Posts tagged ‘veritat’

13 Mai 2018

LA DOCÈNCIA: UNA PROFESSIÓ DE RISC

DHp-X6AXcAANPYh

Escola i veritat. Totes les institucions estan presidides per valors que orienten llur activitat. En l’acadèmia el valor per antonomàsia és la veritat.

La veritat és el télos que dóna sentit al terme coneixement. Sense veritat no hi ha saber, i sense aquest no hi ha res que pagui la pena ser transmès. Sense veritat, per tant, la institució escolar és absurda, o pitjor encara: només té sentit com a eina d’estandarització i de control social.

L’escola té sentit, però, perquè la veritat existeix.

Sobre la veritat. Sí, ja ho sé, ara sortiran aquells que, amb la millor de les intencions (i sense haver mai valorat realment les conseqüències del que diuen) exclamaran: «no hi ha veritat, sinó veritats», «cada u té la seua veritat», «tot és relatiu», «ningú no la sap la veritat»… És un lloc comú i un tòpic del nostre temps: la veritat no existeix i, si existís, tampoc no la podríem reconèixer. Pensar altrament és dogmàtic, propi d’intransigents i perillós, molt perillós.

Els nostres escèptics tolerants no semblen adonar-se que, si res no és veritat, res no és dolent, ni condemnable, és a dir, que no té cap sentit parlar de correcció i de bondat, cosa que ens porta a concloure que no hi ha raons, només volicions, ni discussió, sinó només baralla, perquè on no hi ha veritat, el lloc vacant d’aquesta l’ocupa la victòria.

Però no és el cas, la veritat existeix perquè dir el contrari és, justament, afirmar la seua existència, i és que aquell qui afirma que no hi ha veritat, o que aquesta és inabastable, pretén estar encertat, i dir una veritat com un temple.

La veritat existeix i, per tant també el coneixement, perquè només és coneixement allò que és veritat. I saber coses certes és perfectament factible. Potser no sabem què és veritat, però sabem què no ho és i, per tant, ja sabem del cert alguna cosa. Llavors només cal rebutjar allò que es presenta com a fals i afirmar, provisionalment, la resta (és a dir, allò que —almenys encara—no ens consta que sigui fals).

Les ciències naturals no avancen verificant hipòtesis, sinó posant-les a prova, de manera que si resulten falsades resten rebutjades. Allò no rebutjat és provisionalment cert, allò rebutjat és, veritablement, fals.  Doncs de la mateixa manera que s’actua en ciències naturals, ho podem fer en les socials, i també en aquelles altres que els teòrics de l’Escola de Frankfurt anomenaven ciències crítiques, com ara la filosofia política i la filosofia moral.

La veritat politicomoral. Allò que no s’ajusta als fets és fals, i aquest saber és ben cert, és a dir, que afirmar la falsedat d’allò que no s’ajusta als fets és dir la veritat. I en el camp de les ciències socials i en l’àmbit de la reflexió crítica passa ben bé el mateix. Centrant-nos en aquest darrer cas: en ètica o en filosofia política, àmbits els enunciats dels quals no descriuen situacions de fet, sinó que prescriuen iniciatives o conductes correctes, tot enunciat prescriptiu que entri en contradicció amb els fets morals, serà una prescripció incorrecta i per tant, sabrem del cert que no la podrem defensar.

Se’ns dirà aleshores que els fets morals no existeixen, que en aquesta matèria, tot és subjectiu. Dient això acceptem que les accions humanes no són jutjables i que, per tant, si algú jutja, no ho fa des de la raó, sinó des de la força. Si això fos així resultaria que tot seria legítim i acceptable. En aquest cas que cadascú agafi el seu rifle i que es prepari a defensar el seu castell.

Però en realitat, ningú no pensa això. Potser molt ho diuen, i s’agraden dient-ho, però no ho pensen, perquè si realment ho creguessin mai no usarien termes, aleshores buits de sentit, com ara justícia i just, ni tampoc no s’indignarien (¿per quina raó ho haurien de fer, en comptes de ser coherents i dedicar-se a ordir la revenja contra qui els ha ofès, que és l’únic que tindria sentit que fessin?

No, per molt que es digui, ningú no pensa de debò que no hi hagi fets morals, ben al contrari: la majoria sent que hi ha accions universalment valuoses i accions universalment condemnables, que hi ha justícia i que té sentit exclamar-se contra la injustícia, que hi ha drets inviolables, innegociables i intransferibles, que hi ha intuïcions morals certes, i que aquestes constitueixen un dret natural.

Sí, ja sé que se’m pot respondre que potser sí que es dóna generalment aquesta intuïció, i que existeix, potser de manera inconscient i difosa, però innegablement, una estesa creença en un dret natural, però que això no prova res, que per molt que ho creguem la majoria, i encara que ho creguem tots, i per molt que aquestes intuïcions fossin coincidents en tothom i per tant, universals, això no els atorgaria cap fonament segur, això no les demostraria, això no les faria vertaderes. I ho admeto: els qui diuen això estan encertats (ho veieu?: no podem prescindir de la noció de “veritat”). Tanmateix, aquest objecció no és definitiva.

Efectivament: potser no podem demostrar la validesa de les nostres intuïcions morals, ni tan sols de les més bàsiques i universals («no facis als altres allò que no vulguis per a tu», «no mataràs, almenys no si no és en defensa pròpia», «no mentiràs»…) Vés a saber si no són només idees nascudes de la necessitat i, per tant rebutjables si el context fos un altre. I tampoc no salva res provar de dir que no es tracta de meres intuïcions, sinó que són autèntiques veritats de raó (que són imperatius categòrics, diria Kant), perquè la raó mateixa pot entendre’s com un instrument d’adaptació al medi, una eina per a la supervivència, una facultat útil, proveïdora d’indicacions prudents, però en cap cas mereixedores del qualificatiu de necessàries, és a dir, de veritables). Això és veritat, però en realitat res de tot això importa, perquè en filosofia moral o en filosofia política, per tal que una idea sigui correcta, no cal que estigui absolutament fonamentada, no cal que sigui necessàriament certa, n’hi ha prou que no disposem d’una altra de millor, n’hi ha prou que gaudeixi del consens racional general (sigui el que sigui la raó) i/o que sigui generalment intuïda com a prescriptible (sigui la nostra intuïció intel·lectual una facultat absoluta, sigui només la facultat d’un ésser fruit de l’evolució a l’atzar). En aquest cas potser no podrem parlar de veritat en sentit absolut, però sí en sentit intersubjectiu i, per tant, igualment imperatiu per a tot els subjectes.

Dit això ja podem definir amb claredat que és veritat en moral i en política: en aquestes matèries és fals i, per tant, incorrecte, il·legítim i indefensable tot allò que entre en contradicció amb els consens universal bàsic. I en què consisteix, concretament, materialment, positivament aquest consens? Resposta: en allò que hem convingut a reconèixer com a drets humans, que tots posseiríem per naturalesa, i que resultarien inalienables, innegociables i intransferibles.

Ningú no estaria disposat a ser tractat de manera contrària a com aquests drets prescriuen i, per tant, ningú no pot pretendre tractar els altres de manera contrària als que aquests drets preveuen. I punt.

L’escola i la política. L’escola és un agent de socialització. L’escola no només instrueix en tècniques productives i habilitats teorètiques. L’escola, inevitablement, en tant que agent de socialització com és, forma també en sentit ètic… i polític.

I sí, ja ho sé: «la política no té lloc a l’escola», «l’escola ha de ser neutral», «la instrucció escolar ha de ser objectiva», etc. Però la realitat és, senyores i senyors, que l’únic d’objectiu que hi ha a l’escola són els pupitres, les cadires, les pissarres i el timbre que assenyala el canvi de classe, perquè la resta són subjectes, i entre subjectes tot és subjectiu. De fet, ni tan sols el concepte de «neutralitat» és neutral, perquè sempre té càrrega ètica (i política): la neutralitat, en tant que exigència de conducta tindria sentit ètic, en tant que posicionament sobre continguts, tindria càrrega política.

