Posts tagged ‘veritat’

17 febrer 2017

TIPUS DE PROPOSICIONS

En el llenguatge corrent és força habitual que usem els termes “vertader” i “real” com a sinònims i, així, afirmem, per recalcar la veracitat de l’anècdota que expliquem, que aquesta “és real”, quan, de fet, el que volem dir és que és “vertadera”. La confusió és comprensible, perquè quan assegurem que allò que expliquem és vertader, el que volem dir és que ha succeït —o succeeix— en la realitat, és a dir, que una afirmació és vertadera si el seu contingut (allò que diu) coincideix amb la realitat. Ara bé, cal evitar les confusions: veritat (i el seu correlat lògic: falsedat) i realitat (i el seu correlat: irrealitat) són dos qualificatius que atenyen a dues dimensions ben diferenciades: la realitat (i la irrealitat) són qualitats dels esdeveniments, és a dir, de les coses que són i de les relacions que es donen entre elles (és real allò que existeix i que succeeix), mentre que la veritat (i la falsedat) són qualitats que apliquem a allò que diem sobre les coses que existeixen i els esdeveniments que succeeixen (en definitiva: allò que és/s’esdevé és real o irreal, mentre que són els nostres enunciats sobre allò que és/s’esdevé els que poden ser vertaders o falsos). “Veritat” i “falsedat”, per tant, qualifiquen el nostre coneixement, i més concretament, qualifiquen els enunciats[1] que componen el coneixement. Ara bé, ¿tots els enunciats cognitius (és a dir, que expressen, o pretenen expressar, coneixement) són del mateix tipus, o podem distingir-ne de diverses menes?

En resposta a aquesta qüestió, els filòsofs que s’han ocupat de la teoria del coneixement (disciplina també coneguda com gnoseologia o epistemologia) han classificat les proposicions o judicis segons dos paràmetres bàsics:

  1. Analiticitat/ sinteticitat

Segons la primera d’aquest dues classificacions, les proposicions o judicis poden ser analítics o sintètics.

Proposicions analítiques

Les proposicions analítiques serien aquelles en les quals allò que s’afirma en el predicat sorgeix de l’anàlisi del subjecte, és a dir, que, en elles, l’únic que fem és explicitar el contingut significatiu del subjecte (les característiques implícites en l’expressió que fa de subjecte de l’oració).

Exemples de proposicions analítiques serien:

  • Els angles d’un triangle sumen cent vuitanta graus.
  • El cercle és rodó.
  • L’icosàedre té vint costats

En tots tres casos, els respectius predicats (“sumen cent vuitanta graus”, “és rodó” i “té vint costats”) no són altra cosa que explicitacions d’allò ja inicialment pressuposat en els corresponents subjectes (“els angles d’un triangle”, “el cercle” i “l’icosàedre”). Direm, per tant, que de l’anàlisi del concepte que actua com a subjecte de cadascun d’aquests judicis, n’obtenim allò que fem explícit en el predicat.

Les característiques pròpies d’aquesta mena de proposicions serien les següents:

  • Les proposicions analítiques no són pròpiament informatives, és a dir, que no exposen res de nou, res que no estigués ja prèviament contingut en el subjecte.[2]
  • Les proposicions analítiques són necessàriament vertaderes, éss a dir, que és impossible que siguin falses, de manera que, de negar una proposició analíticament vertadera en derivarà una contradicció.[3] Això és així perquè, la relació que s’estableix entre el subjecte i el predicat en aquesta mena de proposicions és una relació necessària, o dit d’una altra manera: que, necessàriament, allò que diem en el predicat li escau al subjecte (i és que, recordem-ho, el predicat no és res més que l’explicitació d’una característica de l’expressió subjecte, implícita en el concepte d’aquest).

L’estructura lògica de les proposicions analítiques pot representar-se amb l’equació A=A, que posa de manifest que el contingut del subjecte i el del predicat són, pròpiament, idèntics. Aquesta mena de proposicions serien les típiques de les matemàtiques i de la lògica, que són ciències en les quals els enunciats que les componen, o bé són principis evidents per si mateixos (els anomenats axiomes de la matemàtica o de la lògica, com aquell que estableix la equivalència d’un mateix factor als dos costats d’una equació sempre i quan, respectant la deguda simetria, presenti signes —positiu/negatiu—contraposats a una banda i altra de la igualtat, o el principi de no-contradicció, que afirma que mai no poden ser, a un mateix temps, vertaderes, dues afirmacions contradictòries respecte a les característiques d’una mateixa realitat), o bé són afirmacions inferides a partir d’aquest principis (en aquest cas aquests enunciats rebran el nom de teoremes, de la matemàtica o de la lògica).

Proposicions sintètiques

Si una proposició no és analítica, aleshores serà sintètica.[4] En aquest tipus de proposicions, allò que s’afirma en el predicat afegeix una informació a l’expressió que fa de subjecte. Dit altrament: en aquesta mena de proposicions, l’expressió que fa de subjecte no diu res per ella mateixa, sinó que ho diu només en la mesura que se li adjunta un predicat (el subjecte d’una proposició sintètica és una expressió buida de sentit per si sola). Per l’acabat de dir, les característiques pròpies d’aquesta mena de proposicions seran les següents:

  • Les proposicions sintètiques són informatives, és a dir, que diuen sempre alguna cosa nova, alguna cosa que serveix per donar contingut al terme que fa de subjecte i que constituirà, per tant, una característica d’aquest, una característica que és de fet així, però que hagués pogut ser d’un altra manera (és a dir, una característica que no era necessari que es donés o que fos de la manera que és).
  • Les proposicions sintètiques són contingents, és a dir, no són necessàriament vertaderes. Efectivament, en la mesura que en aquestes proposicions el predicat afegeix informació nova al subjecte, i ens informa de quelcom que, de facto, és i és com és, però que, com que podria no haver estat o haver estat d’una altra manera, no constitueix una característica necessària del subjecte (de la manera com, per exemple, la “rodonesa” és una característica necessària del cercle) i la seua negació, tot i poder ser falsa, no entranya cap contradicció lògica (raó per la qual és perfectament concebible, cosa que no passa, continuant amb el mateix exemple, amb la idea d’un cercle no rodó, que resulta totalment inimaginable).

