Posts tagged ‘Karl Marx’

6 Novembre 2016

KARL MARX. NATURALESA HUMANA I ALIENACIÓ

(La font principal d’aquest article és el capítol corresponent a Karl Marx publicat en el manual de Teoria sociològica clàssica, de George Ritzer, de la Universitat de Maryland.)

maxresdefault

Una part bàsica del pensament de Marx, especialment important en els seus primers escrits, fa referència a la naturalesa de l’ésser humà, a les seues potencialitats, i a la frustració d’aquestes per causa de la coacció social.

Hegel constatarà que l’autoconsciència és allò que caracteritza l’home, però un cop feta aquesta consideració essencial, passa a definir l’home per aquesta facultat en comptes de fer dependre l’autoconsciència de l’home, és a dir, de l’individu real i concret, sotmès a les condicions del món natural i social. D’aquesta manera, Hegel acaba establint la prioritat de les idees per damunt de les condicions materials. La perspectiva de Marx, però, serà la contrària: l’home és un ésser real, objectiu que viu en un món no menys real i sotmès a les condicions d’aquest.[1] Els continguts de consciència i la mateixa autopercepció de l’ésser humà dependran de la seua situació en el món, que condicionarà també les seues necessitats i capacitats. En la relació entre l’home i la societat, no és, per tant, el primer, que determina la segona, sinó aquesta, la societat, la que, condicionant-lo, determina l’home, la seua (auto)consciència, les seues capacitats i necessitats definitòries i llur expressió.[2] Tanmateix, i malgrat això, per a Marx l’home no està inevitablement sotmès a les constriccions de l’entorn, perquè la relació home-societat revesteix en realitat un caràcter dialèctic que evita tot determinisme. Certament, la societat determina l’individu real, però aquest, a través de la seua capacitat autònoma d’actuar i pensar (que neix de la facultat mateixa de l’autoconsciència, que permet la possibilitat de re-flexionar) pot enfrontar-se a l’entorn social, influir-hi i transformar-lo (al cap i a la fi, les relacions socials, en la mesura que són productes de l’acció de les persones, constitueixen una expansió de les consciències, i admeten ser modificades per aquestes). Aquests canvis, tot seguit, repercutiran en l’individu i, el transformaran, al seu torn. En qualsevol cas, la prioritat no és per a la consciència humana, sinó per a les condicions materials de l’home real. La consciència humana és, per tant, una consciència arrelada en el món concret, real, material. Perquè els idees canviïn el món, cal incidir en les condicions materials. Canviant aquestes canviaran les mentalitats i un home nou esdevindrà possible.

Coherentment amb l’acabat de dir, en parlar Marx de l’ésser humà (de l’«ésser genèric», en la seua terminologia particular), té ben en compte de les seues necessitats i capacitats concretes, moltes de les quals les compartirà amb d’altres éssers vius (si bé, en aquest cas, en l’home, s’expressaran d’una manera distintiva).[3] I d’entre totes les capacitat humanes, en trobarà una d’específica i definitòria de l’home: la seua intel·ligència creativa, la capacitat de dissenyar en la imaginació per, tot seguit, traslladar allò pensat a la realitat. L’home és capaç de controlar la seua activitat, de pensar-la (reflexionant sobre els seus continguts de consciència, dels quals pot ser autoconscient) i de planificar-la.[4] L’home és capaç de crear, sobre la naturalesa, en base a la seua imaginació. D’acord amb això, el treball creatiu constituirà la manera pròpia (específica) de l’home de ser en el món, allò que, en definitiva, el definirà. A això darrer cal afegir que aquest treball creatiu generalment no és solitari, sinó que, tard o d’hora, involucra altres persones. Per tant, i resumint, podem dir que l’ésser humà s’ha d’entendre com un ésser concret, altament social (de fet, el seu caràcter d’autoconscient fa que es descobreixi com un jo entre una multitud de tu amb els quals se sent abocat a relacionar-se), que es vincula amb l’entorn transformant-lo mitjançant el treball creatiu (i social.

Si fem una anàlisi ara aquesta relació de l’home amb l’entorn, veiem que podem descompondre-la en tres parts:

  • Percepció: fa referència al contacte immediat que els individus estableixen amb el seu entorn, contacte que es verifica a través del sentits.
  • Orientació: les percepcions no són rebudes per part del subjecte de manera juxtaposada i desordenada, sinó que són organitzades per part del perceptor en funció de les seues capacitats i necessitats i segons esquemes teòrics previs (a través d’unes ulleres ideològiques, graduades per l’entorn social). L’individu mira el món a través de la ideologia social, que emmotlla les seues necessitats i genera en ell expectatives determinades.
  • Apropiació: un cop el món percebut i organitzat, l’individu se n’apropia, transformant-lo a través del treball, tot emprant les seues capacitats creatives (en més gran o en menor mesura segons les constriccions socials), amb la finalitat de satisfer les seues necessitats.

Marx distingirà, en el transcurs de la història humana, tres grans estadis en l’evolució de la relació de percepció-orientació-apropiació de l’home amb l’entorn i, paral·lelament, en l’evolució de les capacitats i necessitats humanes:

  1. La societat primitiva (des dels orígens fins a la irrupció del model capitalista de producció, a l’edat moderna): en les societats precapitalistes les persones empraven recursos naturals per produir bàsicament articles que satisfessin les seues necessitats més bàsiques (menjar, vestit, allotjament, eines fonamentals, mitjans de transport…) Com que aquests articles fonamentals no eren gaires (i, a més, tampoc no calia que la seua manufactura tingués molta qualitat), les capacitats humanes no van desenvolupar-se, almenys no en la majoria dels individus, de manera significativa. A més, com que la urgència de la supervivència s’imposava sobre qualsevol altra consideració, la varietat de les necessitats humanes es va mantenir molt limitada. En conseqüència, la consciència humana mai no va desenvolupar-se més enllà de certs límits estrets. L’home volia poques coses i la seua capacitat d’imaginar i produir es va mantenir molt limitada.
  1. La societat capitalista (l’actual, des de la irrupció del model productiu basat en dues grans classes cada cop més nítidament diferenciades —la propietària i la treballadora—, si bé mai no netament separades): en aquest model de societat el proletariat (aquells qui vénen la seua força de treball i en creen de nova amb la seua prole)[5] es posen a disposició dels propietaris dels mitjans de producció (de les patents, els drets d’explotació i producció, les eines, les plantes i els espais de producció…), els anomenats burgesos,[6] com a mà d’obra.