Miro d’explicar-me d’una manera més didàctica: faig memòria dels dies de la meua infantesa i adolescència, quan cada dimecres, a primera hora de la tarda, abans de la primera classe, ens portaven a missa. En començar la cerimònia se’ns demanava que féssim una “confessió general”, en què reconeixíem, «a Déu totpoderós i a vosaltres, germans» que havíem «pecat molt, de pensament, paraula, obra i omissió.» És a dir, que érem indignes de ser on érem perquè havíem fet, dit o pensat allò que no hauríem d’haver fet, ni dit, ni pensat, però també perquè, quan calia que haguéssim fet, dit o pensat alguna cosa, no havíem actuat, perquè havíem omès el nostre deure.

S’actua quan es fa, però s’actua també quan no es fa. Es decideix quan s’opta per actuar de determinada manera, però es decideix també quan s’opta per no actuar, fins i tot es decideix quan s’opta per no decidir, perquè aquesta opció és també una decisió. Potser en les qüestions purament teòriques es pot “suspendre el judici” (com aconsellaven els antics escèptics), però mai no es pot “suspendre la decisió” (de fet el mateix fet de l’epokhé —de la suspensió del judici, en expressió de Pirró d’Elis— és fruit d’un acte de decisió).

Educar és actuar. L’educació és pràctica. L’escola forma socialitzant. L’escola és relació entre subjectes, i en aquest marc no fer, no pensar o no dir, equivalen a fer, pensar o dir. L’elecció és inevitable. Prescindir de l’ètica és una actitud ètica, i prescindir de la política és una actitud política. A més, qualsevol dels nostres actes té conseqüències (cap a nosaltres mateixos i cap als altres), també els actes per omissió. La vida humana transcorre en societat i, alhora en diàleg de cada individu amb si mateix. En conseqüència l’ètica i la política no són “suspenibles”, no són ajornables, constitueixen, per contra, el mateix medi en el si del qual es mou l’ésser humà. No hi ha escola al marge de l’ètica i la política. Fet i fet, la mateixa institució escolar està pensada com un eina política.

Per tant, reclamar “apoliticisme”, “neutralitat”, “objectivitat” a l’escola és absurd, i a més, impossible. Qui ho fa, usa aquest mots com a coartada d’una altra cosa o, senzillament, no sap el que diu.

Cal que tinguem clar això: a l’escola no se li pot exigir que defugi la política. El que se li ha d’exigir és que sigui honesta, crítica i veraç. A l’escola —i per tant als docents— se’ls ha de demanar que defugin els prejudicis, que siguin capaços d’argumentar amb solidesa els posicionament expressats i que no callin res, que no ocultin els fets, ni fent afirmacions falses, ni ometent allò que cal dir perquè dir-ho resulta rellevant per a la formació de subjectes integrals, autònoms i útils a la comunitat (és a dir, amb compromís eticopolític), una comunitat que no es troba en als llimbs, sinó que és ben concreta, històrica, real.

4b370437f194ba5cb877b6f7eb637916

El compromís del docent. Els docents no poden ni han de ser neutrals. Allò que sí que se’ls ha d’exigir és que siguin honestos, crítics i veraços.

Veraços perquè han de comprometre’s amb la veritat i, per tant, rebutjar, en ciències naturals, tot allò que s’ha mostrat contrari als fets, en ciències socials, les interpretacions que es mostren menys plausibles, en matemàtiques i lògica (en ciències formals, per tant), tot allò que és inconsistent (contradictori) i en filosofia, o si ens ho estimem més: en ciutadania (és a dir, en ètica i en filosofia política), tot allò que entri en contradicció de manera clara amb els drets humans, tot allò —per dir-ho en termes kantians— que ningú no acceptaria que pogués esdevenir norma universal de conducta perquè no podria acceptar que se li fes a ell, tot allò, en definitiva, incompatible amb la dignitat que acompanya l’autoconcepte que els humans tenim de nosaltres mateixos.

Crítics perquè ells no són mai l’objecte de la classe, el contingut impartit. No importen les seues opinions, sinó allò que és racionalment defensable, és a dir, allò que pot derivar-se del consens moral universal, en definitiva, i en termes materials i concret: allò compatible amb els drets humans i allò que aquests exigeixen que es defensi i es realitzi per tal no restar en simples intencions.

Contràriament al que la postmodernitat benpensant afirma, no totes les opinions són legítimes i respectables. Com podrien ser alhora legítimes (i, per tant, igualment plausibles a la vegada) dues opinions contràries entre si? Com es pot dir que A és tan legítim com no-A? Com es pot dir que tan legítim és el sexisme, el racisme, la xenofòbia —per posar alguns exemples— com els seus contraris? Com es poden posar al mateix nivell i, per tant legitimar a la vegada,  la jerarquització de les llengües i la defensa de la igualtat essencial de totes les cultures humanes? Com es pot considerar respectable l’aplicació a un grup humà d’una proposta política que, d’aplicar-se a un altre grup humà, es consideraria escandalosa i injusta? Com pot considerar-se respectable això darrer i, alhora, considerar que tots els humans som iguals, dotats d’uns mateixos drets i dignitat?

No, de cap manera, no totes les opinions són respectables i legítimes. Respectables ho són les persones, no les seues opinions, aquestes darreres són argumentables, i si no hi ha manera d’argumentar-les amb coherència i consistència (i en el cas de les opinions morals i polítiques, en coherència i consistència amb el principi bàsic de la igual dignitat de tots els humans, amb els drets humans i amb el principi bàsic de no voler per als altres allò que no vols per a tu mateix), si no hi ha manera de justificar-les (de fer-les justes, per tant), aleshores cal abandonar-les, i cal fer-ho per respecte a les persones (a un mateix i als altres).

Sí, ja ho sé: pot ser molt dolorós abandonar els nostres estimats prejudicis (és a dir, les nostres opinions adquirides sense judici), però justament això és educació, i justament aquesta és una de les principals obligacions del docent, cap a ell mateix i cap als altres. Al docent se li pot perdonar que s’equivoqui, però mai que defugi el seu deure.

I honestos. Els docents han de ser honestos i, per tant, crítics però també compromesos amb la veritat. El docent no té dret a callar. El docent crític que calla és un impostor, i no mereix la responsabilitat que se li confia. Se la mereix tan poc com el docent que enganya, ja sigui per ignorància o per mala fe (per deshonestedat intel·lectual, en definitiva). Honestedat moral i honestedat intel·lectual, heus aquí les virtuts exigibles al docent, tan exigibles com al capacitat professional. No hi ha veritable professionalitat sense honestedat, de la mateixa manera que no hi ha saber sense veritat, ni escola sense compromís eticopolític.

No es pot ensenyar res sense compromís amb l’estudiant. Només ensenya, només transmet, aquell a qui els seus estudiants li importen, i no es menteix a aquell que es respecta, com no es calla davant d’aquell que t’importa. Encara que la veritat sigui mal encaixada, encara que es corrin riscos.

1200_1508951764vic1

Una professió de risc. Perquè és inevitable córrer riscos (que li diguin, si no, a Sòcrates, que va ser condemnat a mort acusat de corrompre la joventut d’Atenes).

La política és el medi en què ens movem els humans, és com l’aire: és a tot arreu. Però com l’aire només es fa notar quan, voluntàriament, prenem consciència del fet que respirem o quan, de sobte, ens ofeguem, o ens ofeguen (amb això passa una cosa semblant al que passa amb la llibertat: que només se sap que no se’n té quan mires d’exercir-la i veus que no pots). Les concepcions i les creences polítiques tendeixen a fer-se invisibles quan esdevenen hegemòniques. La ideologia hegemònica no es veu com a ideologia i, per tant com a possibilitat a propòsit de la qual ser crítics, sinó com a “sentit comú” (com li agrada de dir al molt irreflexiu president del govern espanyol). La ideologia hegemònica —ho deia Gramsci— esdevé una cosmovisió natural, normal… apolítica. Invisible.

