Posts tagged ‘relacions d’idees’

30 Juny 2017

L’EMPIRISME I LES SEUES LIMITACIONS

fggghsdfh

Una de les sortides assajades al problema que suscita la justificació del saber fa descansar el fonament darrer del coneixement en l’evidència empírica. Aquesta proposta (que rep el nom d’empirisme) manté que no hi ha cap idea en la consciència que, abans, no hagi estat en els sentits, és a dir, que tot coneixement parteix de la percepció, i és justament l’evidència d’aquesta és allò que constitueix el fonament darrer del coneixement, ja que, les premisses més bàsiques no serien altra cosa que afirmacions que recollirien experiències empíriques, igualment bàsiques. Allò que constatem pels sentits no pot ser posat en dubte i constitueix, per això mateix, un punt de partida de solidesa necessària i suficient.

L’anomenat principi empirista: establiria, per tant, que l’origen del nostre coneixement (i, per tant, de les nostres idees i de tot allò que podem pensar en base a elles) és l’experiència (ja sigui l’externa, que ens parla d’allò que ens envolta, o la interna, que ens informa dels nostres estat interiors, ja sigui corporals o anímics).[1] Tot el que sabem parteix d’ella i ella determina, per això mateix, el límit del que podem saber (i és que res no podrà ser conegut si abans no ha estat percebut, o dit altrament: res no pot ser en la nostra ment si abans no ha passat pels nostres sentits).

fsffs

“La raó no pot engendrar per si sola ni una idea original”, dirà Locke[2] en el seu Essay concerning Human Understanding (1689), l’obra fundacional de l’empirisme modern,[3] segons el qual, com ja hem dit, la ment naixeria com un “full en blanc” (com una tabula rasa), de manera que les idees que descobrien en la nostra consciència serien, totes elles, fruit de l’aprenentatge, aprenentatge que en darrer terme, descansaria en l’experiència.

Coherentment amb aquest plantejament, Locke es negava a acceptar l’existència de cap mena d’idea innata (és a dir, d’idees presents en la nostra ment des d’un principi perquè hauríem nascut amb elles, de manera que constituirien la base real i un dels punts de partida del nostre pensament), i és que, pensava, l’existència d’aquesta mena d’idees implicaria que fossin conegudes per tothom, amb independència de la formació individual de cada u, del seu entorn cultural i del moment històric em què visqués, una condició, aquesta que no veiem que es satisfaci.


W. Leibniz, l’any 1705, en els Nous assaigs sobre l’enteniment humà, replicarà a aquest argument de Locke mirant de posar de manifest que els enunciats de les ciències no són possibles sense certs conceptes que ens permetin pensar- los (com ara els de “ser”, “possibilitat”, “identitat”, “unitat”, entre d’altres), ni sense dos grans principis que, com aquests conceptes, semblen derivar, apriorísticament, de la raó: el principi de no-contradicció (enunciable com: “no pot afirmar-se, al mateix temps, d’una mateixa cosa, una característica la seua contrària”, o també: “res no pot ser i no ser alhora”) i “el principi de raó suficient” (enunciable “es no succeeix sense un motiu que ho justifiqui plenament”).

asdfsd


El teòric que investigarà de manera més completa i coherent les possibilitats d’aquesta solució empirista al problema de la fonamentació del coneixement serà l’escocès David Hume (1711-1776), que en el Tractat sobre la naturalesa humana (1740) i, més endavant, en la Investigació sobre l’enteniment humà (1748), desenvolupa aquesta perspectiva epistemològica fins a posar de manifest les seues limitacions.

L’EMPIRISME DE DAVID HUME

Hume utilitzava el terme percepcions per a designar els continguts de la consciència, en general. Concretant una mica més, però, podríem distingir dintre d’aquest “percepcions” dues classes d’elements:

  • Les impressions, que serien les percepcions més clares i vives, les quals, quan es donen, semblen ser produïdes per alguna cosa que en aquest aquell moment estaria davant nostre i de la qual ens estarien informant (tal com ens dirà Hume: les impressions seran “les percepcions més intenses: quan escoltem, o veiem, o sentim, o estimem, o odiem, o desitgem, o volem”).
  • Les idees, que, contràriament al que succeïa amb les “impressions” serien aquelles de les nostres percepcions que es donen amb una menor vivacitat, i que semblen presentar-se’ns com a records de “impressions” experimenta-des amb anterioritat.

Fixem-nos que Hume, com ja havia fet Locke, parteix, simplement, de la constatació de l’existència d’idees en la consciència, és a dir, del que poden anomenar principi d’immanència, que ens recorda que l’única cosa que coneixem amb seguretat i directament són les nostres representacions mentals (immanents a la nostra ment o consciència), i no pas les coses de les quals semblen derivar. I és que la nostra ment no es troba en contacte directe amb l’exterior, sinó que, aquest contacte, es verificaria, indirectament, a través del sentits, de manera que no sabem fins a quin punt els nostres continguts mentals es corresponen amb les coses (de fet, ni tan sols podem estar segurs que hi hagi un món de coses tal i com l’imaginem).

Al cap i a la fi no podem estar segurs que les nostres percepcions no sigui produïdes, a la manera d’una realitat virtual, per alguna cosa que les generi en nosaltres, fent-nos creure que hi ha una realitat que, pròpiament, no tindria cap mena d’existència efectiva. Per aquest motiu, l’autor del Teatrise no pot fer altra cosa que constatar d’on semblen procedir impressions i idees, sense assegurar, però, de manera dogmàtica (com sí havia fet –de manera clarament precipitada– Locke), que les primeres siguin, efectivament, produïdes en la nostra consciència per la realitat externa a ella, i que les segones derivin d’aquestes primeres, de manera que es limita a distingir-les en base a un criteri estrictament inherent a elles (i no a la seua possible causa), com és el seu grau d’intensitat.

dsasdfs

En definitiva, Hume ens fa notar que afirmar que hi ha una realitat externa  a la consciència que causa les idees que trobem en ella, constituiria una acte de dogmatisme no inferior al d’afirmar que existeixen idees innates.