Exemples de proposicions sintètiques serien els següents:

  • Els corbs són negres.
  • La Terra és un planeta que fa una volta completa sobre el seu eix cada vint-i-quatre hores.
  • Jaume I va conquerir l’illa de Mallorca.
  • Els homes i les dones es comporten segons rols de conducta prefixats socialment.

Totes aquestes quatre proposicions (les dues primeres pertanyents a l’àmbit de les ciències naturals i les dues següents pertanyents al de les socials) són informatives, ja que afegeixen al subjecte un contingut no inclòs d’entrada en el concepte expressat en el subjecte (és a dir, que no s’hi troba implícit) i que apunta característiques contingents d’aquests subjectes, és a dir, característiques que els corresponen de facto, però que podrien no haver tingut (i que, potser, en un futur, descobrirem que no s’ajusten a la realitat i que, per tant, donen lloc a proposicions falses; i és que no hi ha res de contradictori a pensar, per exemple, que pugui haver-hi corbs d’altres colors diferents del negre o que el comportament dels individus de cada sexe respongui de factors psicològics i que l’entorn social influeixi més aviat poc en la seua determinació).

  1. A priori/a posteriori

L’altra de les dues classificacions possibles de les proposicions o judicis cognitius, atén, no a la relació existent entre el subjecte i el predicat dels enunciats, sinó a l’origen (racional o empíric) del contingut que expressen i a la manera en què es podria verificar la seua veritat o falsedat. Segons aquesta segona classificació les proposicions podran ser a priori o a posteriori.

Proposicions a priori

Les proposicions són a priori (és a dir, constitueixen un coneixement a priori) si allò que expressen és fruit de l’exercici exclusiu de la raó, dit altrament: si constitueixen un coneixement sorgit purament de la reflexió sense que en cap moment hagi estat necessari de recórrer a l’experiència empírica (és a dir, a l’observació). Exemples de proposicions d’aquesta mena serien els següents:

  • El tot resulta de la suma de les parts.
  • Si A és més petit que B i B és més petit que C, aleshores A és més petit que C.
  • L’arrel quadrada de 144 és 12.

En cap d’aquests tres casos no hem arribat a concloure allò que s’hi afirma a partir de cap constatació empírica, sinó recorrent exclusivament a l’exercici de la raó (de fet, en el segon dels enunciats ni tan sols ens referim a res en concret sinó únicament a uns genèrics objectes A, B i C). Com que es tracta de proposicions de qualsevol observació i la seua veritat és segura abans de qualsevol verificació, diem que es tracta de proposicions a priori.

Proposicions a posteriori

Si, per contra, una proposició ens proporciona una informació per al coneixement de la qual resulta del tot imprescindible el concurs de l’experiència sensorial, direm que ens trobem davant d’una proposició a posteriori. Exemples de proposicions d’aquesta mena serien els següents:

  • Vist des de la Terra, Venus és més brillant que no pas Mercuri.
  • L’aigua entra en ebullició a una temperatura de 100ºC.
  • Juli Cèsar va vèncer Vercingètorix a Alèsia.
  • Els homes de Neanderthal i els de Cromagnon van ser coetanis.

En aquests quatre exemples, el coneixement aportat per cadascuna de les proposicions (la primera de l’àmbit de l’astronomia, la segona del de la ciència fisicoquímica, la tercera del de la història i la quarta del de la paleontologia) és fruit de l’observació i del treball de camp, és a dir, que totes quatre han pogut ser formulades únicament després del recurs a l’experiència, que ens les ha proporcionades i que, a més, constitueix la manera de comprovar-ne la veracitat (per aquesta raó diem que es tracta de proposicions a posteriori).

Si ara comparem les dues classificacions acabades d’exposar, constatarem amb facilitat que les proposicions a priori tenen les mateixes característiques de les analítiques (en tots dos casos ens troben davant de tautologies en els quals el predicat expressa un aspecte definitori del subjecte que ja es trobava precontingut en el concepte d’aquest i que es coneixeria per simple reflexió), mentre que les proposicions a posteriori encaixarien amb les sintètiques, per això els filòsofs han identificat les proposicions analítiques amb les a priori i les sintètiques amb les a posteriori, fusionant totes dues classificacions i parlant, aleshores, de proposicions analítiques a priori i de proposicions sintètiques a posteriori.[5]

ALTRES TIPUS DE PROPOSICIONS

Proposicions sintètiques a priori

No tots els filòsofs coincideixen a limitar el tipus de proposicions a judicis analítics a priori i judicis sintètics a posteriori. Així, el mateix Immanuel Kant (1724-1804) postu-lava l’existència de judicis sintètics a priori, els quals, a més, afirmava, serien els enunciats més bàsics —i, per tant, fonamentals— de la física, a més de ser els propis de les matemàtiques.