Contra ella destaca tota alternativa i tota crítica: el crític, el dissident, pel mateix fet de dissentir es fa notar, es deixa veure, destaca per contrast contra el fons natural. El dissident fa política. Per contra, les institucions polítiques, en tant que defensores del pensament hegemònic, semblen neutrals. La ideologia hegemònica, en tant que “sentit comú”, uneix, pacifica. La crítica i la dissensió, però, resulten antipàtiques i molestes perquè vénen a qüestionar i, per tant a trencar la quasi unanimitat (recordo ara —misteris de la memòria— aquelles paraules de l’Evangeli segons Mateu: «jo he vingut a posar en desavinença l’home contra el seu pare, la filla contra la mare, la nora contra la sogra», ai las!).

En definitiva: la política és un maldecap, i una font de problemes, faci com aquell: no es posi en política (això darrer no és de Gramsci, és de Franco).

I així, el comú de la gent li diu al docent honest, a qui, lluny de la impostura, és honest i per tant, crític i compromès, que es deixi de polítiques, que sigui apolític, li exigeix neutralitat i que s’abstingui de corrompre la joventut. I l’ofici de mestre esdevé aleshores una professió de risc. Perquè hi ha algunes coses que cal que passin més enllà de les fronteres estatals perquè se’n pugui parlar a l’aula, perquè són molts els qui creuen que política no ve de polis sinó de partit i perquè, en definitiva, siguem francs, com deia Lawrence Kohlberg, la majoria de la gent (i dins d’aquesta majoria, lamentablement molts de docents) no supera la fase convencional del desenvolupament moral.

tornada_1617

Anuncis
17 febrer 2017

TIPUS DE PROPOSICIONS

En el llenguatge corrent és força habitual que usem els termes “vertader” i “real” com a sinònims i, així, afirmem, per recalcar la veracitat de l’anècdota que expliquem, que aquesta “és real”, quan, de fet, el que volem dir és que és “vertadera”. La confusió és comprensible, perquè quan assegurem que allò que expliquem és vertader, el que volem dir és que ha succeït —o succeeix— en la realitat, és a dir, que una afirmació és vertadera si el seu contingut (allò que diu) coincideix amb la realitat. Ara bé, cal evitar les confusions: veritat (i el seu correlat lògic: falsedat) i realitat (i el seu correlat: irrealitat) són dos qualificatius que atenyen a dues dimensions ben diferenciades: la realitat (i la irrealitat) són qualitats dels esdeveniments, és a dir, de les coses que són i de les relacions que es donen entre elles (és real allò que existeix i que succeeix), mentre que la veritat (i la falsedat) són qualitats que apliquem a allò que diem sobre les coses que existeixen i els esdeveniments que succeeixen (en definitiva: allò que és/s’esdevé és real o irreal, mentre que són els nostres enunciats sobre allò que és/s’esdevé els que poden ser vertaders o falsos).

“Veritat” i “falsedat”, per tant, qualifiquen el nostre coneixement, i més concretament, qualifiquen els enunciats[1] que componen el coneixement. Ara bé, ¿tots els enunciats cognitius (és a dir, que expressen, o pretenen expressar, coneixement) són del mateix tipus, o podem distingir-ne de diverses menes?

En resposta a aquesta qüestió, els filòsofs que s’han ocupat de la teoria del coneixement (disciplina també coneguda com gnoseologia o epistemologia) han classificat les proposicions o judicis segons dos paràmetres bàsics:

ANALITICITAT/ SINTETICITAT

Segons la primera d’aquest dues classificacions, les proposicions o judicis poden ser analítics o sintètics.

Proposicions analítiques

Les proposicions analítiques serien aquelles en les quals allò que s’afirma en el predicat sorgeix de l’anàlisi del subjecte, és a dir, que, en elles, l’únic que fem és explicitar el contingut significatiu del subjecte (les característiques implícites en l’expressió que fa de subjecte de l’oració).

Exemples de proposicions analítiques serien:

  • Els angles d’un triangle sumen cent vuitanta graus.
  • El cercle és rodó.
  • L’icosàedre té vint cares.

En tots tres casos, els respectius predicats (“sumen cent vuitanta graus”, “és rodó” i “té vint cares”) no són altra cosa que explicitacions d’allò ja inicialment pressuposat en els corresponents subjectes (“els angles d’un triangle”, “el cercle” i “l’icosàedre”). Direm, per tant, que de l’anàlisi del concepte que actua com a subjecte de cadascun d’aquests judicis, n’obtenim allò que fem explícit en el predicat.

Les característiques pròpies d’aquesta mena de proposicions serien les següents:

  • Les proposicions analítiques no són pròpiament informatives, és a dir, que no exposen res de nou, res que no estigués ja prèviament contingut en el subjecte.[2]
  • Les proposicions analítiques són necessàriament vertaderes, és a dir, que és impossible que siguin falses, de manera que, de negar una proposició analíticament vertadera en derivarà una contradicció.[3] Això és així perquè, la relació que s’estableix entre el subjecte i el predicat en aquesta mena de proposicions és una relació necessària, o dit d’una altra manera: que, necessàriament, allò que diem en el predicat li escau al subjecte (i és que, recordem-ho, el predicat no és res més que l’explicitació d’una característica de l’expressió subjecte, implícita en el concepte d’aquest).

L’estructura lògica de les proposicions analítiques pot representar-se amb l’equació A=A, que posa de manifest que el contingut del subjecte i el del predicat són, pròpiament, idèntics. Aquesta mena de proposicions serien les típiques de les matemàtiques i de la lògica, que són ciències en les quals els enunciats que les componen, o bé són principis evidents per si mateixos (els anomenats axiomes de la matemàtica o de la lògica, com aquell que estableix la equivalència d’un mateix factor als dos costats d’una equació sempre i quan, respectant la corresponent simetria, presenti signes —positiu/negatiu— contraposats a una banda i altra de la igualtat, o el principi de no-contradicció, que afirma que mai no poden ser, a un mateix temps, vertaderes, dues afirmacions contradictòries respecte a les característiques d’una mateixa realitat), o bé són afirmacions inferides a partir d’aquest principis (en aquest cas aquests enunciats rebran el nom de teoremes, de la matemàtica o de la lògica).

Proposicions sintètiques

Si una proposició no és analítica, aleshores serà sintètica.[4] En aquest tipus de proposicions, allò que s’afirma en el predicat afegeix una informació a l’expressió que fa de subjecte. Dit altrament: en aquesta mena de proposicions, l’expressió que fa de subjecte no diu res per ella mateixa, sinó que ho diu només en la mesura que se li adjunta un predicat (el subjecte d’una proposició sintètica és una expressió buida de sentit per si sola). Per l’acabat de dir, les característiques pròpies d’aquesta mena de proposicions seran les següents:

  • Les proposicions sintètiques són informatives, és a dir, que diuen sempre alguna cosa nova, alguna cosa que serveix per a donar contingut al terme que fa de subjecte i que constituirà, per tant, una característica d’aquest, una característica que és de fet així, però que hagués pogut ser d’un altra manera (és a dir, una característica que no era necessari que es donés o que fos de la manera que és).
  • Les proposicions sintètiques són contingents, és a dir, no són necessàriament vertaderes. Efectivament, en la mesura que en aquestes proposicions el predicat afegeix informació nova al subjecte, i ens informa de quelcom que, de facto, és i és com és, però que, com que podria no haver estat o haver estat d’una altra manera, no constitueix una característica necessària[5] del subjecte (de la manera com, per exemple, la “rodonesa” és una característica necessària del cercle) i la seua negació, tot i poder ser falsa, no entranya cap contradicció lògica (raó per la qual és perfectament concebible, cosa que no passa, continuant amb el mateix exemple, amb la idea d’un cercle no rodó, que resulta totalment inimaginable).

Exemples de proposicions sintètiques serien els següents:

  • Els corbs són negres.
  • La Terra és un planeta que fa una volta completa sobre el seu eix cada vint-i-quatre hores.
  • Jaume I va conquerir l’illa de Mallorca.
  • Els homes i les dones es comporten segons rols de conducta prefixats socialment.