Doncs bé, a partir d’aquesta classificació de les percepcions en impressions i idees, Hume continua la seua investigació a propòsit de la naturalesa del coneixement humà i sobre la certesa que podem atribuir-li, i enuncia dos nous principis:

  • El principi de còpia: l’única base segura del nostre coneixement són les impressions, de les quals derivaran les idees (no hi haurà cap idea que no derivi d’una impressió precedent). Les impressions, per tant, seran la font de tot el nostre coneixement i, en conseqüència, allò que proporcionarà els continguts d’aquest. Això ens permetrà afirmar que si una idea no procedeix d’una impressió (o dit d’una altra manera, si una idea no és còpia d’una impressió), haurem de concloure que és merament producte de la nostra imaginació i que, pròpiament, no informa de res: no té veritable significat).
Arribats aquí, és necessari que fem un aclariment a propòsit de la noció de “significat”.
Per contingut semàtic (o significat) d’un terme (significant)[4] entendre dos aspectes que han de donar-se alhora (sent, cada un d’elles, condició necessària, però no suficient perquè un mot signifiqui alguna cosa, de manera que, perquè puguem parlar de significat, caldrà que tots dos es donin. Aquests dos aspectes (identificats  pel matemàtic i lògic Gottlob Frege) serien els següents:
Sentit: contingut conceptual del terme; la seua definició.
Referència: aquella part del món (cosa o fet) del qual el terme n’és el nom, és a dir al qual el terme en qüestió designa.[5]
Ajudant-nos d’aquest principi podrem identificar aquelles de les nostres idees que en realitat no tenen cap significació, i evitar-nos, d’aquest manera, esforços de reflexió inútils perquè no farien altra cosa que girar sobre meres il·lusions o miratges. Així, doncs, si sospitem que una idea està buida de significat, només haurem de preguntar-nos de quina impressió derivaria, i si no n’identifiquem cap, podrem rebutjar-la sense més. Per exemple, afirmacions com “l’ànima és una substància immaterial”, que exposaria una tesi a propòsit d’idees com “ànima” o “substància” en base a la qual podríem  arribar a edificar un teoria metafísica, pròpiament és una afirmació buida de significat, perquè cap d’aquests dos termes derivaria d’una impressió i, en conseqüència no voldrien dir res.

xcxc

El principi de còpia ens permet, per tant, discriminar entre coneixement i pseudoconeixement (és a dir, allò que aparenta dir alguna cosa però que, en realitat, no informa de res), de manera que ens proporciona un criteri per, almenys, poder descartar, amb seguretat, enunciats i teories (que no són, en definitiva, altra cosa que conjunts d’enunciats) i centrar-nos, aleshores, en allò que es mostra coma coneixement potencial.

  • El principi d’associació d’idees: les idees presents en la nostra consciència no es troben desconnectades entre elles, de fet, en l’espai virtual que suposaria la nostra ment, les idees es vinculen entre si de manera espontània, anàlogament a com els cossos en l’espai s’atrauen els uns altres.[6] Ara bé, pel que faria a la nostra consciència, no hi hauria una única llei segons la qual les idees s’atraurien entre si relacionant-se, sinó un conjunt de tres[7] lleis conegudes, genèricament com lleis d’associació de les idees, les quals, en definitiva, determinarien les formes pròpies del pensament humà (ja que aquestes lleis constituirien el principis de la mecànica del pensament).

LES APORIES DE L’EMPIRISME CONSEQÜENT DE HUME

swd

Doncs bé, establert el principi de còpia, i donat per suposat el principi d’imma-nència, Hume, s’adona que, de fet, l’únic tipus de coneixement del qual pot identificar-ne el fonament i certificar-ne l’objectivitat és el de les matemàtiques i la lògica, ja que aquests dues disciplines són les úniques la veritat dels enunciats de les quals dependrà únicament de la manera com les idees es relacionen entre elles, o dit d’una altra manera: solament en aquestes ciències no es va més enllà dels dos principis acabats d’esmentar (i que podem acceptar amb seguretat), sense que haguéssim de donar per suposat res més enllà d’allò que tots dos afirmen.

Així, tant en matemàtiques com en lògica, partiríem d’idees, generades ––construïdes– a partir d’unes altres idees (que, al seu torn, vindrien d’impressions) i ens limitaríem a relacionar-se entre elles posant de manifest que s’hi estableix una vinculació necessària (per això Hume anomena aquesta mena d’enunciats “relacions d’idees”). Vegem-ho en uns exemples:

L’enunciat geomètric “tots els punts de la  superfície d’un esfera equidisten del seu centre” posa en relació les idees de “punt”, “superfície”, “equidistància”, “esfera” i “centre”, obtingudes per l’acció del nostre pensament sobre les idees derivades de la impressió d’objectes en l’espai, explicitant la relació evident i absolutament necessària que es dóna entre elles (tan necessària que, de fet, la negació de l’enunciat ens duria a caure en una contradicció lògica i a generar un pensament que, pròpiament no és ni tan sols imaginable). Així mateix, l’enunciat “la suma dels quadrats de la longitud dels catets d’un triangle rectangle equival al quadrat de la longitud de la seua hipotenusa” és un enunciat construït en base a les idees de “longitud”, “catet”, “hipotenusa” i “triangle rectangle”, vinculades entre elles d’una manera que podem demostrar de manera segura, altre cop recorrent únicament a idees i a  les relacions plenament evidents que podem establir entre elles.[8]

 Per contra, pel que fa a les ciències que intentarien descriure allò que succeeix en la realitat i que, per tant estarien compostes per enunciats en els quals s’expressarien “qüestions de fet” (en la terminologia de Hume), ens resultarà impossible assegurar la seua veritat, i és que aquestes ciències, malgrat respectar-se en els seus enunciats el principi de còpia i els principis d’associació d’idees, descansarien en darrer terme en pressupòsits indemostrables, pel fet que donarien per suposat que:

  • Existeix, efectivament, una realitat a la qual responen les nostres impressions (suposició que vulneraria el principi d’immanència) i que aquesta realitat és, a més recollida de manera fidel en les nostres percepcions.