En aquest estadi, la capacitat creativa de l’home (expressada sobretot mitjançant l’acte d’apropiació, pel qual es fa seu l’entorn, transformant-lo), poc desenvolupada fins aleshores, en comptes d’ampliar-se, queda virtualment eliminada per efecte del progressiu allunyament que els individus experimenten respecte de l’entorn natural i de l’objecte del seu treball, i per causa del seu cada cop més rígid enquadrament en el marc de la producció, organitzada a gran escala, de mercaderies, l’objectiu de les quals no era tant satisfer necessitats humanes sinó incrementar el benefici de la propietat. Les necessitats humanes passen a estar dictades, en gran me-sura, per la producció, (i no a l’inrevés) i les capacitats, limitades a habilitats especialitzades, determina-des pel model productiu.

exploit

La majoria de la gent experimenta com a necessitat bàsica —i pràcticament única— la possessió diners suficients per adquirir les mercaderies disponibles, que produeix, però no posseeix. En el capitalisme, l’home no cerca ser, sinó tenir: no importa desenvolupar les potencialitats humanes, només trobar-se en disposició de comprar allò que es necessitat i allò que es creu necessitar).

En el capitalisme, les constriccions socials poden limitar l’ésser humà, és a dir: les seues potencialitats. Llavors, però, els diners apareixen a ulls de l’individu constret com una promesa de realització personal (orientada, però, no tant a les necessitats naturals humannes, sinó a les necessitats artificialment creades per l’entorn socioeconòmic) i, alhora, de superació del límits individuals.

Els diners tot ho poden comprar (o més aviat: poden comprar tot el que el mercat ofereix), fins i tot la vida mateixa de l’individu i la seua llibertat (perquè l’individu se sent enterrat en vida mentre experimenta les constriccions socials). Serà gràcies als diners que l’individu podrà ser tot el que és (desenvolupar totes les seues potencialitats, capacitats). És més: els diners es mostren capaços de conferir a les persones capacitats aptituds que realment no posseeixen. En aquest sentit, diu Marx:
«Allò que mitjançant els diners és per a mi, allò que puc pagar, és a dir, allò que els diners poden comprar, allò sóc jo, el posseïdor dels diners. La meua força és tan gran com ho sigui la força del diners. Les qualitats dels diners són les meues […]  qualitats i forces essencials. Allò que sóc i allò que puc no estan determinats de cap manera per la meua individualitat. Sóc lleig, però puc comprar la més bella de les dones. Per tant, no sóc lleig, ja que l’efecte de la lletgesa, la seua força foragitadora, és anihilada pels diners. Segons la meua individualitat estic tolit, però els diners em proporcionen vint-i-quatre peus, per tant no estic tolit; són un home dolent, sense honor, sense consciència i sense enginy, però s’honoren els diners, per tant sí que els posseeixo. Els diners són el bé suprem, per tant és bo el seu posseïdor; els diners m’estalvien, a més, la molèstia de ser deshonest; llavors se’m suposa que sóc honest; sóc estúpid, però els diners són el veritable esperit de totes les coses, com podria mancar d’enginy el seu posseïdor? Ell pot, d’altra banda, comprar gent enginyosa, i no és qui té poder sobre les persones intel·ligents més talentós que el talentós? És que no posseeixo jo, que mitjançant els diners puc tot allò que el cor humà anhela, tots els poders humans? Potser no transformen els meus diners totes les meues mancances en el seu contrari?»

p02hb5mt

  1. La societat comunista: una societat sense classes sorgida de l’expropiació de la classe burgesa i l’eliminació de la propietat privada. La vida primitiva permetia només una mínima expressió del potencial humà, mentre que la societat capitalista, tot i haver alliberat els individus de gran part de les limitacions anteriors, els constreny de tal manera que impedeix l’expressió d’aquest potencial i, a més, recondueix les necessitats humanes cap a un mercat de productes que acaba dictant a l’individu què necessita en comptes de ser ell qui decideixi què li cal. De totes maneres, la societat capitalista haurà suposat una fita important perquè haurà permès el desenvolupament de formes organitzatives i d’una tecnologia que són necessàries perquè la humanitat faci el salt cap al societat comunista: un model de societat en què cada individu pugui produir segons les seus capacitats i consumir segons les seus necessitats.

La societat comunista serà la conseqüència lògica de l’expropiació, per part de la gran majoria (el proletariat) d’una minoria propietària que, un cop haurà aconseguir que la majoria no tingui res a perdre i d’haver-la, a més, organitzada en el si d’un sistema productiu hiperracionalitzat, veurà, com a conseqüència imprevista de les seues accions,[7] i atès el seu caràcter improductiu i superflu, com la massa treballadora en prescindeix, s’incauta dels mitjans de producció que posseeix i reorienta la producció de manera que deixi de centrar-se a acumular els recursos en poques mans i passi a tenir com a objectiu únic la satisfacció de les necessitats espontànies de la majoria. La societat comunista suposarà, per primer cop en la història, el ple alliberament dels individus i la possibilitat que l’ésser humà desenvolupi del tot les seues «capacitats genèriques».

Sota el capitalisme, el treball es troba separat de la creativitat. En la societat comunista treball i creativitat es retrobaran, i en fer-ho, l’ésser humà es reconciliarà amb la seua naturalesa d’homo faber. El treball serà una finalitat en si mateixa i no únicament un mitjà per aconseguir diners, a través del quals comprar la vida que les exigències de la producció en la societat capitalista han devaluat fins anorrear-la.

black-and-white

L’ALIENACIÓ

Marx anomena “alienació” la distorsió de la naturalesa humana i de les relacions de l’individu amb el seu entorn, que aquell experimenta per causa de les condicions socials a què es veu sotmès. Aquesta alienació es fa especialment greu en la societat d’economia capitalista, en la qual, el treballador experimenta la dominació de la classe burgesa propietària (els membres de la qual, al seu torn, també es veuen afectats en la seua naturalesa i relacions pel sistema que sostenen pensant, paradoxalment, en el seu benefici particular).