Totes aquestes quatre proposicions (les dues primeres pertanyents a l’àmbit de les ciències naturals i les dues següents pertanyents al de les socials) són informatives, ja que afegeixen al subjecte un contingut no inclòs d’entrada en el concepte expressat en el subjecte (és a dir, que no s’hi troba implícit) i que apunta característiques contingents d’aquests subjectes, és a dir, característiques que els corresponen de facto, però que podrien no haver tingut (i que, potser, en un futur descobrirem que no s’ajusten a la realitat i que per tant donen lloc a proposicions falses; i és que no hi ha res de contradictori a pensar, per exemple, que pugui haver-hi corbs d’altres colors diferents del negre o que el comportament dels individus de cada sexe respongui a factors psicològics i que l’entorn social influeixi més aviat poc en la seua determinació).

A PRIORI/A POSTERIORI

L’altra de les dues classificacions possibles de les proposicions o judicis cognitius, atén, no a la relació existent entre el subjecte i el predicat dels enunciats, sinó a l’origen (racional o empíric) del contingut que expressen i a la manera en què es podria verificar la seua veritat o falsedat. Segons aquesta segona classificació les proposicions podran ser a priori o a posteriori.

Proposicions a priori

Les proposicions són a priori (és a dir, constitueixen un coneixement a priori) si allò que expressen és fruit de l’exercici exclusiu de la raó, o dit altrament: si constitueixen un coneixement sorgit purament de la reflexió sense que en cap moment hagi calgut recórrer a l’experiència empírica (és a dir, a l’observació). Exemples de proposicions d’aquesta mena serien els següents:

  • El tot resulta de la suma de les parts.
  • Si A és més petit que B i B és més petit que C, aleshores A és més petit que C.
  • L’arrel quadrada de 144 és 12.

En cap d’aquests tres casos no hem arribat a concloure allò que s’hi afirma a partir de cap constatació empírica, sinó recorrent exclusivament a l’exercici de la raó (de fet, en el segon dels enunciats ni tan sols ens referim a res en concret sinó únicament a uns genèrics objectes A, B i C). Com que es tracta de proposicions independents de qualsevol observació i la seua veritat és segura abans de qualsevol verificació, diem que es tracta de proposicions a priori.

Proposicions a posteriori

Si, per contra, una proposició ens proporciona una informació per al coneixement de la qual resulta del tot imprescindible el concurs de l’experiència sensorial, direm que ens trobem davant d’una proposició a posteriori. Exemples de proposicions d’aquesta mena serien els següents:

  • Vist des de la Terra, Venus és més brillant que no pas Mercuri.
  • L’aigua entra en ebullició a una temperatura de 100ºC.
  • Juli Cèsar va vèncer Vercingètorix a Alèsia.
  • Els homes de Neanderthal i els de Cromagnon van ser coetanis.

En aquests quatre exemples, el coneixement aportat per cadascuna de les proposicions (la primera de l’àmbit de l’astronomia, la segona del de la ciència fisicoquímica, la tercera del de la història i la quarta del de la paleontologia) és fruit de l’observació i del treball de camp, és a dir, que totes quatre han pogut ser formulades únicament després del recurs a l’experiència, que ens les ha proporcionades i que, a més, constitueix la manera de comprovar-ne la veracitat (per aquesta raó diem que es tracta de proposicions a posteriori).

Si ara comparem les dues classificacions acabades d’exposar, constatarem amb facilitat que les proposicions a priori tenen les mateixes característiques de les analítiques (en tots dos casos ens troben davant de tautologies en els quals el predicat expressa un aspecte definitori del subjecte que ja es trobava precontingut en el concepte d’aquest i que es coneixeria per simple reflexió), mentre que les proposicions a posteriori encaixarien amb les sintètiques, per això els filòsofs han identificat les proposicions analítiques amb les a priori i les sintètiques amb les a posteriori, fusionant totes dues classificacions i parlant, aleshores, de proposicions analítiques a priori i de proposicions sintètiques a posteriori.[6]

ALTRES TIPUS DE PROPOSICIONS

Proposicions sintètiques a priori

No tots els filòsofs coincideixen a classificar el tipus de proposicions en judicis analítics a priori i judicis sintètics a posteriori. Així, el mateix Immanuel Kant (1724-1804) afirmava l’existència de judicis sintètics a priori, que serien els enunciats més bàsics —i, per tant, fonamentals— de la física, però també els  i de les matemàtiques i la lògica (que, per tant, no serien analítics a priori).

Kant basava aquesta afirmació en la consideració que l’espai i el temps no eren realitats objectives, sinó les dimensions pròpies de la nostra manera de percebre els objectes i els fets, de manera que l’espai es definiria en funció dels objectes i no a l’inrevés, mentre que el temps (és a dir, la successió temporal), seria la manera com la nostra consciència (que percep certs esdeveniments abans d’uns altres) percebria els fets. Doncs bé, sent aquests dos elements dimensions subjectives prèvies a la percepció, i atenent al fet que les matemàtiques no són res més que l’explicitació de les característiques de l’espai (geometria) i del temps (aritmètica),[7] no ens restarà cap més remei que concloure que les proposicions de les matemàtiques (geometria i aritmètica)[8] no fan cap altra cosa que explicitar les característiques definitòries de les dues formes a priori en les quals es basen la percepció i la imaginació humanes, de manera que serien proposicions a priori, les quals, alhora, però ens proporcionarien un coneixement que fa-ria referència a les coses realment existents (les quals, per a nosaltres, sols són concebibles en l’espai i en el temps —raó per la qual admeten ser matematitzades—, alhora que seria gràcies a elles que espai i temps se’ns farien presents), de manera que resultarien informatives sobre la realitat i, per això tindrien, al mateix temps, caràcter de proposicions sintètiques.

Per la seua banda, les proposicions elementals sobre la realitat, com ara que “tot fet té una causa” (una afirmació, aquesta, que seria el nucli del primer principi de la dinàmica newtoniana: el principi d’inèrcia, que afirmaria que “tot cos roman en estat de repòs o de moviment rectilini uniforme, a menys que una força [una raó, una causa] l’obligui a canviar d’estat”) serien proposicions bàsiques que no farien res més que exposar la manera com els humans entenem i estructurem la realitat a partir dels esquemes a priori del pensament humà, els quals, en ser projectats sobre la realitat i llurs esdeveniments, els donen forma. Aquests esquemes, si obviem el seu origen en la subjectivitat humana, se’ns apareixen com els esquemes bàsics d’estructuració i funciona-ment de la realitat mateixa, de manera que inspirarien les seues lleis fonament-tals, és a dir, les lleis o principis físics fonamentals. Per tant, aquests principis, en tant que serien judicis que farien referència a les coses existents i ens informarien sobre el món serien proposicions sintètiques, però, en derivar dels esquemes del pensament humà[9] serien a priori.

Val a dir que, en la mesura que els conceptes essencials (primitius) de la física són els d’espai, temps i massa/força (que són dues nocions correlatives), i que tots tres poden considerar-se de naturalesa a priori (els dos primers, com hem vist, serien des de la perspectiva kantiana, intuïcions pures de la percepció, mentre que el tercer pot considerar-se un intersecció de diversos esquemes de pensament), podríem arribar a concloure que en realitat serien tots els enunciats de la física (i encara els de les ciències reduïbles a la física, en la mesura que s’avanci en la seua fisicalització), i no sols els més bàsics, els que tindrien caràcter a priori, i és que, en ser totes magnituds físiques reduïbles, en darrer terme, a aquelles quatre primitives (que tancarien categorialment la ciència física), pròpiament no es podria parlar de conceptes físics de caràcter empíric.

Proposicions analítiques a posteriori

D’altra banda, un pensador coetani com el nord-americà Saul Kripke, ha afirmat l’existèn-cia de proposicions analítiques a posteriori, un exemple de les quals podria ser l’afirmació: “el metre és la longitud de la barra patró que es conserva a París”, en el predicat de la qual se’ns exposa en què consisteix la unitat de mesura que anomenem metre, de manera que no s’hi diu res que no estigui contingut en el concepte del subjecte (des d’aquest punt de vista, la proposició és necessàriament veritable, a més de no pròpiament informativa, i, per tant, se’ns mostra com una proposició analítica), però, alhora, allò que se’ns diu en aquesta l’afirmació constitueix, pròpiament, una descripció d’un objecte del món cognoscible només a partir de l’experiència, de manera que, en no trobar-nos davant d’un pur exercici de pensament haurem d’admetre que també es tracta d’una proposició a posteriori.