La constatació que no podem assegurar que la realitat externa a la nostra consciència es correspongui a la percepció que tenim (i això cas que existeixi, efectivament, una realitat externa a la consciència, cosa que tampoc no podem demostrar) fa que, des d’un empirisme conseqüent, haguéssim de decantar-nos per la tesi del fenomenisme, segons la qual haurem d’admetre que no podem saber com serien les coses realment, ja que l’únic que veritablement conec és com se m’apareixen a mi (de fet, aquesta seria la definició del terme “fenomen”, procedent del grec phaenomenon: “allò que s’apareix”) però no quin és el seu origen i, per tant, com serien en si mateixes. Coneixem allò que una cosa és per a nosaltres, però no allò que és la cosa en si en mateixa.

La tesi contrària al fenomenisme s’anomenaria realisme, i segons ella existiria una total identitat entre les meues percepcions i la realitat externa, a la qual ens descriurien amb fidelitat. Aquesta tesi va ser la dominant des de l’Antiguitat fins al segle XVII Inici de l’edat moderna), quan va començar a qüestionar-se de manera definitiva aquesta correspondència (fins aleshores molt pocs pensadors ho havien fet, potser el més destacat entre els qui sí havien gosat fer-ho fóra Protàgores, al segle V aC, qui va afirmar: “L’home és la mesura de totes les coses”, donant a entendre que l’ésser humà té un paper actiu en la constitució de les seues percepcions).

Entre el fenomenisme i el realisme existeix una tercera opció, generalment coneguda amb el nom de realisme moderat o crític. Aquesta tesi, inicialment defensada per pensadors com Descartes, conclouria que les nostres percepcions són representacions dels objectes, és a dir, còpies d’aquests que no tenen perquè ser-los totalment fidels. De fet, i aquesta seria una idea compartida per autors com Descartes, Locke, o el químic Boyle, almenys hi hauria certes propietats que atribuïm a les coses que, en realitat, aquestes no tindrien, sinó que estarien produïdes pels nostres sentits de manera que ens semblarien pertànyer a les coses quan, pròpiament, les hauríem posades nosaltres. Aquestes qualitats rebrien el nom de secundàries, i entre elles trobaríem el gust, l’olor, el color o la calor (alguns hi afegirien d’altres com el pes), que no serien qualitats de les coses sinó maneres humanes (per tant, merament subjectives) de conèixer-les i aproximar-nos a elles (així, per exemple, les coses no serien, en si mateixes, ni salades ni dolces, ni agres, ni àcides, ho serien només per a nosaltres, que disposem de papil·les gustatives que ens fan reconèixer allò que tastem segons aquestes qualitats, que, de fet, en si mateixes no són altra cosa que formes humanes d’aproximar-nos a les coses a partir del sentit del gust). Generalment els defensors de la tesi del realisme crític accepten com a qualitats que sí ens proporcionen una descripció fidel de les coses aquelles que poden quantificar-se, és a dir, aquelles que presenten una naturalesa eminentment quantitativa i no qualitativa, es tractaria de propietats com ara el volum, la posició, la temperatura, la velocitat, etc., les quals, més que conegudes pels sentits, ho són per la raó (i, per això, susceptibles que, sobre elles, es basteixi una veritable ciència objectiva).


  • Les vinculacions que establiria entre determinades idees la llei d’associació d’idees segons la relació de causa-efecte, no respondrien, únicament a una tendència de la consciència humana, sinó que descriurien un tipus de relació realment existent entre esdeveniments, o dit d’una altra manera: no sols percebríem certs fets com a causants d’uns altres, sinó que, en la realitat, aquests fets serien, autènticament, causa d’aquells, i aquesta, val a dir, que és una afirmació que va més enllà del que podem afirmar amb seguretat (ja que l’únic que realment sabem és que hi ha idees i que aquests es relacionen entre si de maneres determinades). Fixem-nos amb més detall en la crítica que Hume fa de la tendència afirma que, en el món real, el món del fets, es donarien, efectivament, relacions de causa-efecte:

Crítica de hume a la idea de causa:

Quan observem un esdeveniment concret, com, per exemple, el fregament d’un llumí contra el paper de vidre de la capsa que el contenia, en la immensa majoria dels casos constarem que, tot seguit, el llumí s’encén. La freqüència amb la qual tots dos fets se succeeixen, l’un abans de l’altre fa que tendim a entendre el primer com la causa del segon (és a dir, que en relacionéssim les idees que se’n deriven segons la llei  d’associació segons la relació causa-efecte), en realitat, però, en fer això, diem més del que veritablement podem afirmar, ja que l’únic que observem en fenòmens com aquest és que dos fets es donen sempre –o gairebé sempre– conjuntament (quan es produeix l’un es produeix l’altre, per moltes vegades que ho provem, i per que ho provem amb llumins i capses diferents), que es donen en relació de contigüitat en l’espai i en el temps i, així mateix, que es donen sempre segons una seqüència o prioritat determinada: el fregament abans de la combustió.

De tot això tenim impressió, és a dir, que la idea que tenim d’aquest fenomen implica, efectivament, les de conjunció, contigüitat i prioritat de dos fets, però, amb això no n’hi ha prou per dir que l’un és la causa de l’altre, perquè la idea de “causa” implica, a més de les tres anteriors, la de necessitat, és a dir, la idea que aquella conjunció, contigüitat i prioritat es donen necessàriament, que existeix, per tant, entre els dos fets en qüestió, una vinculació que va més enllà de la successió contingent (de fet, però no de dret).

Però d’aquesta necessitat, pròpiament, no tenim impressió (mai no hem vist la “necessitat”), es tracta, en conseqüència, d’una idea, segons el principi de còpia, completament buida d’autèntic significat, cosa que fa que, en la mesura que aquesta idea resulta imprescindible perquè puguem parlar de causalitat, ens resulti impossible garantir que, en la realitat, existeixin causes, o dit altrament: que la relació causa-efecte que establim en la nostra consciència faci referència a un fet del món.[9]