Kant basava aquesta afirmació en la consideració que l’espai i el temps no eren realitats objectives, sinó les dimensions pròpies de la nostra manera de percebre els objectes i els fets, de manera que l’espai es definiria en funció dels objectes i no a l’inrevés, i el temps (la successió temporal), seria la manera com la nostra consciència (que percep certs esdeveniments abans d’uns altres) entendria els fets. Doncs bé, sent aquests dos elements di-mensions subjectives prèvies a la percepció, i atenent al fet que les matemàtiques no són res més que l’explicitació de les característi-ques de l’espai (geometria) i del temps (aritmètica),[6] no ens queda-rà més remei que con-cloure que les proposicions de les matemàti-ques (geometria i aritmètica)[7] no fan alta cosa que explicitar les característiques definitòries de les dues formes a priori en les quals es basen la percepció i la imagina-ció humanes, de manera que serien proposicions a priori, les quals, però, alhora, ens proporció-narien un coneixement que faria referència a les coses realment existents (que, per a nosaltres, sols són concebibles en l’espai i en el temps, raó per la qual admeten ser matematitzades), de manera que resultarien informatives sobre la realitat i, per això tindrien, alhora, caràcter de proposicions sintètiques.

Per la seua banda, les proposicions elementals sobre la realitat, com ara que “tot fet té una causa” (una afirmació, aquesta, que seria el nucli del primer principi de la dinàmica newtoniana: el principi d’inèrcia, que afirmaria que “tot cos roman en estat de repòs o de moviment rectilini uniforme, a menys que una força [una raó, una causa] l’obligui a canviar d’estat”) són proposicions bàsiques que no fan res més que exposar la manera com els humans entenem i estructurem la realitat a partir dels esquemes a priori del pensament humà, que projectats sobre la realitat i llurs esdeveniments, els donen forma. Aquests esquemes, si obviem el seu origen en la subjectivitat humana, se’ns apareixen com els esquemes bàsics d’estructuració i funcionament de la realitat mateixa, de manera que inspirarien les seues lleis fonamentals, és a dir, les lleis o principis físics fonamentals. Per tant, aquests principis, en tant que serien judicis que farien referència a les coses existents i ens informarien sobre el món serien proposicions sintètiques, però, en derivar dels esquemes del pensament humà[8] serien a priori.

Val a dir que, en la mesura que els conceptes essencials (primitius) de la física són els d’espai, temps i massa/força (que són dues nocions correlatives), i que tots tres poden considerar-se de naturalesa a priori (els dos primers, com hem vist, serien des de la perspectiva kantiana, intuïcions pures de la percepció, mentre que el tercer pot considerar-se un intersecció de diversos esquemes de pensament), podríem arribar a concloure que serien tots els enunciats de la física (i encara els de les ciències reduïbles a la física, en la mesura que s’avanci en la seua fisicalització), i no sols els més bàsics, els que tindrien caràcter a priori, i és que, en ser totes magnituds físiques reduïbles, en darrer terme, a aquelles quatre primitives (que tancarien categorialment la ciència física), en realitat no es podria parlar de conceptes físics de caràcter empíric.

Proposicions analítiques a posteriori

D’altra banda, un pensador coetani com el nord-americà Saul Kripke, ha afirmat l’existència de proposicions analítiques a posteriori, un exemple de les quals podria ser l’afirmació: “el metre és la longitud de la barra patró que es conserva a París”, en el predicat de la qual se’ns exposa en què consisteix la unitat de mesura que anomenem metre, de manera que no s’hi diu res que no estigui contingut en el concepte del subjecte (des d’aquest punt de vista, la proposició és necessàriament veritable, a més de no pròpiament informativa, i, per tant, se’ns mostra com una proposició analítica), però, alhora, allò que se’ns diu en aquesta l’afirmació constitueix, pròpiament, una descripció d’un objecte del món i cognoscible només a partir de l’experiència, de manera que, en no trobar-nos davant d’un pur exercici de pensament haurem d’admetre que també es tracta d’una proposició a posteriori.

