Posts tagged ‘origen de la societat’

9 Mai 2017

EL SENYOR DE LES MOSQUES

descarrega (1)

The Lord of the Flies (1990), dirigida per Harry Hook i basada en la novel·la homònima de Samuel Golding

Un grup d’infants, sobrevivents d’un accident aeri, arriben a una illa deserta. No hi ha cap adult entre ells (bé sí que n’hi ha un: un dels pilots; però hi arriba greument ferit, amb una lesió indefinida que el manté en la inconsciència, de la qual en surt només per caure en un estat de semiconsciència febril del qual ja no n’eixirà). William Golding, l’autor de la novel·la que Harry Hook porta al cinema, dissenya un escenari adequat per assajar una explicació de l’origen de les societats humanes: l’espontaneïtat de la infantesa, l’aïllament de qualsevol focus de civilització, l’absència de qualsevol estructura organitzativa prèvia i, en definitiva, la reducció a un estat de coses primitiu.

L’assaig d’explicació, però, limita el seu abast des d’un principi: entre els sobrevivents no hi ha noies. En un moment del film, un dels protagonistes ho comenta: només troba a faltar-hi noies. Però de seguida tanca la qüestió: de moment això no importa. L’escenari queda clos, les condicions ben delimitades. Ja pot començar la narració. L’única condició necessària és que tot el que s’esdevingui a partir d’ara sigui versemblant (si bé sempre serà inevitable dubtar de l’honestedat final de la recerca: potser només ens trobem davant d’un exercici d’enginy, que cerca la versemblança per captar l’atenció del lector, i no d’un veritable exercici de recerca de la versemblança per ella mateixa).

Entrem en matèria, però.

Golding ens mostra com podria haver estat l’hipotètic “estat de naturalesa” adduït pels pensadors contractualistes.

En un primer moment, els nois (procedents d’una d’aquelles escoles nord-americanes que simulen ser acadèmies militars per a infants i adolescents) experimenten un progressiu desaprenentatge de les normes socials adquirides. Desaprenentatge que en el film se subratlla i simbolitza en el progressiu canvi d’indumentària: primer els infants conserven l’uniforme, després només alguna de les seues parts, finalment únicament la roba interior (que en alguns casos és substituïda per un simple tros de tela que els tapa els genitals i que es lliguen sobre els malucs amb un altre tros de tela més prim, que fa la funció de cordell). Com més ràpida és la regressió a l’estat de naturalesa, més ràpidament i de manera més radical es transforma i se simplifica la vestimenta de qui l’experimenta, i abans adopta aquest el costum de pintar-se la cara com a recurs per a expressar exteriorment la seua personalitat i el seu estat d’ànim. Excepte dos nois, la resta del grup llisca cap a l’estat d’horda humana, alhora que en el si d’aquesta es gesta una primitiva forma d’organització social.

Veiem com les normes adquirides abans de l’accident i l’arribada a l’illa perden, progressivament, la seua vigència en el nou context. En absència de l’autoritat que les havia imposades, les normes de convivència, les jerarquies establertes i els valors morals en què els nois s’havien socialitzat es desdibuixen i perden tot sentit. A context nou, regles noves. I quines regles? La resposta és clara: les de qui tingui ara l’autoritat.

lord of flies

Primera lliçó: tota societat s’estructura en base a una relació de poder. La por discrimina els individus i aquells que n’experimentin menys i siguin capaços d’aportar més seguretat als més esporuguits i desorientats esdevindran la nova autoritat. Serà important la capacitat de coacció que mostrin, però no n’hi haurà prou amb aquesta. Caldrà també que dotin de legitimitat el nou lideratge, i aquesta legitimitat l’aconseguiran donant a entendre als qui tenen al voltant que, amb ells, estaran segurs (perquè gràcies a ells tindran allò indispensable i, a més, obtindran una explicació raonable de la situació: un perquè dels perills, una manera justificada d’enfrontar-s’hi i una previsió acceptable de què es pot esperar). De fet allò més important és la capacitat d’aportar aquesta seguretat legitimadora. Qui se’n surti a oferir-la serà seguit, i la coacció que exerceixi acceptada.

Segona lliçó: cap la possibilitat que sorgeixi més d’una autoritat alhora. En aquest cas els diversos líders tendiran a enfrontar-se, i només podran coexistir si cada un ho fa en un territori diferent i projecta el seu ascendent sobre individus diferents. Això, però, no eliminarà la competència entre líders, i entre els  respectius grups que encapçalen.

descarrega

Tercera lliçó: «No hi ha ningú, estàs tot sol!», diu Jack, el líder que surt triomfant de la lluita pel poder. Aquesta és la justificació darrera —i repetidament adduïda— de la seua autoritat: jo poso les regles perquè puc, i ningú no està per sobre meu. «Sense Déu, tot és possible?», li fa dir Dostoievski a un dels germans Karamàzov. La resposta a aquesta pregunta és afirmativa en la ficció de Golding. Si puc fer-ho i vull fer-ho, per què no ho hauria de fer, si ningú pot oposar-se entre mi el meu desig, si ningú no pot castigar-me? Ressonen les paraules de Nietzsche (La caiguda dels Déus): «Si puc fer-ho, he de fer-ho.» La raó justifica les decisions preses per endavant.