Com acabem de dir, en la societat capitalista, els burgesos, que són els propietaris dels mitjans necessaris per a la producció i dels productes elaborats, empren els treballa-dors, que només disposen de la seua força de treball. Aquesta relació allunya el productor del control sobre el seu treball, de les relacions, de la possibilitat que aquell desenvolupi relacions cooperatives amb altres individus, de l’entorn natural que, directament o indirectament, transforma, i del fruit de la seua feina. A més a més, en vendre la seua força de treball al burgès, el treballador renuncia a la seua creativitat, és a dir, a decidir per ell mateix què vol fer i per a què. Per tot això, Marx afirma que els relacions de producció en el si de la societat capitalista impliquen una quàdruple alienació en el treballador:

Alienació de l’activitat productiva: els treballadors no treballen per a ells mateixos, sinó per als propietari dels mitjans de producció, que els ocupa amb la finalitat d’obtenir un benefici del seu esforç. L’objectiu de la seua feina no el decideix el treballador, que s’involucra en l’activitat productiva més per necessitat que per lliure voluntat. A més a més, el que en rep a canvi és el mínim que pot oferir el propietari (que cerca comprar aquesta mercaderia que és la força de treball, al millor preu possible, com fa amb qualsevol altra mercaderia). En conseqüència, el treballador, ni és amo de la seua feina, ni n’obté realment cap benefici. És un instrument en mans d’un altre que sí que treballa per a ell mateix (el propietari).

El treball, que és l’activitat mitjançant la qual l’home realitza les seues capacitats i adquireix la seua plenitud, en comptes de ser un procés satisfactori, esdevé una activitat avorrida i idiotitzant feta amb un únic objectiu: guanyar allò necessari per sobreviure. Les capacitats de l’individu es menystenen i atrofien, i el subjecte queda reduït a una mera eina del procés de producció. En el si del sistema econòmic capitalista no interessa l’ésser humà integral, sinó que, de cada home, n’importa només una petita part: el subjecte queda reduït a un simple fragment de si mateix.

Consideracions com aquestes van dur Marx a pensar que, en una societat que hagués superat la forma capitalista, els individus integrarien en la seua feina tant les funcions intel·lectuals com les manuals, i no desenvoluparien tasques hiperespecialitzades. Això no suposa, però, que Marx pensés que tothom havia de poder fer-ho tot, però sí que tothom havia de poder desenvolupar, lliurement, els talents i capacitats que posseís (a diferència d’allò que succeeix en la societat capitalista, on l’acumulació d’un tipus de talent determinat en uns pocs subjectes és fruit d’una perniciosa divisió del treball, que fa que molts individus acabin perdent les seues capacitats innates).

reforma-laboral

Alienació respecte al producte obtingut amb el treball: els productes fruit de la feina del treballador no li pertanyen, i no pot emprar-los per satisfer les seues necessitats.

De fet, els treballadors no sols no tenen cap control sobre les manufactures ni els serveis que fan possibles, sinó que, en molts de casos, ni tan sols no tenen una percepció clara d’allò que produeixen. És habitual la realització de tasques molt especialitzades que els impedeixen tenir una visió de conjunt del procés productiu i del paper que hi juguen. (És més: en les cadenes de muntatge, els treballadors hi tenen assignades tasques tan concretes i de tan escassa importància, que generalment pensen que el producte final no és realment fruit del seu treball, sinó de la mateixa cadena de muntatge.)

Alienació respecte als companys de feina: com hem vist, Marx parteix de la premissa que a les persones els cal, i desitgen, treballar en col·laboració amb d’altres persones per extreure de la natura allò que els cal per sobreviure. El sis-tema productiu capitalista, però, destrueix aquesta cooperació natural, fins i tot quan agrupa les treballadors en una cadena de muntatge, i és que, encara que els treballadors de la cadena es coneguin i mantinguin entre ells relacions de simpatia i fins i tot d’amistat, la naturalesa de l’organització del treball i les característiques de la tecnologia que s’hi empra, genera en ells una profunda sensació de solitud. Allò pitjor, però, no és això: en la societat capitalista, els treballadors, com els propietaris burgesos, es veuen obligats a competir obertament entre ells, fins al punt que és fàcil que es generin enfrontaments i conflictes a la feina. Així, amb la finalitat d’obtenir-ne la màxima productivitat —i, de fet, també amb l’objectiu d’evitar el desenvolupament de relacions cooperatives que facilitin l’autoorganització dels treballadors— el propietari del capital i dels mitjans de producció, enfronta els treballadors entre si amb la finalitat de saber quin de tots produeix més i treballa més ràpidament. A aquestes treballadors els espera alguna mena de recompensa (sovint extrasalarial), mentre que, a la resta, pot esperar-los l’acomiadament. En qualsevol cas, aquesta situació genera, inevitablement, rivalitat i, fins i tot hostilitat, entre els companys de feina (de fet, als propietaris ja els convé aquest enfrontament, perquè gràcies a ell eviten ser, ells, els destinataris de l’hostilitat del treballador). 

En definitiva, en la societat capitalista, la divisió del treball força la separació artificial de l’individu respecte dels seus companys i, de fet, del conjunt de la comunitat, perquè els subjectes acaben preocupant-se només del seu benestar particular, ignorant, i fins i tot lluitant, contra l’interès general de la comunitat.

employee-of-the-month-for-pinterest-aqaelf-clipart

Alienació respecte d’ell mateix: en la societat capitalista, els individus acaben deixant de banda les seues potencialitats, no assoleixen la seua plenitud com a éssers humans i, llavors, queden progressivament reduïts al paper de peces d’engranatge o de bèsties de càrrega. La consciència dels individus s’emboira i acaba col·lapsant-se a mesura que la seua creativitat s’esvaeix, la llibertat desapareix de llur horitzó vital i es trenquen les relacions amb l’entorn social i amb la natura. 