[1] “Enunciat”, “afirmació” o “asseveració” són termes essencialment sinònims que designen, tant les proferències orals com les inscripcions escrites, emprades per expressar el nostre coneixement de la realitat. Per la seua banda, el terme “proposició” faria referència al contingut d’aquestes proferències o inscripcions, és a dir, a allò que s’hi diu. En aquest tema, però, usarem tots quatre termes com a sinònims, sense establir-hi diferències (i encara afegirem un terme més: “judici”, popularitzat per Immauel Kant i que, en principi, equivaldria al mot “proposició”).
[2] Certament, és possible que nosaltres no fóssim conscients de les característiques del subjecte que explicitem en el predicat, en aquest sentit podem dir que una proposició analítica ens informa, però, no obstant, en si mateixa, per no afegir res de nou al subjecte, continuarà tenint caràcter pròpiament no informatiu.
[3] Les proposicions necessàriament vertaderes s’anomenen tautologies (el contrari d’una tautologia és una contradicció, és a dir, un enunciat necessàriament fals).
[4] La divisió entre proposicions analítiques i sintètiques és una classificació:
  • Exhaustiva: qualsevol proposició formarà part d’una de les dues categories, és a dir, que no podrà existir cap proposició que no sigui, o bé analítica, o bé sintètica.
  • Exclusiva: cada proposició només podrà pertànyer a una de les dues categories, és a dir, que no podrà donar-se cap proposició que sigui analítica i sintètica alhora.
Passarà el mateix en el cas del criteri de classificació que explicarem a continuació (proposicions a priori/proposicions a posteriori).
[5] Aquesta terminologia, avui en dia canònica, va ser introduïda per primer cop a finals del segle XVIII per Immanuel Kant (enunciador dels conceptes “analític”, “sintètic”, “a priori” i “a posteriori”). Amb anterioritat, els epistemòlegs s’havien referit a les proposicions “analítiques a priori”i a les proposicions “sintètiques a posteriori” amb altres expressions. Així, Leibniz de les primeres en deia “veritats de raó”, mentre que per referir-se a les segones emprava l’expressió “veritats de fet”, expressions molt semblants a les que, respectivament, usaria David Hume: “relacions d’idees” i “matèries de fet” (tot i que, en realitat, Hume considerava que les primeres tindrien un origen diferent al que Leibniz considerava que tenien les “veritats de raó” i Kant les “proposicions analítiques a priori”).
En qualsevol cas, els “judicis analítics a priori” constituirien afirmacions formals, ja que no es refereixen a coses sinó a principis del pensament —és a dir, a regles o formes del raonament— en general, o del pensament matemàtic, mentre que, per contra, els judicis sintètics a posteriori, en proporcionar informació sobre coses concretes, constituirien afirmacions materials.
Apuntem, per últim que hi ha hagut teòrics (com John Stuart Mill o Herbert Spencer) que han negat l’existència de “judicis analítics a priori”, basant-se en la consideració que tot saber procedeix de l’experiència i és de caràcter pròpiament informatiu (els enunciats matemàtics i els principis formals sorgirien, llavors, de meres abstraccions i generalitzacions a partir de l’experiència empírica o, com en el cas dels enunciats de la geometria, serien afirmacions que contindrien idees construïdes en base als elements que ens haurà proporcionat l’observació). Per a ells, per tant, només hi hauria enunciats sintètics a posteriori, derivats, de manera més o menys immediata o remota, de l’experiència. El mateix David Hume (com tots els epistemòlegs empiristes), pensaria en aquest mateixos termes, de manera que si bé l’expressió “relació d’idees” serveix per referir-se als enunciats formulables pel simple concurs de la raó, cal que tenir en compte que, per a aquest autor, llurs continguts procedirien, en darrer terme, d’allò observat (de manera que, com ja havíem avançat, la equiparació entre aquests enunciats i les “veritats de raó” de Leibniz i les “proposicions analítiques a priori kantianes cal sigui  matisada).l i teoria del nombre, dues matèries que, en definitiva es basen en les nocions de nombre i sèrie numèrica, les quals, al cap i a la fi, no serien res més que una manera d’expressar de la successió temporal.
[7] Com ara, per exemple: ”la línia recta és la distància més curta entre dos punts”, o “dos per dos són quatre”.
[8] Esquemes que Kant anomenarà categories o conceptes purs de l’enteniment.
Anuncis
4 febrer 2017

FENOMENOLOGIA DE LA VERITAT

magrittepipe

La veritat qualifica les proposicions (el sentit dels enunciats), no pas les idees (el sentit del mots). Als mots els correspon un sentit conceptual (enunciable) i una referència en el món (anomenable, i que pot ser un objecte, un conjunt de coses, una acció, un mode de fer, d’estar o de ser…),[1] que més que no referència del mot hauríem de qualificar de referència del seu sentit[2]. Anàlogament, als enunciats els correspon un sentit (la seua proposta o proposició, sorgida del sentit dels mots que les integren, convenientment modificat per l’ordre que aquests mantenen en el si de l’enunciat) i un valor de veritat, aquest darrer és llur referència.

frege-1-396x600

Com el seu sentit, la referència d’un enunciat[3] ve determinada pels mots que l’integren, en aquest cas per les referències dels mots que l’integren, que componen un fet o esdeveniment del món descrit per les relacions que aquestes referències mantenen en el si de la proposició. Aquests fets del món referits per les proposicions constitueixen la manera com efectivament les coses i les accions són en el món, i és que coses i accions són només en el si de relacions que constitueixen els fets del món, de manera que el món no és fet de coses i d’accions, sinó de fets o esdeveniments en el si dels quals les coses són i actuen (podem resumir-ho dient que els fet són les unitats constitutives reals del món). Res no és si no es troba en relació, i res no és simplement, sinó que sempre és sent, és a dir, actuant.

D’acord amb l’acabat de dir, podrem afirmar que la referència d’un enunciat constitueix, pròpiament, aquella part del món esmentada per aquell. Doncs bé, tenint en compte que el sentit de la noció de veritat d’un enunciat pot definir-se com l’efectiva correspondència d’allò que es diu amb allò que és, podrem concloure, com ja hem avançat més amunt, que la referència d’un enunciat equival al seu valor de veritat: d’un enunciat que tingui referència direm que és vertader, mentre que d’un enunciat que no en tingui direm que és fals (que és tant com dir absurd). Resumint: la referència d’un enunciat el dota de veritat, de manera que no hi ha veritat sense referència.[4]

Notem que, l’acabat de dir, fa de la veritat un noció que acompanya inevitablement (necessàriament) qualsevol enunciat: de la mateixa manera que no hi haurà enunciat sense referència (efectiva o imaginària), no hi haurà enunciat sense valor de veritat. Dir és jutjar (tot enunciat és un judici). Suspendre el judici resulta tan impossible com suspendre el pensament (al cap i a la fi, l’epokhé escèptica consisteix en una proposició sobre les relacions efectives entre les proposicions i llurs referències).

L’equivalència, però, entre referència i veritat d’un enunciat no és perfecta. La noció de referència es troba vinculada a la de correspondència, la de veritat es troba vinculada a aquesta, però també a la de constatació de la correspondència (una constatació que pot ser merament il·lusòria: un judici de correspondència equivocat).

Sense correspondència no hi ha veritat (diguem que la correspondència funda la veritat i que sense aquella, que dota de sentit la noció de veritat, aquesta darrera no té sentit), però la veritat no és només aquesta darrera, sinó també —sobretot— la seua vivència, l’experiència d’un fet corresponent a l’enunciat que el diu (aquesta vivència seria la referència del concepte “veritat”, de la qual deriva la seua definició, com, de fet, passa sempre amb el sentit d’una noció).[5] La veritat és la sanció d’un judici de correspondència.

