Posts tagged ‘condicions de la veritat’

29 Març 2011

LES CONDICIONS DE LA VERITAT O EL VALOR DEL SILENCI

Què és veritat?

Segurament, aquesta no és la pregunta més important de la filosofia, però, del que no hi ha cap dubte, és que és la primera que cal respondre’s abans d’aventurar-nos en qualsevol altra qüestió.

Per als antics, podíem arribar respondre una pregunta amb la veritat sols al final d’un procés de raonament en el qual ens calia sospesar totes les possibles respostes a la pregunta en qüestió, de manera que rebutgéssim aquelles que resultessin insatisfactòries perquè, d’acceptar-les, ens duríem, en realitat, a contradiccions lògicament inassumibles. La veritat seria el que restaria en peus després d’aquest procés: la resposta que no podríem rebutjar.

Aquest procés rebia el nom de dialèctica i, en el fons, consistia en un diàleg amb si mateix (pensar seria parlar amb un mateix, diria Plató), diàleg que, no cal dir-ho, també era factible de mantenir entre dos o més interlocutors (per això les obres de filosofia de l’Antiguitat solien presentar la forma de diàleg).

Aquells pensadors, però, afegien encara una altra condició, la necessitat de la qual havien constatat a partir de la pròpia experiència personal, perquè es pogués reconèixer la veritat: calia que aquells que la cerquessin ho fessin amb sinceritat, és a dir, guiats únicament per la voluntat de conèixer què és veritat, o el que és el mateix: lliures de prejudicis i amb l’ànim d’acceptar allò que la raó els mostrés com a cert, fos el que fos.

Conèixer, per tant, exigiria posar entre parèntesi les idees i opinions prèvies, aquelles que tenim d’entrada però que no són fruit del raonament, i l’assumpció d’un compromís ètic amb la veritat. Per a conèixer cal saber escoltar la raó, i acceptar el que ella ens diu. No arribarem a la veritat si, en comptes d’escoltar, amb la humilitat, ens limitem a escoltar-nos. I és que sols des de la humilitat d’acceptar la pròpia ignorància es pot arribar a sortir d’ella. Quines respostes vol obtenir aquell que es pensa que ja les té? El qui ja ho sap tot només té oïdes per a si mateix i, lluny de tenir dubtes i expressar preguntes parla, parla, parla … i les seus respostes no li deixen sentir. Però què orgullós està de si mateix!

Arribar a la veritat, per tant, és un art. Pensar és fàcil, pensar correctament, ja no ho és tant. Per poder conduir la pròpia raó pel camí encertat cal saber com fer-ho, o dit d’un altra manera, cal respectar, escrupulosament, certes regles i principis:

a. Regla de la universalitat: totes les opinions i totes les possibilitats han de ser valorades i tingudes en compte.

b. Regla de la racionalitat: no es pot partir de pressuposicions, és a dir, que res no és vertader o fals, bo o dolent, perquè, sí, perquè m’ho sembla, perquè així ho crec o perquè m’agrada o em desagrada. Cal, per contra, que totes les consideracions estiguin adequadament justificades en base a raons (no gustos o apreciacions personals).

Les úniques limitacions acceptables en la reflexió seran les imposades per la mateixa racionalitat (és a dir, els principis lògics com el de transitivitat o el de no-contradicció, que constitueix una veritable vacuna contra relativismes ingenus, i és que aquest principi ―veritable pedra de toc de la lògica― establiria que dues afirmacions contradictòries no poden ser vertaderes al mateix temps). No es raona al marge dels principis racionals, com tampoc no es juga als escacs al marge de les regles d’aquest joc.

Si la reflexió es produís en el marc d’un diàleg entre diversos interlocutors, caldria que completéssim l’acabat de dir amb la consideració (que podríem anomenar principi de llibertat) que ningú no ha de veure veure limitada la seua participació en el diàleg a causa de cap mena de coacció. Altre cop: els únics límits són els de la racionalitat.

c. Principi d’autonomia: aquell que raona sobre una matèria i sospesa totes les opinions i possibilitats que s’hi poden tenir en compte ha de saber què fa, i és que solament podrà justificar de manera adequada l’acceptació o el rebuig d’una possibilitat aquell qui, per formació i experiència, tingui qualificació suficient per fer-ho.

Si ens imaginéssim el raonament com un diàleg entre diversos interlocutors, podríem expressar això d’una altra manera i dir que, en un diàleg, no tots els opinadors es troben en situació d’igualtat. N’hi ha de qualificats i de no qualificats (o no tant). Aquests darrers no tindran prou autonomia intel-lectual (prou competència) per argumentar de manera sòlida i, si no obstant participen en el diàleg, se’ls podrà exigir  major humilitat i prudència, o dit altrament: menys iniciativa, més atenció i més silenci (a no ser, és clar, que es trobi en possessió de ciència infusa, és a dir, que l’Esperit Sant l’hagi dotat de saber, però, d’això, crec, ens n’adonaríem).

De vegades, és millor callar. El silenci és la meitat del discurs. No sap parlar qui no sap callar.

Allò que s’argumenta ha d’ajustar-se a allò que, en el moment present, creiem que és cert. Això exigeix que qui raona o qui opini estiguin informats i siguin competents.

d. Principi de veracitat: tota anàlisi racional o tota intervenció en un diàleg no han de tenir cap altre interès que arribar a una conclusió racional. La veritat sols pot ser assolible per una consciència desinteressada (és a dir, per aquell que no tingui cap altre interès que la veritat).

Quan es donen totes aquests condicions garantim la rectitud del raonament. Del contrari només tenim soroll, i del soroll sols naix la confusió, justament el mitjà en el qual es mouen millor els impostors, els mentiders, els manipuladors i els cínics.

PS: sempre pot haver algú que tingui la temptació de dir que l’acabat d’exposar és superflu perquè, de fet, la realitat, no existeix. A aquest només preguntar-los: quan dieu que la veritat no existeix… preteneu dir la veritat?

Anuncis