El sistema econòmic capitalista força els individus a treballar tot el que puguin suportar, sense deixar-los temps per a pensar ni oportunitats per desenvolupar les seues potencialitats. Promou la realització de feines monòtones que han de dur a terme sense reflexionar-hi. A conseqüència d’aquesta total alienació respecte a les capacitats i necessitats específica-ment humanes, l’individu es veu abocat a concentrar-se en les seues necessitats i capacitats més bàsiques. Especialment els membres de la classe proletària se sentiran a gust només satisfent les seues necessitats animals: menjar, beure, copular, vestir-se, posseir un habitatge… mentre que, en relació amb les potencialitats que els defineixen com a humans, se sentiran estranys, indiferents. Les persones esdevenen aleshores individus buits, orientats, com s’ha dit més amunt, cap a la possessió d’objectes. Fins i tot les estones lliures caldrà omplir-les amb productes d’oci, activitats programades, manufactures de la indústria de l’entreteniment. La propietat privada i el consum acaba d’idiotitzar l’individu i el converteix en un subjecte d’horitzons estrets i a curt termini que només valora el que posseeix (que s’estima més tenir un llibre que llegir-lo, tenir un àlbum de fotografies que conèixer allò fotografiat, posseir la una parcel·la de terra que conservar l’entorn i el paisatge…)

La més greu de les conseqüències imprevistes de les accions humanes en el si d’un món capitalista és que, finalment, haurem construït una societat que ens permet sentir-nos lliures i a gust només quan deixem de banda la nostra veritable naturalesa i actuem com a animals.

[1] Marx va ser molt crític amb el caràcter abstracte i desarrelat de la realitat concreta del pensament hegelià (del qual, però, manllevaria molts d’elements).
[2] Marx i Engels: «La consciència, és per tant, des dels seus orígens, un producte social, i continuarà sent-ho mentre l’home existeixi.»
[3] Així, per exemple, la sexualitat, si bé és una necessitat (i una capacitat) comuna als éssers humans i la majoria de la resta dels animals, en els primers es manifesta segons formes específiques.
[4] Com dirà Marx: «L’animal no es distingeix de la seua activitat vital […] L’home fa de la seua activitat vital l’objecte de la seua voluntat i de la seua consciència.»
[5] El teme “proletariat” ve del llatí “proletarii”, que feia referència al grup social més baix entre els ciutadans lliures de Roma; pagesos, comerciants i artesans procedents de l’interior de la península itàlica, la riquesa més gran dels quals era, en realitat, la seua descendència (la proles).
[6] Dits així per constituir una classe social diferent de l’aristocràcia tradicional, una classe sorgida del comerç i la producció manufacturera a més gran escala que es van donar a les grans ciutats europees (i més tard nord-americanes), els burgs, després de la dissolució dels gremis medievals i coincidint amb els grans descobriments geogràfics.
[7] La idea de “conseqüències imprevistes” és un correlat del caràcter dialèctic de la dinàmica social que serveix per il·lustrar què implica dir que la societat tingui una estructura dialèctica, i és que, aquesta, facilita que es generi una espiral de causes i efectes que comporta que, al mateix temps que es puguin assolir els objectius immediats perseguits amb accions conscients, tot sovint es generin conseqüències que no s’hagin anticipat ni previst, i que poden ser contràries a les intencions que han motivat l’acció. Així, per exemple, un increment en l’explotació pot conduir a incrementar la militància en les organitzacions obreres i, aleshores, a una conflictivitat social no esperada que pugui obligar la propietat, ha fer marxa enrere, més enllà del punt de partida, tot i que, això darrer, podria estimular, llavors, que la propietat cerqués formes alternatives d’imposar la seua voluntat com, per exemple, importar mà d’obra d’altres indrets per generar un efecte de dumping, amb conseqüències immediates previsibles, però amb conseqüències indirectes difícils d’imaginar amb seguretat. Marx pensava que moltes de les accions empreses per la classe burgesa van adreçades a garantir els seus interessos i la consolidació i aprofundiment del sistema capitalista en conjunt, però, en realitat, contribueixen, de manera imprevista, al col·lapse final del sistema. De totes maneres, cal dir que, encara que aquestes altres conseqüències no desitjades fossin previsibles, difícilment s’actuaria d’una manera diferent, perquè les constriccions socials del sistema són tan fortes i afecten de manera tan general els individus, que resulta gairebé impossible actuar d’una manera diferent a com es fa sense resultar-ne damnat de manera immediata (com, per exemple, millorar objectivament les condicions dels treballadors sense perdre competitivitat i, per tant, capacitat de penetració en el mercat?)
Anuncis
28 Abril 2016

KARL MARX. EL MATERIALISME HISTÒRIC

images
Karl Marx naix a Trèveris (a Renània, regne de Prússia), l’any 1818, en el si d’una família de classe mitjana (son pare era advocat i, com la seua esposa, provenia d’una família de rabins). Va estudiar a les universitats de Bonn, Berlín (en aquest cas, enmig d’un ambienta acadèmic molt influït pel pensament de Hegel) i Jena, doctorant-se aquesta darrera amb una tesi sobre el pensament de Demòcrit i d’Epicur que, per la seua orientació marcadament materialista havia estat rebutjada a la Universitat de Berlín).
En 1842 va començar a col·laborar en al Gaseta Renana, publicació de la qual, en menys d’un any, va arribar a ser-ne director. Quan la revista fou clausurada, l’any 1843 pel govern prussià, decidí marxar a París. Poc abans s’havia cast amb l’aristòcrata Jenny von Wesphalen, germana del ministre de l’Interior de Prússia (la jove esposa de Marx va haver de trencar les relacions amb la seua família per poder-s’hi casar). A la capital francesa codirigí la publicació Annals francoalemanys, de la qual, però, només se’n publicarà un número. A França estudia l’economia política anglesa,[1] de la qual n’escriu una crítica (que es publicaria amb el títol de Manuscrits Economicofilosòfics, que no es publicarien fins molt temps després de la mort de Marx) i entra en contacte amb grups revolucionaris socialistes, comunistes i anarquistes, i amb associacions d’obrers alemanys exiliats. En aquesta època farà també amistat amb qui serà el seu col·laborador inseparable, Friedrich Engels, a qui coneixerà l’any 1844, en una cèlebre trobada, al famós Café de la Régence, que passarà a la història).[2]
De la col·laboració entre Marx i Engels sortirien La sagrada família i La ideologia alemanya L’any següent. Mentrestant, Engels publicaria, a Anglaterra, La condició de la classe treballadora.
A l’any següent, Marx, per instigació del govern prussià, seria expulsat de França i es traslladaria a Brussel·les, on ingressa a la Lliga dels Comunistes. Durant la seua estada a Bèlgica publica Misèria de la Filosofia, on desqualifica totes les formes del que anomenarà “socialisme utòpic” (al qual oposarà la seua investigació històrica i sociològica, que qualificarà de “socialisme científic”)[3] i on, l’any 1848, redactarà, juntament amb Engels, el Manifest comunista (per encàrrec de la Lliga dels Comunistes).[4]
Després de ser expulsat de Bèlgica, acusat de finançar un aixecament revolucionari amb part dels diners que havia heretat del seu pare 8mort per aquestes dates), retorna un temps breu París per, tot seguit, traslladar-se a Colònia, on arriba en plena efervescència revolucionària (1848). Allí crea, gràcies a l’herència rebuda, una nou periòdic (La nova Gaseta Renana), que aviat serà prohibida per ordre governativa. Fracassada la revolució, s’exilia a Londres, ciutat on romandrà la resta de la seua vida i on, després d’abandonar la Lliga dels Comunistes i de renunciar a l’acció política, es lliurarà a l’estudi i la reflexió.
L’any 1859 publicarà la Contribució a la crítica de l’economia política i, en 1867, apareixerà (publicat a Hamburg) el primer volum de la seua obra principal: El capital (el segon i tercer volums del llibre apareixeran pòstumament, els anys 1885 i 1894, respectivament).
El 1863 es trobarà entre els fundadors, a Londres, de la Internacional Socialista (Associació Internacional de Treballadors), organització a què es dedicà intensament i dels estatuts de la qual en serà el redactor. Morirà a la capital anglesa l’any 1883. Després d’haver enterrat quatre dels seus sis fills i la seua esposa, i set anys després de la desintegració de la Internacional Socialista (que, en endavant, serà coneguda com la Primera Internacional).

