de l’enfocament macrosociològic sorgeixen les grans teories sociològiques, els estudis de sociologia de les nacions,[3] la sociologia de la història (és a dir, les teories del canvi i l’evolució socials) i la sociologia del coneixement, entre altres disciplines específiques. Aquest enfocament macrosociològic[4] cerca entendre i descriure el sorgiment, la naturalesa i el funcionament de les institucions socials i polítiques, de les grans estructures com la burocràcia administrativa, l’organització econòmica de les col·lectivitats, el sorgiment de les ideologies, dels sistemes polítics i legals o el naixement de construccions teòriques com la ciència característica d’un moment històric determinat, les religions o els valors predominants d’un context social concret. També és un interès característic de l’enfocament macro en sociologia el coneixement de la naturalesa de la dominació política, del conflicte social i dels factors que condueixen al canvi en les societats.

images (3).jpg

Val a dir, però, que aquest dos enfocaments, lluny d’oposar-se, es complementen, de manera que els esforços per integrar la perspectiva micro-sociològica i la macrosociològica en teories sociològiques unides i coherents constitueixen una de les tasques essencials de la sociologia.

D’altra banda, cal destacar que la sociologia, tal i com ja vam veure, va nàixer  com una ciència social amb una vocació especial per l’aplicació pràctica, una aplicació que, en l’actualitat, va més enllà de l’elaboració de tècniques d’intervenció encaminades a solucionar conflictes socials i disfuncions de l’estructura de les comunitats humanes i abasta camps tant diversos com la comunicació de masses, l’acció política,[5] el màrqueting (inclòs el màrqueting polític), la previsió en matèria de migracions, la planificació econòmica, sanitària…

DEFINICIÓ NEGATIVA DE LA SOCIOLOGIA: EL CONTRAST DE LA SOCIOLOGIA AMB ALTRES CIÈNCIES SOCIALS PROPERES

  • La psicologia, com la sociologia, estudia els comportaments humans, però mentre la primera ho fa en relació amb les experiències particulars i els fets de consciència individuals, i amb als impulsos inconscients, la segona ho fa centrant la seua atenció en els productes sorgits de la interacció social i àmpliament compartits pels individus d’una col·lectivitat (valors estètics, creences polítiques i religioses, institucions com la família o la propietat, etc.)

sujetosocial

  • Des de la sociologia es pot explicar el canvi i l’evolució històrics, però no podem confondre sociologia i història, perquè mentre la primera s’ocupa de les lleis subjacents als canvis i les transformacions, la segona, la història, se centra en la reconstrucció ordenada els fets concrets inserits en el seu desenvolupament temporal. Podríem dir que la sociologia (en la mesura que permet una explicació causal dels fets històrics) és un instrument que usa l’historiador per construir el seu discurs històric (al seu torn, però, la història proveeix la sociologia de dades que li calen per construir les seues teories).
  • L’economia i la sociologia són dues ciències complementàries. Quan la previsió estrictament econòmica es mostra insuficient per establir l’evolució futura de la dinàmica econòmica d’una col·lectivitat, es fa necessari recórrer a la sociologia per tal d’incorporar a les teories econòmiques factors com ara les creences i els valors o els rols de conducta coneguts. La teoria econòmica és indestriable de la sociologia i de la psicologia, però és impossible confondre aquestes disciplines: es troben estretament vinculades en una relació simbiòtica, però cada una manté clares diferències metodològiques, d’objecte i de llenguatge.
  • A diferència de la geografia humana i de la demografia, la sociologia treballa sobretot amb conceptes de caràcter qualitatiu, mentre que la aquelles se centren en consideracions de caràcter principalment quantitatiu (taxes de natalitat, fecunditat, nupcialitat, creixement natural i vegetatiu, volum dels moviments migratoris…) En relació amb la geografia humana i la demografia, la sociologia constitueix un suport explicatiu dels fenòmens que aquestes registren, de manera anàloga a com fa en relació amb la història.[6] Al seu torn, la demografia i la geografia humana proporcionen a la sociologia gran part de les magnituds mesurables i de les dades quantitatives que l’ideal positivista havia imaginat que la caracteritzarien.
  • L’objecte d’estudi específic de la ciència política és el poder polític i social i les institucions i organitzacions sobre les quals es fonamenta. És justament per tenir un objecte d’estudi tan concret i delimitat que la politologia pot distingir-se de la sociologia, i a l’inrevés. Tanmateix, també en aquest cas la sociologia proporciona un suport teòric indispensable perquè és aquesta disciplina la que proveeix la ciència política de la descripció de les organitzacions i institucions socials en el si de les quals i en base a les quals es desenvolupen les relacions de poder.

BRANQUES DE LA SOCIOLOGIA

La recerca sociològica s’ocupa de la gran varietat d’aspectes i de problemes. En base a aquesta diversitat podem identificar una seguit de branques teòriques dintre d’aquesta disciplina, entre els quals, i sense ànim de ser exhaustius, podem destacar les següents:

  • Sociologia del coneixement: orientada a descriure la manera com una societat condiciona la cosmovisió dels individus que la integren, el tipus de coneixement científic que hi desenvoluparan i la tecnologia que produiran.