Les conseqüències d’aquesta crítica resultaran devastadores a l’hora de terminar el valor cognitiu de les ciències empíriques (és a dir, d’aquelles que s’esforçarien a expressar relacions de fet), i és que, en elles, s’intenta descriure la manera com transcorren necessàriament els fenòmens naturals (és a dir, les lleis de la naturalesa) i, per tant, la manera com, sempre, s’han esdevingut, s’esdevenen i s’esdevindran aquests, la qual cosa implica que el coneixement que ens proporcionarien expressa relacions basades en el nexe de causa-efecte (en el qual la idea de necessitat es troba implícita).[10] Però, en realitat, l’únic que podem afirmar amb seguretat és com s’han esdevingut les coses en el passat (i com s’estan esdevenint ara mateix), sense que, però, puguem afirmar amb certesa —per molt que nosaltres, n’estiguem, de segurs— com s’esdevindran en el futur, i és que, al cap i a la fi, no existeixen les impressions sobre esdeveniments futurs.[11]

jhj

No podem estar segurs, per tant, que les ciències empíriques descriguin amb fidelitat el món (de fet ni tan sols podem garantir que aquest món existeixi realment més enllà de la nostra consciència) i, cas que existís i que ens el descriguessin, només ens proporcionarien un descripció, trivial, de les coses que haurien passat (i que haurien estat observades). No podran garantir-nos, però, una informació segura de com seran les coses en el futur, de manera que mai no podrem dir que coneixem els principis i les lleis de la naturalesa. D’acord amb això, i com ja havíem dit, ens caldrà concloure que la perspectiva empirista no pot justificar el coneixement, més enllà del de les matemàtiques i la lògica.[12]

La certesa que atribuïm a aquestes ciències seria, per tant, únicament una seguretat psicològica (i no lògica), ja que llurs enunciats (és a dir, les qüestions de fet), en la mesura que pressuposessin l’existència, exterior a la nostra consciència, del món, i l’objectivitat de la noció de “causa”, únicament expressarien creences induïdes pel costum, i no veritables sabers (autènticament justificats).[13]

En ell millor dels casos, les afirmacions i raonaments de les ciències empíriques serien, merament, probables.

Certament, aquesta creença —aquesta certesa subjectiva— resulta pràctica, ja que per als humans seria del tot impossible moure’s enmig del món, actuar sobre els objectes i servir-se d’aquests sense partir de la consideració que allò que s’ha esdevingut en el passat s’esdevindrà de la mateixa manera en el futur, és a dir, sense estar segurs que el futur serà igual al passat (i que així passarà a totes bandes, i és que, a més, també donem per suposat la natura es comporta de la mateixa manera a totes bandes). Aquestes dues suposicions, però, són més aviat postulats científics (és a dir, supòsits no demostrats ni demostrables que, però, donem per bons ja que, sense ells, ni tan sols podríem començar a fer ciència).