FORCES PRODUCTIVES I RELACIONS DE PRODUCCIÓ

Karl Marx exposa en La ideologia alemanya (1845) i en la Contribució a crítica de l’economia política (1859) una concepció materialista de la historia que feia descansar les causes del canvi social (i, amb aquest, de l’esdevenir històric) en l’estructura econòmica de les societats humanes, és a dir, en la manera com la societat organitza la producció dels mitjans (recursos, manufactures i serveis) en base als quals garanteix la seua supervivència i reproducció.

Marx concep l’ésser humà com a homo faber, és a dir, com a criatura la naturalesa de la qual consisteix en el fet que es relaciona amb el seu entorn transformant-lo mitjançant el treball. L’home es projecta en allò que l’envolta adaptant-ho a les seues necessitats i obtenint-ne allò que li cal per reproduir la seua existència. Marx anomena praxis aquesta activitat transformadora, que constitueix la manera pròpia que té l’home de ser en el món, activitat que, per a cada societat, descansarà en l’articulació de dos elements essencials: la força de treball i els mitjans de producció, conceptes que hem d’entendre de la següent manera:

  • Força de treball: fa referència a la mà d’obra disponible.
  • Mitjans de producció: fan referencia al coneixement tècnic aplicable a la producció, als estris i la maquinària disponibles, als recursos naturals a l’abast i a la terra conreable, a les fonts d’energia existents, als mitjans de transport coneguts i les vies de comunicació practicables, etc.

En cada època històrica s’estableix una articulació determinada entre la força de treball i els mitjans de producció. Aquesta articulació defineix el període històric en qüestió i implica una distribució concreta de la terra i dels recursos naturals, una distribució determinada de la força de treball per sectors productius, una organització típica d’aquesta força de treball en unitats productives característiques de cada sector, un sistema d’explotació dels recursos naturals, una priorització concreta de vies de comunicació, una utilització característica de les fonts d’energia disponibles, etc. El resultat és l’establiment del que Marx anomena forces de producció (Produktivkräfte), que suposen unes relacions de producció (Produktionsverhältnisse) determinades, establertes entre els individus i consistents, en darrer terme, en un règim jurídic concret de propietat, que institucionalitza un repartiment de poder i determina la distribució dels recursos i de la riquesa generada. Dins d’aquest règim de propietat, uns individus es trobaran en possessió de certs mitjans de producció i uns altres individus d’uns altres de diferents, establint-se, segons la importància relativa d’aquest mitjans una jerarquia determinada entre propietaris, de la qual derivarà una estructura social concreta organitzada en classes, que tendirà a perpetuar-se mitjançant la institució de l’herència i que, tanmateix, admetrà certs moviments de reestructuració interna, sempre, en base a mecanismes preestablerts de mobilitat social (que permetran certs canvis en la propietat sobre supòsits socialment admesos).

INFRAESTRUCTURA I SUPERESTRUCTURA

L’organització de la producció, i les relacions de propietat sobre les quals s’assenta en un període històric determinat constitueixen, l’anomenada infraestructura social, sobre la qual, al seu torn, es desenvolupa una superestructura, és a dir,  una cosmovisió històrica determinada, una mentalitat concreta expressada per una ideologia (també anomenada “consciència”) que implica determinats rols conducta i valors morals (els propis d’aquell període històric), determinada manera d’entendre la ciència, determinades preocupacions filosòfiques, determinades institucions polítiques, el sorgiment de determinades creences religioses (compatibles dels valors morals establerts i consolidadores d’aquests i, alhora, legitimadores de les institucions polítiques), l’establiment de costums determinats en la vestimenta, la cultura popular, l’alimentació… En definitiva, cada període històric genera una mentalitat hegemònica (una ideologia històrica, característica d’aquella època i que, de fet, és la ideologia de la classe dominant), que proporciona als individus, entre altres coses, una concepció concreta del bé i del mal (i, amb ella, una concepció determinada de deure), una concepció determinada de la bellesa i unes normes típiques de conducta, les quals, per tant, no serien fruit de la llibertat personal, assentada únicament en un exercici de reflexió pura, sinó que serien connaturals a l’ordre socioeconòmic. No serien, per tant, els subjectes els qui formarien la societat, sinó que seria la societat la que conformaria la subjectivitat.

Cal matisar, però l’acabat de dir, perquè la relació entre subjecte i societat no seria tant una relació de determinació absoluta del primer per part de la segona (de la part pel tot) sinó, més aviat, una relació dialèctica (subjectes i societat es trobarien confrontats i, en aquesta confrontació, els uns determinarien l’altra alhora que aquesta altra determina els uns) en la qual, però, el conjunt, és a dir la societat en què el subjecte es troba immers, tindria la prioritat, de manera que seria més, el subjecte, fruit de la societat, que no la societat una construcció del subjecte. En definitiva: seria molt més la societat la que faria l’home a la seua imatge i semblança, que no pas a l’inrevés.[5]

La llibertat humana seria en gran mesura una il·lusió, i la raó, el bé, la veritat i el saber, serien productes històrics socialment determinats en base a les condicions materials de l’època.