La veritat és, per tant, la vivència d’un fet (la correspondència), o, per dir-ho amb les categories de Hume, una impressió del sentit intern que acompanya un judici de la intuïció empírica (o una deducció racional a partir d‘intuïcions). La veritat s’apercep, sempre al costat d’una percepció o d’una conclusió (i mai no per si mateixa).[6]

Podem encara mirar d’expressar-ho mirant de recórrer a metàfores de ressonàncies platòniques:[7] mentre el saber és com la visió (una visió empírica[8] o merament racional), la veritat és com la llum que es reflectida pels fets (el món) i fa possible que els veiem, els diguem i n’experimentem l’objectivitat, la veritat.

10

La llum no forma part de la visió en si mateixa, però és innegable que sense ella no podem parlar de visió, tant en el seu sentit de contingut vist com en el sentit d’acte de veure (de constatació d’un fet). Això no treu, però, que de vegades la il·luminació no sigui prou clara i que ens sembli veure-hi quan en realitat no hi veiem (o ben poc, o gens), i que  acabem dient una cosa diferent de la que realment tenim al davant (direm aleshores que la il·luminació ens ha confós, que es tant com dir que hem viscut un al·lucinació de veritat). Justament això és el que passa quan ens confonem o quan raonem precipitadament, o amb prevenció (tanmateix, tampoc en aquests casos podrem prescindir de la noció i la impressió de veritat).

[1] Seguim en aquesta formulació del problema els ensenyaments de Gottlob Frege (1848-1925) a “Sobre el sentit i la referència”, publicat l’any 1892 a la Revista de Filosofia i Crítica Filosòfica.
[2] Potser més que no pas de referència d’un mot, hauríem de parlar de referència del sentit d’un mot.
[3] O millor: la referència d’una proposició.
[4] El sentit, per la seua banda, derivarà de la referència, i s’ajustarà a uns aspectes d’aquesta o uns altres, i a la manera com són percebuts. La referència constituirà el criteri que ens permetrà jutjar l’objectivitat del sentit d’un enunciat. En qualsevol cas, sentit i referència seran les dues dimensions constitutives d’allò que anomenem significat.
[5] La vivència de la veritat, fent abstracció del sentit del terme, és allò que anomenem certesa. Veritat és, per tant, sobretot certesa i, pròpiament, certesa justificada.
[6] El caràcter necessari de la veritat, i la seua naturalesa de percepció interna i secundària, així com el fet que esdevé una principi rector del pensament, un télos irrenunciable, hauria contribuït que els racionalistes la consideressin una idea innata, necessària per pensar allò contemplat o allò raonat, i prèvia al pensament i al raonament. La veritat, però, pot entendre’s com a simultània a aquests, i no necessàriament com a prèvia.
[7] PLATÓ: República, llibre VI, capítol XIX
[8] Una visió empírica que, com ja sabem, en el cas de Plató mai no es dona de manera sense intervenció de la intuïció merament intel·lectual.
31 Març 2013

TIPUS D’INFERÈNCIES

QUE ÉS UNA INFERÈNCIA?

El raonament es construeix en base al que anomenem inferències, que no són res més que argumentacions, en els quals, d’uns enunciats o proposicions que —anomenem premisses—, se’n deriva o conclou (és a dir, se n’infereix) una conclusió.[1]

L’esquema essencial de tota inferència serà el següent:

P1

P2

Pn

____________________*

conclusió

*(equival a la conjunció per tant)

TIPUS D’INFERÈNCIES

Segons la força amb la qual les premisses fonamenten llur conclusió, les inferències es poden classificar en deductives (o deduccions) i inductives (o induccions):

Inferències deductives

En les deduccions, la conclusió de la inferència no inclou més informació que la que contenen les premisses de les quals parteix i en les quals es fonamenta, per aquest motiu, sempre que hàgim raonat coherentment, és a dir, de manera correcta (i, per tant, no hàgim relacionat allò que les premisses afirmen d’una manera arbitrària i sense sentit), la conclusió es trobarà plenament justificada, amb la qual cosa podrem estar segurs que la conclusió és vertadera (és a dir, que allò que aquesta conclusió afirma és veritat; es correspon amb la realitat), si les premisses de les quals deriva són, al seu torn, vertaderes.

Posem un exemple:

 Aquest curs, cada dilluns hi ha classe de filosofia

Avui és dilluns

_____________________

Avui hi ha classe de filosofia

 En aquesta inferència, coherent i, per tant, correcta, la conclusió no diu res que no estigui ja prèviament inclòs en les dues premisses en què es fonamenta, les quals la justificaran plenament i, a més, faran que sigui vertadera sempre que elles també ho siguin (és a dir, sempre que, efectivament aquest curs cada dilluns hi hagi classe de filosofia i sempre que, avui, efectivament, sigui dilluns).

Val a dir, però, que és perfectament possible que hi hagi inferències deductives amb conclusió falsa. Un exemple d’aquesta mena d’inferència seria:

Sòcrates era italià

Tots els italians són propietaris d’una gòndola

____________________________

Sòcrates era propietari d’una gòndola

En aquesta cas, la conclusió no aporta més informació de la ja inclosa en les premisses i, ja que hem raonat correctament, és a dir, amb coherència, el que s’hi diu es troba plenament justificat en base a les afirmacions punt de partida. Ara bé, en aquest exemple les premisses (aquí, totes dues) són falses i la conclusió també és falsa.[2]

Aquest segon exemple ens permetrà fer un aclariment d’importància, i és que, si bé en el llenguatge corrent solem dir que un argument correcte és vertader i que un argument incorrecte és fals, correcció/incorrecció i veritat/falsedat són dues coses ben distintes que convé diferenciar. Així, la correcció (i la incorrecció) és una característica pròpia de les inferències, que qualificarem de “correctes” si en elles s’ha raonat amb coherència (com, de fet, succeeix en els dos exemples aportats), mentre que la veritat (i la falsedat) és una característica pròpia de les proposicions que integren una inferència, i no de la inferència en si mateixa, de manera que bé podrà donar-se el cas d’inferències ben argumentades i, per tant, correctes, que, no obstant, tinguin una conclusió falsa perquè una, més d’una o totes les premisses de les quals aquesta conclusió deriva també siguin falses[3] (tal i com s’esdevé en el darrer exemple).