[1] L’experiència externa (o percepció) ens proporcionaria les anomenades idees de la sensació, mentre que l’experiència interna (o apercepció) produiria en nosaltres les anomenades idees de la reflexió (en la terminologia de John Locke).
[2] John Locke (1632-1704) és, segurament, el pensador que més ha influït en el moviment que anomenem Il·lustració, que va desenvolupar i divulgar els ideals de l’edat moderna (nascuda amb Descartes i la “nova ciència” galileana), i que va transformar la mentalitat occidental al llarg del segle XVIII. Locke no s’interessà en principi per la filosofia, sinó que els seus interessos intel·lectuals es decantaven més aviat per les ciències naturals (física i química) i la política. En aquest darrer àmbit es comprometé amb la revolució liberal britànica (l’anomena Gloriosa Revolució de 1688, que culminava el moviment iniciat en la guerra civil anglesa, que, a mitjan segle, havia enfrontat el rei amb el parlament), revolució que suposà la caiguda de la dinastia dels Stuart i l’elevació al tron dels Orange, i que dugué a terme les reformes democratitzadores que el país feia temps que anhelava.
[3] Val a dir que l’empirisme, com a tesi que considera l’observació sensorial origen de es dades del saber no és una tendència que naixi amb Locke. D’empiristes n’hi ha hagut sempre, de fet ja prodríem considerar empiristes els matexos Tales, Anaximandre i Anaxímenes, i de fet, la primera epistemologia formulada en termes obertaments empiristes la trobem ja en Aristòtil. De totes modernes, no és fins Locke i l’anomenat empirisme anglès (les arrels del qual ja es trobarien el segle XIII en l’obra de Guillem d’Ockham) que aquest plantejament epistemològic no és abordat de manera completa sistemàtica i crítica.
[4] Els termes “significat” i “significant”, emprats per referir-se al contingut semàntic d’un terme i a la proferència oral o inscripció amb que s’efectua, respectivament, van ser encunyats per Ferdinand de Saussure al seu Curs de lingüística general.
[5] En el cas que el terme no sigui un mot sinó un enunciat, la referència la constituiria el seu valor veritariu és a dir, la veritat o falsedat del que afirma.
[6] Hume reconeix que la imaginació humana gaudeix d’una gran llibertat a l’hora de combinar les idees, però, en la mesura que aquesta, que és moguda sempre per una intenció conscient, no actua i deixa les idees relacionar-se amb llibertat, es posa de manifest la prevalença de certes forces d’atracció que tendeixen a posar-les en relació de determinades maneres.
[7] Hume parlava de tres lleis, altres autors, però, n’afegirien alguna més. No hi hauria, per tant, acord al voltant del nombre total d’aquest lleis del pensament. (de fet, el mateix Hume va reconèixer que no podia demostrar que, efectivament, hi ha hagués només tres lleis d’aquesta mena).
   En el cas de Hume, les tres equivalents a la llei de gravitació universal pel que fa als continguts ideals existents en la nostra consciència serien:
  1. Llei de la semblança: segons aquesta llei, una idea atreu (és a dir, ens fan parar esment) en aquelles altres que representen coses paregudes Així, per exemple, a idea corresponent a una casa ens duria a la ment idees d’altres cases i de diverses menes d’habitatges.
  2. Llei de la contigüitat: aquesta llei fa referència tant a la contigüitat en l’espai com a la contigüitat en el temps, i estableix que una idea tendeix a relacionar-se amb aquelles altres que copien impressions de realitats que es troben properes en l’espai a la realitat la impressió de la qual és copiada per ella (així, per exemple, la idea de l’habitació d’una casa tendirà a suscitar en nosaltres les idees de la resta d’estances d’aquell habitatge i dels objectes que s’hi troben), i, alhora, amb aquelles altres idees que fan referència a impressions de coses o successos experimentats al mateix temps o poc abans o després de la cosa o fet al qual la idea en qüestió fa referència (i així, per exemple, tendirem a relacionar el so d’una sirena amb el fet de l’entrada a la feina i amb les sensacions que això suscita en nosaltres).
  3. Llei d’associació d’esdeveniments segons la relació de causa-efecte: aquesta llei motiva que determinats esdeveniments que es percebem com a contigus en l’espai i en el temps) restin vinculats entre si, l’un com a efecte de l’altre (al qual anomenarem “causa”). Aquest seria el cas, per exemple, del llamp i el tro que l’acompanya, que tendim a relacionar de manera que entenem que el primer és causa de l’altre.
[8] Mentre els enunciats matemàtics expressarien les vinculacions lògiques existents entre nocions aritmètiques i geomètriques, la lògica ens permetria enunciar les relacions —racionals i necessàries— existents entre conceptes general de caràcter no matemàtic.
[9] La primera vegada que en la història del pensament occidental va qüestionar-se que es pogués parlar de “causes” en la realitat, va ser al segle XIV, quan el frare franciscà anglès, Guillem d’Ockham, va enunciar el seu “principi d’omnipotència”, en el qual s’establia que, si admetem l’existència d’un Déu, creador omnipotent de totes les coses, haurem d’admetre també que l’ordre que observem en la naturalesa, segons el qual a certs esdeveniments els segueixen, constantment, certs efectes determinats, de manera que ens inclinem a dir que els primers són la causa –constant– dels segons, és merament un ordre contingent, i no veritablement necessari, perquè aquest hauria estat instaurat per Déu segons la seua voluntat i, per tant, podria veure’s alterat i modificat en qualsevol moment, sempre segons la voluntat divina. No hi hauria, per tant, veritables causes (és a dir, raons necessàries) sinó motius i circumstàncies contingents que provoquen certs efectes (però que ho fan, de fet, no de dret, sinó sols perquè Déu així ho vol). A partir d’aquí, Guillem d’Ockham conclourà que, si es vol conèixer la causa d’un esdeveniment, cal recórrer sempre a l’observació (ja que sense ella no podem estar realment segurs que la causa sigui la que la nostra raó ens porta a pensar), una observació de la qual, no cal dir-ho, mai no podem extraure conclusions definitives. No és casual que Locke i Hume pertanyin a la mateixa tradició cultural que Guillem d’Ockham, ni serà d’estranyar tampoc que l’indret on s’ha fet tradicionalment forta l’epistemologia empirista (i positivista) hagi estat el món anglosaxó.
[10] Efectivament, les teories científiques consisteixen en conjunt d’enunciats, coherents entre si, que pretenen descriure algun àmbit de la realitat explicant els fenòmens que s’hi poden observar en base al “principi de causalitat”. “Causa”, per tant, és el concepte central en ciència, ja que, sense ell, no seria possible una exposició de com és la realitat, capaç de predir els esdeveniments futurs en funció de els circumstàncies actuals, sinó, únicament, una “història dels fenòmens passats” (i encara d’aquells que han estat efectivament observats).
   Val a dir, també, que la ciència contemporània utilitza encara un altre concepte clau, a banda dels “causa”, en les seues explicacions, em refereixo al concepte de “força”, el qual, des d’un punt vista empirista resulta, fins i tot, més difícil de justificar, ja que seria del tot impossible, per principi, trobar-ne una sola impressió que la fonamenti (i és que tan sols podríem disposar d’impressions corresponents als seus suposats efectes).
[11] Fixem-nos que podem negar qualsevol enunciat de les ciències empíriques sense que, per això caiguem en cap contradicció lògica, i, així, per molt que estem segurs que l’enunciat “demà no sortirà el Sol” és fals, no podem dir que impliqui una contradicció com ara la que existiria, per exemple, en l’afirmació “el triangle és quadrat”, que exposa una cosa realment inconcebible (mentre que, en realitat, podem imaginar-nos un escenari en el qual el Sol, un dia, deixés de sortir, o endarrerís la seua sortida).
[12] De fet, la primera damnificada per aquesta impossibilitat de justificar àmbits tradicionals del saber des d’una perspectiva empirista és la metafísica (i la teologia), ja que, en la mesura que seu objecte no és cap realitat concreta, sinó la realitat en si mateixa, més enllà de les seues propietats físiques constatables, esdevé un discurs els conceptes principals del qual se’ns apareixen, sistemàticament, com a idees mancades de tota impressió. La metafísica seria, en conseqüència, i segons el “principi de còpia”, un mer joc de paraules buides de significació. Com veiem, l’empirisme abona una visió positivista de la realitat (sense, però, tinguem-ho present, arribar a justificar-la, i és que no poder justificar un tipus d’explicació no converteix aquesta falsa i, correlativament, en vertadera la seua alternativa teòrica).
[13] Anotem que en el cas dels enunciats més elementals de la física (com ara els principis fonamentals de la física newtoniana o els teoremes de la mecànica galileana), en la mesura que expressen meres relacions d’idees generals, poden considerar-se que com a simples “relacions d’idees” i aleshores ser considerats un saber objectiu.
Anuncis
17 febrer 2017

TIPUS DE PROPOSICIONS

En el llenguatge corrent és força habitual que usem els termes “vertader” i “real” com a sinònims i, així, afirmem, per recalcar la veracitat de l’anècdota que expliquem, que aquesta “és real”, quan, de fet, el que volem dir és que és “vertadera”. La confusió és comprensible, perquè quan assegurem que allò que expliquem és vertader, el que volem dir és que ha succeït —o succeeix— en la realitat, és a dir, que una afirmació és vertadera si el seu contingut (allò que diu) coincideix amb la realitat. Ara bé, cal evitar les confusions: veritat (i el seu correlat lògic: falsedat) i realitat (i el seu correlat: irrealitat) són dos qualificatius que atenyen a dues dimensions ben diferenciades: la realitat (i la irrealitat) són qualitats dels esdeveniments, és a dir, de les coses que són i de les relacions que es donen entre elles (és real allò que existeix i que succeeix), mentre que la veritat (i la falsedat) són qualitats que apliquem a allò que diem sobre les coses que existeixen i els esdeveniments que succeeixen (en definitiva: allò que és/s’esdevé és real o irreal, mentre que són els nostres enunciats sobre allò que és/s’esdevé els que poden ser vertaders o falsos).