Això no treu, però, que l’home pugui ser capaç de dur a terme una dissecció de la situació història en què es troba immers, capaç d’una anàlisi dels elements materials disponibles i, en darrer terme, capaç de fer un examen crític de les relacions de producció i dels seus productes culturals en base a un ideal d’humanitat ajustat a la naturalesa humana (un home lliure de la dominació de classe, amo del seu treball, deslliurat restriccions a la seua creativitat i lliurat a la construcció d’una societat pròspera on tothom pugui donar segons la seua capacitat i rebre segons la seua necessitat). Per això, l’home històricament determinat esdevé capaç de fer-se càrrec de la història, d’eliminar la fatalitat dels esdeveniments i de transformar la realitat.

Hi ha un lloc, per tant, per a la política centrada en valors objectius.[6] I tanmateix la consciència crítica no és la norma, sinó que habita enmig d’una humanitat que pensa en funció de l’ordre social establert i que, per això mateix, per ignorar el sentit veritable de la naturalesa humana, per sotmetre’s a les determinacions socioeconòmiques del moment històric en què habita i per haver perdut el control sobre si mateixa i sobre el seu futur, ha caigut en una situació d’alienació (és a dir, de dissociació de l’home respecte de la seua naturalesa humana, de les seues possibilitats característiques).

images

EL SENTIT DE LA HISTÒRIA

Els canvis que es produeixen a nivell de la força de treball i dels mitjans de producció provoquen la transformació dels modes de producció i de les relacions productives (és a dir, de la infraestructura social). Aquesta transformació, es projectarà, al seu torn, a nivell de la superestructura, produint modificacions en aquesta.

Aquest és l’esquema essencial del canvi social i, amb ell, de l’evolució de la història que, per tant, no consisteix en res més que en la substitució d’uns modes de producció per uns altres quan, els canvis en els primers (fruit, al seu torn, de canvis en les forces i/o en els mitjans productius) entren en contradicció amb el sistema jurídic de distribució de la propietat (i, per tant, amb les relacions de producció entre els individus), ocasionant-se aleshores una transformació (sovint de caràcter revolucionari) dels uns (modes, forces) i de les altres (relacions) que es comunica, inevitablement, a la superestructura cultural.[7]

En qualsevol cas, l’evolució històrica avança sempre en el sentit d’una cada cop més gran acumulació de la propietat en poques mans i, per tant, en el sentit d’una progressiva pèrdua de control dels mitjans de producció per part de la gran massa de la població i d’una creixent depauperació d’aquesta.[8]

Marx i Engels van centrar els seus estudis en la societat capitalista de la segona meitat del segle XIX. Segons ells, des de la perspectiva de l’estudi de les seues relacions de producció, aquesta societat es caracteritza pel fet que la burgesia posseeix els mitjans de producció, mentre que el proletariat (les masses treballadores que no tenen res més a oferir que la seua força de treball, renovada generació rere generació en la seua prole) només posseeix la força de treball. Segons Marx, en aquesta societat, més que no en cap de les anteriors, les relacions de producció realment arriben a determinar del tot el conjunt de totes les relacions socials, fins i tot les relacions de parentiu, ja que la mateixa estructura de la família, més que mai, està, en aquest model social, forjada sobre aquelles.[9]

images (1)

[1] El pensament de Marx tindrà en la nova economia política anglesa un dels seus fonaments, l’altre seria el pensament hegelià.
[2] Es diu que la compassió que sentia Marx per la misèria de la classe obrera li venia del que li havia sentit explicar a Engels, un socialista fill d’un ric fabricant de teixits que coneixia bé les condicions de vida dels obrers i de els seues famílies. Engels es caracteritzava per ser un pensador pràctic, i també un home de negocis metòdic, per contra Marx era un filòsof abocat a una reflexió molt més abstracta. Malgrat aquestes i d’altres diferències (Marx tenia fama de desordenat i semblava incapaç de guanyar-se la vida), el fet que tots coincidissin en l’essencial del seu pensament, va dur-los a col·laborar en la producció de llibres i articles i a treballar junts en organitzacions socialistes i revolucionàries. A més a més, Engels ajudaria econòmicament Marx i la seua família durant la resta de la seua vida, perquè pogués dedicar-se als seus estudis i les seues activitats polítiques. (Engels sempre va tenir la convicció que, dels dos, Marx era el qui tenia més talent filosòfic i teòric, de fet, en una ocasió havia dit que, per la seua lucidesa i capacitat de penetració, considerava Marx un veritable geni.)
[3] A banda de rebutjar la ingenuïtat dels teòrics socialistes d’aquell moment, Marx també es va mostrar molt crític amb la precipitació amb què, sovint, les forces revolucionàries es llançaven al carrer (per acabar, sent escombrades, al poc temps i sense haver assolit cap dels seus objectius, per la reacció governamental). Així mateix, Marx va ser molt crític amb el caràcter abstracte i desarrelat de la realitat concreta del pensament hegelià (del qual, però, manllevaria molts d’elements).
[4] És d’aquesta època que data La ideologia alemanya.
[5] El caràcter dialèctic de la relació entre infraestructura i superestructura i, en conseqüència, la possibilitat que aquesta darrera influeixi en la primera (deixant, així, una porta oberta a la llibertat humana) és obertament reconeguda per Friedrich Engels en una carta seua a J. Bloch, datada l’any 1890.
[6] Sigui com sigui, els canvis socials no s’efectuen canviant els elements superestructurals (la ideologia d’una època històrica), com sempre havien pensat, ingènuament —segons Marx—, els filòsofs, sinó canviant la base de tot, és a dir, el mode de producció.
[7] Podem posar com a exemple d’això el cas de la França del segle XVIII, en la qual el desenvolupament de forces productives que ja permetien el desplegament de la societat capitalista, xocava amb un règim de propietat feudalitzant (relacions de producció de caràcter feudal) que dificultava aquest desplegament. Conseqüència d’aquesta contradicció va ser la Revolució Francesa.
[8] El materialisme històric marxista considera tres grans èpoques històriques, fonamentades en tres modes de producció: el mode de producció antic o esclavista, el mode de producció feudal i el mode de producció capitalista.
[9] Afegim aquí, que Marx pensa que, quan arribarà el moment històric de màxim desenvolupament del capitalisme, les forces productives existents es trobaran en condicions de donar lloc, per primer cop a la història, a una societat sense classes en què la producció estigui orientada a satisfer les necessitats de la gran majoria de la població en comptes de dirigir-se cap als interessos de la minoria propietària, i això gràcies al fet que el capitalisme avançat desposseeix del tot les classes treballadores alhora que les organitza i enquadra en factories amb una producció racionalitzada, de manera que sols caldria un moviment revolucionari d’expropiació del titular dels mitjans de producció i la reversió de la propietat d’aquests sobre els treballadors (que l’ostentaren col·lectivament). Un cop fet aquesta pas, aquells que havien esdevingut peces d’una màquina aliena, recuperarien llur dignitat d’homes lliures i amos del producte del seu treball, alhora que s’obririen les portes a possibilitar un més gran aprofitament de les forces productives existents i, per tant, a un increment de la prosperitat que faria possible l’ideal de la desaparició definitiva de la necessitat i l’escassedat i de la irrupció d’una societat on cada u, lliurement, produiria segons les seues possibilitats, i on tothom tindria les seues necessitats cobertes.
30 gener 2016

