Posts tagged ‘Rudolf Carnap’

23 Mai 2010

AMB QUINS PROBLEMES ES TROBA LA VERIFICACIÓ DELS ENUNCIATS DE LA CIÈNCIA DES DEL PLANTEJAMENT NEOPOSITIVISTA DEL PROCEDIMENT CIENTÍFIC? QUINA ÉS LA SOLUCIÓ QUE PROPUGNA A CADASCUN D’AQUESTA PROBLEMES RUDOLF CARNAP?

Els teòrics del Cercle de Viena eren conscients que els enunciats científics, en tant que observacionals, no són mai definitivament verificables, ja que no s’arribaria mai a una darrera i definitiva comprovació d’ells. Davant d’això, des d’un plantejament neopositivista va intentar-se establir un seguit de condicions que havia de complir tot raonament inductiu a partir del qual s’obtingués, com a conclusió, un enunciat d’aquest tipus. Aquestes condicions, si bé no eren prou per garantir amb absoluta seguretat la veritat de l’enunciat observacional inferit,[1] sí que semblaven proporcionar-nos una seguretat suficient, és a dir, garantir la versemblança de la proposició en qüestió, no més enllà de tot dubte, però sí més enllà de qualsevol dubte raonable. Aquestes condicions eren eles següents:

 a. El nombre de observacions efectuades ha de ser molt gran

b. Les observacions efectuades han d’haver tingut lloc enmig de condicions diferents

c. En la conclusió s’han de tenir en compte totes les observacions efectuades, sense excepcions.

 D’altra banda, cal acceptar que els enunciats científics inclouen un gran nombre de termes teòrics, és a dir, de termes que no fan referència a entitats observacionals (a coses concretes, directament observables), amb la qual cosa, la comprovació directa d’aquells resulta impossible, posant-se en qüestió la seua autèntica naturalesa observacional.

 Davant d’aquests problemes, Rudolf Carnap proposarà:

 La substitució de la pretensió de verificació per la menys ambiciosa de confirmació. Així, dels enunciats científics no es podran dir mai que estan definitivament verificats, sinó únicament confirmats (i com més vegades hagin estat confirmats, més probables podrem considerar-los). En definitiva, Carnap renuncia parlar de veritat absoluta en referència als enunciats científics i s’acontenta a presentar-los com provisionalment vertaders. 

 La necessitat de traduir, mitjançant regles de correspondència determinades, els termes teòrics inclosos en els enunciats científics (“força”, “gravitació”, “acceleració”…) a termes que facin referència a magnituds observables.

 


[1] Tinguem en compte que tot enunciat observacional constitueix una generalització de casos concrets o una hipòtesi observacionalment verificada a través d’un experiment, l’esquema lògic del qual constitueix sempre algun tipus d’inferència inductiva.

Anuncis
19 Mai 2010

PER A QUÈ SERVEIXEN ELS “CRITERIS DE DEMARCACIÓ” FORMULATS PEL CERCLE DE VIENA (CRITERI NEOPOSITIVISTA DE DEMARCACIÓ) I KARL POPPER (CRITERI DE DEMARCACIÓ DEL RACIONALISME CRÍTIC). ÉS A DIR: QUINA FINALITAT TENEN?, QUÈ ENS PERMETEN DISCERNIR (DETERMINAR)?

Els anomenats criteris de demarcació, enunciats en filosofia de la ciència tenen la finalitat de proporcionar un criteri clar de distinció entre aquells coneixements que poden ser qualificats de científics i aquells altres que no admeten aquesta denominació (i que -recalquem-ho- no per aquest motiu queden desqualificats i deixen de tenir valor, sinó que, simplement, caldrà reconèixer que no gaudeixen de l’objectivitat atribuïda a les anomenades ciències).

El primer terç del segle XX, els teòrics del Cercle de Viena, influïts per la tradició empirista, van determinar que allò que ens permetia distingir entre els enunciats amb caràcter científic i aquells altres que únicament ens informaven d’estats d’ànim, desitjos o fantasies, era que els primers feien referència a observacions, és a dir, a fets dels quals es tenia experiència o a fets dels quals era possible arribar a tenir experiència empírica. Els enunciats d’aquest tipus eren els propis de les ciències, és més: aquests serien únics enunciats amb un autèntic significat cognitiu, és a dir, els únics que es referien a coses reals, a entitats de les quals es podia parlar amb sentit. Qualsevol enunciat que no fos d’aquest tipus tindria un contingut merament expressiu, apte per a la literatura i la poesia, però no per a la ciència, és a dir, en cap cas portador de coneixement.

 El criteri de demarcació exposat pel Cercle de Viena ens proporcionava, per tant, al mateix temps, un criteri de distinció entre enunciats amb significació cognitiva i un criteri per distingir entre ciència i discursos no científics (els quals, sempre en el parer d’aquests teòrics i coherentment amb el seu caràcter de discursos constituïts per enunciats sense autèntica significació cognitiva, no ens proporcionen cap mena de coneixement i són únicament aptes com a vehicles de comunicació literària).

Ara bé, Karl Popper se n’adonarà que aquest criteri de demarcació neopositivista (del Cercle de Viena) no compleix adequadament amb la seua finalitat, i això perquè admet com a científics els enunciats de camps del saber que no semblen gaudir, en realitat, de l’objectivitat exigida a tota disciplina qualificable de científica. Així, Popper se n’adona que el grau d’objectivitat ofert per la psicologia (ell concretament té en ment la psicoanàlisi freudiana), la història, l’economia o la sociologia (i aquí ell té se centrarà principalment en la teoria social marxista), entre altres disciplines, era clarament diferent d’aquell que presenten camps del saber com la física o la química. Davant d’això, Popper reprèn l’anàlisi de les ciències i arriba a la conclusió que cal refer el criteri neopositivista de demarcació per tal de millorar-lo a partir de la introducció d’una nova condició que acompanyi el requisit que els enunciats científics siguin de caràcter observacional. Aquesta nova condició serà que els enunciats de tot coneixement que pretengui merèixer la qualificació de científic han de ser també falsables, és a dir, ha de ser possible que, allò que afirmen sigui contradit per l’experiència en el marc de l’observació directa o en el d’un experiment expressament dissenyat a tal efecte. En aquells casos en els quals, efectivament, les evidències contradiguin un enunciat, aquest podrà ser, amb plena seguretat lògica, abandonat. Serà justament aquesta eliminació d’hipòtesi falsades allò el que ens permetrà avançar en el coneixement amb plena objectivitat científica i pas segur.

 Així, per tant, sols els enunciats el contingut dels quals admeti falsació mereixeran el nom de científics. La resta seran enunciats que expressaran consideracions que, malgrat no resultin inicialment confirmades en un experiment, mai no podran ser realment refutades pel fet que sempre serà possible argumentar una explicació del resultat observat que mantingui en peu aquella consideració punt de partida expressada en l’enunciat. Així, en aquest casos, l’experimentació esdevé supèrflua i mai no podrem arribar a estar segurs de l’enunciat posat a prova, ja que, fem el que fem, a la pràctica, resultarà sempre confirmat.

Com veiem, el nou criteri de demarcació popperià ens permet distingir, per tant, entre coneixement científic i no científic, mantenint, però, per a aquest darrer, la qualificació de coneixement, perquè allò no gaudeix de l’objectivitat de les ciències no perd per això el seu status de discurs racional, únicament la seguretat que acompanya aquells altres coneixements que sí acompleixen el criteri de demarcació.

Rudolf Carnap i  Sir Karl R. Popper