“Veritat” i “falsedat”, per tant, qualifiquen el nostre coneixement, i més concretament, qualifiquen els enunciats[1] que componen el coneixement. Ara bé, ¿tots els enunciats cognitius (és a dir, que expressen, o pretenen expressar, coneixement) són del mateix tipus, o podem distingir-ne de diverses menes?

En resposta a aquesta qüestió, els filòsofs que s’han ocupat de la teoria del coneixement (disciplina també coneguda com gnoseologia o epistemologia) han classificat les proposicions o judicis segons dos paràmetres bàsics:

ANALITICITAT/ SINTETICITAT

Segons la primera d’aquest dues classificacions, les proposicions o judicis poden ser analítics o sintètics.

Proposicions analítiques

Les proposicions analítiques serien aquelles en les quals allò que s’afirma en el predicat sorgeix de l’anàlisi del subjecte, és a dir, que, en elles, l’únic que fem és explicitar el contingut significatiu del subjecte (les característiques implícites en l’expressió que fa de subjecte de l’oració).

Exemples de proposicions analítiques serien:

  • Els angles d’un triangle sumen cent vuitanta graus.
  • El cercle és rodó.
  • L’icosàedre té vint cares.

En tots tres casos, els respectius predicats (“sumen cent vuitanta graus”, “és rodó” i “té vint cares”) no són altra cosa que explicitacions d’allò ja inicialment pressuposat en els corresponents subjectes (“els angles d’un triangle”, “el cercle” i “l’icosàedre”). Direm, per tant, que de l’anàlisi del concepte que actua com a subjecte de cadascun d’aquests judicis, n’obtenim allò que fem explícit en el predicat.

Les característiques pròpies d’aquesta mena de proposicions serien les següents:

  • Les proposicions analítiques no són pròpiament informatives, és a dir, que no exposen res de nou, res que no estigués ja prèviament contingut en el subjecte.[2]
  • Les proposicions analítiques són necessàriament vertaderes, és a dir, que és impossible que siguin falses, de manera que, de negar una proposició analíticament vertadera en derivarà una contradicció.[3] Això és així perquè, la relació que s’estableix entre el subjecte i el predicat en aquesta mena de proposicions és una relació necessària, o dit d’una altra manera: que, necessàriament, allò que diem en el predicat li escau al subjecte (i és que, recordem-ho, el predicat no és res més que l’explicitació d’una característica de l’expressió subjecte, implícita en el concepte d’aquest).

L’estructura lògica de les proposicions analítiques pot representar-se amb l’equació A=A, que posa de manifest que el contingut del subjecte i el del predicat són, pròpiament, idèntics. Aquesta mena de proposicions serien les típiques de les matemàtiques i de la lògica, que són ciències en les quals els enunciats que les componen, o bé són principis evidents per si mateixos (els anomenats axiomes de la matemàtica o de la lògica, com aquell que estableix la equivalència d’un mateix factor als dos costats d’una equació sempre i quan, respectant la corresponent simetria, presenti signes —positiu/negatiu— contraposats a una banda i altra de la igualtat, o el principi de no-contradicció, que afirma que mai no poden ser, a un mateix temps, vertaderes, dues afirmacions contradictòries respecte a les característiques d’una mateixa realitat), o bé són afirmacions inferides a partir d’aquest principis (en aquest cas aquests enunciats rebran el nom de teoremes, de la matemàtica o de la lògica).

Proposicions sintètiques

Si una proposició no és analítica, aleshores serà sintètica.[4] En aquest tipus de proposicions, allò que s’afirma en el predicat afegeix una informació a l’expressió que fa de subjecte. Dit altrament: en aquesta mena de proposicions, l’expressió que fa de subjecte no diu res per ella mateixa, sinó que ho diu només en la mesura que se li adjunta un predicat (el subjecte d’una proposició sintètica és una expressió buida de sentit per si sola). Per l’acabat de dir, les característiques pròpies d’aquesta mena de proposicions seran les següents:

  • Les proposicions sintètiques són informatives, és a dir, que diuen sempre alguna cosa nova, alguna cosa que serveix per a donar contingut al terme que fa de subjecte i que constituirà, per tant, una característica d’aquest, una característica que és de fet així, però que hagués pogut ser d’un altra manera (és a dir, una característica que no era necessari que es donés o que fos de la manera que és).
  • Les proposicions sintètiques són contingents, és a dir, no són necessàriament vertaderes. Efectivament, en la mesura que en aquestes proposicions el predicat afegeix informació nova al subjecte, i ens informa de quelcom que, de facto, és i és com és, però que, com que podria no haver estat o haver estat d’una altra manera, no constitueix una característica necessària[5] del subjecte (de la manera com, per exemple, la “rodonesa” és una característica necessària del cercle) i la seua negació, tot i poder ser falsa, no entranya cap contradicció lògica (raó per la qual és perfectament concebible, cosa que no passa, continuant amb el mateix exemple, amb la idea d’un cercle no rodó, que resulta totalment inimaginable).

Exemples de proposicions sintètiques serien els següents:

  • Els corbs són negres.
  • La Terra és un planeta que fa una volta completa sobre el seu eix cada vint-i-quatre hores.
  • Jaume I va conquerir l’illa de Mallorca.
  • Els homes i les dones es comporten segons rols de conducta prefixats socialment.

Totes aquestes quatre proposicions (les dues primeres pertanyents a l’àmbit de les ciències naturals i les dues següents pertanyents al de les socials) són informatives, ja que afegeixen al subjecte un contingut no inclòs d’entrada en el concepte expressat en el subjecte (és a dir, que no s’hi troba implícit) i que apunta característiques contingents d’aquests subjectes, és a dir, característiques que els corresponen de facto, però que podrien no haver tingut (i que, potser, en un futur descobrirem que no s’ajusten a la realitat i que per tant donen lloc a proposicions falses; i és que no hi ha res de contradictori a pensar, per exemple, que pugui haver-hi corbs d’altres colors diferents del negre o que el comportament dels individus de cada sexe respongui a factors psicològics i que l’entorn social influeixi més aviat poc en la seua determinació).