[1] “Enunciat”, “afirmació” o “asseveració” són termes essencialment sinònims que designen, tant les proferències orals com les inscripcions escrites, emprades per expressar el nostre coneixement de la realitat. Per la seua banda, el terme “proposició” faria referència al contingut d’aquestes proferències o inscripcions, és a dir, a allò que s’hi diu. En aquest tema, però, usarem tots quatre termes com a sinònims, sense establir-hi diferències (i encara afegirem un terme més: “judici”, popularitzat per Immauel Kant i que, en principi, equivaldria al mot “proposició”).
[2] Certament, és possible que nosaltres no fóssim conscients de les característiques del subjecte que explicitem en el predicat, en aquest sentit podem dir que una proposició analítica ens informa, però, no obstant, en si mateixa, per no afegir res de nou al subjecte, continuarà tenint caràcter pròpiament no informativa.
[3] Les proposicions necessàriament vertaderes s’anomenen tautologies (el contrari d’una tautologia és una contradicció, és a dir, un enunciat necessàriament fals).
[4] La divisió entre proposicions analítiques i sintètiques és una classificació:
  • Exhaustiva: qualsevol proposició formarà part d’una de les dues categories, és a dir, que no podrà existir cap proposició que no sigui, o bé analítica, o bé sintètica.
  • Exclusiva: cada proposició només podrà pertànyer a una de les dues categories, és a dir, que no podrà donar-se cap proposició que sigui analítica i sintètica alhora.
Passarà el mateix en el cas del criteri de classificació que explicarem a continuació (proposicions a priori/proposicions a posteriori).
[5] En filosofia, de tot allò que no és necessari, se’n diu contingent.
[6] Aquesta terminologia, avui dia canònica, va ser introduïda per primer cop a finals del segle XVIII per Immanuel Kant (enunciador dels conceptes “analític”, “sintètic”, “a priori” i “a posteriori”). Amb anterioritat, els epistemòlegs s’havien referit a les proposicions “analítiques a priori” i a les proposicions “sintètiques a posteriori” amb d’altres expressions. Així, Leibniz de les primeres en deia “veritats de raó”, mentre que per a referir-se a les segones emprava l’expressió “veritats de fet”, expressions molt semblants a les que, respectivament, usaria David Hume: “relacions d’idees” i “matèries de fet” (tot i que, en realitat, Hume considerava que les primeres tindrien un origen diferent al que Leibniz considerava que tenien les “veritats de raó” i Kant les “proposicions analítiques a priori”).
En qualsevol cas, els “judicis analítics a priori” constituirien afirmacions formals, ja que no es refereixen a coses sinó a principis del pensament —és a dir, a regles o formes del raonament—, ja sigui del pensament en general, o del pensament matemàtic, mentre que, per contra, els judicis sintètics a posteriori, en proporcionar informació sobre coses concretes, constituirien afirmacions materials.
Apuntem, per últim que hi ha hagut teòrics (com John Stuart Mill o Herbert Spencer) que han negat l’existència de “judicis analítics a priori”, basant-se en la consideració que tot saber procedeix de l’experiència i és de caràcter pròpiament informatiu (els enunciats aritmètics i els principis formals sorgirien, llavors, de meres abstraccions i generalitzacions a partir de l’experiència empírica o, com en el cas dels enunciats de la geometria, serien afirmacions que contindrien idees construïdes en base als elements que ens haurà proporcionat l’observació). Per a ells, per tant, només hi hauria enunciats sintètics a posteriori, derivats, de manera més o menys immediata o més o menys remota, de l’experiència.
El mateix David Hume (com tots els epistemòlegs empiristes), pensaria en aquest mateixos termes, de manera que si bé l’expressió “relació d’idees” serviria per a referir-se als enunciats formulables pel simple concurs de la raó, cal que tenir en compte que, per a aquest autor, les nocions en ells relacionats procedirien, en darrer terme, d’allò observat (de manera que, tal com ja havíem avançat, l’equiparació entre aquests enunciats i les “veritats de raó” de Leibniz i les “proposicions analítiques a priori kantianes cal sigui convenientment matisada).
[7] Per aritmètica entendrem càlcul i teoria del nombre, dues matèries que, en definitiva es basen en les nocions de nombre i sèrie numèrica, les quals, al cap i a la fi, no serien res més que una manera d’expressar de la successió temporal.
[8] Com ara, per exemple: ”la línia recta és la distància més curta entre dos punts”, o “dos per dos són quatre”.
[9] Esquemes que Kant anomenarà categories o conceptes purs de l’enteniment.
4 febrer 2017

FENOMENOLOGIA DE LA VERITAT

magrittepipe

La veritat qualifica les proposicions (el sentit dels enunciats), no pas les idees (el sentit del mots). Als mots els correspon un sentit conceptual (enunciable) i una referència en el món (anomenable, i que pot ser un objecte, un conjunt de coses, una acció, un mode de fer, d’estar o de ser…),[1] que més que no referència del mot hauríem de qualificar de referència del seu sentit[2]. Anàlogament, als enunciats els correspon un sentit (la seua proposta o proposició, sorgida del sentit dels mots que les integren, convenientment modificat per l’ordre que aquests mantenen en el si de l’enunciat) i un valor de veritat, aquest darrer és llur referència.

frege-1-396x600

Com el seu sentit, la referència d’un enunciat[3] ve determinada pels mots que l’integren, en aquest cas per les referències dels mots que l’integren, que componen un fet o esdeveniment del món descrit per les relacions que aquestes referències mantenen en el si de la proposició. Aquests fets del món referits per les proposicions constitueixen la manera com efectivament les coses i les accions són en el món, i és que coses i accions són només en el si de relacions que constitueixen els fets del món, de manera que el món no és fet de coses i d’accions, sinó de fets o esdeveniments en el si dels quals les coses són i actuen (podem resumir-ho dient que els fet són les unitats constitutives reals del món). Res no és si no es troba en relació, i res no és simplement, sinó que sempre és sent, és a dir, actuant.

D’acord amb l’acabat de dir, podrem afirmar que la referència d’un enunciat constitueix, pròpiament, aquella part del món esmentada per aquell. Doncs bé, tenint en compte que el sentit de la noció de veritat d’un enunciat pot definir-se com l’efectiva correspondència d’allò que es diu amb allò que és, podrem concloure, com ja hem avançat més amunt, que la referència d’un enunciat equival al seu valor de veritat: d’un enunciat que tingui referència direm que és vertader, mentre que d’un enunciat que no en tingui direm que és fals (que és tant com dir absurd). Resumint: la referència d’un enunciat el dota de veritat, de manera que no hi ha veritat sense referència.[4]

Notem que, l’acabat de dir, fa de la veritat un noció que acompanya inevitablement (necessàriament) qualsevol enunciat: de la mateixa manera que no hi haurà enunciat sense referència (efectiva o imaginària), no hi haurà enunciat sense valor de veritat. Dir és jutjar (tot enunciat és un judici). Suspendre el judici resulta tan impossible com suspendre el pensament (al cap i a la fi, l’epokhé escèptica consisteix en una proposició sobre les relacions efectives entre les proposicions i llurs referències).

L’equivalència, però, entre referència i veritat d’un enunciat no és perfecta. La noció de referència es troba vinculada a la de correspondència, la de veritat es troba vinculada a aquesta, però també a la de constatació de la correspondència (una constatació que pot ser merament il·lusòria: un judici de correspondència equivocat).

Sense correspondència no hi ha veritat (diguem que la correspondència funda la veritat i que sense aquella, que dota de sentit la noció de veritat, aquesta darrera no té sentit), però la veritat no és només aquesta darrera, sinó també —sobretot— la seua vivència, l’experiència d’un fet corresponent a l’enunciat que el diu (aquesta vivència seria la referència del concepte “veritat”, de la qual deriva la seua definició, com, de fet, passa sempre amb el sentit d’una noció).[5] La veritat és la sanció d’un judici de correspondència.