KARL MARX: DESCRIPCIÓ DEL PROCÉS D’ACUMULACIÓ CAPITALISTA

manifiesto-comunista-catala-color-026
Ja que “la propietat privada del treballador sobre els mitjans de la seua activitat productiva és el corol·lari de la petita indústria agrària o manufacturera [és a dir: petita indústria i propietat familiar tendeixen a anar sempre junts]”, Marx observa que “aquest règim industrial de petits productors independents que treballen per a ells mateixos pressuposa la parcel·lació del sòl i la dispersió de la resta dels mitjans de producció”, però, arribat a determinat moment del seu desenvolupament, aquest règim genera la seua pròpia negació constituïda per l’apropiació capitalista, la qual “transforma els mitjans de producció individuals i dispersos en mitjans de producció socialment concentrats”, expropiant i proletaritzant els petits productors artesans i els petits agricultors. A continuació comença “l’expropiació d’una majoria de capitalistes per part d’una minoria”; aquesta nova expropiació “es realitza pel mecanisme de les lleis immanents de la producció capitalista que duen a la concentració dels capitals” [diner crida diner: qui té més recursos té més opcions per enriquir-se]. En correlació amb aquesta concentració, s’incrementen l’aplicació de la ciència a la tècnica i la transformació dels estris en mitjans tècnics sols apropiats per a la feina col·lectiva. Creixen aleshores la misèria i l’opressió, però també la resistència de la classe obrera, “que es disciplina progressivament, i és reunida i organitzada pel mateix mecanisme de producció capitalista.” Correspondrà precisament a aquest classe dur a terme el procés dialèctica amb la negació de la negació, és a dir amb l’expropiació dels expropiadors; així comença la “metamorfosi de la propietat capitalista en propietat social”, que restableix, en una forma nova, la propietat individual del treballador, “basada en els fites de la societat capitalista, en la cooperació i en la propietat comuna de tots els mitjans de producció, incloent-hi el sòl”.
Text d’Émile Brehier (les cites són de K. Marx)

ESQUEMA-RESUM:

Punt de partida: explotacions agràries i tallers artesans familiars de dimensions equivalents.

Primer estadi de concentració: diferenciació en la grandària de les diverses explotacions i dels diversos tallers manufacturers (per causes diverses: concentracions, innovacions productives que incrementen la competitivitat, existència de mesures de protecció de determinats productors, canvis en el clima, diferent demanda dels productes oferits…)

Segon estadi de concentració: absorció de les explotacions agràries i dels tallers manufacturers més petits (menys productives i rendibles) per part dels més productius i rendibles.

Tercer estadi de concentració: desenvolupament de tècniques i instal·lacions productives racionalitzades que es basen en el treball assalariat i resulten més rendibles que les indústries petites. En conseqüència: reducció d’aquestes darreres a un nombre mínim. Els antics propietaris es converteixen en assalariats del propietaris de les indústries resultants (èxode de la ciutat al camp, pèrdua de la independència dels individus, desintegració de la unitat familiar per vinculació d’aquesta a un sistema productiu en el qual cada individu és una peça isolada d’un engranatge de grans dimensions, etc.). Enriquiment progressiu dels propietaris del mitjans de producció, els qual, aprofitant la pèrdua d’independència econòmica dels treballadors els exigeixen el màxim possible canvi del mínim possible (utilització d’amenaces com l’atur, la deslocalització de l’empresa o el tancament de caixes, estimulació de la competència entre els treballadors a canvi de recompenses que sempre seran per a molt pocs però que exigiran l’autoexplotació de molts individus, etc.)

Quart estadi: presa de consciència del caràcter central de la força de treball en el nou sistema productiu i, per tant, del caràcter essencial de la classe treballadora (sense treball no hi ha producció).

Cinquè estadi: expropiació d’aquells que, en el transcurs del procés de concentració dels recursos, havien expropiat i reduït a la condició d’assalariats els qui, en un principi, eren propietaris.

Estadi final: propietat col·lectiva dels mitjans de producció (els treballadors tornen a ser propietaris), amb la consegüent optimització de la producció motivada pel fet que aquesta i el producte final ja no són alienes al treballador sinó que li pertanyen per complet.

DESCRIPCIÓ DEL PROCÉS D’ACUMULACIÓ CAPITALISTA

Documento de Microsoft Word nou-page-001

30 gener 2016

KARL MARX: PLUSTREBALL I PLUSVÀLUA

karl_marx

Karl Marx, en la primera part d’El capital, elabora una “teoria del valor” en la qual se serveix dels treballs de teòrics de l’anomenada “economia política”[1], com ara Adam Smith o David Ricardo, per a posar al descobert les veritables conseqüències morals i socials que es derivarien d’un sistema liberal de producció i intercanvi.