A PRIORI/A POSTERIORI

L’altra de les dues classificacions possibles de les proposicions o judicis cognitius, atén, no a la relació existent entre el subjecte i el predicat dels enunciats, sinó a l’origen (racional o empíric) del contingut que expressen i a la manera en què es podria verificar la seua veritat o falsedat. Segons aquesta segona classificació les proposicions podran ser a priori o a posteriori.

Proposicions a priori

Les proposicions són a priori (és a dir, constitueixen un coneixement a priori) si allò que expressen és fruit de l’exercici exclusiu de la raó, o dit altrament: si constitueixen un coneixement sorgit purament de la reflexió sense que en cap moment hagi calgut recórrer a l’experiència empírica (és a dir, a l’observació). Exemples de proposicions d’aquesta mena serien els següents:

  • El tot resulta de la suma de les parts.
  • Si A és més petit que B i B és més petit que C, aleshores A és més petit que C.
  • L’arrel quadrada de 144 és 12.

En cap d’aquests tres casos no hem arribat a concloure allò que s’hi afirma a partir de cap constatació empírica, sinó recorrent exclusivament a l’exercici de la raó (de fet, en el segon dels enunciats ni tan sols ens referim a res en concret sinó únicament a uns genèrics objectes A, B i C). Com que es tracta de proposicions independents de qualsevol observació i la seua veritat és segura abans de qualsevol verificació, diem que es tracta de proposicions a priori.

Proposicions a posteriori

Si, per contra, una proposició ens proporciona una informació per al coneixement de la qual resulta del tot imprescindible el concurs de l’experiència sensorial, direm que ens trobem davant d’una proposició a posteriori. Exemples de proposicions d’aquesta mena serien els següents:

  • Vist des de la Terra, Venus és més brillant que no pas Mercuri.
  • L’aigua entra en ebullició a una temperatura de 100ºC.
  • Juli Cèsar va vèncer Vercingètorix a Alèsia.
  • Els homes de Neanderthal i els de Cromagnon van ser coetanis.

En aquests quatre exemples, el coneixement aportat per cadascuna de les proposicions (la primera de l’àmbit de l’astronomia, la segona del de la ciència fisicoquímica, la tercera del de la història i la quarta del de la paleontologia) és fruit de l’observació i del treball de camp, és a dir, que totes quatre han pogut ser formulades únicament després del recurs a l’experiència, que ens les ha proporcionades i que, a més, constitueix la manera de comprovar-ne la veracitat (per aquesta raó diem que es tracta de proposicions a posteriori).

Si ara comparem les dues classificacions acabades d’exposar, constatarem amb facilitat que les proposicions a priori tenen les mateixes característiques de les analítiques (en tots dos casos ens troben davant de tautologies en els quals el predicat expressa un aspecte definitori del subjecte que ja es trobava precontingut en el concepte d’aquest i que es coneixeria per simple reflexió), mentre que les proposicions a posteriori encaixarien amb les sintètiques, per això els filòsofs han identificat les proposicions analítiques amb les a priori i les sintètiques amb les a posteriori, fusionant totes dues classificacions i parlant, aleshores, de proposicions analítiques a priori i de proposicions sintètiques a posteriori.[6]

ALTRES TIPUS DE PROPOSICIONS

Proposicions sintètiques a priori

No tots els filòsofs coincideixen a classificar el tipus de proposicions en judicis analítics a priori i judicis sintètics a posteriori. Així, el mateix Immanuel Kant (1724-1804) afirmava l’existència de judicis sintètics a priori, que serien els enunciats més bàsics —i, per tant, fonamentals— de la física, però també els  i de les matemàtiques i la lògica (que, per tant, no serien analítics a priori).

Kant basava aquesta afirmació en la consideració que l’espai i el temps no eren realitats objectives, sinó les dimensions pròpies de la nostra manera de percebre els objectes i els fets, de manera que l’espai es definiria en funció dels objectes i no a l’inrevés, mentre que el temps (és a dir, la successió temporal), seria la manera com la nostra consciència (que percep certs esdeveniments abans d’uns altres) percebria els fets. Doncs bé, sent aquests dos elements dimensions subjectives prèvies a la percepció, i atenent al fet que les matemàtiques no són res més que l’explicitació de les característiques de l’espai (geometria) i del temps (aritmètica),[7] no ens restarà cap més remei que concloure que les proposicions de les matemàtiques (geometria i aritmètica)[8] no fan cap altra cosa que explicitar les característiques definitòries de les dues formes a priori en les quals es basen la percepció i la imaginació humanes, de manera que serien proposicions a priori, les quals, alhora, però ens proporcionarien un coneixement que fa-ria referència a les coses realment existents (les quals, per a nosaltres, sols són concebibles en l’espai i en el temps —raó per la qual admeten ser matematitzades—, alhora que seria gràcies a elles que espai i temps se’ns farien presents), de manera que resultarien informatives sobre la realitat i, per això tindrien, al mateix temps, caràcter de proposicions sintètiques.

Per la seua banda, les proposicions elementals sobre la realitat, com ara que “tot fet té una causa” (una afirmació, aquesta, que seria el nucli del primer principi de la dinàmica newtoniana: el principi d’inèrcia, que afirmaria que “tot cos roman en estat de repòs o de moviment rectilini uniforme, a menys que una força [una raó, una causa] l’obligui a canviar d’estat”) serien proposicions bàsiques que no farien res més que exposar la manera com els humans entenem i estructurem la realitat a partir dels esquemes a priori del pensament humà, els quals, en ser projectats sobre la realitat i llurs esdeveniments, els donen forma. Aquests esquemes, si obviem el seu origen en la subjectivitat humana, se’ns apareixen com els esquemes bàsics d’estructuració i funciona-ment de la realitat mateixa, de manera que inspirarien les seues lleis fonament-tals, és a dir, les lleis o principis físics fonamentals. Per tant, aquests principis, en tant que serien judicis que farien referència a les coses existents i ens informarien sobre el món serien proposicions sintètiques, però, en derivar dels esquemes del pensament humà[9] serien a priori.