La veritat és, per tant, la vivència d’un fet (la correspondència), o, per dir-ho amb les categories de Hume, una impressió del sentit intern que acompanya un judici de la intuïció empírica (o una deducció racional a partir d‘intuïcions). La veritat s’apercep, sempre al costat d’una percepció o d’una conclusió (i mai no per si mateixa).[6]

Podem encara mirar d’expressar-ho mirant de recórrer a metàfores de ressonàncies platòniques:[7] mentre el saber és com la visió (una visió empírica[8] o merament racional), la veritat és com la llum que es reflectida pels fets (el món) i fa possible que els veiem, els diguem i n’experimentem l’objectivitat, la veritat.

10

La llum no forma part de la visió en si mateixa, però és innegable que sense ella no podem parlar de visió, tant en el seu sentit de contingut vist com en el sentit d’acte de veure (de constatació d’un fet). Això no treu, però, que de vegades la il·luminació no sigui prou clara i que ens sembli veure-hi quan en realitat no hi veiem (o ben poc, o gens), i que  acabem dient una cosa diferent de la que realment tenim al davant (direm aleshores que la il·luminació ens ha confós, que es tant com dir que hem viscut un al·lucinació de veritat). Justament això és el que passa quan ens confonem o quan raonem precipitadament, o amb prevenció (tanmateix, tampoc en aquests casos podrem prescindir de la noció i la impressió de veritat).

[1] Seguim en aquesta formulació del problema els ensenyaments de Gottlob Frege (1848-1925) a “Sobre el sentit i la referència”, publicat l’any 1892 a la Revista de Filosofia i Crítica Filosòfica.
[2] Potser més que no pas de referència d’un mot, hauríem de parlar de referència del sentit d’un mot.
[3] O millor: la referència d’una proposició.
[4] El sentit, per la seua banda, derivarà de la referència, i s’ajustarà a uns aspectes d’aquesta o uns altres, i a la manera com són percebuts. La referència constituirà el criteri que ens permetrà jutjar l’objectivitat del sentit d’un enunciat. En qualsevol cas, sentit i referència seran les dues dimensions constitutives d’allò que anomenem significat.
[5] La vivència de la veritat, fent abstracció del sentit del terme, és allò que anomenem certesa. Veritat és, per tant, sobretot certesa i, pròpiament, certesa justificada.
[6] El caràcter necessari de la veritat, i la seua naturalesa de percepció interna i secundària, així com el fet que esdevé una principi rector del pensament, un télos irrenunciable, hauria contribuït que els racionalistes la consideressin una idea innata, necessària per pensar allò contemplat o allò raonat, i prèvia al pensament i al raonament. La veritat, però, pot entendre’s com a simultània a aquests, i no necessàriament com a prèvia.
[7] PLATÓ: República, llibre VI, capítol XIX
[8] Una visió empírica que, com ja sabem, en el cas de Plató mai no es dona de manera sense intervenció de la intuïció merament intel·lectual.
31 Març 2013

TIPUS D’INFERÈNCIES

QUE ÉS UNA INFERÈNCIA?

El raonament es construeix en base al que anomenem inferències, que no són res més que argumentacions, en els quals, d’uns enunciats o proposicions que —anomenem premisses—, se’n deriva o conclou (és a dir, se n’infereix) una conclusió.[1]

L’esquema essencial de tota inferència serà el següent:

P1

P2

Pn

____________________*

conclusió 

*(equival a la conjunció per tant)

TIPUS D’INFERÈNCIES

Segons la conclusivitat amb la qual les premisses fonamentin llur conclusió, les inferències es podran classificar en deductives (o deduccions) i inductives (o induccions):

Inferències deductives

En les deduccions la conclusió de la inferència no inclou més informació que la que contenen les premisses de les quals parteix i en les quals es fonamenta, per aquest motiu, sempre que hàgim raonat coherentment, és a dir, de manera correcta (i, per tant, no hàgim relacionat allò que les premisses afirmen d’una manera arbitrària i sense sentit), la conclusió es trobarà plenament justificada, amb la qual cosa podrem estar segurs que és vertadera (és a dir, que allò que aquesta conclusió afirma és veritat; es correspon amb la realitat), si les premisses de les quals deriva són, al seu torn, vertaderes.

Posem un exemple:

Aquest curs, cada dilluns hi ha classe de filosofia

Avui és dilluns

______________________________________

Avui hi ha classe de filosofia

En aquesta inferència, coherent i, per tant correcta, la conclusió no diu res que no estigui ja prèviament inclòs en les dues premisses en què es fonamenta, les quals, en conseqüència, la justificaran plenament i, a més, faran que sigui vertadera sempre que elles també ho siguin (és a dir, sempre que, efectivament aquest curs cada dilluns hi hagi classe de filosofia i sempre que, avui, efectivament, sigui dilluns). [2]

Val a dir, però, que és perfectament possible que hi hagi inferències deductives amb conclusió falsa. Un exemple d’aquesta mena d’inferència seria:

Sòcrates era italià

Tots els italians són propietaris d’una gòndola

____________________________________ 

Sòcrates era propietari d’una gòndola

En aquesta cas, la conclusió no aporta més informació de la ja inclosa en les premisses i, ja que hem raonat correctament, és a dir, amb coherència, el que s’hi diu es troba plenament justificat en base a les afirmacions punt de partida. Ara bé, com que en aquest exemple les premisses (aquí, totes dues) són falses, la conclusió és també, inevitablement, falsa.

Aquest segon exemple ens permetrà fer un aclariment d’importància, i és que, si bé en el llenguatge corrent solem dir que un argument correcte és vertader i que un argument incorrecte és fals, correcció/incorrecció i veritat/falsedat són dues coses ben distintes que convé diferenciar. Així, la correcció (i la incorrecció) és una característica pròpia de les inferències, que qualificarem de “correctes” si en elles s’ha raonat amb coherència (com, de fet, passa en els dos exemples aportats), mentre que la veritat (i la falsedat) és una característica pròpia de les proposicions que integren una inferència, i no de la inferència en si mateixa, de manera que bé podrà donar-se el cas d’inferències ben argumentades i, per tant, correctes, que, no obstant, tinguin una conclusió falsa perquè una, més d’una o totes les premisses de les quals aquesta conclusió deriva també siguin falses[3] (tal i com s’esdevé en el darrer exemple).

Resumint: direm que una inferència serà correcta (o vàlida o formalment satisfactòria) quan la veritat de les premisses sigui incompatible amb a falsedat de la conclusió.

Quan un raonament és correcte i, a més a més, les seues premisses són vertaderes, direm d’ell que és sòlid (tots els raonaments sòlids tindran, per tant, conclusions vertaderes).

Apuntem, per últim, que és habitual trobar una definició d’inferència deductiva diferent de la donada més amunt i que la complementaria. Segons aquesta altra definició, en una deducció es partiria d’una o més premisses generals (afirmacions de caràcter general) per a obtenir-ne conclusions de caràcter particular (sobre fets concrets i singulars). Cal dir, però, que això no és així necessàriament, ja que és possible formular inferències deductives on tant les premisses com les conclusions siguin, totes elles, proposicions de caràcter general.[4]

Inferències inductives

Contràriament al que passa en les inferències deductives, en les inductives la conclusió no es troba plenament justificada per les premisses, sinó que aquestes es limiten a presentar-nos-la com a versemblant, o dit d’una altra manera: li confereixen certa probabilitat. La raó que en una inferència d’aquest tipus el suport que les premisses donen a la conclusió sigui merament parcial es troba en el fet que l’afirmació conclusiva inclou sempre més informació que no la que aporten les premisses. Veurem millor el que volem dir amb un exemple:

El corb que vaig observar el dia 1 era negre

El corb que vaig observar el dia 2 era negre

El corb que vaig observar el dia 3 era negre

El corb que vaig observar el dia 4 era negre

El corb que vaig observar el dia 5 era negre

El corb que vaig observar el dia n era negre

__________________________________

Tots els corbs són negres

En aquesta inferència, per moltes premisses que inclogui (aquí n’hem indicat un nombre n, indeterminat), la conclusió, pel fet que es refereix a tots els membres de l’espècie (tant existents com no existents, perquè ja han desaparegut o perquè encara no han nascut, tant els que hem pogut observar com els que no hem pogut observar), sempre aportarà més informació d’aquella que continguin les premisses emprades, de manera que allò que es digui en aquella no estarà mai totalment justificat (certament, serà més o menys versemblant i probable en funció del nombre d’observacions realitzades —cadascuna d’elles exposada en una de les premisses de l’argument—, però aquí la seguretat mai no podrà ser absoluta).