Marx comença establint que, a l’hora de determinar per quant és intercanviable un bé determinat (una mercaderia) −és a dir, allò que aquest autor anomena valor de canvi−, caldrà trobar alguna cosa que sigui comuna als productes a bescanviar (ja sigui dues mercaderies o una mercaderia i una quantitat de diners), per tal de determinar, així, quina equivalència podrà establir-se entre ambdós. Doncs bé, a l’hora de determinar que tenen en comú totes les mercaderies intercanviables haurem de recordar allò que ja havien avançat A. Smith i D. Ricardo en el sentit que el valor dels productes intercanviats depèn fonamentalment de l’esforç invertit en la producció i obtenció de cadascun d’ells. Coherentment amb això, Marx considerarà que aquest esforç és l’única cosa que realment genera valor, és a dir, l’únic que fa que una cosa sigui valuosa (qualsevol altre factor que pogués adduir-se no generaria realment valor sinó que seria, més aviat, un element distorsionador en la determinació d’aquest) i, en base a aquesta consideració, conclourà que allò que tenen en comú totes les mercaderies intercanviables és que han exigit un esforç (un esforç que potser ha requerit una formació prèvia, i que pot ser el d’una persona o de més d’una, treballant simultàniament o successivament), depenent aleshores el valor de canvi de cadascuna d’elles de la quantitat de treball que incorpora (objectivable en termes de temps total emprat). En definitiva, en tot intercanvi, el criteri de referència per a determinar la seua justícia no pot ser altra cosa que l’esforç humà que hi ha al darrere de la mercaderia.

Si fem ara una anàlisi del model econòmic capitalista a partir d’aquesta teoria, marxista, del valor com a quantitat de treball descobrirem una cosa que havia passat desapercebuda als teòrics anteriors.

En el sistema capitalista ens trobem que existeix la figura del propietari dels mitjans de producció (terres, maquinària, matèries primeres, drets d’explotació, etc.), que  adquireix, per tal de fer possible aquesta producció, una força de treball que retribueix en forma de salari. Aquesta força de treball constitueix, per tant, una mercaderia més (ja que es tracta d’una cosa que es posa a la venda i és susceptible de ser comprada) i, consegüentment, tindrà un valor de canvi determinat, valor que, tenint en compte que la força de treball és, al cap i a la fi, un bé que necessita per a existir d’un seguit d’altres béns (aliments, temps d’esbarjo, vestit i habitatge), equivaldrà a la quantitat d’esforç (expressat en termes de temps total emprat) que resultaran necessaris per a la producció d’aquests béns i serveis que garanteixen la supervivència del treballador i el manteniment de la seua capacitat de treball. S’estableix, per tant, l’equació: Força de treball = esforç (sempre en termes de quantitat de temps) requerit per produir allò necessari per a garantir la supervivència del treballador i el manteniment de la seua capacitat de treball. Doncs bé, la segona part d’aquesta equació correspon tot just allò que, efectivament, rep el treballador per la seua feina, per contra, però, allò que ell ofereix excedeix en realitat l’esforç requerit per a la producció d’allò necessari per garantir la seua supervivència i el manteniment de la seua capacitat de treball, i és que si comptéssim el total del temps de treball dedicat a la producció i distribució del que consumeix (ja sigui en forma de béns fungibles i consumibles, de béns immobles o de serveis), veuríem que el conjunt de tot aquest temps (que ell pot retribuir perquè és el que el seu salaria abasta) seria inferior al conjunt de temps que esmerça en la seua feina, de manera que el que realment succeeix és que el treballador ofereix més treball del que el que li és retribuït. Podem dir, per tant, que el treballador ofereix, sense retribució, un plustreball que s’incorpora al valor dels béns produïts. Serà el propietat dels mitjans de producció, en tant que propietari de les mercaderies, el qui percebrà la retribució corresponent a aquest plustreball, aconseguint d’aquesta manera una benefici que, com veiem, surt d’aquella part del treball de l’assalariat que no li és retribuït a aquest, o dit d’una altra manera: el benefici del propietari procedeix (perquè cap cosa no apareix del no-res) d’aquell valor generat pel treballador (i que incorpora la mercaderia) que no li és abonat a ell, sinó que resta incorporat a la mercaderia i en mans del propietari, que és qui el fa efectiu aconseguint nou capital amb el qual podrà incrementar la quantitat de recursos productius que posar al seu servei. Resumint i explicant-ho en termes smithsonians: en un sistema econòmic capitalista, és a dir, en aquell model econòmic en el qual no solament hi ha productors sinó que també existeix la figura de l’inversor (d’aquell que, directament o indirectament té la propietat del mitjans de producció), el cost de producció d’una mercaderia (és a dir, l’import que paga la propietat per obtenir-la i disposar d’ella) no equival en realitat al seu preu natural (treball invertit en produir-la) sinó solament a una part d’aquest, quedant la resta d’aquest preu natural en mans del propietari que obté, d’aquesta manera, el seu benefici, benefici que, per tant, surt de l’apropiació del treball d’altres. Aquest valor fruit del treball de l’assalariat que resta en mans del propietari és anomenat per Marx plusvàlua (valor que va més enllà de l’efectivament retribuït a qui el genera). Si els teòrics de l’anomenada economia política no havien reparat en això era perquè confonien força de treball amb temps efectivament treballat, quan, de fet, el primer, que és allò que realment paga (o tendeix a pagar) el propietari del mitjans de producció, és un bé o mercaderia molt menys valuós que aquell que el treballador efectivament entrega: la seua jornada de treball.

Val a dir, d’altra banda, que aquells propietaris dels mitjans de producció que disposin d’un major marge de beneficis provocaran la ruïna d’aquells altres propietaris que disposin de menys recursos i la reconversió d’aquests en assalariats, amb la qual cosa s’arribarà a produir un excés d’oferta de força de treball que redundarà en la possibilitat d’abaratir encara més els costos de la producció, és a dir, de disminuir la retribució de l’esforç del treballador. El resultat serà un progressiu increment de les plusvàlues que conduirà, en darrer terme, a l’acumulació de recursos en poques mans i, correlativament, a la depauperització de la majoria de la població (que implicarà empobriment reducció de la qualitat de vida), desmentint-se, d’aquesta manera, aquella creença smithsoniana en la bondat i els efectes naturalment benèfics de la propietat privada i del lliure increment d’aquesta en un marc de lliure competència.

[1] Es coneixen amb aquest nom els primers passos de la nova ciència econòmica.

das_kapital 978842972379