Resumint: direm que una inferència serà correcta (o vàlida o formalment satisfactòria) quan la veritat de les premisses sigui incompatible amb a falsedat de la conclusió.

Quan un raonament és correcte i, a més a més, les seues premisses són vertaderes, direm d’ell que és sòlid (tots els raonaments sòlids tindran, per tant, conclusions vertaderes).

Apuntem, per últim, que és habitual trobar una definició d’inferència deductiva diferent de la donada més amunt i que la complementaria. Segons aquesta altra definició, en una deducció es partiria d’una o més premisses generals (afirmacions de caràcter general) per obtenir-ne conclusions de caràcter particular (sobre fets concrets i singulars). Cal dir, però, que això no és així necessàriament, ja que és possible formular inferències deductives on tant les premisses com les conclusions siguin, totes elles, proposicions de caràcter.[4]

Inferències inductives

Contràriament al que succeeix en les inferències deductives, en les inductives la conclusió no es troba plenament justificada per les premisses, sinó que aquestes es limiten a presentar-nos-la com a versemblant, o dit d’una altra manera: li confereixen certa probabilitat. La raó que en una inferència d’aquest tipus el suport que les premisses donen a la conclusió sigui merament parcial es troba en el fet que l’afirmació conclusiva inclou sempre més informació que no la que aporten les premisses. Veurem millor el que volem dir amb un exemple:

El corb que vaig observar el dia 1 era negre

El corb que vaig observar el dia 2 era negre

El corb que vaig observar el dia 3 era negre

El corb que vaig observar el dia 4 era negre

El corb que vaig observar el dia 5 era negre

El corb que vaig observar el dia n era negre

_______________________________

Tots els corbs són negres

En aquesta inferència, per moltes premisses que inclogui (aquí n’hem indicat un nombre n, indeterminat), la conclusió, per referir-se a tots els membres de l’espècie (tant existents com no existents, perquè ja han desaparegut o perquè encara no han nascut, tant els que hem pogut observar com els que no hem pogut observar), sempre aportarà més informació que s’hi contingui en les premisses emprades, de manera que, allò que es diu en aquella no estarà mai totalment justificat (certament, serà més o menys versemblant i probable en funció del nombre d’observacions realitzades —cadascuna d’elles exposada en una de les premisses de l’argument—, però aquí la seguretat mai no podrà ser absoluta).

Com veiem, una inferència inductiva implica certa inseguretat lògica i sempre és susceptible de millora (és a dir, que sempre pot donar suport a la seua conclusió amb una més gran probabilitat —incorporant més premisses— i, aleshores, fer-la més versemblant), cosa que, però, és impossible en el cas dels arguments deductius, els quals, quan són correctes, fonamenten de manera absoluta i imperfeccionable la conclusió. D’altra banda, coherentment amb l’acabat de dir, però contràriament al que succeïa amb les inferències deductives, un raonament inductiu pot ser correcte (vàlid) i, no obstant contenir premisses vertaderes i conclusió falsa.

Apuntem que l’argumentació de caràcter inductiu pot seguir esquemes de raonament diferent, la qual cosa ens permetrà distingir entre quatre menes d’inducció. Així, l’exemple aportat més amunt correspon a l’esquema inferencial de l’anomenat raonament inductiu per enumeració, al costat del qual podem parlar també de:

  • Raonament de tipus sil·logisme inductiu[5]

Aquesta mena de raonament inductiu segueix el següent esquema inferencial:

p1. Totes (o la majoria) les entitats conegudes r que pertanyen al conjunt X tenen la propietat α

p2.  r és una entitat que pertany al conjunt X  

                                                                                                                                                  

r té la propietat α

Aquest esquema es basa en la idea que totes les entitats d’un mateix grup (o la majoria d’elles) comparteixen les mateixes característiques.

Exemple:

La majoria de les aus volen

En l’illa que ens disposem a explorar hi ha indicis de l’existència d’aus

_________________________________________

Totes o la majoria de les aus que trobéssim en aquesta illa volaran

  • Inducció del tipus raonament analògic

  Aquesta mena de raonament inductiu segueix el següent esquema inferencial:

p1.  L’entitat coneguda r que pertany al conjunt X  té la propietat  α

p2. L’entitat coneguda r’ que pertany també al conjunt X té la propietat α

p3.  r’’ és una entitat que pertany també al conjunt X       

                                                                                                         

r’’ té també la propietat α

En aquesta mena d’inferències inductives es considera que els objectes o fets d’un tipus coneguts de nou seran anàlegs als ja coneguts (tindran les mateixes característiques que aquells). En aquest cas raonem per comparació o analogia. La diferència amb l’argumentació anterior rau en el fet que aquí no atorguem característiques als objectes o fets coneguts de nou per subsumpció dintre d’un grup ja definit, sinó per comparació amb d’altres objectes o fets del mateix tipus.