Com veiem, una inferència inductiva implica certa inseguretat lògica i sempre és susceptible de millora (és a dir, que sempre pot donar suport a la seua conclusió amb una més gran probabilitat —incorporant més premisses— i, aleshores, fer-la més versemblant), cosa que, però, és impossible en el cas dels arguments deductius, els quals, quan són correctes, fonamenten de manera absoluta i imperfeccionable la conclusió. D’altra banda, coherentment amb l’acabat de dir, però contràriament al que succeïa amb les inferències deductives, un raonament inductiu pot ser correcte (vàlid) i, no obstant contenir premisses vertaderes i conclusió falsa.

Apuntem que l’argumentació de caràcter inductiu pot seguir esquemes de raonament diferent, la qual cosa ens permetrà distingir entre quatre menes de raonament inductiu. Així, l’exemple aportat més amunt correspon a l’esquema inferencial de l’anomenat raonament inductiu per enumeració, al costat del qual podem parlar també de:

Raonament de tipus sil·logisme inductiu[5]

Aquesta mena de raonament inductiu segueix el següent esquema inferencial:

p1.totes (o la majoria) les entitats conegudes r que pertanyen al conjunt X tenen la propietat α

p2.  r és una entitat que pertany al conjunt X       

 c:  r té la propietat α

Aquest esquema es basa en la idea que totes les entitats d’un mateix grup (o la majoria d’elles) comparteixen les mateixes característiques.

Exemple:

La majoria de les aus volen

En l’illa que ens disposem a explorar hi ha indicis de l’existència d’aus

________________________________________________________________

Totes o la majoria de les aus que trobéssim en aquesta illa volaran

Inducció del tipus raonament analògic:

Aquesta mena de raonament inductiu segueix el següent esquema inferencial:

p1.  l’entitat coneguda r que pertany al conjunt X  té la propietat  α

p2. l’entitat coneguda r’ que pertany també al conjunt X té la propietat α

p3.  r’’és una entitat que pertany també al conjunt X      

c:    r’’ té també la propietat α

En aquesta mena d’inferències inductives es considera que els objectes o fets d’un tipus determinat coneguts de nou seran anàlegs als fins ara coneguts (tindran les mateixes característiques que aquells). En aquest cas raonem per comparació o analogia. La diferència amb l’argumentació anterior rau en el fet que aquí no atorguem característiques als objectes o fets coneguts de nou per subsumpció dintre d’un grup ja definit, sinó per comparació amb d’altres objectes o fets del mateix tipus.

Exemples:

El marabú és una au africana i vola

El pelicà és una au africana i vola

L’estruç és una au africana

____________________________

L’estruç vola

Els frigorífics de fabricació alemanya que conec són resistents

Els microones de fabricació alemanya que conec són resistents

Aquest televisor és de fabricació alemanya

_________________________________________________

Aquest televisor (de fabricació alemanya) és resistent

 

Abducció 

Aquesta mena de raonament inductiu segueix el següent esquema inferencial: 

p1.   La millor explicació disponible del fet s és la hipòtesi H

p2.   Es dóna el fet s____  

c:     El fet s s’explica per la hipòtesi H

Exemple:

El senyor a col·lecciona monedes gregues antigues, de manera que és probable que, si es troba cap moneda grega antiga prop del domicili del senyor a, aquesta li pertanyi.

S’ha trobat una moneda grega antiga prop del domicili del senyor a

_______________________________________________________________________

La moneda grega antiga que s’ha trobat pertany al senyor a

Aquesta forma d’inferir una conclusió constitueix de fet un raonament habitual en la pràctica científica i respon al següent esquema lògic (conegut com “inferència d’afirmació del consegüent”), que és, de fet, el de la verificació científica:

                                              Si H, llavors P

                                               P__________

                                               H

On H és una hipòtesi que constitueix una explicació plausible d’un tipus de fenòmens i que, de ser certa és d’esperar que, en determinades circums-tàncies, es produeixi un esdeveniment previsible P (predicció), de manera que si, finalment, P es dóna, concloem que la hipòtesi H era encertada.

Val a dir, però, que aquest esquema inferencial, pel seu caràcter inductiu i, per tant, merament probable, no proporciona cap prova definitiva (i és que sempre és possible que P s’hagi produït finalment per uns altres factors que no els contemplats per H), raó per la qual, en la mesura que se la vol fer passar per una argumentació conclusiva es coneix com a “sofisma o fal·làcia d’afirmació del consegüent” (a la qual solen recórrer les pseudociències per mostrar llurs tesis com a plausibles).[6]

Apuntem, per últim, que, com en el cas de les inferències deductives, existeix una altra manera de definir les de caràcter inductiu, en funció del caràcter general o particular dels enunciats que les integren. Així, és habitual fer notar que les inferències de tipus inductiu parteixen de premisses de caràcter concret per derivar-ne conclusions de caràcter general (ja hem vist, però, en els exemples del raonament per analogia i en els del sil·logisme inductiu, que això no sempre és així).

[1]Aquesta pretensió que una conclusió es desprengui d’unes premisses (és a dir, que una afirmació derivi d’unes altres, que la fonamentin) és el que permet distingir una inferència (un raonament o argumentació, per tant) d’altres conjunts de proposicions. Així, per exemple, la descripció d’un paisatge, el relat d’un incident o l’expressió d’uns sentiments, que exigiran la combinació de diversos enunciats, no constitueixen una inferència, ja que no hi ha la pretensió que uns donin suport a uns altres (si bé, certament, un text d’aquest tipus podrà contenir, si el narrador ho troba convenient, algun o alguns arguments).
[2] Cal tenir en compte que si bé un argument deductiu correcte amb premisses vertaderes ha de tenir una conclusió també vertadera, un argument deductiu amb premisses falses no té perquè tenir una conclusió falsa. Vegem-ho en un exemple:
Tots els ocells tenen urpes
Les caderneres són ocells
______________________
Les caderneres tenen urpes
(Efectivament, les caderneres són ocells amb urpes, però no és veritat que tots els ocells en tinguin. Fixem-nos per exemple en ocells com els ànecs.)
[3] De fet, quan en una inferència hi ha premisses vertaderes, però també n’hi ha de falses, es considera que les premisses, en conjunt, son falses.
[4] De totes maneres, en aquests casos, la conclusió, encara que tingui caràcter general, sempre farà referència a un conjunt de fets o coses menys ampli que aquell altre a què farà referència una de les premisses.
[5]S’anomenen sil·logismes aquelles inferències que contenen dues premisses.
[6] Recordem que, en ciència, no es pot afirmar amb seguretat quina hipòtesi és veritat, sinó que l’únic que pot saber-se de manera definitiva és quina o quines no ho són. Les hipòtesis de les quals s’haurà demostrat la falsedat es rebutjaran i acceptarem com a provisionalment vàlides les seues alternatives encara no falsades. L’esquema (deductiu) emprat en a l’hora de sotmetre a falsació una hipòtesi provisional és:
  Si H, llavors  P
¬P__________
¬H
Aquí, considerem que, en presència dels factors contemplats en la hipòtesi H, es produirà l’esdeveniment P, de manera que, si finalment no es produeix P, cal rebutjar que els factors  previstos per H (efectivament presents) en siguin l’explicació.
Aquest esquema lògic, però, és implantejable en certs camps del saber (en termes generals, en el de les ciències socials i en el de la filosofia), en què l’únic esquema formal de raonament formulable correspondria al del raonament per abducció, que no ens permet anar més enllà d’afirmar una conclusió amb certa probabilitat. Efectivament, en aquests àmbits del saber tota explicació es formula, ja d’entrada, en termes de probabilitat (tant pel que fa a la hipòtesi coma pel que fa a l’acompliment de la predicció), de manera que tota comprovació possible es plantejaria en els següents termes:
Si (H ˅¬H), llavors  (P ˅¬P)
P          __              ________ 
H ˅¬H
D’on:
– O bé:
Si (H ˅¬H), llavors  (P ˅¬P)
P          __         ___   _____ 
H ˅¬H
– O bé:
Si (H ˅¬H), llavors  (P ˅¬P)
¬P        __         ___   _____ 
H ˅¬H
És a dir, que en ser la hipòtesi merament probable, cap sempre la possibilitat d’una alternativa explicativa de la presència de P, de manera que la verificació d’aquesta no corroborà H més que ¬H (és a dir, qualsevol alternativa a la hipòtesi H). Alhora, les hipòtesis teòriques admeten com a tan probables una previsió com la seua contrària, de manera que, també per aquest costat, passi el que passi, mai no serà possible plantejar una comprovació experimental de la qual una hipòtesi pugui resultar definitivament falsada.
La conseqüència de tot plegat és que hi ha àmbits del saber (o àmbits de pretès saber) en què resulta impossible una alternativa a l’esquema formal de raonament corresponent a l’anomenada fal·làcia d’afirmació del consegüent, àmbits en els quals, per tant, mai no és possible una plena seguretat lògica.
Per contra, en aquelles altres disciplines en què llurs hipòtesis només admeten unes previsions (però són incompatibles amb les seues contràries), poden proposar-se proves experimentals en les quals la lògica subjacent es correspongui amb l’esquema deductiu —més amunt exposat— de la falsació, el qual, com hem dit, ens autoritza a abandonar definitivament les hipòtesis les previsions de les quals no s’acompleixin.
En aquest cas, el problema fóra que la previsió fos explicable per més d’una hipòtesi alhora. Aleshores es faria necessari afinar en les comprovacions experimentals per tal poder eliminar les diverses alternatives fins a restar amb una única hipòtesi (que seria la definitiva mentre no en poguéssim plantejar de noves, inicialment no valorades).
29 Març 2011