Val a dir que, en la mesura que els conceptes essencials (primitius) de la física són els d’espai, temps i massa/força (que són dues nocions correlatives), i que tots tres poden considerar-se de naturalesa a priori (els dos primers, com hem vist, serien des de la perspectiva kantiana, intuïcions pures de la percepció, mentre que el tercer pot considerar-se un intersecció de diversos esquemes de pensament), podríem arribar a concloure que en realitat serien tots els enunciats de la física (i encara els de les ciències reduïbles a la física, en la mesura que s’avanci en la seua fisicalització), i no sols els més bàsics, els que tindrien caràcter a priori, i és que, en ser totes magnituds físiques reduïbles, en darrer terme, a aquelles quatre primitives (que tancarien categorialment la ciència física), pròpiament no es podria parlar de conceptes físics de caràcter empíric.

Proposicions analítiques a posteriori

D’altra banda, un pensador coetani com el nord-americà Saul Kripke, ha afirmat l’existèn-cia de proposicions analítiques a posteriori, un exemple de les quals podria ser l’afirmació: “el metre és la longitud de la barra patró que es conserva a París”, en el predicat de la qual se’ns exposa en què consisteix la unitat de mesura que anomenem metre, de manera que no s’hi diu res que no estigui contingut en el concepte del subjecte (des d’aquest punt de vista, la proposició és necessàriament veritable, a més de no pròpiament informativa, i, per tant, se’ns mostra com una proposició analítica), però, alhora, allò que se’ns diu en aquesta l’afirmació constitueix, pròpiament, una descripció d’un objecte del món cognoscible només a partir de l’experiència, de manera que, en no trobar-nos davant d’un pur exercici de pensament haurem d’admetre que també es tracta d’una proposició a posteriori.

[1] “Enunciat”, “afirmació” o “asseveració” són termes essencialment sinònims que designen, tant les proferències orals com les inscripcions escrites, emprades per expressar el nostre coneixement de la realitat. Per la seua banda, el terme “proposició” faria referència al contingut d’aquestes proferències o inscripcions, és a dir, a allò que s’hi diu. En aquest tema, però, usarem tots quatre termes com a sinònims, sense establir-hi diferències (i encara afegirem un terme més: “judici”, popularitzat per Immauel Kant i que, en principi, equivaldria al mot “proposició”).
[2] Certament, és possible que nosaltres no fóssim conscients de les característiques del subjecte que explicitem en el predicat, en aquest sentit podem dir que una proposició analítica ens informa, però, no obstant, en si mateixa, per no afegir res de nou al subjecte, continuarà tenint caràcter pròpiament no informativa.
[3] Les proposicions necessàriament vertaderes s’anomenen tautologies (el contrari d’una tautologia és una contradicció, és a dir, un enunciat necessàriament fals).
[4] La divisió entre proposicions analítiques i sintètiques és una classificació:
  • Exhaustiva: qualsevol proposició formarà part d’una de les dues categories, és a dir, que no podrà existir cap proposició que no sigui, o bé analítica, o bé sintètica.
  • Exclusiva: cada proposició només podrà pertànyer a una de les dues categories, és a dir, que no podrà donar-se cap proposició que sigui analítica i sintètica alhora.
Passarà el mateix en el cas del criteri de classificació que explicarem a continuació (proposicions a priori/proposicions a posteriori).
[5] En filosofia, de tot allò que no és necessari, se’n diu contingent.
[6] Aquesta terminologia, avui dia canònica, va ser introduïda per primer cop a finals del segle XVIII per Immanuel Kant (enunciador dels conceptes “analític”, “sintètic”, “a priori” i “a posteriori”). Amb anterioritat, els epistemòlegs s’havien referit a les proposicions “analítiques a priori” i a les proposicions “sintètiques a posteriori” amb d’altres expressions. Així, Leibniz de les primeres en deia “veritats de raó”, mentre que per a referir-se a les segones emprava l’expressió “veritats de fet”, expressions molt semblants a les que, respectivament, usaria David Hume: “relacions d’idees” i “matèries de fet” (tot i que, en realitat, Hume considerava que les primeres tindrien un origen diferent al que Leibniz considerava que tenien les “veritats de raó” i Kant les “proposicions analítiques a priori”).
En qualsevol cas, els “judicis analítics a priori” constituirien afirmacions formals, ja que no es refereixen a coses sinó a principis del pensament —és a dir, a regles o formes del raonament—, ja sigui del pensament en general, o del pensament matemàtic, mentre que, per contra, els judicis sintètics a posteriori, en proporcionar informació sobre coses concretes, constituirien afirmacions materials.
Apuntem, per últim que hi ha hagut teòrics (com John Stuart Mill o Herbert Spencer) que han negat l’existència de “judicis analítics a priori”, basant-se en la consideració que tot saber procedeix de l’experiència i és de caràcter pròpiament informatiu (els enunciats aritmètics i els principis formals sorgirien, llavors, de meres abstraccions i generalitzacions a partir de l’experiència empírica o, com en el cas dels enunciats de la geometria, serien afirmacions que contindrien idees construïdes en base als elements que ens haurà proporcionat l’observació). Per a ells, per tant, només hi hauria enunciats sintètics a posteriori, derivats, de manera més o menys immediata o més o menys remota, de l’experiència.
El mateix David Hume (com tots els epistemòlegs empiristes), pensaria en aquest mateixos termes, de manera que si bé l’expressió “relació d’idees” serviria per a referir-se als enunciats formulables pel simple concurs de la raó, cal que tenir en compte que, per a aquest autor, les nocions en ells relacionats procedirien, en darrer terme, d’allò observat (de manera que, tal com ja havíem avançat, l’equiparació entre aquests enunciats i les “veritats de raó” de Leibniz i les “proposicions analítiques a priori kantianes cal sigui convenientment matisada).
[7] Per aritmètica entendrem càlcul i teoria del nombre, dues matèries que, en definitiva es basen en les nocions de nombre i sèrie numèrica, les quals, al cap i a la fi, no serien res més que una manera d’expressar de la successió temporal.
[8] Com ara, per exemple: ”la línia recta és la distància més curta entre dos punts”, o “dos per dos són quatre”.
[9] Esquemes que Kant anomenarà categories o conceptes purs de l’enteniment.