Exemples:

El marabú és una au africana i vola

El pelicà és una au africana i vola

L’estruç és una au africana

____________________

L’estruç vola

Els frigorífics de fabricació alemanya que conec són resistents

Els microones de fabricació alemanya que conec són resistents

Aquest televisor és de fabricació alemanya, és resistent

________________________________________

Aquest televisor (de fabricació alemanya) és resistent 

  • Abducció

  Aquesta mena de raonament inductiu segueix el següent esquema inferencial:

p1.   La millor explicació disponible del fet s és la hipòtesi H

p2.   Es dóna el fet s

                                                                           

El fet s s’explica per la hipòtesi H

Exemple:

El senyor a col·lecciona monedes gregues antigues

S’ha trobat una moneda grega antiga prop del domicili del senyor a

___________________________________________

La moneda grega antiga que s’ha trobat pertany al senyor a

Aquesta forma d’inferir una conclusió constitueix de fet un raonament habitual en la pràctica científica i respon al següent esquema lògic (conegut com “inferència d’afirmació del consegüent”), que és, de fet, el de la verificació científica:

H  implica  P

  P_________

H

On H és una hipòtesi que constitueix una explicació plausible d’un tipus de fenòmens i que, de ser certa és d’esperar que, en determinades circums-tàncies, es produeixi un esdeveniment previsible P (predicció), de manera que si, finalment, P es dóna, concloem que la hipòtesi H era encertada.

Val a dir, però, que aquest esquema inferencial, pel seu caràcter inductiu i, per tant, merament probable, no proporciona cap prova definitiva (i és que sempre és possible que P s’hagi produït finalment per uns altres factors que no els contemplats per H), raó per la qual, en la mesura que se la vol fer passar per una argumentació conclusiva es coneix com a “sofisma o fal·làcia d’afirmació del consegüent” (a la qual solen recórrer les pseudociències per mostrar llurs tesis com a plausibles).[6]

Apuntem, per últim, que, com en el cas de les inferències deductives, existeix una altra manera de definir les de caràcter inductiu, en funció del caràcter general o particular dels enunciats que les integren. Així, és habitual fer notar que les inferències de tipus inductiu parteixen de premisses de caràcter concret per derivar-ne conclusions de caràcter general (ja hem vist, però, en els exemples del raonament per analogia i en els del sil·logisme inductiu, que això no sempre és així).

[1]Aquesta pretensió que una conclusió es desprengui d’unes premisses (és a dir, que una afirmació derivi d’unes altres, que la fonamentin) és el que permet distingir una inferència (un raonament o argumentació, per tant) d’altres conjunts de proposicions. Així, per exemple, la descripció d’un paisatge, el relat d’un incident o l’expressió d’uns sentiments, que exigiran la combinació de diversos enunciats, no constitueixen una inferència, ja que no hi ha la pretensió que uns donin suport a uns altres (si bé, certament, un text d’aquest tipus podrà contenir, si el narrador ho troba convenient, algun o alguns arguments).
[1] Cal tenir en compte que si bé un argument deductiu correcte amb premisses vertaderes ha de tenir una conclusió també vertadera, un argument deductiu amb premisses falses no té perquè tenir una conclusió falsa. Vegem-ho en un exemple:
Tots els ocells tenen urpes
Les caderneres són ocells
_____________________
Les caderneres tenen urpes
(Efectivament, les caderneres són ocells amb urpes, però no és veritat que tots els ocells en tinguin. Fixem-nos per exemple en ocells com els ànecs.)
[3] De fet, quan en una inferència hi ha premisses vertaderes, però també n’hi ha de falses, es considera que les premisses, en conjunt, son falses.
[4] De totes maneres, en aquests casos, la conclusió, encara que tingui caràcter general, sempre farà referència a un conjunt de fets o coses menys ampli que aquell altre a què farà referència una de les premisses.
[5]S’anomenen sil·logismes aquelles inferències que contenen dues premisses.
[6]Recordem que, en ciència, no es pot afirmar amb seguretat quina hipòtesi és veritat, sinó que l’únic que pot saber-se de manera definitiva és quina o quines no ho són. Les hipòtesis de les quals s’haurà demostrat la seua falsedat es rebutjaran i acceptarem com a provisionalment vàlides les seues alternatives encara no falsades. L’esquema (deductiu) emprat en a l’hora de sotmetre a falsació una hipòtesi provisionals és:
 H implica P
¬P__________
¬H
Aquest esquema lògic és implantejable en certs camps del saber (en termes generals, en les ciències socials i en la filosofia), en què l’únic esquema de raonament formulable correspondria al de raonament per abducció. Aquesta limitació (que converteix aquests camps del saber en disciplines sense seguretat lògica) s’explicaria pel fet que, en ells, tota comprovació possible es plantejaria en els següents termes:
H  (P ˅¬ P)
P ˅¬ P __________
H
En aquests casos, les hipòtesis teòriques admeten com a tan probables certes previsions com les seues contràries, de manera que, passi el que passi, la hipòtesi punt de partida resultarà inevitablement corroborada (verificada). Dit d’una altra manera: l’única estructura argumental possible en aquests casos correspon a la d’una inferència d’afirmació del consegüent.  
Per contra, en aquelles altres disciplines en què llurs hipòtesis només admeten unes previsions (però són incompatibles amb les seues contràries), poden plantejar-se proves experimentals en les quals la lògica subjacent es correspongui amb l’esquema deductiu —més amunt exposat— de la falsació, que, com hem dit, ens autoritza a abandonar definitivament les hipòtesis les previsions de les quals no s’acompleixin (la ciència avançaria, per tant, no per confirmació d’hipòtesis, sinó per abandonament de les hipòtesis la falsedat de les quals hagi quedat demostrada).
29 Març 2011

LES CONDICIONS DE LA VERITAT O EL VALOR DEL SILENCI

Què és veritat?