LES CONDICIONS DE LA VERITAT O EL VALOR DEL SILENCI

Què és veritat?

Segurament, aquesta no és la pregunta més important de la filosofia, però, del que no hi ha cap dubte, és que és la primera que cal respondre’s abans d’aventurar-nos en qualsevol altra qüestió.

Per als antics, podíem arribar respondre una pregunta amb la veritat sols al final d’un procés de raonament en el qual ens calia sospesar totes les possibles respostes a la pregunta en qüestió, de manera que rebutgéssim aquelles que resultessin insatisfactòries perquè, d’acceptar-les, ens duríem, en realitat, a contradiccions lògicament inassumibles. La veritat seria el que restaria en peus després d’aquest procés: la resposta que no podríem rebutjar.

Aquest procés rebia el nom de dialèctica i, en el fons, consistia en un diàleg amb si mateix (pensar seria parlar amb un mateix, diria Plató), diàleg que, no cal dir-ho, també era factible de mantenir entre dos o més interlocutors (per això les obres de filosofia de l’Antiguitat solien presentar la forma de diàleg).

Aquells pensadors, però, afegien encara una altra condició, la necessitat de la qual havien constatat a partir de la pròpia experiència personal, perquè es pogués reconèixer la veritat: calia que aquells que la cerquessin ho fessin amb sinceritat, és a dir, guiats únicament per la voluntat de conèixer què és veritat, o el que és el mateix: lliures de prejudicis i amb l’ànim d’acceptar allò que la raó els mostrés com a cert, fos el que fos.

Conèixer, per tant, exigiria posar entre parèntesi les idees i opinions prèvies, aquelles que tenim d’entrada però que no són fruit del raonament, i l’assumpció d’un compromís ètic amb la veritat. Per a conèixer cal saber escoltar la raó, i acceptar el que ella ens diu. No arribarem a la veritat si, en comptes d’escoltar, amb la humilitat, ens limitem a escoltar-nos. I és que sols des de la humilitat d’acceptar la pròpia ignorància es pot arribar a sortir d’ella. Quines respostes vol obtenir aquell que es pensa que ja les té? El qui ja ho sap tot només té oïdes per a si mateix i, lluny de tenir dubtes i expressar preguntes parla, parla, parla … i les seus respostes no li deixen sentir. Però què orgullós està de si mateix!

Arribar a la veritat, per tant, és un art. Pensar és fàcil, pensar correctament, ja no ho és tant. Per poder conduir la pròpia raó pel camí encertat cal saber com fer-ho, o dit d’un altra manera, cal respectar, escrupulosament, certes regles i principis:

a. Regla de la universalitat: totes les opinions i totes les possibilitats han de ser valorades i tingudes en compte.

b. Regla de la racionalitat: no es pot partir de pressuposicions, és a dir, que res no és vertader o fals, bo o dolent, perquè, sí, perquè m’ho sembla, perquè així ho crec o perquè m’agrada o em desagrada. Cal, per contra, que totes les consideracions estiguin adequadament justificades en base a raons (no gustos o apreciacions personals).

Les úniques limitacions acceptables en la reflexió seran les imposades per la mateixa racionalitat (és a dir, els principis lògics com el de transitivitat o el de no-contradicció, que constitueix una veritable vacuna contra relativismes ingenus, i és que aquest principi ―veritable pedra de toc de la lògica― establiria que dues afirmacions contradictòries no poden ser vertaderes al mateix temps). No es raona al marge dels principis racionals, com tampoc no es juga als escacs al marge de les regles d’aquest joc.

Si la reflexió es produís en el marc d’un diàleg entre diversos interlocutors, caldria que completéssim l’acabat de dir amb la consideració (que podríem anomenar principi de llibertat) que ningú no ha de veure veure limitada la seua participació en el diàleg a causa de cap mena de coacció. Altre cop: els únics límits són els de la racionalitat.

c. Principi d’autonomia: aquell que raona sobre una matèria i sospesa totes les opinions i possibilitats que s’hi poden tenir en compte ha de saber què fa, i és que solament podrà justificar de manera adequada l’acceptació o el rebuig d’una possibilitat aquell qui, per formació i experiència, tingui qualificació suficient per fer-ho.

Si ens imaginéssim el raonament com un diàleg entre diversos interlocutors, podríem expressar això d’una altra manera i dir que, en un diàleg, no tots els opinadors es troben en situació d’igualtat. N’hi ha de qualificats i de no qualificats (o no tant). Aquests darrers no tindran prou autonomia intel-lectual (prou competència) per argumentar de manera sòlida i, si no obstant participen en el diàleg, se’ls podrà exigir  major humilitat i prudència, o dit altrament: menys iniciativa, més atenció i més silenci (a no ser, és clar, que es trobi en possessió de ciència infusa, és a dir, que l’Esperit Sant l’hagi dotat de saber, però, d’això, crec, ens n’adonaríem).

De vegades, és millor callar. El silenci és la meitat del discurs. No sap parlar qui no sap callar.

Allò que s’argumenta ha d’ajustar-se a allò que, en el moment present, creiem que és cert. Això exigeix que qui raona o qui opini estiguin informats i siguin competents.

d. Principi de veracitat: tota anàlisi racional o tota intervenció en un diàleg no han de tenir cap altre interès que arribar a una conclusió racional. La veritat sols pot ser assolible per una consciència desinteressada (és a dir, per aquell que no tingui cap altre interès que la veritat).

Quan es donen totes aquests condicions garantim la rectitud del raonament. Del contrari només tenim soroll, i del soroll sols naix la confusió, justament el mitjà en el qual es mouen millor els impostors, els mentiders, els manipuladors i els cínics.

PS: sempre pot haver algú que tingui la temptació de dir que l’acabat d’exposar és superflu perquè, de fet, la realitat, no existeix. A aquest només preguntar-los: quan dieu que la veritat no existeix… preteneu dir la veritat?