10888481-social-media-icons-set-in-arrow-shape-composition-stock-vector-network

  • Sociologia de la religió: analitza el sorgiment de les formes històriques concretes de la religiositat, les institucions que les articulen i el seu impacte en els individus.
  • Sociologia de l’educació: centrada en l’impacte de les polítiques educatives i dels sistemes educatius en la població.
  • Sociologia dels mitjans de comunicació: preocupada per l’impacte dels mitjans de comunicació de masses en l’evolució de les formes socials i en la cosmovisió dels individus.
  • Sociologia de l’art: centrada en l’anàlisi de la dimensió estètica de les societats humanes, en l’origen i significació de les seues manifestacions, en el sorgiment dels valors estètics d’una societat i en l’origen dels corrents artístics.
  • Sociologia del treball: preocupada per l’anàlisi dels efectes que ocasionen fenòmens com ara el desenvolupament industrial, la deslocalització d’empreses, la globalització del mercat de treball, la desruralització i la construcció de espais urbans al voltants de centres productius, o la segmentació del treball i el consegüent allunyament del treballador respecte al producte del seu treball.
  • Sociologia jurídica: estudia la relació entre, d’una banda, les condicions en el marc de les quals es legisla i hi sorgeixen les institucions jurídiques i legislatives, i les sentències emeses i les normes legals concretes produïdes, de l’altra. S’ocupa, també, de l’impacte que les normes legals tindran en la societat.
  • Sociologia de l’empresa i de les organitzacions: examina l’estructura i jerarquització de les organitzacions complexes, el comportament del seus integrants, els hàbits de treball i el lideratge.
  • Sociologia de la desviació: s’ocupa de la investigació del fenomen de la desviació social, és a dir: de la no acceptació de els normes socials hegemòniques i del sentit d’aquest incompliment.

la-sociologia-y-las-otras-ciencias-sociales-275x199

  • Sociologia del canvi social: se centra a esbrinar les causes de les transformacions socials globalment significatives i els mecanisme a través del quals es produeixen.
  • Sociologia del gènere: es preocupa de les conseqüències del tracte discriminatori per raons de sexe i dels factors que condueixen a l’aparició d’aquest tracte discriminatori.
  • Sociologia de la immigració: estudia els motius dels moviments migratoris i l’impacte de les migracions (tant en les societats emissores com en les receptores).
  • Sociologia del consum: estudia les motivacions de la població a l’hora de consumir els béns al seu abast i l’impacte d’aquest béns en els comportaments.
  • Sociologia de la família: analitza les diferents formes existents d’organització de la institució familiar i la influència de l’entorn en el seu origen i les transformacions que experimenten.
  • Sociologia de la vida urbana: estudia el sistema de relacions que s’estableix en el si de les grans ciutats (paral·lelament a aquesta branca de la sociologia existeix una sociologia de la vida rural, centrada en les formes de vida en l’entorn rural i en l’impacte i significació de fenòmens com l’èxode a les ciutats o l’arribada de població “neorural”).

images-1

  • Sociologia del medi ambient: s’ocupa de la relació entre els grups de població i l’entorn natural; de com aquest es veu afectada per aquells i com les condicions naturals determinen les agrupacions humanes.
[1] En aquest sentit, Émile Durkheim, un dels primers sociòlegs i un dels clàssics de la sociologia, va escriure en 1895: «[…] quan un fenomen social s’explica directament [exclusivament] per un fenomen psicològic podem estar segurs que l’explicació no és viable.» (Les regles del mètode sociològic).
[2] Val a dir que la sociologia, en el seu enfocament micro, comparteix interessos i objectes d’estudi amb la psicologia social, disciplina amb què manté un estret parentiu i de la qual es distingeix sobretot per no fer abstracció de l’entorn social general a l’hora d’estudiar els individus o els grups socials objecte d’interès i per no perdre mai la perspectiva de conjunt dels grups investigats, a més de pel mètode d’investigació emprat (etnometodologia, fenomenologia…)
[3] Durant part del segle XIX i del segle 20, la sociologia de les nacions va conviure  amb una psicologia dels tipus nacionals que va desenvolupar-se sobretot a Alemanya.
[4] L’enfocament macro en sociologia sovint es nodreix de les descripcions etnològiques (descripcions de les cultures humanes) i de les dades proporcionades pels estudis econòmics i de geografia humana, i manté un estret parentiu amb l’antropologia social i cultural (derivada, al seu torn, de l’etnologia i nascuda, per tant, com aquesta, com una conseqüència, en l’àmbit acadèmic, de l’expansió colonial europea i de l’interès que aquesta expansió va despertar per les cultures allunyades de les de la meitat occidental del nostre continent). La sociologia i l’antropologia social i cultural són dues disciplines molt difícils de distingir en l’actualitat.
[5] De fet, podríem considerar la moderna ciència política (politologia) com una disciplina derivada, alhora, de la sociologia i de la filosofia política.
[6] Cal dir que, en la mesura que la geografia humana s’allunya de la demografia i se centra a la descripció de les societats humanes, es confon amb l’antropologia social i la sociologia.