Segurament, aquesta no és la pregunta més important de la filosofia, però, del que no hi ha cap dubte, és que és la primera que cal respondre’s abans d’aventurar-nos en qualsevol altra qüestió.

Per als antics, podíem arribar respondre una pregunta amb la veritat sols al final d’un procés de raonament en el qual ens calia sospesar totes les possibles respostes a la pregunta en qüestió, de manera que rebutgéssim aquelles que resultessin insatisfactòries perquè, d’acceptar-les, ens duríem, en realitat, a contradiccions lògicament inassumibles. La veritat seria el que restaria en peus després d’aquest procés: la resposta que no podríem rebutjar.

Aquest procés rebia el nom de dialèctica i, en el fons, consistia en un diàleg amb si mateix (pensar seria parlar amb un mateix, diria Plató), diàleg que, no cal dir-ho, també era factible de mantenir entre dos o més interlocutors (per això les obres de filosofia de l’Antiguitat solien presentar la forma de diàleg).

Aquells pensadors, però, afegien encara una altra condició, la necessitat de la qual havien constatat a partir de la pròpia experiència personal, perquè es pogués reconèixer la veritat: calia que aquells que la cerquessin ho fessin amb sinceritat, és a dir, guiats únicament per la voluntat de conèixer què és veritat, o el que és el mateix: lliures de prejudicis i amb l’ànim d’acceptar allò que la raó els mostrés com a cert, fos el que fos.

Conèixer, per tant, exigiria posar entre parèntesi les idees i opinions prèvies, aquelles que tenim d’entrada però que no són fruit del raonament, i l’assumpció d’un compromís ètic amb la veritat. Per a conèixer cal saber escoltar la raó, i acceptar el que ella ens diu. No arribarem a la veritat si, en comptes d’escoltar, amb la humilitat, ens limitem a escoltar-nos. I és que sols des de la humilitat d’acceptar la pròpia ignorància es pot arribar a sortir d’ella. Quines respostes vol obtenir aquell que es pensa que ja les té? El qui ja ho sap tot només té oïdes per a si mateix i, lluny de tenir dubtes i expressar preguntes parla, parla, parla … i les seus respostes no li deixen sentir. Però què orgullós està de si mateix!

Arribar a la veritat, per tant, és un art. Pensar és fàcil, pensar correctament, ja no ho és tant. Per poder conduir la pròpia raó pel camí encertat cal saber com fer-ho, o dit d’un altra manera, cal respectar, escrupulosament, certes regles i principis:

a. Regla de la universalitat: totes les opinions i totes les possibilitats han de ser valorades i tingudes en compte.

b. Regla de la racionalitat: no es pot partir de pressuposicions, és a dir, que res no és vertader o fals, bo o dolent, perquè, sí, perquè m’ho sembla, perquè així ho crec o perquè m’agrada o em desagrada. Cal, per contra, que totes les consideracions estiguin adequadament justificades en base a raons (no gustos o apreciacions personals).

Les úniques limitacions acceptables en la reflexió seran les imposades per la mateixa racionalitat (és a dir, els principis lògics com el de transitivitat o el de no-contradicció, que constitueix una veritable vacuna contra relativismes ingenus, i és que aquest principi ―veritable pedra de toc de la lògica― establiria que dues afirmacions contradictòries no poden ser vertaderes al mateix temps). No es raona al marge dels principis racionals, com tampoc no es juga als escacs al marge de les regles d’aquest joc.

Si la reflexió es produís en el marc d’un diàleg entre diversos interlocutors, caldria que completéssim l’acabat de dir amb la consideració (que podríem anomenar principi de llibertat) que ningú no ha de veure veure limitada la seua participació en el diàleg a causa de cap mena de coacció. Altre cop: els únics límits són els de la racionalitat.

c. Principi d’autonomia: aquell que raona sobre una matèria i sospesa totes les opinions i possibilitats que s’hi poden tenir en compte ha de saber què fa, i és que solament podrà justificar de manera adequada l’acceptació o el rebuig d’una possibilitat aquell qui, per formació i experiència, tingui qualificació suficient per fer-ho.

Si ens imaginéssim el raonament com un diàleg entre diversos interlocutors, podríem expressar això d’una altra manera i dir que, en un diàleg, no tots els opinadors es troben en situació d’igualtat. N’hi ha de qualificats i de no qualificats (o no tant). Aquests darrers no tindran prou autonomia intel-lectual (prou competència) per argumentar de manera sòlida i, si no obstant participen en el diàleg, se’ls podrà exigir  major humilitat i prudència, o dit altrament: menys iniciativa, més atenció i més silenci (a no ser, és clar, que es trobi en possessió de ciència infusa, és a dir, que l’Esperit Sant l’hagi dotat de saber, però, d’això, crec, ens n’adonaríem).

De vegades, és millor callar. El silenci és la meitat del discurs. No sap parlar qui no sap callar.

Allò que s’argumenta ha d’ajustar-se a allò que, en el moment present, creiem que és cert. Això exigeix que qui raona o qui opini estiguin informats i siguin competents.

d. Principi de veracitat: tota anàlisi racional o tota intervenció en un diàleg no han de tenir cap altre interès que arribar a una conclusió racional. La veritat sols pot ser assolible per una consciència desinteressada (és a dir, per aquell que no tingui cap altre interès que la veritat).

Quan es donen totes aquests condicions garantim la rectitud del raonament. Del contrari només tenim soroll, i del soroll sols naix la confusió, justament el mitjà en el qual es mouen millor els impostors, els mentiders, els manipuladors i els cínics.

PS: sempre pot haver algú que tingui la temptació de dir que l’acabat d’exposar és superflu perquè, de fet, la realitat, no existeix. A aquest només preguntar-los: quan dieu que la veritat no existeix… preteneu dir la veritat?