Golding, però, no és taxatiu en aquest cas. Potser les societats humanes naixen enmig de tal silenci de Déu, i són fruit d’una força que resulta útil perquè els subjectes menys forts sobrevisquin al seu aixopluc, però hi ha alternativa. En el film, Ralph, l’altre líder que reclama que es reconegui la seua autoritat, confronta al cinisme de Jack uns principis que transcendeixen l’home i que no poden ser obviats, no sense arriscar-se a deixar de ser humans (a deixar de transcendir la naturalesa i a acabar confondre-s’hi). Hi ha uns drets naturals —intuïts?, deduïts?— que reclamen ser escoltats. Potser els tocarà reclamar la seua validesa enfront de la força, i potser fins ara seran derrotats, però no caduquen ni desapareixen, i continuen trucant a la consciència humana, una consciència que, al final de la narració, apareix en forma d’autoritat exterior i superior (transcendent) que irromp a l’illa quan ja no se l’esperava, i que admet ser entesa tant en termes de tribunal de la raó com en termes de judici final (o tant se val: potser ambdós no són la mateixa cosa?)

Cap la possibilitat que, efectivament, el pare de Porky se l’estigués rifant quan li va parlar de Rousseau i de la bondat natural de l’home, tot i que, si veiem el que la societat formada al voltant de Jack és capaç de dur a fer als seus membres, podríem estarem temptats a pensar, com el “savi filòsof francès” (això de francès amb permís dels seus convilatans de Ginebra), que és la societat allò que embruteix l’animal dòcil i bonhomiós que, efectivament i per contrats, l’home seria per naturalesa. Golding, però, sembla voler atorgar, si més no, el benefici del dubte a l’autor del Discurs sobre l’origen i els fonaments de la desigualtat entre els homes. Alguna cosa hi ah en l’home que pot salvar-lo del cinisme.

Quarta lliçó: en les societats primitives, l’explicació del món i de l’avenir esperable hi juga un paper important la fantasia, que genera un relat en base a sobreentesos que, a força de repetir-se, guanya credibilitat. També allò que no s’entén necessita ser explicar. De fet, és justament allò que menys s’entén, allò que resulta més misteriós, allò que més cal que sigui explicat, perquè és allò que menys s’entén el que es mostra menys dominable i, per tant, més perillós. I no sols això. No únicament cal fer front a allò misteriós, també cal fer front a allò que no es vol entendre, perquè trencaria la coherència del relat i a allò que ni s’entén ni es podrà entendre perquè ens sotja, amenaçador, per l’esquena: la por instintiva, el pànic de la criatura que està tota sola. Aquí les interpretacions i reinterpretacions fantàstiques cobreixen la ignorància (inevitable o volguda). Es tracta d’una fantasia que imposa les seues regles: una fantasia que té conseqüències imperatives. Així explica Golding el naixement de la religió. Una religió màgica al començament (però, potser no ho és sempre?). El tòtem (“el senyor de els mosques”) protegeix del perill del “monstre”. Un perill inexplicat (i que millor que no es conegui) es tradueix en un fantasia monstruosa que admet ser neutralitzada per una altra fantasia, en aquest cas salvífica: una ofrena, símbol d’allò que més ens importa (l’aliment i l’experiència embriagadora de la cacera), ens fa sentit segurs. És el líder qui troba la solució fantàstica al misteri, i això legitima encara més el seu lideratge: un altre cop ha sabut aportar seguretat, i l’ha sabuda aportar just per conjurar allò més amenaçador: allò desconegut i les pors atàviques, viscerals, instintives.

Perquè no és principalment l’egoisme allò que domina l’home, sinó la por. Dirà Joan Fuster que la història de l’home és la història de les seues pors. I no és aquesta, al cap i a la fi, també la lliçó de Hobbes?: l’home accepta una autoritat sobirana a canvi de seguretat. No és l’estadi de naturalesa de Hobbes el que ens descriu Golding, però el pacte social al voltant de Jack sí que que és hobbesià: un pacte entre súbdits a canvi d’una vida menys perillosa i miserables («Us vaig prometre carn, no és així?»)

el-senor-de-las-moscas-pelicula-cerdo

Cinquena lliçó: malgrat tot, l’home és lliure. Sempre pot triar i no hi ha res que l’excusi de ser fidel a la seua consciència i al tribunal que representa. Potser s’imposa el cinisme, la por i l’egoisme que n’és llur correlat («millor ens preocupem per nosaltres mateixos»), però sempre es podia haver fet una altra cosa, com reconeix Ralph, tot plorant mentre recorda mort de Simon. Endebades Porky s’excusa, i excusa el seu company, recordant que els qui —en ple arravatament, posseïts per thànatos— van matar Simon, creient haver-hi vist el mostre, eren molts, adduint que, a més, era fosc, i podia passar qualsevol cosa. No, no diu la veritat quan afirma que no hi havia res a fer, perquè «sempre és pot fer alguna cosa».

Cinc lliçons. O potser no cap, perquè tot plegat no sigui res mes que un exercici artificiós amb un final prefigurat: unes condicions inicials (d’entorn i psicològiques) molt simples (recordem-ho: no hi havia noies i, per tant, s’exclou del joc explicatiu una força tan potent com la sexualitat) que havien de conduir, inexorablement, a una conclusió predeterminada, precontinguda en elles. ¿Però, no és de fet així en tota explicació de caràcter filosòfic, i encara en tota teoria antropològica o sociològica, ciències inevitablement interpretatives, sobretot quan es tracta de parlar d’allò allunyat en el temps i que afecta a allò essencial, al nucli de la naturalesa humana mateixa, a allò que marca el punt en què la ciència es confon amb la filosofia?

I les noies, d’haver-ne hagut… hauria canviat res d’allò fonamental?

Anuncis